BON NADAL des d'una bogeria col·lectiva

Estem vivint una cojuntura de bogeria col·lectiva.

A mi no em van ensenyar a comportar-me "així", ho sento molt.

Jo vaig aprendre la fraternitat, l'amor pels animals, i per la natura, allò de fer el bé sense pensar a qui li fas... allò de compartir, allò d'ensenyar tot el que saps, a esforçar-me per aconseguir els meus desitjos...

Un munt de coses oblidades, a dia d'avui.

Estic molt trista, ja us ho diré ben clar.

Per això, des d'aquest blog,  i després de fer-vos saber el que penso, tot i que em sembla que ja ho sabeu...

Vull desitjar unes bones festes (i mireu, ho poso amb minúscula, perquè ja ni m'atreveixo a dir-ho ben alt i ben clar), un bon Nadal, si això és possible, que compreu, mengeu i beveu amb moderació, però que ESTIMEU (això sí, en majúscules) i us convido a reflexionar sobre allò que va dir Sant Agustí:

La millor mesura de l'amor és estimar sense mesura".

Ara sí.

BON NADAL!

La bellesa

M'agradaria ser creient per pensar que els meus morts estimats gaudeixen d'aquest cel des de dintre mateix!

Capvespre, avui, dimecres, 13 de desembre de 2017, a Blanes.
Foto: meva.

Molt Bona entrada a l'any 2017!

Molt bona entrada a l'Any 2017.

i

Molt bona sortida...  d'allà on vulgueu sortir.


Matí diferent, avui: és la primera vegada a la vida que, el dia 31, me'n vaig al Montseny, a celebrar que demà la vida continua, i a demanar, des de l'aire pur, totes aquelles coses bones que desitjo.

I us desitjo.

Foto: A Les Agudes (Montseny), el 31 de desembre de 2016

Per molts anys, Olga Xirinacs

Seriosament: no sé què podria dir, que fos original i que fes contenta Olga Xirinacs, avui, que compleix vuitanta esplèndids anys.

Coma  a ànima apassionada (que no és broma) de la part de Cornèlia Abril que tinc,i com a persona, a la vida, em moc i sempre m'he mogut, segons m'ha marcat el cor, en un equilibri constant amb allò que em marca la ment; però sempre, sempre, guanya el cor!

Per això, em limitaré a dir una cosa tan senzilla com :

PER MOLTS ANYS, Olga!

Que passis un dia molt feliç, i que els moments feliços t'acompanyin durant tota la vida. Perquè tots sabem, tots som conscients, que la felicitat és la suma de moments, de bocins, que no sempre són esplèndids, i que, de vegades, podem ser feliços, senzillament contemplant un ramet de flors del bosc, o com les ones trenquen en aquesta platja que compartim (tu més cap al sud, jo més cap al nord).

El nostre mar.
Costa Brava (Blanes)

Cornèlia Abril a l'atac!

Bon dissabte!

La vida ens dóna coses i ens en pren d'altres, com ja sabeu, perquè ens passa a tots.

No, no, no m'ha pres res, aquests dies, la vida. Bé, si, es va quedant amb el meu temps, com es queda amb el de tots vosaltres, per fer-nos a tots una miqueta més experimentats (i vells, també), però no he perdut res important, volia dir.

Durant la setmana hi ha hagut un parell de falses alarmes amb la iaia, però que han quedat amb això: falses alarmes. No res que no solucioni un bon antibiòtic i quatre mimos.

La Cornèlia Abril té vuit ànimes, com ja deveu saber, i les vuit ànimes estan/estem disposades a fer-vos passar una bona estona llegint set històries ben diferents, però amb un fil conductor que ens uneix i a gaudir de la contemplació d'unes imatges precioses, acompanyades de petits poemes, que ens ofereix l'ànima etèria i artística de la Cornèlia.

El llibre, a part d'elegant, és una petita joia, us ho asseguro. I no ho dic perquè sigui una de les ànimes, sinó perquè sóc objectiva. (No rieu!)

Què ha de dir, una mare, d'un fill seu, veritat?

Espero i desitjo que el proper dimecres, 28 d'octubre, vingueu a gaudir de la presentació de "He d'anar-me'n". Recordeu on? Si us ho vaig dir! Aquí:

Biblioteca de Catalunya- Sala de la Caritat

És la porta de sota l'escala

En aquesta biblioteca, en els meus vells temps, quan estudiava magisteri, hi anava amb el meu grup d'amigues, a preparar exàmens. Era, i és, un entorn privilegiat, us ho asseguro. 

I quan baixava per la Rambla, sentia els ocells, veia com els jardiners municipals regaven i mullaven el paviment i tota la Rambla feia olor de flors... en aquella hora - d'horeta, al matí- hi havia molt poqueta gent. Després, s'omplia. Però en aquell temps encara no era un parc temàtic com és ara. Ho trobo a faltar.

O potser és aquesta part de vida que se m'ha endut un gran bocí del meu temps... o que em faig gran!

En fi... fins dimecres, ànimes!

Literatura en majúscules

Hi voleu participar?
S'ho mereix!

OLGA XIRINACS

La Júlia Costa, del blog "La panxa del bou", ha engegat un grup a Facebook, per fer pressió perquè se li concedeixi el PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES a l'Olga Xirinacs.

També ha muntat un blog, amb el mateix objectiu. 

La finalitat del blog, diu la mateixa Júlia, és fer arribar tot el que es vagi publicant a Facebook, a aquells i aquelles que no hi tenen compte.

Aquí us deixo el que ahir vaig publicar, al meu facebook, enllaçat al "grup" creat, com us dic, per la Júlia.

Ja sé que per a qui no fa servir Facebook, pot resultar una mica complicat. Bé, no passa res, perquè a partir d'ara, el mateix, s'anirà publicant al blog (clicant l'enllaç que us he deixat, hi arribareu).
____________________________

publicat ahir, dimarts, 13 d'abril de 2015

Col·laboro amb el grup que demana el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per a l'Olga Xirinacs. Acabo de publicar-hi un dels seus poemes.

Montse Medalla‎PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES PER A L'ESCRIPTORA OLGA XIRINACS

Amb el teu permís, Julia Costa. 

L'any 2013 ( el temps passa tant de pressa...) l'Olga va anar a Tordera, convidada en un acte cultural. Me'n vaig assabentar i vaig anar-la a veure. Es va emocionar en veure'm, i jo més, pel fet que una gran escriptora com ella s'emocionés amb la meva presència...
Record d'aquell dia és el seu llibre de poemes "La taronja a terra", que em va dedicar, llibre del qual extrec aquest poema que us deixo i que recull, d'alguna manera, els temors que manifesta sovint l'Olga: la mala fi que fan els llibres: no solament els seus, sinó tots els llibres.

El llibre és una joia:
LA TARONJA A TERRA
Olga Xirinacs
Editorial Òmicron (Col·lecció Charta Avrea)
1era edició, 2011

ET MORIRÀS AL MAR

He nascut amb el mar sobre el cos
i he rentt els meus ulls a les aigües marines;
blaus profunds i corrents costaners
dibuixen noves rutes cada dia,
i jo, amb la tassa de cafè a la mà,
miro el reflex dels déus fins que em fereix.
També em fereix la mirada de l'home,
el silenci de l'home que no ha vist el mar,
el de qui ha vist el mar i no m'hi troba,
¿sóc cendra abans de temps?

Sí, amiga meva, ets cendra i,
com van fer aquells infants amb el teu llibre
una tarda que el vas deixar en un banc
seguint la moda del bookcrossing,
et llençaran a l'aigua, on tots els fulls dispersos
esborraran la teva sang de tinta.
Et moriràs al mar, tal com vas néixer.

I també...

Aquest dissabte, 18 d'octubre, seré a la llibreria Serret, a Valderrobres, signant "Dones de vidre".

Ja us ho havia dit?

És que sóc molt pesadeta!

Au va, si no voleu comprar el llibre, no ho feu. Veniu a veure'm, allà estaré, al costat de l'Octavi, aquest veritable dinamitzador de la cultura.

Us explicaré un secret: si no hagués estat per l'Octavi, potser aquest llibre no hauria sortir mai a la llum. Sí, com ho llegiu: ell va ser un dels meus motors!

Redecoració

No us ha passat mai, que teniu una habitació de la casa plena a vessar, que cal arreglar-la, redissenyar-la i fer-la habitable, després d'haver separat allò que ja no necessitem, allò que està passat de moda, allò que ens fa sentir malament, d'haver llençat la merda...

Doncs així és com veig jo el país ara mateix: es necessita una bona endreça. 

Primer de tot, llençar tota la merda (serà difícil, però no pas impossible).

Després, separar el gra de la palla. I creieu-me, hi ha moltíssima palla! Moltíssima més de la que ens puguem pensar, però disfressada de gra, així que cal anar amb compte!

Arraconar allò passat de moda, no tant per démodé, sinó per obsolet. Però, atenció: quedar-se amb alguns conceptes que podrien semblar vells, però que són fruit de l'experiència i de vells no en tenen res. Llençar l'obsolet, conservar l'important!

Tot el que ens produeix nàusea, fàstic, vomiteres directes... fora!

I una vegada el país més o menys netet... amoblar-lo de nou, aprofitant tots aquells mobles que dèiem: que "semblen" vells, però que estan carregats d'experiència, d'història, de vivències, de bon rotllo i que ens poden servir força, encara.

Que fàcil, no?

(imatge treta d'aquí)

retir "espiritual"?

Si les coses fossin fàcils (si fossin més fàcils) m'agradaria fer una mena de "stage" d'un parell de dies amb algunes dones que em fan sentir en pau.

Hi hauria gent molt propera i també hi hauria algunes persones una mica més llunyanes però que jo sento com a molt properes.

Hi hauria - com a mínim- un parell o tres d'escriptores, reconegudes o no.

Hi hauria alguna persona de la família, si tot fos fàcil.

Hi hauria alguns trets importants, pensaments comuns, per parlar-ne, per teoritzar, per escriure o perquè el vent s'acabés emportant les paraules.

I no és que les coses siguin difícils, que no ho són (o no ho són tant). Només que, de vegades, vénen ganes de tranquil·litat espiritual.

Apa! Us asseguro que no estic pensant en un retir espiritual a l'estil "religiós" (o si?) Ostres, em faig gran, ja ho veig!

foto feta a Hortsavinyà

Ens veiem a Barcelona!

Marxem!

Marxem!

Flors

Que no perdem les il·lusions! BON ANY!

Permeteu-me tornar enrere (un gest que darrerament repeteixo massa...)

Primer m'he posat a buscar alguna cançó que parlés d'esperança, de pau, d'amor... i tots els tòpics junts, però m'he trobat amb coses molt cutres, o molt religioses, o molt de l'estil "autoajuda" i allò que passa, de l'una he anat a parlar a l'altra... estava a punt de posar "Resistiré", del Duo Dinàmico, que és molt de la meva època,  o "Que se mueran los feos", dels Sirex, que encara són més de la meva època, perquè són un pèl més joves que els altres dos, però allò que passa: vas buscant i buscant i acabes trobant redarces com aquestes "perles" que us deixo, per no haver de parlar del que ens espera per a l'any vinent. Perquè ens espera una època de pringats totals, ai, maremeva!

Bé, doncs, pringats o no, desitjo que tingueu/tinguem una molt bona entrada d'Any Nou!

Per què no començar taral·lejant o ballant directament unes quantes peces de l'any de la picor?
 Vinga va, per fer baixar el raïm...

Som-hi!

i després de les lentes, sempre venia el aixafa-guitarres i començava una tanda de mogudes, au!





Apa, Bon Any 2012, i no em tingueu en compte aquest viatget al passat!

Compartim?I'll Never Fall In Love Again i un dia volarem lluny

Buscava una música dolça
he trobat moltes coses
he anat d'una música a una altra
passant per la música clàssica,
per l'òpera...
he tornat a la infantesa,
a la'adolescència,
a la joventut,
a la maduresa de nou...
a la joventut,
a l'adolescència...

m'he quedat amb aquesta cançó, de la qual en deixo un parell de versions.

No, no ens tornarem a enamorar (ja ho estem)






i ara una altra, que em sembla que no és la primera vegada que deixo aquí.

One day I'll fly away... si, un dia volaré lluny, lluny, lluny...

Es fa saber

Que el proper dijous, 14 d'octubre, a les 19,30  procedirem a fer la presentació oficial a Barcelona de la primera novel·la col·lectiva en català convocada al Serretblog:

IL·LUSIONS I INCERTESES
dels autors:   Regina Bladé
                    Juanma Garcia
                    M.Lluïsa Gascón
                    Elisabeth Martí
                    Montserrat Medalla
                    Carles Mongio
                    Carme Serret
                    Jaume Silvestre

                    Silvestre Hernández
          

 A la
 
Llibreria Bertrand, 
Rambla de Catalunya, 37
08007 Barcelona
_______________________________________


Com ja vaig dir en el seu dia, quan des del Serretblog es va iniciar el "càsting literari" per crear una novel·la col·lectiva, vaig enviar el meu text, pensant que era un enviament més dels que faig i que potser ni tan sols obtindria resposta. La meva sorpresa va ser que no solament vaig obtenir resposta, sinó que a l'email em confirmaven que m'havien "fitxat", tot i no ser jo de les terres de l'Ebre, que és d'on sortia la convocatòria. "N'hi ha prou amb estimar-les, les terres ebrenques", em digueren. I jo me les estimo. Per tant, no  vaig tenir cap dubte i em vaig tirar de cap al projecte.


A partir d'aquesta convocatòria, els vuit autors convocats, coordinats per Juan Carlos Gil, ens vam posar mans a l'obra. No us explicaré aquí tot el que va representar per mi i per tots els autors, aquesta experiència. És per viure-la. Potser si que ho explicarem el dia de la presentació (ahhhhhhhh! veniu!!!)


L'escriptor, ja consagrat, Silvestre Hernàndez, va ser qui arrodoní tot el que havíem començat els altres i ho féu amb un gran esforç, no era una tasca fàcil. De fet, va ser un repte per tots nosaltres, que no ens vam conèixer en persona fins que la novel·la va estar acabada i editada. El que us dic, tota una experiència.


Des d'aquí m'agradaria convidar-vos, doncs, en aquesta presentació, i dir-vos que em faria moltíssima il·lusió veure-us i demanar-vos, també, que si veniu i no ens hem vist mai, us identifiqueu en algun moment, per tenir el plaer de poder-vos saludar.


Queda dit, doncs.
Us hi espero!!!

Necessito set vides i una agenda trucada

Quan tens un marit encantador i cinc fills amb les seves respectives parelles, més la família materna llarguíssima,amb qui et veus tres o quatre cops l'any, una part de la família paterna vivint a la France dels francesos, amb qui no et veus tot el que t'agradaria, un milió de coneguts, uns quants bons amics i un parell de bones amigues amb les que desitjaries veure't cada dia per fer el talladet i comentar la jugada però que et queden lluny i, ves, no pot ser, i la distància es va eixamplant, però tu voldries que no fos així, però no hi pots fer res, perquè el dia a dia et marca i llavors t'apareix una consogra susceptible de ser -també- una bona amiga amb qui compartir el talladet, però la distància que et separa d'ella encara és més gran que amb el parell d'amigues llunyanes i al damunt, t'encanta la poca feina (feina de feina) que encara fas, tot i que no t'agrada gens ni mica la feina (feina de no feina, o sigui no remunerada i tal) que hi ha per fer cada dia, i quan ets a la feina (feina de feina) ets feliç i et deixes absorbir i a més a més tens un nét que és una preciositat i que et deixa bocabadada cada vegada que parles amb ell, i n'esperes un altre que és a punt a punt d'arribar, i tens una mare amb qui a poc a poc et vas retrobant, tot i que no tens pas el temps a favor, i que voldries tenir-lo tot per parlar de la vida sencera i un dia et truca una antiga amiga de l'escola a qui fa potser quaranta anys que no veus i et mores de ganes de tornar a veure i no trobes el temps, però ho estàs desitjant, i cal tornar a visitar l'àvia paterna dels teus tres fills (els biològics) perquè està sola i ja fa massa temps que no la veus i has d'acompanyar el marit encantador a veure què coi passa amb la seva espatlla,perquè com no li arreglin la tendinitis perenne no podrà pujar i baixar veles a mig termini i et truca qui confia en tu i et proposa veure't demà a les cinc perquè t'ha d'explicar una cosa que fliparàs i mires l'agenda i veus que no pots, d'acord, demà passat. Molt bé, i tornes a mirar l'agenda i veus que no et queden caps de setmana per fer la trobada amb les dues amigues relativament llunyanes i la distància es fa una mica més gran i no saps com estrènyer llaços i t'agradaria anar a conèixer persones que coneixes només perquè les llegixes, susceptibles de ser conegudes en viu i en directe i l'agenda et confirma que l'any no té un annex o un suplement perquè puguis, còmodament, buscar un dia per a cada cosa...
En mig de tot aquest enrenou (entranyable, tot s'ha de dir) t'adones que voldries tenir set vides, com els gats.

Desitjos?

Després de 38 anys de treballar - amb un any sabàtic pel mig, el curs 2007-2008 - comença un altre curs.

Un curs carregat d'il·lusions i d'interrogants, tant a nivell pedagògic com a nivell personal.

Què esperen rebre, els pares i mares, del servei de psicopedagogia d'una escola? Molts, equivocadament, esperen que treguis la vareta màgica que faci que les coses canviïn.

D'altres, per sort, són molt més realistes, però tots, en general,pares i mares, mestres, professors/es i altres professionals de l'educació i, sobre tot, els i les alumnes, desitgem que no ens donin sorpreses de darreres hores, que els partits polítics no ens canviïn lleis i consignes d'avui per demà en funció dels seus interesos electoralistes, que es posin d'acord i, en definitiva, que ajudin a que el sistema (que deixa moltíssim que desitjar però és el que tenim) es pugui desenvolupar amb el màxim possible de garanties perquè els nostres nens i nenes arribin a ser, si més no, bones persones i bons professionals en el seu dia.

Plof!

Si: m'adono que estic demanant la vareta màgica que alguns em demanen a mi. Ja m'ho semblava!

Bé, doncs, intentarem posar els cinc sentits més el comú... si ens deixen...

 Totes les imatges les he baixat de google.

10 de juliol de 2010

SOM UNA NACIÓ
NOSALTRES DECIDIM




No em puc estar de deixar el video que va gravar l'amic Pere del blog Saragatona, és un reportatge que, segurament,farà unes quantes voltes als que ens ensenyaran per la televisió.

El sol

imatge "robada". Juro que he demanat permís per fer-ho.