21 de març, 2007

Estimat blog: /Querido blog:


Si, ja ho sé. Darrerament, entre cançonetes, poemes i mitges paraules, sembla que no tingui res a dir. Ho sé. Abans explicava més coses. Vull dir més intimitats. Vull dir que m’esplaiava una mica més, que no em frenava. Tot això ja ho sé. Però tot és volgut. Potser no cal, obrir el cor a la xarxa, perquè després et pots trobar , com deia la meva amiga Mati, amb que si obres la porta, pot entrar qui vulgui. I llavors, t’has d’atendre a les conseqüències.

Vaig tenir un disgust, fa un parell de mesos, amb algú que havia conegut a través del xat de poesia. Un disgust fort, perquè vaig ser acusada "de no ser a la xarxa" en alguns moments en els quals una persona em necessitava. La persona en qüestió tenia el meu telèfon, per tant, si volia parlar amb mi, podia haver-ho fet. La persona en qüestió tenia el meu email, per tant, si hagués volgut trobar-me, m’hauria trobat. Però la persona en qüestió es va enfadar moltíssim perquè no em va trobar al xat. És ben cert que em necessitava, no en dubto. I que jo el podria haver ajudat, si més no, en alguns temes tècnics, que no pas en res més. Però jo no hi era. El meu pare s’estava morint i em necessitava més que l’amic del xat de poesia. I després em va acusar que gran part del seu problema es va donar perquè jo no hi era. Això em va fer molt mal, perquè qui em coneix sap que quan m’ha necessitat, m’ha trobat, tant a nivell de feina com a nivell personal.

I va ser llavors, que vaig decidir que al blog no s’hi podia dir tot. Que ja està bé per dedicar cançons, per desfogar-se quan els polítics ens en fan alguna de grossa, per comentar els llibres que llegim o la música que escoltem.

L’altre dia comentava amb algú que m’està ajudant (poseu-li terapeuta, si voleu) comentava com n’és, per mi, d’important, el sentit de la justícia. I quantes vegades, al llarg de la meva vida, m’he hagut de defensar amb ungles i dents d’acusacions fetes per enveja, de persones que no poden entendre que algú pugui ser feliç de debò quan els altres ho són. Gent que no comprèn que hi hagi qui s’alegri que als altres els vagin les coses bé, perquè la tònica habitual és una altra: hom s’ha d’alegrar de les desgràcies alienes, perquè fan pena i d’aquesta manera se’ls pot compadir i es netegen les consciències...
No és al blog on s’ha de dir això, però jo ho dic: m’alegra tant que els que tinc al voltant siguin feliços, que voldria veure’ls (veure-us) sempre amb un somriure als llavis. Però això no sempre és possible.

Hi ha una persona a la meva vida, a qui mai he vist feliç. I no puc fer res... i potser és la persona que més m’agradaria en aquest món que ho fos, de feliç. Aquesta persona mai no llegirà aquest blog...


Si, ya lo sé. Últimamente, en este blog, entre cancioncillas, poemas y medias palabras, parece que no tenga nada que decir. Lo sé. Antes explicaba más cosas. Quiero decir más intimidades. Quiero decir que me explayaba un poco más, que no me frenaba. Todo eso ya lo sé. Pero es lo que quiero. Quizá no es necesario abrirse demasiado en la red, porque luego te puedes encontrar, como dice mi amiga Mati, que si abres la puerta, puede entrar quien quiera. Y entonces hay que atenerse a las consecuencias.

Hace un par de meses tuve un disgusto bastante importante, con alguien a quien había conocido en un chat de poesía. El disgusto fue grande porque fui acusada de “no estar en la red” en el momento en que ese alguien me necesitaba. La persona en cuestión tenía mi teléfono, tenía mi email y habría podido contactar conmigo si hubiera querido. Pero yo “no estaba en la red”. Yo no estaba en el chat. De hecho, hace mucho tiempo ya que dejé el chat (me estoy refiriendo al Mirc). Sé que me necesitaba, soy consciente de ello. Y también sé que le habría podido ayudar, por lo menos en parte (en cuestiones técnicas). Pero mi padre se estaba muriendo y yo estaba al lado de mi padre y no estaba en el chat. Después fui acusada de no estar. Me sentí muy mal porque los que me conocen bien saben que si me necesitan me encuentran, tanto a nivel de trabajo como a nivel personal. Ahora bien: a veces tienen que ir a buscarme.

Fue entonces cuando tomé la decisión de no decirlo todo, en el blog. Porque no hace falta. Que el blog está bien para dedicar canciones, poemas, palabras, para desahogarse cuando los políticos nos confunden con sus historias, para recomendar libros, películas o música. Y ya.

Hace unos días hablaba con alguien que me está ayudando (si queréis se le puede llamar terapeuta) y comentaba lo importante que es para mi el sentido de la justicia. Y cuantas veces, a lo largo de mi vida he tenido que luchar con uñas y dientes para que no se me adjudiquen sambenitos que no cumplo, debidos, más que nada, a envidia malsana de gente que no se alegra de la felicidad ajena. Hay gente que disfruta con la desgracia del vecino porque de esta manera tiene algo que hacer: representar el papel de quien ayuda al necesitado, sólo para limpiar su conciencia. No hablo del necesitado de dinero, hablo del que “parece” que necesita que le digan “pobrecito, qué pena me das”.

No sé si es en un blog donde se debe decir esto, pero lo voy a decir: yo me alegro enormemente de que los que tengo a mi alrededor sean felices. Me alegro tanto, que quisiera verlos (veros) siempre con una sonrisa en los labios. Eso no siempre es posible, también lo sé.

Hay una sla persona en mi vida a quien jamás he visto feliz. Y eso que es la persona que más quisiera yo en este mundo que fuera feliz. Esa persona jamás leerá este blog...

La imatge l'he trobat a/La imagen la he encontrado en "Las ventanas del alma"

52 comentaris:

manel ha dit...

Abans de llegir-te. T'anava a dir en el darrer post que estaves una mica ganduleta. M'ho has tret de la boca. Un peto. Ara et llegeixo i torno

manel ha dit...

Osti. Després d'uns dies de sequera, pluja a bots i barrals. Anava a dir que desprès d'uns dies sense ensenyar res, ara has fet un strip-tease de collons. Bé, de collons, no. Volia dir esplèndid. No sé massa què dir. O no sé si el que diré et serveix o no. Tu i jo ens hem obert la porta, com molts d'altres que han vingut aquí, i no hem entrat més enllà del rebedor, d'on ens pertoca. No tothom sap on és l seu lloc. Però suposo que ha de ser el seu problema. Si el Capi t'hagués de demanar explicacions per totes les bestieses que ens hem arribat a dir, tindrieu conversa per tota la singladura pròxima. Dic jo com podria dir el Barbollaire o el Vert, que deunido (avui ho escric així) com us les gasteu. O el Gatot (i Més). Que m'agrada aquest nom. Ensenya el que vulguis quan vulguis, els demés ja sabem què hem de mirar. Jo proposo el culet. No, es broma.

l'home de la musica ha dit...

Saps perque t'agrada veure feliç a la demés gent? perque ets feliç amb el que tens, sigui poc o molt, i perque ets bona persona. Fora d'això... el del xat, si fos un bon amic, la meitat d'aquest post, no l'hauries escrit. Queda dit. Una abraçada!!!

MIB ha dit...

Ey! arare!! querida!! está perfecto que te guste ver a la gente feliz!! es lo más importante!!! y uno sentir que aporta a su felicidad! es necesario ver las cosas con ojos positivos... y no de pena... Yo odio exigir a los demás su presencia... su cariño , su atención... el que está está y el que no tendrá sus motivos... y sé disfrutar de quienes tengo cerca....

ahora.... cómo es que JAMAS has visto a esa persona feliz!?? .. jamás jamás?!?! ... es una tristeza eso... no hay nada que se pueda hacer?

Un beso y un abrazo giganteS!!!

ENOOORMES!

FRAC ha dit...

Ep!

Potser la única reacció que ens queda davant de la infelicitat de les persones que estimem consisteix en no perpetuar la mateixa sensació, per tal de no causar en els altres l'angoixa que et crea a tú.
La vida no té retorn i si es pot ser feliç no s'hi val a badar, per més que hi hagi motius que ens distreguin.

Apa va, suma y sigue, y a cantar y a bailar que són dos díes...

Una abraçada, companya. Avui he publicat un poema a Liter i ara m'he enterat que és el dia mundial de la poesia. Per tant, feliç día per a tú.

Arare ha dit...

Gràcies, Frac. Jo sí que en sóc, de feliç. Però per ser-ho del tot voldria que ella també ho fos... un petonet.

Arare ha dit...

Mib, alguna vez me lo pareció. Pero ahora descubro que no fue así. Unas veces ha gozado algo más de la vida que otras, pero en general... es triste, pero no ha sido así.

Me quedo tu gigantesco abrazo. Gracias!!!

Arare ha dit...

ei, home músic, compte que no surti la bruixa que hi ha en mi ;)

petonets!!!

Vert! ha dit...

Benvinguda de nou, amiga.
Jo ja et vaig parlar de mai acceptar xantatges emocionals. Son pitjors que els economics.
I deixam dir que si alguna cosa admiro de tu, no es com t'obres aqui (que també), ni el teu domini informàtic (que tampoc), sino la teva coherencia vital. I ho dic amb tot el sentit de les paraules. Enhorabona, nina.
un pesto.nassss

manel ha dit...

Estàs segura que no ho és, de feliç? Crec saber de qui parles. I si et té aprop potser ja en té prou. No, potser no ho sé qui és.

Arare ha dit...

Manel: a la primera intervenció et diré que no penso renunciar a vosaltres i que el Capi ja ho sap (consti a les actes). Yo soy coqueta como mi agüelica y no pienso cambiar. He disho!

A la segona intervenció et diré que... no sempre es pot estar a prop físicament. Hi ha vegades que hom s'ha de conformar amb estar a prop emocionalment. I el lligam emocional hi és. I el físic, també, però no tan com aquesta persona voldria... però les coses són com són i...

res, que jo t'estimo igual, i tu ja ho saps :P

MoNaLiTzA ha dit...

:-)***

El veí de dalt ha dit...

Arare, això no és sempre possible, ja ho saps; ni és desitjable pensar que tu ho pots aconseguir per ell/a. Menter siguis feliç tu i estiguis contenta mab el que i qui t'envolta, ja és molt. I procura no xatejar tant, que mira què passa!

barbollaire ha dit...

Nina...
Saps que malgrat encara no hem pogut trobar-nos "en viu", i que fa poquet que ens visitem... bé, que jo ara no trobo ben bé com dir-te el que vull dir...
Però sols puc agrair-te la confiança que m'has fet i em fas...

I no diré res més que sinó, Manel, ho fa servir "en contra meva"...

T'estimo, dolça Mariana, i t'ho dic així, perque no se dir-ho de una altre manera...
Però tu ja ho saps...

Un petó ben dolç, nina ;¬)***

Arare ha dit...

Si ja no xatejo, veí! ja fa molt temps...

Arare ha dit...

... ara blogejo, veí.

Arare ha dit...

Barbollaire, tu que sempre trobes les paraules, i ara no saps el que em vols dir! tchts,tchts... però no cal que diguis res, ja ho sé!!!

Una abraçada de bona nit, Poeta Maltés!

Arare ha dit...

Verttttttttttttttt... shhhhhhhhhhhhhhhht!

Em cal no dramatitzar (recordes?)

per tant... no ho faré.

Un petó per cada minut que m'has fet costat (vols dir que n'hi haurà tants?)

;)*

Arare ha dit...

monalitza, mil asteriscs!!!

pere ha dit...

Quina bestiesa aquesta acusació!
Penso que cal estar físicament al costat dels amics quan et necessiten físicament i emocionalment quan les necessitats són emocionals. En les necessitats emocionals, la presència física immediata no és imprescindible sinó la seguretat que la podràs tenir. En fi, jo ja m'entenc.
I espero que en cap moment et sentis massa condicionada més que per tu mateixa. Em refereixo al bloc, en aquest cas.
Això de la FELICITAT, no deu ser més que moments de petites felicitats que acaben guanyant els d'infelicitat. Ho veig així.

son ha dit...

Estimada Cuca en Sucre... Ja em permetràs la divagació (o no, però la faré jejeje).

Saps una coseta? En totes dues històries (l'amic virtual i ella) m'he quedat amb una pregunta als llavis-cor-coco que crec et ronda/rondava cual mosca cojonera...

Què pot fer l'Arare perquè trobin la felicitat?

...com si tu en algun moment t'haguéssis/haguessin posat aquesta responsabilitat a les teves espatlles...

Cal que continui?

-Súper Arare també té soneta.
-Mega Cuca en Sucre també pateix
-Turbo Montse no sap cap a on tirar en alguns moments i voldria fer-se petitona
-Elàstic-dona... de vegades no dóna més de sí que també es trenca...

És necessari que et tirin de les orelletes Cuqueta?

Mmmm... millor faig petició al teu Capità (si llegeix això)

"Capi fes-li una abraçada i recorda-li que es una noia fantàsticament humana" (les cotxinades posteriors les deixo al gust de la consumidora)

Muakis Cuqueta i deixem els flagelos pels nazarenos (bonica)

violette ha dit...

Com no ha de tenir una dona nascuda sota el signe de la balança el sentit de la justícia?
Tanca portes al xantatge, ma belle. No passaran!

Una forta abraçada de la Moulinette.

onix ha dit...

sols dir que t'entenc molt be ,i crec que el bloc es el lloc mes adient , per abocar aquesta mena de sentiments
no canviïs mai ;)*****

Anònim ha dit...

Querida Arare,
Deja la puerta cerrada como dice Mati, las visitas no siempre son agradables.
Estoy de acuerdo en tu coherencia vital, como dice Vert. Mereces un trozo de nuestros corazones por ello.
Cuidate hermosa Reina Mora y recibe muchos besos desde el sur, Meli

Angelusa ha dit...

Arare, a lo mejor es que no hay que tomarse tan a pecho las cosas...
Un besito y... bueno, que seas siempre feliz y que esa persona que no te leerá... empiece también a serlo.

Júlia ha dit...

Diu, la cobla:
Nunca le cuentes a nadie, el secreto de tus penas,
que el que está alegre se ríe, y el que está triste, se alegra.

Per sort, no tothom és igual.

Arare ha dit...

Jo també t'entenc, Pere.Per això no comprenc com no em va "buscar" a través del telèfon o de l'email. Era més còmode quedar-se esperant a veure si em veia per la xarxa i després dir que "l'havia deixat a l'estacada?"

Sobre la felicitat, tens raó, també. Tots teniu raó. Però jo també. És tan difícil que tots entenguem el mateix quan parlem de felicitat, veritat?

Pere, gràcies per ser-hi, què més podria dir?

Arare ha dit...

Son, em meravella la teva capacitat d'entendre'm :)

El Capi és, després dels meus fills, la millor "cosa" que m'ha passat a la vida.I ja m'abraça, t'ho asseguro!!!

Deixarem que es flagelin els nazarens, hehehe (m'ha fet riure, l'expressió) Mil petons.

Arare ha dit...

No passaran!

Je vous embrasse, mon amie!

Arare ha dit...

Onix, i tu m'ho dius? (em sembla que tu i jo ja ens hem dit que no canviem. Ara es tractaria de fer-nos cas, hehehe)

Un petó ben gran!!!!

Arare ha dit...

Mi querida anónima del sur, te leo poco (porque no te dejas ver más) pero lo poco que te leo me encanta. Sin ir más lejos, tu poema de ayer en liter!

Te aseguro que si reuniera los pedacitos de corazón de todos los que me queréis (y viceversa) no cabrían en casa, jejeje...

¡Un gran abrazo!

Arare ha dit...

Gracias, Angelusa, lo que debería hacer esa persona que no acaba de ser feliz, es creer en ella misma. ¡Y eso cueeeeeeeesta!

un beso, reina mora.

Arare ha dit...

Quanta raó tens, Julieta!

per cert, aprofito per aquí, però et faré també la consulta per email:

Ja s'ha publicat, la teva darrera novel·la? la vull adquirir JA!

yrun ha dit...

I tan que no es pot dir tot TOT a un bloc, no no!
Potser si ets mol mol anònima si... pero sempre hi ha un lligam o altre... com mes postejes mes te n'adones que més coses t'has de callar...

En fi...

Ànims!

Joana ha dit...

És una satisfacció alegrar-te de la felicitat dels demés i potser donar un cop de mà quan ho necessiten. Si fas la reflexió potser és que en el seu moment també la vas fer i vas acabar fent el que prioritzaves en aquell moment.
Una abraçada

Joana ha dit...

Hola reina del Mar,
tu ets tu, amb les teves anècdotes, les teves històries i la teva sinceritat..
Tu ja saps que jo em mullo bastant quan escric, i no sempre és bó, però si no ho fes així, deixaria de ser la Joana no creus?.
Petons rodons i molts "cariñitos", la feina em te esgotada i volto poquet.

iruna ha dit...

Arare,
em sembla que cadascú expliquem el què volem, el què podem o el què necessitem... tot depèn de cada moment...

no sempre és fàcil distingir
on hi ha el rebedor, el menjador, les habitacions, el lavabo, la cuina... tant a casa nostra com a la dels altres... la intimitat pot estar a qualsevol racó, fins i tot al rebedor! compartir la intimitat personal amb la dels demés pot ser de vegades molt agradable i altres no ser-ho gens.

a mi m'agrada veure feliç a la gent, però no em molesta veure-la infeliç, em sap greu, que no és el mateix, però també forma part de la vida. m'espanto una mica quan algú em diu que jo el faig feliç, perquè penso que segurament té al·lucinacions... per això m'afanyo a dir "no m'esperis, vés fent...", però ni així puc evitar sentir-me sovint insuficient.

no sempre és fàcil controlar els sentiments. igual com aquella persona del xat potser va esperar de tu massa, un dia et pot passar a tu el mateix... t'ho dic perquè jo, per exemple, per molt que em digui a mi mateixa que no espero res de ningú, de vegades em sorprenc quan em sento exageradament feliç o infeliç per qualsevol apropament o distanciament. les persones de vegades som ben rares... per això més val no donar-nos gaire importància.

hi ha qui té més equilibri. jo visc en desequilibri constant.
escriure em serveix per compensar-me, encara que sovint me'n vaig de la bola mentrestant.

espero que et sentis bé quan estiguis bé i també després de sentir-te malament. que no per molt somriure podem deixar de plorar! (apologia de la tristesa? no... apologia del sentiment)

una abraçada

Pd40 ha dit...

El blog és teu i el portes com vols, no cal donar explicacions a ningú.
A l'amic del xat... nusé, un sms dient 'et pots connectar?' solucionava aquest problema tant gros, no? Que s'ho faci mirar abans de buscar culpables.

Glòria ha dit...

Hola Arare, tens raó! De vegades no és bo obrir-se massa, "mullar-se" com diu la Joana.
Un petó.

Déric ha dit...

Després de 39 comentaris potser que el que et digui no sigui gens original però penso que el blog és teu i en ell pots escriure el que tu vulguis i a qui no li agradi que s'hi foti fulles, i aquell del xat de poesia, porta, no interessa, esborra'l, no estaria tan desesperat si tenia el problema i només esperava trobar-te per casualitat al xat sense intentar-ho per email o telèfon! Hi ha relacions que sí s'han de tallar de socarel però no s'ha de tallar la teva llibertat per escriure el que TU vulguis al TEU blog.

Zifnab ha dit...

A mí esto me ocasionaría una preocupación relatiísima. Si alguien te reprocha en circunstancias así pues ya se le pasará. Y si no le pasa que le vamos a hacer. Yo aprendí que se puede estar hasta donde se puede y que mientras tu sepas que has hecho lo posible, lo que piensen los demás es tontería. Creo que la gente da demasiada importancia a estos sitios. A veces la tiene. Otras no.

Se muy feliz Arare

Arare ha dit...

Si, Zifnab, relativísima... pero no te olvides que tratamos con personas. No con nicks. Cuidado, hay de todo, eh? siempre están los graciosos que juegan nada más. Me parecen tan respetables los unos como los otros, cuidado. Pero algunas de esas personas no juegan: se comunican y comunican.

Me sentí muy mal porque me sentí realmente culpable de no haberle podido ayudar. Pero me sentí mal de que el otro me culpara.

¡Contradicciones mías, amigo!gracias por estar ahí, que seas feliz tú también.

Arare ha dit...

Deric... ni que fos després de 100 comentaris. me'ls llegeixo tots, els comentaris, perquè tots m'importeu. Moltes gràcies pel teu. Esborrarem el personatge, encara que el fet faci patir. Una abraçada, company!

Arare ha dit...

Glorieta, jo sóc, precisament, de les que sempre es mulla (m'hauré de posar un impermeable, o acabaré amb un sant refredat, hehehe)
gràcies per venir, maca, un petó.

Arare ha dit...

Evidentment que si, Pd40, i precisament per això em sap més greu. En fin...

un petó!

Arare ha dit...

Iruna, diuen que hi ha un temps per al desequilibri i un temps per a l'equilibri: d'alguna manera, tot torna al seu lloc. És quan no hi torna, que cal posar-hi remei. És a dir: si el desequilibri és constant i fa patir, potser cal demanar ajuda externa. Però si no fa patir... llavors potser s'aprèn a viure sempre "en dansa". Buf, jo m'entenc, però no sé si em faig entendre (deumeu, ara suspendria en didàctica!!!)

Gràcies per les teves paraules, maquíssima. Una abraçada.

Arare ha dit...

A les dues JOanes: sort que us distingiu amb la icona, perquè sinó no sabria mai qui és qui, encara que és igual, totes dues teniu un gran encant. Gràcies per ser-hi. Un petó ben gros per cada una.

Arare ha dit...

Benvinguda, Yrun. I gràcies, també, pel teu comentari. Tens molta raó: cal aprendre a callar allò que et fa massa vulnerable (però de vegades és difícil, no creguis)... a més, en segons quins temes val la pena poder desfogar els sentiments, veritat?

Un petó!!

Candela ha dit...

Jo algun cop m'he entestat en que algú a qui estimava fos feliç - cansada de veure'l sense il.lusió per res- i res de res. Hi ha gent amb una incapacitat bestial per ser-ho.

No havia una cançó de la trinca???..si no saps ser feliç ningú no pot ajudar-te... (no me'n recordo, em sona de sentir-la a casa quan era petita...).

Sap greu que algú t'hagi pogut reprotxar (no sé com es diu en català) no haver estat per ajudar-lo, es que hi ha gent també que li encanta fer sentir culpable al demés. Jo estic aprenent a no caure en aquestes manipulacions i xantatges emocionals.

Que se'n vagin a la merda. No saben valorar tot el que els dones.

Petonets arare.

Arare ha dit...

Candela, tens molta raó, de vegades no ens valoren en el que valem. Jo també recordo aquesta cançó de La trinca, també la sentia quan era joveneta. I com encerta, aquella cançó!!!!

Un petonet!

escriptorum54 ha dit...

Hay gente que prefiere ser triste, gente que necesita ser animada constantemente ....

Como dicen las otras brujas, no abras la puerta hasta que no te enseñen bien la patita.

Un abrazo muy fuerte, bruixa roin

(encara que no m'ensenyes el vestit)

Xurri ha dit...

Hola!! Faig molt tard, però es igual.

Coi de retrets - quina mania te la gent de retreure les coses!!
Quan bolques les teves expectatives en algú ja saps el que et jugues, i exigir que responguin és com jugar a la loto i quixar-te per que no et toca. Que et responen: doncs tots feliços. Que no: aposta equivocada, i a otra cosa mariposa. COm si no tinguessim prou amb la nostra vida per haver de carregar amb la vida dels altres. Si algú té carències, la culpa no és de qui li omple.

Joé, que ja som grandets!!

Apale, petonets reina mora.