Sembla mentida, però és veritat- Parece mentira, pero es verdad

Doncs si, sóc jo, again! que sóc a Saint Mammés (res a veure amb l'estadi de futbol)... un poble preciós a la vora del Sena. I mira.. que hi ha wi-fi (ho he descobert mig de casualitat) i m'he dedicat a posar la web al dia, encara que ho havia fet dissabte passat. Així que ja sabeu, podeu veure notícies fresquetes del dia (no gran cosa, perquè en dos dies tampoc és que hi hagi gaire coses a dir). Els paisatges que ens anirem trobant de tornada sembla que encara seran més preciosos que a l'anada, així que ja us podeu imaginar que estem encantats! I a més a més, de moment (toquem fusta) NO PLOU!!!!

Pues si, soy yo, again. Estoy en Saint Mammés (nada que ver con el estadio de fútbol)... un pueblo precioso a la orilla del Sena, y mira, que hay wi-fi (lo he descubierto por casualidad) y me he dedicado a poner la web al día, aunque no hay gran cosa porque en dos días tampoco pasan tantas cosas, claro. Los paisajes que nos encontramos y que nos vamos a seguir encontrando a la vuelta, prometen ser más bonitos que los que nos encontramos a la ida, así pues, estamos encantados. Y encima (toquemos madera por si acaso) NO LLUEVE!!!

foto: Cisnes en el Sena

Ya que estamos... y sin que sirva de precedente... más que nada porque no sé cuando podré ver vuestras respuestas: ¿Alguno de vosotros ha leído algo de Jaime Bailey? Yo es que hace un par de semanas terminé un libro suyo y... bueno... en fin.... quisiera opiniones. ¿Me estaré volviendo (más) rara?... ejem...

Por cierto (al César lo que es del César, seamos justos). En la web (o aquí, que ya no lo recuerdo) dije que en París era muy difícil encontrar literatura española. Me equivocaba. Yo había ido a FNAC y allí SÓLO había una estantería con libros españoles y sudamericanos (unos 40 libros diferentes, conté)... pero el otro día estuvimos en la librería Gibert Jeune, en la plaza Saint Michel y había muchísimos más (por suerte).

Si n'hi havia algun de català... jo no el vaig veure!!!!!! però ja sabem, oi? allò que de Barcelona només ens diuen "Olimpic games" i para de comptar. I de Catalunya només solen conèixer la Costa Brava (Lloret, Blanes, "Calela"...) bé, ja és alguna cosa!
...

De tornada

Amics, amigues, estem preparant la tornada. Demà, diumenge, sortirem de París (si no diluvia, que tot és possible) per anar "baixant", primer pel Sena, després per diversos canals (diferents del que vam fer a l'anada) després per la Saône (i aquí si que farem el camí a la inversa) fins a arribar a Lyon, on tornarem a agafar el Rhône, arribant al Canal du Rhône a Sète, Frontignan, posar el màstil altra vegada, que ens el guarden allà, i ja per mar, altra vegada cap a casa. Déu n'hi do: comptem fer-ho en un mes i mig, que és el mateix que hauriem estat per "pujar" si no haguéssim perdut gairebé un mes pel mal temps a Roses i després a Saint Cipryen. Pels que seguiu la pàgina web, dir-vos que a partir d'ara tornarem a fer com "abans", és a dir, als llocs on puguem connectar-nos, anirem posant la web al dia i allà on no pouguem... doncs mira, res! Vaig a acomiadar-me de París... les meves impressions ( bé, algunes) són a la web, a "Punt de vista de la Capitana".

Amigos, amigas, estamos preparando la vuelta. Mañana domingo, si no diluvia, que todo es posible, saldremos de París para ir "bajando", primero por el Sena, después por diversos canales (diferentes a los que hicimos a la ida) luego la Saône (y aquí si que haremos el mismo camino pero a la inversa) hasta Lyo9n, donde volveremos a coger el Rhône, llegaremos al Vanal du Rhône a Sète, Frontignan, poner el mástil otra vez, que nos lo guardan allí, y ya por mar, otra vez a casa. Un viaje largo, para el que contamos estar un mes y medio aproximadamente, el tiempo que habríamos empleado en la ida si no nos hubiera parado la tramontana en Roses primero y en Saint Cyprien más tarde. Para los que nos seguís desde la web, deciros que a partir de ahora volveremos a hacer "como antes", o sea, en los sitios donde podamos, "subiremos" la web y en los que no, pues no! Voy a despedirme de París... mis impresiones (bueno, sólo algunasd) las encontraréis en la web, en "Punto de vista de la Capitana".

Foto: La biblioteca de la Ópera Garnier (hay dos teatros de la Ópera, este es el antiguo)

Pare

Em portaves "a la muntanya", que era molt a prop de casa i no calia agafar el cotxe - tampoc no en teníem ni falta que ens feia - caminàvem fins als "Leprosos" (mai no em va agradar, el nom que li donaven a aquella zona, però era el nom que tenia) i allà, amb un pal, remenàvem l'aigua de la gran bassa per fer-ne sortir les granotes i els capgrossos. La mare o l'àvia portaven el berenar en una bossa i bevíem aigua fresca de la font,ficant-nos a la boca anissos blancs i petits com perles.

Em fa l'efecte, però, que pel vestuari que portem a la foto tant tu com jo, devíem anar preparats per anar a fer un tomb pel barri un diumenge al matí, un tomb d'aquells que acabaven amb tu i la mare ballant sardanes a la plaça de l'església i jo jugant amb els fills d'altres parelles com vosaltres que, ara que ho penso, un dia també van/vau ser joves.

M'agradaria dir-te tantes coses, pare, però ja no ho puc fer!

Allà on ets hi arriba, la virtualitat? Si no em respons, entendré que no.

Per si de cas, deixa'm donar-te una notícia que sé que et farà molt feliç: pel gener seràs besavi.

Nostàlgies

Passejo per alguns blogs amics i m'hi reconec. Sembla mentida com, les persones, som tan diferents i tan iguals a l'hora. Amb les persones que tenen una edat semblant a la meva, evidentment, m'hi reconec més. Amb les persones que comenten em passa el mateix: reconec o crec reconèixer - més o menys- la seva edat, només per les coses que diuen i per la manera de dir-les. Sempre ho hem dit, però, que la Blogosfera és el mirall de la vida real, perquè n'és el pur reflexe. Sentia parlar ahir, mentre baixava amb el cotxe cap a casa de ma mare, d'aquell invent anomenat "Second Life" que tant de furor va fer en un moment donat, que es veu que ja està "de capa caiguda". Sembla ser que hi ha mils i mils d'"avatars" abandonats i jo me'ls imagino com tètriques i moribundes màscares teatrals llençades al mig d'un gran escenari. Es veu, també, que les grans marques que van apostar per aquest mitjà com a mode de fer-se (més) riques, s'estan adonant que no n'hi havia per tant. Tot plegat em recorda el meu propi pas per aquell mític "IRC", que sé que encara funciona, però que ja fa més de dos anys que ni tan sols tinc instal·lat, tot i que havia estat un mitjà de coneixença de bellíssimes persones, per a mi, amb les quals encara em relaciono de tant en tant, però per telèfon o davant d'un cafetó, que és molt millor que la pantalla, diguin el que diguin. Els meus "nicks" (Arare i Swing) deuen pul·lular per la virtualitat donant tombs com una pilota sense esma si algú no la fa botar. O algú altre se'n deu haver apropiat. Segons com ho penso, fa certa tristesa.

Tornant a això que deia de intuir amb certa precisió l'edat dels comentaristes i dels amics blogaires, m'adono que la nostàlgia, en molts de nosaltres, deixa de ser un concepte per transformar-se en un sentiment arrelat. Tants anys viscuts han fet un solc en les nostres ànimes. Un solc diferent en tots nosaltres, però tan semblant...

Paseo por algunos blogs amigos y me reconozco en ellos. Parece mentira ver cómo las personas somos tan diferentes pero, a la vez, tan iguales. Evidentemente, me reconozco más en las personas que intuyo tienen una edad similar a la mía, lo mismo me pasa con las personas que comentan, a veces por lo que dicen, a veces por cómo lo dicen. Y es que siempre lo hemos dicho: la Blogosfera no es más que el reflejo de la vida real. Ayer, mientras bajaba con el coche hacia la casa de mi madre, en la radio hablaban de "Second Life", ese invento virtual que parece ser que ya está de capa caída. Y que hay miles y miles de "avatares" abandonados por la virtualidad. Yo me los imagino como tétricas y moribundas máscaras tiradas en medio de un gran escenario. Las grandes marcas que habían apostado por este medio para hacer (más) dinero, se van dando cuenta de que aquello no produce tanto como pudiera parecer. En todo caso, me recuerda un poco mi propio paso por el mítico "IRC", que todavía funciona, pero que yo dejé olvidado hace ya un par de años, tanto es así que ni siquiera lo tengo instalado. Mis "nicks" (Swing y Arre) deben andar dando tumbos por la virtualidad como una pelota sin rumbo, a no ser que alguien se haya apropiado de ellos. Según cómo lo pienso, me da cierta tristeza ya que yo conocí a través del IRC, personas encantadoras, con las que todavía me relaciono, sólo que ahora ya es a través del teléfono o sentados frente a una taza de café, que es mucho mejor que la pantalla, digan lo que digan.

Y volviendo a eso que comentaba, lo de sentirse más próximo a unas personas que a otras a causa de la edad, me doy cuenta de que la nostalgia, en muchos de nosotros, deja de ser un concepto para transformarse en un sentimiento arraigado. Tantos años vividos han hecho un surco en nuestras almas. Un surco diferente en todas ellas, pero tan igual...

Foto: Alejandra Kalnisky

Insomni/Insomnio

Per primera vegada en molt de temps, tinc tota una nit d'insomni per endavant i per primera vegada no sé massa ben bé què dir-vos. He tornat, ja ho vaig comentar, que tornaria, per passar una setmana curta a casa i veure els meus, els nostres, la meva. Vull dir, fills, vull dir les seves dones, vull dir els nostres amics i vull dir la meva mare.

Jo, ara, confesso que no hauria vingut, em feia tota la mandra del món i el nostre petit univers de 10 metres mal comptats ancorat en aquests moments a París, és la meva llar. Però en trepitjar la casa l'he reconeguda de seguida. Fins i tot el Xat està content de la nostra tornada, que encara que diguin que els gossos són més llestos, jo dono fe que el meu gat m'enyora, quan no hi sóc!

Dilluns marxem altra vegada, passat el lapsus de visita ... i sé que tan punt entri de nou al Blauet, haurà tornat a canviar la ubicació de la meva llar. I és que jo, en això de les cases, no dec ser gens fidel, m'agrada anar allà on el vent em porti .

Arribar a Catalunya i veure el panorama político-social no ha estat agradable. Evitaré parlar de l'apagada general, evitaré parlar de l'estat en què es troben els nostres trens de rodalies, dels col·lapses de les nostres carreteres, evitaré parlar de la'angúnia d'haver observat, per enèssima vegada, que probablement, per comoditat de tots nosaltres amén, continuem sense poder confiar en els que ens governen, siguin del partit que siguin. Una llàstima. Uix, però si he dit que evitaria parlar-ne! (perdoneu)

El meu mar està bé, però força brut. Una llàstima... Al Sena hom no es pot banyar: és un perill i està prohibit. Els parisins es treuen la calor a base de dutxes fresques que els instal·len a les vores del Sena, però només hi va el jovent i la canalla. A part, la temperatura -fins ara i amb l'excepció d'un parell de dies- és fantàstica per passar l'estiu. Ja hi firmo, jo, si no fos per la pluja... ai... sempre hi ha un però! de tota manera, darrerament ja no ens plou (tant)...

Al meu pecé són en aquest moment les tres i dotze de la matinada. Potser que provi de dormir una mica... no?

Por primera vez en mucho tiempo, tengo insomnio y también por primera vez en mucho tiempo no sé muy bien qué deciros. He vuelto, ya lo comenté, para pasar una semana corta con los míos, hijos, nueras y madre.

Ahora confieso que me daba una pereza tremenda volver - para volver a irme el lunes a primera hora- desde nuestro pequeño universo de 10 metros mal contados, que es el Blauet, anclado en París. Sin embargo, una vez aquí, estoy contenta de haber venido. Incluso Xat está contento con nuestra vuelta, que aunque digan que los perros son más inteligentes que los gatos, ¡estoy convencida de que mi gato me echa de menos!

Yo no soy nada fiel a los domicilios. Ahora estoy muy bien en mi casa, pero en cuanto ponga los pies en el Blauet, de nuevo aquélla será mi casa. Una, que es así de desnaturalizada.

Llegar a Catalunya y leer el periódico tres días seguidos - allí lo leo una vez a la semana, que llega tarde y es más caro- me ha sumido en una tremenda angustia de la cual no voy a hablar ahora. Una angustia en el terreno político-social, de la cual no pienso hablar demasiado. no creo que valga la pena.

Mi mar está bien pero sucio. Una pena. En París la gente no se puede bañar (salvo en las piscinas) ya que en el Sena está prohibido, las aguas son sucias y hay mucho tráfico fluvial. Los parisinos se sacuden el calor de encima, metiéndose en las duchas que para ello habilita el Ayuntamiento, a las orillas del Sena. Hay una piscina,m también, pero sólo la usan críos y adolescentes. Aparte de todo, la temperatura - salvo un par de días en los que llegamos a los 35 grados, que se dice pronto- suele ser más birn "fresquita", lluvias aparte. Ya firmaría yo para pasar los veranos a 23 o 24 grados. Pero el clima es el clima y es lo que tiene.

Aquí dejé de escribir, eran las 3 y 12 de la madrugada y mis ojos, como naranjas, no se querían cerrar. Los obligué un poco y por fin me dormí...