23 de març, 2007

Arare orgullosa



"El cameller perdut al Tanezruft, quan va tot sol, dalt del seu mehari, no està gaire segur d'ell mateix. L'esperit li vacil·la. Els dimonis de la sorra - els "djenum"- el sotgen. El cameller va donant ullades inquietes a dreta i esquerra, per aquella quietud amenaçadora. Res no es mou sota el sol. No hi ha ni solament els miratges. De sobte, un fantasma blanc i nerviós s'incorpora al mig del "reg" sorrenc. És alt com cinc homes, es mou, giravolta, corre com un mal esperit. El cameller el mira un instant amb recel. Però, com ha vingut, se'n va, es desfà. Ja no hi és. Era un remolí de sorra o era un espectre del desert?
En general, l'home que va al volant d'un camió, no tem els espectres. Però si que tem la sorra alçada pel vent. (...)"

Nicolau M. Rubió i Tudurí: Sàhara-Níger
Ed: La campana, maig 1993

(la primera edició s'havia publicat el 1932)

Components de l'expedició:


Nicolau M. Rubió i Tudurí (arquitecte i paisatgista, urbanista i escriptor)
Joan Botey
Arístides Vallès
Jordi Puig

i
Jaume Cufí (mecànic - el meu avi)

(El 1932 no hi havia GPS's... )

"Ell" és el de la foto, envoltat per cinc nens nadius.






“El camellero perdido en el Tanezruft, cuando va solo, montado en su mehari, no está muy seguro de sí mismo. El espíritu le vacila. Los demonios de la arena – los “djenum”- le rechazan. El camellero va echando ojeadas, inquieto, a la derecha y a la izquierda, a través de aquella quietud amenazadora. Nada se mueve bajo el sol. Ni siquiera hay espejismos. De pronto, un fantasma blanco y nervioso se incorpora en medio del “reg” arenoso. Es alto como cinco hombres, se mueve, voltea, corre como un mal espíritu. El camellero lo mira con recelo por un instante. Pero, tal como ha llegado, se va, se desvanece. Ya no está. ¿Era un remolino de arena o era un espectro del desierto? En general, el hombre que va al volante de un camión, no teme a los espectros. Pero si que teme a la arena levantada por el viento. (...)”
Nicolau M. Rubió i Tudurí: Sàhara-Níger
Ed: La campana, mayo 1993
(la primera edición se había publicado en 1932)
Componentes de l'expedició:
Nicolau M. Rubió i Tudurí (arquitecto i paisajista, urbanista y escritor)
Joan Botey
Arístides Vallès
Jordi Puig
i
Jaume Cufí (mecànico -mi abuelo)
(En 1932 no había GPS's... )
"¡ÉL" es el de la foto, rodeado por cinco niños nativos.

30 comentaris:

Anònim ha dit...

Parece casi imposible pero lo entendi todo sin tu traduccion simultanea.
Me ha parecido un pasaje impresionante. Como llego? Como un remolino o como un espectro? no importa demasiado, si llego!
Tus notas; en 1932 no habia GPS me lleva a pensar que el mundo sentia el tiempo y la vida de otra forma. Y que "El esta rodeado en esa foto por nadie" fuera de el mismo conocido, me lleva a reflexionar que la cercania es importante para llegar a entender a los seres que habitamos en este mundo.
Gracias reina mora por estas entradas tan bonitas en tu blog.
Saludos y besos desde el sur, una anonima llamada Meli.

Anònim ha dit...

Parece casi imposible pero lo entendi todo sin tu traduccion simultanea.
Me ha parecido un pasaje impresionante. Como llego? Como un remolino o como un espectro? no importa demasiado, si llego!
Tus notas; en 1932 no habia GPS me lleva a pensar que el mundo sentia el tiempo y la vida de otra forma. Y que "El esta rodeado en esa foto por nadie" fuera de el mismo conocido, me lleva a reflexionar que la cercania es importante para llegar a entender a los seres que habitamos en este mundo.
Gracias reina mora por estas entradas tan bonitas en tu blog.
Saludos y besos desde el sur, una anonima llamada Meli.

Montse ha dit...

Meli, perdona :)

Lo traduciré mañana, que ahora tengo que salir rauda y veloz...

Mi abuelo está rodeado por nativos, no por "nadie", jejeje, ¡lo otro supongo que sí lo entendiste!

Un gran beso, desde el norte hacia el sur.

fractal ha dit...

Arare! On ho teníes guardat això???
D'aquí et ve l'arrel aventurera? I l'arrel de l'escriptura? T'assembles al teu avi?
Apa va, que orgullosa ho pots estar amb tot el dret!!!

Anònim ha dit...

Joooooooooo!!! Mariana ara s'entend tot!!!
D'aquí que sempre pugis a la cofa, o estiguis al castell de proa o asseguda al bauprès!!

De fet en frac m'ha "trepitjat" el post.... ;¬)

Un petó dolç, sorrenc i aventurer, nina
;¬)*******

El veí de dalt ha dit...

D'aquest home havia llegit "Safari per l'Africa"; un fotografia perfecta de com l'home blanc veia l'exotisme de la selva africana. Si t'agrada el tema, et recomano d'André Gide: "Viaje al Congo" i de Stefanie Zweig, "En un liugar de África" (se n'ha fet una peli)

Anònim ha dit...

De casta le viene al galgo ;)

És bonic sentir orgull dels teus, capitana. Segur que dels altres tres avis teus igual n'estàs d'orgullosa, sinó per haver assolit una gran fita, sí per haver estat responsables una vegada, de que ara nosaltres puguem compartir aquestes boniques estones amb tu.

Un petó.

Albert ha dit...

No tothom pot presumir d'un avi així d'eixerit
Felicitats

el paseante ha dit...

Ara només tenim l'aventura d'obrir-nos al món mitjançant els blogs. Fa 70 anys, l'aventura era de veritat aventura.

El teu avi ni es podia imaginar que parlariem d'ell amb uns mitjans electrònics que es poden rebre en un segon a la seva Àfrica.

Anònim ha dit...

Ooooh, quina enveja de viatge. Segur que estàs ben orgullosa del que va fer, en aquella època s'havia de tenir valor.

onix ha dit...

La genètica impera ma belle

et pots sentir molt cofoia ,i segur que ell encara es sentiria mes orgullós de tu ;)****

Júlia ha dit...

Felicitats per la part que et toca, genèticament parlant. Allò eren viatges, pensar que es va fundar el Centre Excursionista de Catalunya al Turó de Montgat, que ja era anar lluny...

Montse ha dit...

Barbollaire, ara em fas venir a la memòria frases sentides en una pel·lícula de pirates (no sé per què no es documenten, maremeva)

- ¡Diez grados todo a babor! - (a ver, oiga, capitán, póngase de acuerdo!)

- ¡Arriad las jarcias! - (pordios,pordios)

Bon dissabte, Corto Maltés i petonets!

Montse ha dit...

Bon dissabte, veí,
Rubió i Tudurí va ser també l'arquitecte-paisatgista dels jardins de Montjuic i dels jardins que tenim per la comarca de La Selva, sobre tot el Marimurtra, a Blanes i el de Santa Clotilde, a Lloret. També va intervenir en l'orientació del jardí Pinya de Rosa, entre Blanes i Lloret, però que pertany al terme municipal de Blanes.

De Stefan Zweig "encara" no he llegit res (mea culpa) però prometo "enmendallo".

petons.

Montse ha dit...

Monalitza, de la meva iaia materna també n'estic molt, perquè vivia amb nosaltres i em cuidava (també em fotia crits, eh? que jo no era una nena gaire domable)

Malauradament els meus avis paterns van morir molt abans que nasqués jo, així que no els vaig arribar a conèixer, però en sé històries a través del meu pare...

UN petonet emboirat, monalitza.

Montse ha dit...

Frac, gairebé juraria que tinc gens del meu avi matern (el de la foto) barrejats amb gens del meu pare... perquè a la meva mare no m'hi assemblo gaire...

I si, estic orgullosa d'ell, llàstima que només n'he pogut gaudir pel que m'han explicat i pel que he llegit, ja que va morir quan jo tenia 3 anys (malgrat tot, hi ha records d'aquells que romanen a la memòria remota i que ningú no me'ls ha pogut arrencar)

Bon cap de setmana i molts petons, Fractal-para-cual!

Montse ha dit...

Albert, el meu avi va fer moltes altres coses que ara no explicaré perquè mereixen més un post que un petit comentari, però si, era valent, aventurer i molt agosarat!

Petonets, Herald!

Montse ha dit...

Hola Paseante, benvingut al meu blog!

Tens molta raó: en veure que tants anys després algú faria tertúlia parlant de la seva aventura com a conductor i mecànic d'un Ford-T a través d'un mitjà com aquest, al pobre home li costaria de creure, si aixequés el cap!

Repeteixo: molt benvingut i espero que tornis aviat. Petonets!

Montse ha dit...

Pd40, per això us deia, que en aquells moments no hi havia gps ni res d'això. Quan veig aquells que fan el París-Dakar (bé, tu ja m'entens, ara ja té un altre nom, suposo) rodejats d'equips de salvament i nosequemés... em fan riure.

Bon cap de setmana i un petonet.

Montse ha dit...

Onix, no saps la de vegades que, quan naveguem, penso en ell! estic segura que per poc que pugués vindria a navegar amb nosaltres... quan va començar la guerra del Marroc ell va desertar (era pacifista) i va marxar en un veler... però això potser ho explicaré un altre dia en un post si ma mare em fa tota l'explicació, que se m'escapen detalls!

Un petó!

Montse ha dit...

Ostres, julia, no sabia que el CEC es va fundar a Montgat! uix, el que era tota una aventura era anar a Montgat els diumenges de juliol i agost, en un autobús de dos pisos, creuar el riu Besòs per Sant Adrià, a través d'un pont de fusta atrotinat i... allò era una veritable aventura que potser algun dia també explicaré :)

Feliç cap de setmana, reina mora!

Anònim ha dit...

jo també n'estaria d'orgullós. Pare de ta mare? L'hi has ensenyat ja el post? li agradarà, no?

Montse ha dit...

Manel, ma mare no sap ni seure davant l'ordinador (uix, que no em senti, pobra!)
:D

Li ho explicaré, li ho explicaré. I li demanaré permís per penjar alguna altra foto del meu avi. Aquesta l'he tret del llibre. Per cert, el llibre, a casa, jo l'hi havia vist tota la vida (el que es va editar l'any 1932, que està una mica atrotinat). L'any 1992, any olímpic, vaig estar a punt d'anar a parlar amb Pasqual Maragall (uix) a veure si el volia tornar a editar, donat que el camió que portaven en aquella expedició es deia "Barcelona". Però vaig pensar que no em faria ni cas i vaig optar per no fer-ho. La sorpresa va ser que el 1993 van tornar a editar el llibre i vam estar tots molt contents!

uix, com m'enrotllo (dame un punto de apoyo y moveré el mundo. Dame la palabra y no me callaré ni debajo del agua)

;)****

Anònim ha dit...

Ai, mira, podria ser el nom del teu blog: des del meu mar (sota l'aigua). Xerrant ens enamores, ja ho saps. Callada, no sé.

miquel ha dit...

Ara ho entenc!

Montse ha dit...

Els meus professors, quan anava a cole, sempre em deien que calladeta estava millor, Manel, hehehe!

Montse ha dit...

Ui Pere, vols dir? tant, valores la genètica? ja en parlarem algun dia face to face, del tema :)

Anònim ha dit...

una abraçada al teu iaio, allà on sigui...
al meu li agradava posar-se un llençol al damunt de bon matí i perseguir-nos als néts i nétes per tota la casa.
l'altre dia buscaves somnis... me'n recordo d'un d'aquells que quan et despertes tens la sensació que no has estat somiant, que era real...
veia el passadís de casa seua, i ell venia, molt elegant, vestit amb un traje blanc, amb una flor vermella a la solapa. això era tot.
per cert, la confusió que hi ha hagut entre "nadius" i "ningú" em fa pensar que sí que són importants les traduccions, o com a mínim la possibilitat de comentar les coses després de llegir-les, perquè sovint pensem que ens comprenen o que comprenem allò que llegim i ens podem estar confonent.
una abraçada, arare

rhanya2 ha dit...

Què interessant!! El tenen a les llibreries?

Un petó!

Carlos Leiro ha dit...

bellisima foto...

Djenum o Djinn,
busque y encontré Los genios son una especie amoral, pero no necesariamente maligna, si bien suelen ser bromistas y embaucadores en sus más benignas formas de comportamiento. Tienen una miríada de atributos debido al efecto aglutinante que tuvo la extensión del Islam respecto a las leyendas y supersticiones locales de los pueblos islamizados. Pueden ser invisibles o ser seres cambiantes que pueden tomar formas de animales y también pueden presentarse bajo la apariencia de una mujer hermosa que visita a los hombres por la noche para hacerles el amor y robarles la energía como si se tratara de súcubos. Pueden también ser dominados a través de un objeto (como la lámpara maravillosa de Aladino) y convertirse así en esclavos de quien posea dicho objeto.

Los genios pueden ser causantes de ciertas formas de locura. La palabra árabe que designa al "loco" es maynun, que etimológicamente significa poseído por los genios. Pueden atravesar sólidas paredes sin dejar de tocar lo material y a los vivos, desplazarse a grandes velocidades, transfigurarse como seres humanos y suplantar a familiares y conocidos. El estado normal de un genio es el de invisible para los humanos, ya que Dios les proporcionó muchas habilidades, pero dificultó de esta forma que pudiéramos relacionarnos normalmente con ellos. Cuenta la tradición que al final de los días esta situación se invertirá y seremos nosotros quienes podamos verlos, obteniendo la ventaja que desde el principio del mundo atesoraron.

Que dira Sherezada????

no entiendo bien el catalan