05 d’agost, 2007

Nostàlgies

Passejo per alguns blogs amics i m'hi reconec. Sembla mentida com, les persones, som tan diferents i tan iguals a l'hora. Amb les persones que tenen una edat semblant a la meva, evidentment, m'hi reconec més. Amb les persones que comenten em passa el mateix: reconec o crec reconèixer - més o menys- la seva edat, només per les coses que diuen i per la manera de dir-les. Sempre ho hem dit, però, que la Blogosfera és el mirall de la vida real, perquè n'és el pur reflexe. Sentia parlar ahir, mentre baixava amb el cotxe cap a casa de ma mare, d'aquell invent anomenat "Second Life" que tant de furor va fer en un moment donat, que es veu que ja està "de capa caiguda". Sembla ser que hi ha mils i mils d'"avatars" abandonats i jo me'ls imagino com tètriques i moribundes màscares teatrals llençades al mig d'un gran escenari. Es veu, també, que les grans marques que van apostar per aquest mitjà com a mode de fer-se (més) riques, s'estan adonant que no n'hi havia per tant. Tot plegat em recorda el meu propi pas per aquell mític "IRC", que sé que encara funciona, però que ja fa més de dos anys que ni tan sols tinc instal·lat, tot i que havia estat un mitjà de coneixença de bellíssimes persones, per a mi, amb les quals encara em relaciono de tant en tant, però per telèfon o davant d'un cafetó, que és molt millor que la pantalla, diguin el que diguin. Els meus "nicks" (Arare i Swing) deuen pul·lular per la virtualitat donant tombs com una pilota sense esma si algú no la fa botar. O algú altre se'n deu haver apropiat. Segons com ho penso, fa certa tristesa.


Tornant a això que deia de intuir amb certa precisió l'edat dels comentaristes i dels amics blogaires, m'adono que la nostàlgia, en molts de nosaltres, deixa de ser un concepte per transformar-se en un sentiment arrelat. Tants anys viscuts han fet un solc en les nostres ànimes. Un solc diferent en tots nosaltres, però tan semblant...



Paseo por algunos blogs amigos y me reconozco en ellos. Parece mentira ver cómo las personas somos tan diferentes pero, a la vez, tan iguales. Evidentemente, me reconozco más en las personas que intuyo tienen una edad similar a la mía, lo mismo me pasa con las personas que comentan, a veces por lo que dicen, a veces por cómo lo dicen. Y es que siempre lo hemos dicho: la Blogosfera no es más que el reflejo de la vida real. Ayer, mientras bajaba con el coche hacia la casa de mi madre, en la radio hablaban de "Second Life", ese invento virtual que parece ser que ya está de capa caída. Y que hay miles y miles de "avatares" abandonados por la virtualidad. Yo me los imagino como tétricas y moribundas máscaras tiradas en medio de un gran escenario. Las grandes marcas que habían apostado por este medio para hacer (más) dinero, se van dando cuenta de que aquello no produce tanto como pudiera parecer. En todo caso, me recuerda un poco mi propio paso por el mítico "IRC", que todavía funciona, pero que yo dejé olvidado hace ya un par de años, tanto es así que ni siquiera lo tengo instalado. Mis "nicks" (Swing y Arre) deben andar dando tumbos por la virtualidad como una pelota sin rumbo, a no ser que alguien se haya apropiado de ellos. Según cómo lo pienso, me da cierta tristeza ya que yo conocí a través del IRC, personas encantadoras, con las que todavía me relaciono, sólo que ahora ya es a través del teléfono o sentados frente a una taza de café, que es mucho mejor que la pantalla, digan lo que digan.

Y volviendo a eso que comentaba, lo de sentirse más próximo a unas personas que a otras a causa de la edad, me doy cuenta de que la nostalgia, en muchos de nosotros, deja de ser un concepto para transformarse en un sentimiento arraigado. Tantos años vividos han hecho un surco en nuestras almas. Un surco diferente en todas ellas, pero tan igual...

Foto: Alejandra Kalnisky


6 comentaris:

Júlia ha dit...

Així que ja ets per aquí, et feia donant la volta al món, després de París. Una abraçada i ben retrobada per la blogosfera, tot, efectivament, es fa vell depressa. Nosaltres no, ep, ep.

Trenzas ha dit...

Leí acerca de "Second Life". No me puedo identificar con tanta modernidad :)
Ni harta de café con leche participaría en algo así. Me imaginé una versión de los "Sims" a tamaño natural.
Bueno, yo estoy contenta conque mis nicks anden por ahí, flotando. Solo usé dos en mis tiempos de chateo e IRC: Verbena, (por la flor, no por la fiesta) y Trenzas.
Algún que otro amigo, me ha encontrado ahora en los blogs por mi perseverancia con los nicks.
Le decía a Frac, el otro día, que con el nombre que mejor me lelvo es con Trenzas. Más, incluso, que con el mío del DNI.
Bueno, reina; que me alegro mucho de poder leerte. Ahora estás escasa ¡cachis...! :)
Molts petons, reina mora.

Joana ha dit...

Serà que en el fons no som tan diferents.Als més joves només els falta anys viscuts. Crec sincerament que tothom , amb matisos,persegueix el mateix.Per això els comentaris diuen molt de la manera com som, perquè ens expresem lliuramet.
Bon viatge wapa! Disfruta molt!

Arare ha dit...

Gràcies a totes tres.

Júlia: sóc aquí però demà a mig matí tornaré a ser "allà", hehehe... la volta al món ja m'agradaria fer-la, a mi, també, però no sé, no sé, tal com deia Sagarra, "el Mediterrani és el rovell de l'ou" i a mi no se m'ha perdut res per aquests mons dels déus. Em quedo amb el rovell de l'ou i amb "la vella Europa", de moment!

Trenzas, yo estuve tanto tiempo con el nick "Swing" que muchos amigos todavía me llaman así. Arare fue posterior, me bautizó así mi hijo pequeño, que entonces miraba los dibujitos animados,por eso fue ése el que me quedé para mostrar en el blog. De todos modos, Arare, Swing y Montse son la misma, ya sabes, por mucho que nos disfracemos, acabamos siendo nosotros mismos (por suerte). Me alegra leerte, companya.

Joana, tens tota la raó: els anys viscuts, que tindràn al cap del temps. I em sembla que tots cerquem, si fa no fa, arribar a un estat mental que s'apropi com més millor a allò que entenem com a felicitat.

Una abraçada a totes tres!

bellosoli ha dit...

mai no m'ha cridat això del second life, ni tan sols hi he entrat mai. El Irc, sota el mític Mirc, també em va tenir enganxat fa molts anys, donant pas al msn que no enganxa gaire però que si que segueixo tenint com a mitjà de comunicació esporàdica amb vells amics.

Amb els blogs està passant quelcom similar al que comentes de second life, i em dóna la mateixa sensació que descrius: milers de blogs abandonats que no són més que l'ombra fantasmagòrica del que temps abans van ser.

Potser és condició humana il·lusionar-se per la novetat i avorrir la monotonia.

el paseante ha dit...

També hi entrava al mític IRC. I no sé si algú ha aprofitat el meu nick. M'has fet recordar vells temps.