31 de desembre, 2009

Bon Any Nou--deu



Aquest any no tinc cap llista de bons propòsits. Total, després no n'acompleixo cap... Que us ho passeu molt bé, aquesta nit, i no sigueu massa troneres, que demà no us aguantareu!!!



Va de cine

Abans d'ahir, en Joan, en JS, en Gerard i jo vam anar al Mataró Park, per veure Avatar en 3D.

Quina ingenuïtat la nostra! vam arribar tres quarts d'hora abans del començament de la peli i ja hi havia una cua que fei la volta a tota la plaça dels macdonalds i Cia. Vull dir , a tots els restaurants - per anomenar-los d'alguna manera- de fast food que hi ha allà. Ens vam col·locar a la cua i només d'arribar-hi ja van dir per megafonia que per veure Avatar només quedava primera fila. A mi ja no em feia massa gràcia i em va ser completament igual, ells es van frustrar una mica més. Vam prendre un cafetó i vaig comprar quatre andròmines que necessitava per completar uns regalets per reis. La Feli, amb molt bon criteri, havia decidit que no venia i va fer santament. Llavors vam tornar a Blanes i - no escarmentem - vam anar a veure'n una de la Meryl Streep que tampoc no mereix pagar una entrada... algun dia la faran per la tele i no caldrà gastar-se els sis euros amb vint que costa el cine... no és la de la cuinera - aquesta també la vaig veure, tot i que no mereix menció especial - és... fixeu-vos si vaig bé, que ja no li recordo el títol i ara no tinc ganes de buscar a google. És una comedieta frívola sense més importància. Passem pàgina. Ara em ve a la memòria. Es diu No es tan fácil.

Al JS el cine no l'entusiasma, però quan li agafa li agafa i avui m'ha proposat d'anar a veure aquesta dels monstres Donde habitan los monstruos. Ahir, pel cotxe, vam sentir la crítica que feien a Rac1 i vam cometre l'error garrafal de creure'ns el que deia el crític, que, suposo que per venjar-se, la va deixar entre les cinc primeres pelis més interessants d'aquest any.  Veureu, jo no l'hi trobo, si se'm permet dir la veritat. Potser he fet comparacions amb altres pelis, suposadament per canalla, que m'han agradat molt més, com  La història interminable o E.T. o... ja, ja ho sé: les comparacions són odioses.

El dia que l'enganxi , el crític de cine de Rac1, el pelaré a sang freda!!!!

Serà que m'he tornat del tot insensible? eh? eh? eh? perquè al cap d'un quart d'hora de pel·lícula jo ja clapava... a part que a la sala érem  ni més ni menys que CINC persones! es faran d'or!

I ara, a la nit, com que no ens feia peça res del que hi havia als canals normals i ja vaig dir que no tenim canal plus ni res de tot això (existeix, encara, el canal plus, o ja forma part de la prehistòria televisiva?) doncs ens hem posat una peli d'aquestes que anem comprant per un euro els dissabtes i diumenges amb La Vanguàrdia (si, mira, som així de normalets i correntets).

Ara vinc de dormir-la, però val a dir que al sofà, amb la Taca als peus i tapadeta amb un xal que tinc allà, que de dia fa bonic i de nit em serveix per tapar-me... s'hi estava de bé!

ara, però, no tinc ni gota de son. El que són les coses...

que com es diu la peli que he dormit ara? hmmmmmmm... un momentet, que vaig a veure la caràtula, que no me'n recordo (tinc memòria de peixet, però dels vermellets de peixera)...

Ja sóc aquí: Mulholland Drive. Un film de David Lynch. Un pal!

Ell l'ha vist tota sencera, n'hi ha per fer-li un monument, després de la de la tarda, que també ha vist sencera, buf,buf,buf!

Segurament la senectut em porta pel mal camí. Jo, que havia estat una cinèfila de pro... ara tot ho dormo!
______________________
ja l'he trobat!!! Es diu David Broc, el crític de Rac1. En fi, aquesta vegada, David, noi, no t'havia d'haver fet cas!


30 de desembre, 2009

Blocaire invisible. Pista 8.

Puzzle jeroglífic.

Una part del nick del meu blocaire invisible.


Allò que et poses a dir el primer que et passa pel cap...

Estava revisant el número d'entrades que tinc i deunidó. Quan arribi a l'entrada nº 1.000 faré una gran festa blocaire. Us ho prometo, i tots hi sereu convidats!

Acabo de veure una estúpida pel·lícula d'una estúpida mainadera. Vaja una estúpida manera de perdre el temps, ai senyor...


El meu genoll comença a estar millor, no us vaig explicar que el dia 24 - que a la nit tenia tota la family a sopar - em vaig passar set pobles, anant amunt i avall, cuinant (amb ajuda del kefe, ep!), planxant un munt de roba que tenia pel mig i que s'havia de guardar perquè sino, la family s'hauria hagut de penjar els abrics a la cadira, com a les pizzeries (les pizzeries que no tenen penja-robes, vull dir)... total, que el dia de Nadal el genoll es va posar com una pilota de futbol i vaig haver de tornar a prendre antiinflamatoris (es poden dir marques? és que vaig acabar fins al monyo de voltarén, ecssssssssss) i vaig haver de tornar a fer repòs amb el genoll "en alt" com als tebeos. Amb el que a mi m'agrada, fer repòs, que m'encanta estar-me quieteta sense fer res! ja m'enteneu, no? bé, sembla que a poc a poc es va superant, però tinc unes ganes de tornar a la vida normal i deixar aquesta vida semi-contemplativa de sofà, cama amunt, no poder treure la Taca, no poder anar a natació, oooooooostres, que no demano pas fer una marató, si només vull fer vida normal, coi!

Crec que me'n vaig a llegir una estona, perquè a la tele ... ah, potser toca el Buenafuente (no m'entusiasma)però en aquesta hora és el millor que fan i nosaltres no tenim canal plus, a veure si ara amb la tdt aquesta... i a veure si l'any que ve es llueixen una mica més amb els programes, catxis, era bonic, el somni de fer d'actriu per a Infidels, eh? no em digueu que no!

Demà sens falta trucaré a la Mònica, que encara no m'ha donat el cd o dvd o la cinta o elquesigui amb la meva gravació a la ràdio, ostres, us ho vaig prometre i ho continuo prometent i no sóc com el Sapateru, jo, que el que prometo, ho intento complir!

Amb uns diners que els RRMM ens van avançar el capità s'ha comprat una màquina de fer pa... adéu dieta, adéu, aisenyorquepatirem!!!! i quina oloreta que fa, hmmmmmmmmm... demà per esmorzar tastarem el primer pa fet per nosaltres (bé, per la maquineta) ja us diré què.

I ara us deixo dormir, que fer un post tan llarg no pot ser bo (per vosaltres)

nanit


29 de desembre, 2009

28 de desembre, 2009

aixxxxxxxx... perdoneu-meeeeeee

Au, va, que avui era un dia per fer una mica de xerinola!!! Aquí van les veritats... i la gran mentida:


Ho sabeu, no, que l'Ingrid Rubio és de Blanes? CERT


Un nebot meu s'encarrega de les notícies a TVBlanes i coneix un munt de gent de TV3. CERT

Fa temps li vaig comentar que jo havia fet uns cursos a l'Institut del Teatre i uns altres cursos d'expressió corporal amb un dels membres de Comediants. També vaig fer mim a "El Timbal", amb l'Anton Font, allà vaig conèixer els de Tricicle, que encara no eren grup, així com uns cursos de teatre amb Fernando Grifell, etc... Bé, de tot això fa molts anys, però hi ha coses que no s'obliden, com allò d'anar en bicicleta o llegir
CERT

[...total que ara resulta que el meu nebot (gràcies, Jordi) m'ha recomanat als guionistes de la segona part d'Infidels, que buscaven una actriu amb les meves característiques: una dona madureta per fer d'àvia paterna de la criatura que ha de tenir la Cruz. Els assajos comencen la setmana que vé, ja us ho aniré comentant, d'acord?] MÉS FALS QUE UN DURO SEVILLANO!!!

Espero que ningú se m'enfadi... no em podia pensar que tanta gent es creuria la innocentada... de veritat us imagineu que amb la quantitat d'actrius bones que hi ha els de tevetres m'haurien de venir a buscar a mi? aixxx... em fareu emocionar i tot!


Us estimo!!!!!!











Una notícia que vull compartir amb vosaltres

Ho sabeu, no, que l'Ingrid Rubio és de Blanes?
Un nebot meu s'encarrega de les notícies a TVBlanes i coneix un munt de gent de TV3. Fa temps li vaig comentar que jo havia fet uns cursos a l'Institut del Teatre i uns altres cursos d'expressió corporal amb un dels membres de  Comediants. També vaig fer mim a "El Timbal", amb l'Anton Font, allà vaig conèixer els de Tricicle, que encara no eren grup, així com uns cursos de teatre amb Fernando Grifell, etc... Bé, de tot això fa molts anys, però hi ha coses que no s'obliden, com allò d'anar en bicicleta o llegir... total que ara resulta que el meu nebot (gràcies, Jordi)  m'ha recomanat als guionistes de la segona part d'Infidels, que buscaven una actriu amb les meves característiques: una dona madureta per fer d'àvia paterna de la criatura que ha de tenir la Cruz. Els assajos comencen la setmana que vé, ja us ho aniré comentant, d'acord?

M'ha fet tantíssima il·lusió que ho he volgut compartir amb tots vosaltres, blocaires, perquè sou com una segona família, per mi. Virtuals, però família. Ja em podeu felicitar perquè estic més contenta que unes castanyoles!

27 de desembre, 2009

Blocaire invisible. Pista 6.

Puzzle jeroglífic.

Una part del nick del meu blocaire invisible:


26 de desembre, 2009

Blocaire invisible. Pista 5.

Puzzle jeroglífic.

Una part del nick del meu blocaire invisible:




24 de desembre, 2009

NADAL

REFLEXIÓ D'ESTAR PER CASA. EM PREOCUPA. HI PENSO.

La nit de Nadal és nit d'alegria, diuen.

No saben, els que ho diuen, que hi ha qui celebrarà el Nadal en un pis-patera, envoltat de compatriotes que es necessiten mútuament perquè tenen les seves famílies a mils de quilòmetres?

No ho saben, els que ho diuen, que aquest vespre els locutoris i cybers - que han crescut com a bolets a casa nostra - s'ompliran d'immigrants que desitgen felicitar el Nadal als seus pares, als seus marits o dones, als seus fills... a través d'una web cam d'un ordinador que fa pudor de suat, en lloc de poder abraçar-los al costat d'un pessebre, un arbre de Nadal ple de boles de colors o de qualsevol familiar o amic disfressat de Santa Claus, mentre a la taula fumeja una bona escudella o un besuc al forn, un capó farcit i plates a vessar de torrons i neules?

No ho acabo de veure, que sigui nit d'alegria, quan veig aquesta cara de la moneda... i malgrat tot, em dic, Arare, no hi pensis, o pensa-hi i intenta posar-hi el teu granet de sorra, però no t'hi obsessionis, perquè potser per aquest mal encara no s'ha trobat la vacuna.

Haurem de continuar lluitant per trobar-la... si ens deixen.

________________________________________

BLOCAIRE INVISIBLE. Pista 4.
Ahir vaig cometre un error garrafal amb les meves manifestacions - massa explícites - al meu blocaire invisible, je suis desolée, que diria si fos francesa. Però com que "els altres" no ho sabeu, continuaré - impasible - posant algunes pistes, a veure si l'endevineu. I aniré pensant què li puc regalar a una persona que té un blog carregat de qualitat, amb molt i molt de pes. I aquesta és la meva pista, avui. Ell ja prou que ho sap, ai, Arare, quin desastre informàtic estàs feta!
________________________________________

CANÇÓ DE NADAL
La meva nadala d'avui és - per mi- no la millor, però potser la més popular arreu del món. Deixaré només una versió, amb els meus millors desitjos per tots i totes, perquè aquesta nit i el dia de demà sigueu una mica més feliços que abans, però que aquesta felicitat duri i duri, com allò de les piles del conillet aquell. Ignoro si es pot fer publicitat als blogs, per això no les anomeno. I perquè fa poc nadalenc, ves!

________________________________________

BON PROPÒSIT
No sé per quants dies em podré aguantar sense escriure, però prometo intentar deixar-vos en pau al menys tres dies... això no vol dir que no escrigui a ca l'àvia... o a Liter-a-tres... o que escrigui per mi. Els que som a Blogville sabem que costa molt passar un dia sense escriure, com era allò "nulla dies sine linea"?
__________________________________________

BON NADAL!


22 de desembre, 2009

Nadales 5 (em blindo pel que em pugueu dir, jejeje)

AVUI NO HI HA PISTA PER AL BLOCAIRE INVISIBLE, QUE SE'M VEU MASSA EL LLAUTÓ!! DEMÀ MÉS.



No pot faltar una menció a aquelles cançons de Nadal que no són pròpiametn nadales, però que "també" han marcat la meva infància i la meva joventut. Una carrinclonada horrorosa, però que vaig sentir moltes vegades - perquè per la ràdio i per la tele, encara que sembli impossible a la gent jove - era això el que sentíem.... i també en sentíem de les que us poso més avall.
Aquesta em serveix per fer-li el meu particular homenatge a un cantant que mai no havia estat sant de la meva devoció però, com dic, em vaig criar entre músiques seves (també) i que ha mort aquest any: Luís Aguilé.



I aquí "otro que Dios guarde", que diria algú. Però entranyable, també, per què negar-ho, eh? eh? eh?



i per últim (i perquè em pugueu criticar i deixar verda com una fulla d'enciam ) aquí va l'in-comparable, l'im-prescindible, l'im-prezionant José luís Perales (apaaaaaaaaaaaaaaaaaaa)



( no us perdeu la part "parlada" de la cançó, que és de jutjat de guàrdia)

Doncs si,si,si: tot això surava en l'ambient. Sí senyors! argggggggggggggg

i malgrat tot, també són cançons de Nadal. Què passa, eh? eh? eh?

Nadales 4-ACTUALITZAT

Actualitzat!!!

Vejam...


Aquesta primera cançó em porta records molt especials. Me la cantava la meva mare quan jo era petita i el que m'agradava i em sorprenia era que per "aprendre de lletra" s'hagués d'anar "a costura" en lloc d'anar "al col·legi". Al youtube no trobo cap versió que m'agradi més que aquesta, tot i que suposo que n'hi ha moltes més. L'altra que trobo és de la Marina Rossell i no m'agrada gens ni mica ni gota ni res, per això no la poso.


_____________________________

Aquesta no sé si és ben bé una nadala, "veig" els meus pares assajant-la amb la coral de la qual formaven part. Recordo el nom del director, "el Sr. Llàtzer"... i una nit, prop de la nit de Nadal que assajaven a casa nostra, mentre cantaven precisament aquesta cançó, va sonar el telèfon: un oncle de la meva mare s'acabava de morir. Va ser la primera vegada que vaig prendre consciència de la mort i sempre he associat aquesta música amb la mort de l'oncle Rossend.

Ahir us vaig dir que la coral assajava a casa. mentia. Després vaig recordar que els que assajven eren uns quants - no tota la coral- perquè havien de cantar aquesta peça a la missa del gall. Si fins i tot hi havia mossèn Joan (em sembla que era mossèn Joan, ara no em voldria equivocar)... era impensable, ficar tota la coral al menjador de casa, però els records sempre poden traicionar.

He trobat algunes variacions, en aquesta peça que jo pensava que era de Schubert.

El tema és un nen que passeja pel camp i es troba una rosa de bardissa. Li agrada tant que vol agafar-la però la rosa l'atura i li diu "pensa que si m'agafes, jo moriré, però a tu et punxaré". El nen no fa cas del que li diu la rosa i l'agafa. La rosa mor i el nen es punxa.

ATENCIÓ!



La Merike m'ha buscat més informació - gràcies merike - jo no me'n recordo mai, de la wikipèdia i és genial! allà podeu veure toooota aquesta informació (tant de bo jo hagués comnençat per aquí).




Buscant buscant he anat a parar a un blog on he trobat la lletra i - oh sorpresa!- veig que aquesta segona variant no la dóna com a una obra de Schubert sinó de Harm.H.Werner.Continuo buscant i, efectivament, tot indica que seria de Werner i tanmateix, el títol de la cançó és el mateix... sigui com sigui, em quedo amb el dubte i continuaré buscant. Queda clar, al menys, que la primera és una cançó i la segona n'és una altra, amb el mateix títol, amb el mateix tema, una de Schubert, l'altra de Werner. O no?


________________

Aquí us deixo la lletra que cantaven a casa. Ho feien amb la música de la versió de Werner, no pas de la de Schubert. Si la voleu cantar... és preciosa!


ROSA DE BARDISSA

I una rosa un nin trobà, rosa de bardissa
fresca i tendra el va encisar

Rosa, rosa
bella flor;
rosa de bardissa

Diu el nen jo et trencaré, rosa de bardissa
diu la flor jo et punxaré
per que te'n recordis bé,
car ne sóc punxadissa

Rosa, rosa
bella flor;
rosa de bardissa

I ell esquerp la va trencar,
rosa de bardissa;
i la flor el va punxar,
i ell, de bo de bo plorà
car n'era punxadissa

Rosa, rosa
bella flor;
rosa de bardissa


Tradicional alemanya ( Harm. H. Werner)



21 de desembre, 2009

Blocaire invisible. Pista 2

El meu /la meva blocaire invisible viu en una ciutat que té una agenda cultural ben atapeïda, amb exposicions, conferències, concerts, etc.

i com a mínim té sis portes, portals i/o portalades considerats elements arquitectònics amb valor patrimonial.

i s'hi pot menjar molt bé.




i...

20 de desembre, 2009

Nadales 3 + dedicatòria a la Neus

Avui dues versions d'una cançó dolça, de melodia inoblidable. Ja sabeu, jo busco i, amb el que trobo pel youtube, vaig fent. Aquesta versió, per la seva senzillesa, l'he trobat força reeixida:



No pot faltar l'Escolania de Montserrat. M'agrada molt més que el Virolai, algun dia us tornaré a explicar per què... o no.



La versió de la Raquel Xiberta també és magnífica, però com que no em vull repetir, si la voleu sentir, al seu blog la podeu trobar.

Avui hem estat d'aniversari: la meva cosina "petita" n'ha complert cinquanta... la Neus. Aquella nena... aquella noieta... aquella noia... aquella dona! no pot ser, però és! ens en portem poquets, ep! ;)

PER MOLTS ANYS, NEUS!!!!!! ha estat una festa magnífica.
Em permets que, entre nadales, et dediqui un tema? (però l'has d'escoltar des de casa, eh? a la feina no!!!)

per tu, amb tot el carinyo:

19 de desembre, 2009

Blogaire invisible-Pista 1

Pista 1.-

El meu blocaire invisible té un blog tan... tan...tan...que (em)  fa molta enveja.



Nadales 2

Continuant amb aquesta dèria que m'ha agafat aquest any, avui dedicaré el post a versions de "El primer Nadal", que només trobo en anglès o en versió instrumental, així doncs, "The first Noel".

Per què tinc tanta afició a les nadales? per què m'agraden tant? Us ho explico: no m'agraden les nadales "fora de lloc". És a dir que abomino - com tanta gent- de la música de Nadal "de grans superfícies". Però tinc un gran record de les nits de Nadal en les quals, després de la missa del gall, arribant a casa, el meu pare posava un disc, un L.P.(de 33 rpm, de vinil, per suposat) La mare, làvia i els tiets se n'anaven a dormir. El meu pare seia a la seva butaca preferida i tancava els ulls. Les meves cosines Maite i Neus i jo, ens estiràvem a la catifa del menjador, ja amb pijama, i no recordo si tancàvem els ulls o no, però escoltàvem el disc sencer per les dues cares. Si el busco em sembla que encara el trobaré... a l'arca dels records...

Una de les cançons que més m'agradava era aquesta que ara us poso.

Versió d'Ella Fitzgerald (la més gran)



i ara, una versió molt simpàtica i carrinclona que, ho sento i ho confesso, m'ha agradat! i això que és carrinclona amb ganes!



Reconec que les frases de propaganda que van sortint al video no acompanyen gaire! sobre tot quan surt aquella de la pesca de la mosca a Xile. Però és el preu que hem de pagar per veure videos que d'una altra manera no sé si veuríem...així que feu veure que no veieu els anuncis, d'acord?

I per últim, aquesta altra versió, molt més standard (més i tot que la de la Fitzgerald), però que a mi se m'emporta cap als meus nadals, els meus nadals, les meves nadales...

18 de desembre, 2009

Nadales 1

Amb aquell eclecticisme que em caracteritza, m'he proposat incloure una nadala cada dia fins al dia de Nadal. Començo per una versió del "Dimoni escuat" de l'obra "Jisas de Nazarit" del genial Pau Riba.



I continuo amb una altra versió de la mateixa cançó que he trobat a youtube i que m'ha semblat magnífica i sense gens de carrincloneria. Aquí la teniu. Ella és Raquel Xiberta i jo, abans d'ara, no l'havia sentit mai. Me n'alegro d'haver-la sentit. M'agrada.

17 de desembre, 2009

La pol·lèmica està servida

Contradiccions
Faré un aclariment: jo estic en contra de la festa taurina. Però hi ha moltes contradiccions. El meu post va de les contradiccions, no pas que jo m'hi posi a favor.


LA COGIDA Y LA MUERTE


A las cinco de la tarde.

Eran las cinco en punto de la tarde.

Un niño trajo la blanca sábana

a las cinco de la tarde.

Una espuerta de cal ya prevenida

a las cinco de la tarde.

Lo demás era muerte y sólo muerte

a las cinco de la tarde.

El viento se llevó los algodones

a las cinco de la tarde.

Y el óxido sembró cristal y níquel

a las cinco de la tarde.

Ya luchan la paloma y el leopardo

a las cinco de la tarde.

Y un muslo con un asta desolada

a las cinco de la tarde.

Comenzaron los sones de bordón

a las cinco de la tarde.

Las campanas de arsénico y el humo

a las cinco de la tarde.

En las esquinas grupos de silencio

a las cinco de la tarde.

¡Y el toro solo corazón arriba!

a las cinco de la tarde.

Cuando el sudor de nieve fue llegando

a las cinco de la tarde

cuando la plaza se cubrió de yodo

a las cinco de la tarde,

la muerte puso huevos en la herida

a las cinco de la tarde.

A las cinco de la tarde.

A las cinco en Punto de la tarde.

Un ataúd con ruedas es la cama

a las cinco de la tarde.

Huesos y flautas suenan en su oído

a las cinco de la tarde.

El toro ya mugía por su frente

a las cinco de la tarde.

El cuarto se irisaba de agonía

a las cinco de la tarde.

A lo lejos ya viene la gangrena

a las cinco de la tarde.

Trompa de lirio por las verdes ingles

a las cinco de la tarde.

Las heridas quemaban como soles

a las cinco de la tarde,

y el gentío rompía las ventanas

a las cinco de la tarde.

A las cinco de la tarde.

¡Ay, qué terribles cinco de la tarde!

¡Eran las cinco en todos los relojes!

¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

Federico García Lorca, 1935





















Tret de youtube: En sancos demostrando sus habilidades y denunciando el salvajismo y crueldad de los empresarios de la muerte y toreros. (sic)





16 de desembre, 2009

No hi sóc tota (em falta un tros de menisc)

Ja està!

ja tinc el primer menisc "arreglat" (bé, això és un dir, perquè el que fan és que treuen la part trencada i la llencen a les escombraries i santes pasqües) o sigui que a partir d'ara "no hi sóc tota"! (que fort!) i encara em queda un menisc per "arreglar"! maremeva! ho faré quan aquesta cama estigui bé del tot, tot i que no em puc queixar: em van operar dilluns, i avui, dimecres, camino per casa sense crosses, una mica com si no m'haguessin fet res, només que vaig embenada des del turmell fins a mitja cuixa, just per no poder-me posar mitges de fer patir (sort que mai no em poso mitges de fer patir, últimament)



L'anestessista era guapot  (era com un fillet, i molt guapo) però no em trobava les venes de la mà! i és que tinc venes de conill, jo, a les mans, que em va punxar tres vegades (i em va fer un mal, el fillet dels coll...) i cada vegada se'm trencava la vena! argggggg... això va ser el pitjor, perquè finalment em va puxar al mig del braç, que és el lloc de les punxades "de tota la vida" i no va tenir problemes per posar-me la via.

Després vaig entrar en el son dels justos (o en el dels anestessiats) i no em vaig assabentar de res més fins que, mig adormida encara, el metge em va venir a explicar no se què d'un croisant (la carpanta que jo portava...i va i m'explica allò del croisant).

Llavors em van pujar a l'habitació i jo "ja" estava despreta. Arribo i el J S em diu "què, com ha anat" i jo li dic "ara em portaran un croisant per berenar"... "ah", va dir, i es va pensar que li prenia el pèl o que estava adormida, encara.
Total, que el croisant no apareixia i jo amb una gana que em moria, però no em volien donar menjar! (aquesta tortura si que no els la perdono!) i a les 11 de la nit ve el metge i li explica al JS(jo estva mig adormida i vaig obrir un ull i les orelles, per això el vaig sentir) va i li diu

"Imaginemos que el menisco es un croisant: pues hemos sacado uno de los cuernos y la tercera parte de..."
la mare que el va parir... i el meu croisant, què? eh? eh? eh? eh? (adoneu-vos-en dels quatre eh's. Tal era la gana!)

total: em van portar "un zumito" i tira que te vas! i fins al matí següent res de menjar!!!!

Per tant: el pitjor d'una operació de menisc són les punxades de quan no troben les venes i la carpanta que passes!

Desitjo i espero que mai no us hagin d'operar el menisc... passareu una ganaaaaaaaaaaaaaa...


hehehe! la Maitena és GRAN!

15 de desembre, 2009

Sant Tornem-hi.

Ara ho deia a ca la iruna.

Fa dos dies que tinc els diaris castigats: només els hi llegeixo les necrològiques (no fos cas que se'm morís algun conegut i no me n'assabentés) i l'horòscop (mai se sap). I a tot estirar, llegeixo la programació de les diferents teles, a veure si hi ha alguna cosa de bo (no es dóna el cas, fora d'alguna pel·lícula que fan en hores intempestives que la gent  no gaire normal ja dormim). Ah! i faig els mots encreuats.

Que per què? doncs perquè no hi ha dret:

Quan no es barallen per una cosa, es barallen per una altra. Fins i tot per "si les coses s'han fet més ben fetes a Osona o a Rocatitiua dels Apis" Que la gent del poble no som així, que no tenim tants miraments ni tants problemes, home!
I "els altres"...
Quina mena d'exemple ens dónen, tots plegats?




_________________________________


Aps: amb les crosses es camina de fàbula. Espero caminar-hi un parell de dies i deixar-les!


Això de l'artroscopia és un gran invent!


p.d.- Moltíssimes gràcies als i les que m'heu desitjat sort via blog, via email o via sms... em sembla que me l'heu donat! Us estimo!!!
_________________
imatges: de la xarxa.

13 de desembre, 2009

doncs bé...



Diumenge tranquil (pels altres) en el qual m'he dedicat a fer coses d'aquelles que no es veuen, com per exemple, planxar alguna peça de roba, arreglar un parell de calaixos caòtics o buscar un llibre per endur-me a la clínica, perquè ja he descartat emportar-me l'ordinador petitó. Primera, no crec que hi hagi wi-fi, que vaig a la clínica i no pas a un hotelet. Segona, que potser no estaré per orgues i tercera, que possiblement hi hagi tele, encara que sigui a base de monedes d'euro, que em permetrà - si en tinc ganes- veure Ventdelpla mentre espero que les cames tornin a tenir sensibilitat (mai no m'han fet una epidural, a mi, que quan vaig parir es portava allò del pentotal). I quarta. Arare, per l'amor de déu, que només és una nit i per una nit sense ordinador no et sortirà urticària ni res.

Com anàvem dient, demà, per fi, m'arreglaran l'avaria del genoll. Jo no entenc per què sóc tan poruga, però ho sóc, mira, malaventurat!

Així doncs, avui els nervis se'm mengen, però com que jo encara puc menjar - només se'm demanen sis hores de dejuni abans de l'anestèsia - he fet un pollastre amb gambes  que "mor hi hen jepat ers dits" que diria La Trinca primera època o  Justo Molinero.  I me l'he menjat ben de gust, abans que els nervis acabin amb mi. Poca broma.

I ara me'n vaig a llegir el diari, o el que ve a ser el mateix, a fer la migdiada, que a la butaca hi falta gent! (de moment només hi ha el Xat i, sentint-ho molt, haurà de marxar)

Potser tornaré, encara...

10 de desembre, 2009

D'això... sóc rareta!

Fa molt temps que he constatat que sóc massa visceral i massa impulsiva com per tractar segons quins temes . Malgrat que tinc les idees molt clares, no tinc una prosa esplèndida , ni la saviesa necessària , ni força , ni gràcia poètica , ni l'encant necessari per tractar-los. Per això em meravello amb els i les blocaires que són capaços de dir allò que pensen d'una manera plana i encisadora, que arriba a tothom. I per això, cada vegada "em comprometo" menys escrivint i cada vegada us llegeixo més. Encara que no comenti o comenti poc.

No diré noms, perquè n'hauria de dir molts i segur que em deixaria algú i em sabria greu, però sou fantàstics! Blogville és fantàstic!
___________________



I dit això: ahir vaig rebre un correu de la meva jove  sobre l'anunci de la marató de TV3 d'aquest any i m'agradaria saber què penseu al respecte. Volia penjar-lo al diari d'una àvia primerenca, però aquell blog és més petitet i no té tant de ressò com aquest, així que ho deixo aquí i espero les vostres opinions. Jo, la meva, us la dic ara i aquí: quan vaig veure l'anunci no m'ho podia creure: no solament no reconeixia el tema del que s'havia de parlar aquest any si no me'l deien, sinó que pensava en una sala de parts de pel·lícula de terror. No em va agradar gens! però la meva opinió per sí sola no té cap valor, per això, quan vaig veure les reaccions d'algunes persones - que podeu llegir si aneu a l'enllaç - vaig pensar  Arare, no estàs sola ni ets tan rara com et sembla. O bé Arare, formes part dels raros!



Va, digueu-me què en penseu!!!!!

_____________________________

06 de desembre, 2009

salut i música

No fem cas de la salut quan la tenim. Però quan la perdem... ens adonem del molt que la trobem a faltar.

Ahir, un cop vençut un atac de migranya que no em deixava de petja, vaig poder gaudir d'un dels millors "Verdis": Il trovatore.

Allà se me'n van anar tots els mals.

Avui estic nova!

us en deixo un bocí.

04 de desembre, 2009

Telegrama

Exposició Miquel - excel·lent!

Feina a fer: molta més que hores per fer-la.




Estat de salut física:  "Vale más no meneallo".

Estat de salut mental : de què parlàvem?

Temps: massa calor, encara, pel meu gust. Quan arribarà el fred?

Blog: em sembla que l'oblidaré per un temps. Ara per ara no hi ha gaire coses a dir, de tantes que n'hi ha i no puc expressar. M'hauré quedat muda de pensaments? (no, sisplau!)

Sigueu feliços.

03 de desembre, 2009

Nova edició del Blocaire invisible

Per a qui s'hi vulgui apuntar, jo ja ho he fet!


Vegeu les "instruccions" per aquest any i com es va desenvolupar l'event en anys anteriors!

La veritat és que és una iniciativa molt divertida i entretinguda, que, a més a més, permet conèixer els blocaires una mica més a fons.

Apa, animeu-vos!

Música per al record (Bread)

Avui fa un dia d'escoltar... Bread - David Gates




i això (veient un joveníssim J.R.) (Everything I own) Bread




i...

01 de desembre, 2009

... i una recepta.

Dedicat especialment a Fanal blau!
Aquesta recepta la vaig treure de la revista Lecturas, l'any 1988. Ha plogut! Jo treballava a l'escola Sant Lluís, a Nou Barris. Vaig omplir una llibreta de la mateixa escola amb receptes que m'anaven donant les altres mestres o que treia de revistes o diaris que queien a les meves mans i que em cridaven l'atenció. Totes les receptes que tinc en aquesta llibreta les he fet alguna vegada. Aquí deixo la del pastís de carxofa. És boníiiiiiiiiiisim! Bon profit!
(disculpeu les taquetes del paper... té anys!)
ah... lletra "maquillada" ;)

una coseta de res: si faig la imatge més gran, no hi cap. Així que si la voleu llegir bé, heu de clicar-hi al damunt!


Post fet a mà (es feia així?)


29 de novembre, 2009

Exposició de pintura

El proper dia 3 de desembre, a les 19,30 h., a la FUNDACIÓ ARRANZ BRAVO de l'Hospitalet de Llobregat (Av. Josep Tarradellas, 44)  hi haurà la inauguració de l'exposició

Miquel Gelabert. Landscapes

L'exposició romandrà oberta fins al 31 de gener de 2010.

Si voleu saber què fa Miquel Gelabert, podeu visitar el seu blog

En Miquel és el nostre fill, això ja ho sabeu, no?

28 de novembre, 2009

Dissabte

La Taca m'ha vingut a despertar a les vuit en punt. I això que normalment són les set, quan sortim al bosquet a fer el primer pipí (el d'ella). Els dissabtes aguanta una horeta més, excepte si nosaltres ens llevem abans per alguna causa.

Encara em grinyolen les dents, després de l'enorme aranja que m'he menjat. Cada dia em menjo una aranja rosa i grossa. És curiós: les taronges m'agrada menjar-me-les a grills i amb els dits. Les aranges o les llimones (quan menjo llimones encara em grinyolen més les dents) m'agrada menjar-me-les amb forquilla i ganivet. No és perquè sigui una finolis, no. És perquè jo no havia menjat mai aranja, em feia el suc i santes pasqües però quan vam estar a l'hotel de Bilbao, al buffet del matí hi havia aranges ben peladetes i ben presentadetes i allà vaig descobrir el plaer de menjar-les "a lo fino". I té la seva gràcia, no us penseu...

Nyic-nyic, fan les dents, quan mossego la torrada amb melmelada d'albercoc, i em prenc un cafè amb llet ben calentó.

La Taca i el Xat juguen i es disputen la cofa. Ella no hi cap, s'hi posi com s'hi posi, perquè en fa quatre com ell, però ho intenta. Finalment, el Xat es cargola dins la seva cofa i passa de les llepades que li fa la Taca, que s'acaba acomodant a terra, damunt la catifa, però amb el cap a tocar de la butaca on hi ha gat i cofa. Tota la fauna de casa ben esmorzada - aranja, torrades amb melmelada, cafè amb llet i el pinso corresponent - retallo l'editorial de La Vanguàrdia d'abans d'ahir i me'l  guardo a la carpeta de relíquies, on hi conviuen retalls de diari que m'han interessat per alguna cosa, tots els meus articles al diari de Girona dels tres anys i mig que hi vaig col·laborar setmanalment, un parell de fotos de pentinats que m'agradaven en el seu dia i que donades les carcterístiques dels meus cabells d'eriçó no hi va haver manera d'aconseguir, programes de mà d'alguna òpera i d'algun ballet, d'alguna obra de teatre que em va impacatr més que alguna altra, i tot de coses inútils que m'agada guardar. Un dia d'aquests hauré d'obrir una tercera carpeta de coses inútils, perquè ja vaig per la segona i és tan voluminosa que les gomes s'estan deixenegant!

No en vaig voler parlar, d'aquest editorial, perquè ja se n'ha parlat prou. El que m'ha agradat és que tants diaris s'hagin posat d'acord, per una vegada a la vida. Dit això, no en penso parlar més. Punt. Arxivat. perquè si en parlo em posaré de mal humor per tot el cap de setmana i no és el cas, no en tinc cap ganes, de perdre el temps discutint una cosa tan òbvia.

El meu mar està tranquil com una bassa d'oli tranquil·la. La senyera ondeja damunt Sa Palomera, però degut a la meva miopia, no distingeixo si el vent ve del nord, del sud, de l'est o de l'oest. Per sort, només hi ha quatre punts cardinals amb les seves variants. O sigui que d'algun lloc deu venir, però jo no ho sé veure. Si em posés les ulleres, veuria bé la senyera, però no veuria un borrall de la pantalla de l'ordinador, que és el meu objectiu immediat ara mateix. Deixem els detalls.

Dimarts passat vam anara PCBOx (no tinc comisió) a buscar el meu ordinador, que ja estava "arreglat". De fet, no van arreglar res. Es van limitar a canviar-me el disc dur, que encara estava en garantia. O sigui que tinc disc dur nou de trinca i que, de moment, funciona. Em queda un disc dur "vell" que no puc endollar, de moment, fins que no compri l'estri adequat, on hi tinc tota la informació salvada. Però que ningú s'esquinci les vestidures: tinc un altre disc dur, al qual sí que hi tinc accés, on hi ha una altra còpia. I tots els arxius amb les "meves cosetes", o sigui, tot el que he escrit des de fa una pila d'anys, ho tinc en diversos CD's (també tenia disquets, que van anar a la paperera no fa massa, ja que els ordinadors d'avui en dia ja no tenen ni disquetera)... però aquest tema del suport informàtic tan canviant és un altre tema, a tocar un altre dia. O a no tocar mai, perquè no hi entenc prou. Aclariment: em van tornar a posar XP, així que de moment, el tema Mac, s'ha tornat a ajornar. Calia aprofitar-se de la garantia!

Aquesta setmana hi ha hagut algun canvi d'aquells que fan patir. No em refereixo a allò de les intervencions traumatològiques, que això és peccata minuta.

M'agradaria tenir la fórmula màgica per fer que les coses normals de la vida normal no fessin patir els meus... però lamentablement, no la tinc. I a més a més, patir forma part del viure, no? i a cops, se n'aprèn, de viure. I no podem viure la vida dels nostres fills... i tot això. Ànims, fill. La vida continua... vens a esmorzar? et vaig comprar kellog's de xocolata, no em diguis que no!

I després, a plaça. Agafaré el cabàs (fa temps que passo de bosses de plàstic, molt temps) i me n'aniré a plaça. Les fruites i verdures ben fresques m'hi esperen.


I amb aquest senzill però emotiu acte, queda inaugurat aquest pant...aquest dissabte.

26 de novembre, 2009

Solitud 2

De Solitud recordava que m'havia cridat l'atenció la manera de parlar del pastor (en Gaietà).

"- La gent d'ací és nícia i sap pas fere les coses al punt. Porta ciris al sant, i el sant s'està a les fosques tota l'anyada. Fins al matí de la festa encenen pas res, i encara, acabat l'ofici, tornem de seguida a les tenebres... I a més a més, hi ha pas una animeta que s'atalaï de lo que veu ni que tinga una esma de devoció... estan més que pel dinar, les ballades i el gatejar, com si hi fossin pas tots de seny... Donen anguni... ¿Atrapeu que les festes de tothom són pas festes per a ningú...? A mi em plagui més fer-me-les solic i a la quieta... Al mancos no m'esbuien els pensaments..."

Per una altra banda, el plaer que em va proporcionar la primera vegada la lectura d'aquesta obra, no me l'està proporcionant ara mateix. Deu ser que, en anar fent camí per la vida, les nostres vivències canvien junt amb les apetències literàries.

De cop penso que l'altre dia, quan la Mònica em va preguntar quin llibre m'enduria a una illa deserta (la típica tòpica pregunta) vaig dir que m'hi enduria un llibre que em va  marcar molt quan el vaig llegir - ho vaig fer amb catorze anys, recordo que ens el va recomanar el sr. Alonso, el professor de literatura, i fèiem quart de batxillerat. Me'l vaig apuntar i no el vaig llegir fins que vaig fer cinquè, que el vaig demanar al Círculo de lectores. El llibre en qüestió és Cien años de soledad, de García Màrquez. I ho vaig dir així, sense pensar que ara mateix, no seria pas aquest, el llibre que m'enduria. Potser m'enduria un e-book amb totes les obres que pogués o potser, d'haver de ser un sol llibre, seria l'obra completa de la Mercè Rodoreda... o potser no.

Quina obra us endurieu vosaltres a una illa deserta? (ara deu fer un any o dos, que el temps passa molt de pressa, la mateixa pregunta o semblant, la va fer en Pere, de Saragatona. Recordes, Pere?)

I quina obra us va impactar moltíssim en el moment de llegir-la i ara només la llegiríeu com a exercici literari? jo ja tinc la resposta: Solitud, de la Caterina Albert...

Va, no sigueu tímids...

què?

25 de novembre, 2009

Solitud

Fa tres dies que "baixo" a Barcelona cada dia en cotxe. Avui he de tornar a baixar. Avui - que vaig sola- baixo en tren. Ja no tinc més nervis, em sembla que se m'han entortolligat tots en aquests tres dies darrers, així que avui m'emporto "Solitud", de Víctor català, que estic rellegint i redescobrint i readmirant. I en l'hora i mitja que dura el viatge d'anada, en llegiré una part, i en l'hora i mitja de tornada, qui sap si m'hauré comprat un altre llibre que fullejaré... o si continuaré amb Solitud.

El 14 de desembre ingresso per operar-me el genoll dret, que és el que més em fa la guitza. No, si al final ens fotran fora de la mútua!

au, me'n vaig, que el tren surt a les 13,38 i allà on vaig hi he de ser a les 16.

Avui he dinat a les 12,30, buf,buf, horari francès! ja no me'n recordava...

fins després...

24 de novembre, 2009

Dits (i fets)

D'això dels dits... no és que li hagin d'operar tots, els dits, al JS (encara que mai se sap), només deia que ja en porta quatre... esperem que no arribi a deu! per cert, l'operació d'ahir, va anar molt bé i ara li puc fer de xofer durant deu dies, fins que li treguin els punts. I jo dic, com sempre que passa això "Camions de les carreteres, tremoleu"!!! Avui anirem a demanar hora per a un dels meus genolls (sort que només en tinc dos) i seguimos para bingo.

Com ho veieu, tot això de l'Estatut- tururut? ara jo ja em faig uns farts de riure, cada vegada que sento com discuteixen e"entre ells"!!! (és un riure nerviós, un riure de rictus, un riure estrany, per no plorar) hi ha moments que m'alegro que el meu pare no ho estigui vivint, tot això...


imatge de google (de l'any 2005!!!!! i encara cueja!)

Hi ha una  altra cosa que em provoca tristor, tota la tristor damunt meu, i és quan camino per l'Eixample de Barcelona i veig, portal si, portal no, cartells de "Es lloga" "Disponible" "En lloguer" "Liquidació per tancament" "Tancament per jubilació", tot això, ben amanit amb persianes plenes de pintades que ningú no neteja i portals plens de cartes velles que ningú no recull i porqueries variades que la gent  tira entre les reixes...


imatge: google

I mentrestant, pirates de mar i de terra, corrupció per la dreta i per l'esquerra, manca de feina per als joves, manca de seguretat per als vells i en Sapateru dient que "no sap com ni quan" però que ja estem sortint de la crisi... quin "pàjaru"!!!



imatge: google

... en fi, que hi ha dies en què seria millor no despertar-se!





23 de novembre, 2009

Reflexions que no serveixen per a res. Un dilluns més

Aquesta tarda operaran en JS de l'altre dit. Ja porta 4 dits operats, la qual cosa vol dir que encara n'hi queden 6 (si només comptem les mans)... bé, aquest serà l'any en el qual els traumatòlegs esdevindran rics gràcies a la nostra família, hehehe...

Encara no m'han donat el CD de la meva entrevista a Ràdio Blanes, tchts,tchts, al final, quan me la donin ja ningú es recordarà que la vam fer!

Em queden tants temes pendents, que no sé com ho faré per parlar de tots ells. Fixeu-vos que darrerament, però, em porto bé: no parlo de política! la qual cosa no vol dir que no em preocupi l'estat del nostre país. Més aviat gasto energies en pensar que no hi ha res a fer. Mal assumpte! les energies sempre ens les hauríem de guardar per pensar  quelcom de positiu.

Un apunt: ja tinc seixanta- nou seguidors i la cosa s'ha parat. un número ben peculiar, si més no!

I com que em toca tornar a fer de xofer per uns quants dies, vaig a prendre'm una til·la en lloc de cafè o potser millor una mica d'aigua del Carme? deien les nostres àvies i besàvies que "anava molt bé"!

I, donat que és un dilluns així una mica "tonto", comencem-lo amb una mica d'humor?


imatge de google.

22 de novembre, 2009

Heroïna (glups)

Aquí teniu un video de l'aventura de l'Anna Corbella, amiga dels nostres fills, sobre tot de l'Aleix, amb qui ha navegat molts cops en diverses regates.

L'Anna ha estat la primera espanyola que ha participat en la Mini Transat (es tracta de creuar l'Oceà Atlàntic en solitari, en un vaixell de 6 metres i mig) i la primera dona en arribar a Sant Salvador de Bahia, final de la regata.La primera etapa va ser des de La Rochelle (França) fins a Funchal (Madeira) i ho va fer en set dies. La segona etapa, de Funchal a S.Salvador de Bahia.
Mireu-vos el video i escolteu el que explica, l'Anna és senzilla i assequible, a part d'una gran esportista!! a mi només de sentir les seves peripècies sola al mig de l'Atlàntic en una closqueta de nou em vénen esgarrifances!!

Anna, moltíssimes felicitats! ets la nostra heroïna (en el bon sentit, ep!)




video "mangat" de http://www.tv3.cat/videos/1636669

El blog de l'Anna

Un concurs (o dos)

En  Ramon, d'Opinàlia ens fa una proposta que em sembla força atractiva. Us hi apunteu?

BLOG DEL CONCURS

Queda dit!

Gràcies, Ramon!

21 de novembre, 2009

Vici públic

No ens veiem les cares. Aquest és el problema.

Bé, potser tampoc no caldria dir-li problema, no caldria exagerar, però és l'etern malentès dels xats, dels xats en què no es fa servir webcam, de les llistes de correu i dels blogs. Que no veiem quina cara fa qui escriu, en el moment en què ho escriu.

I es generen situacions que de vegades no eren les que el que escriu havia previst.

Jo, d'alguna manera, me'n fotia de mi mateixa per aquesta fal·lera de mirar quanta gent comenta, quanta gent llegeix, quanta gent passa per aquí,fer comparacions amb altres blogs, etc...

I quan vaig escriure el primer post sobre això, m'acabava de desaparèixer un "seguidor". La meva primera reacció va ser la que vaig dir "deu ser que no li interessa el que es diu en aquest blog". I acte seguit, vaig pensar "però que n'ets de beneita, mira que preocupar-te per una tonteria com aquesta" i vaig decidir fer un mini debat entre l'Arare i la Montse, que no pretenia res en concret.

El que passa és que com que no em veieu la cara mentre ho escrivia, no sabeu que m'estava renyant a mi mateixa, però més aviat en un to burleta. Vaig pensar Amb els problemes que hi ha al món, com et pot afectar una cosa tan absurda com que algú hagi deixat de seguir el meu blog? i vaig posar -me mans a l'obra. L'Arare contra la Montse, la Montse contra l'Arare.

I per acabar, vaig plantificar no sé quants videos amb versions de "Hijo de la luna"... que no tenia res a veure amb la resta del post.

Tot plegat, una mica surrealista, com jo mateixa.

Mai no he envejat el blog de ningú, en qualsevol cas, només els admiro!

Sóc molt feliç amb el meu blog, de veritat! Potser el millor seria fer com fa el Pere (Saragatona), que és passar del "gadget" dels seguidors, que, a més a més, és una mica absurd, perquè jo tinc alguns seguidors que no són "ningú", sinó pàgines web d'algun producte estrany. Ja em direu què segueixen, aquests! I per una altra banda, jo sóc seguidora de molts blogs i en alguns no hi entro des de fa mil anys! per tant, tot plegat no té massa sentit. Amb això, el Paseante té tota la raó del món.

I dit això, tancarem el tema dels seguidors, d'acord?

Jo escric principalment per vici!!!

perquè no puc deixar de fer-ho.

I tots els i les que veniu, digueu o no digueu res, sou molt benvinguts.

Diuen que un  blog existeix gràcies als lectors. Jo no penso el mateix: el blog existeix encara que no tingui lectors. Una altra cosa és el sentit que llavors li doni qui l'escriu... però ara ja ens posaríem a fer metablog. i no cal.

Us deixo un dibuixet de la meva admirada Maitena, no em digueu que no és bo!

Caram! (i una música llunàtica pel Paseante)

Ostres... us juro que no pretenia "culpar" ningú!!! només ironitzava amb mi mateixa sobre el fet que sigui "tan" important - per mi i per tothom, suposo - el fet de "saber" que hi ha qui ens llegeix, que hi ha qui ens segueix, que hi ha qui, a més de llegir-nos i seguir-nos, interactua amb nosaltres...

De vegades l'Arare - i també la Montse - necessita que li baixin una mica els fums (tot i la inseguretat que arrossega des que va néixer) per`això em fico amb elles i intento fer-ho des de l'humor, en lloc d'enfonsar-me en la misèria... no us passa, que hi ha dies que voldríeu que tot l'Univers estigués pendent de vosaltres? però això és impossible!

Un dels profes de psicologia de la personalitat que vaig tenir (vaig cursar aquesta assignatura dues vegades, una a la UB i l'altra a la UOC, el per què ja us l'explicaré un altre dia... o no¨) doncs aquell bon home (la bondat se li suposava, al menys) sempre ens deia  "Es mentira que podamos agradar a todo el mundo".

Algú de vosaltres ho ha mencionat, en els comentaris al post anterior. I té raó. I jo ja ho sé, només faltaria! però hi ha dies que t'aixeques amb el peu esquerre (i els esquerrans ho fan amb el dret) i llavors penses que no vals res i si, al damunt, entres al blog i veus que algú "se n'ha anat" et dius  - mira tu quina estupidesa - que era normal que marxés, perquè total, pel que ha de llegir...

Tot això, a nivell RACIONAL, és una solemne burrada i jo ho sé. No cal que m'ho digueu, perquè ho sé. Però... ahhhhhhhhhh! l'estat d'ànim de les persones canvia, al llarg de les hores del dia... diuen!

i, entre "búho" i "alondra", jo sóc "alondra".  o sigui, entre ocell de nit o ocell de dia, jo sóc "pàjara" de dia, què voleu que us digui? i al capvespre començo a deixar de funcionar d'una manera normal i a la nit em surten els ullals i sóc capaç de lladrar a la lluna (bordar?)... ul·lular? ulul·lar? (bé, el que sigui)

Nota d'aclariment dedicada només al Paseante: he estat fan de Mecano des de sempre, argggggggggggggg...

tots tenim coses per amagar i jo en tinc més d'una ;)

però no em diguis que no t'agrada "hijo de la luna"!!!!

I per fer-me perdonar... et dedico aquesta cançó, que també va de la lluna i segur que t'agrada més que l'altra ( a mi també, ep!) son amores distintos...

20 de novembre, 2009

Arare versus Montse o viceversa (i versions llunàtiques)

Quin dels meus seguidors s'ha desapuntat del meu blog?
:)
fins ahir n'hi havia 66 i avui només n'hi ha 65... qui s'hagi desapuntat deu haver quedat defraudat del que aquí s'ofereix. No passa res.


Montse - No?I doncs, per què mires quants seguidors tenen els altres blogs, eh? eh? eh?
Arare - Per curiositat
Montse - I una merda!
Arare - d'acoooooooooooooooord, em fan enveja!
Montse - Ara t'escolto! et fan enveja, però "ells" s'ho curren! que tu et limites a escriure quan en tens ganes i sempre fas el mateix. Escriure pim-pam-pum-fuego, el primer que et passa pel cap i molts cops ni tan sols ho rellegeixes. i així no es fa un blog!
Arare - Doncs bé: aquesta és la meva manera de fer un blog.
Montse - Doncs llavors, tros de quòniam, deixa de mirar els seguidors i les estadístiques. O t'ho curres més o calles per sempre!
Arare - tens raó, glups...però jo no sóc així, no hi puc fer res...
Montse - Aleshores, calla!
Arare - v-v-v-vale
Montse - I no diguis vale (no fa tant temps vas dir que intentaries escriure bé el català, ja veig com ho estàs complint)
Arare - és queeeeeeeee...
Montse - No tens excusa!
Arare - No.
Montse - no. Vinga, posa-t'hi!
Arare - Araaaa? és que ara vull anar a llegir i després he quedat amb ma mare i volia escriure una mica i si tingués temps aniria a nedar i...
Montse - ho veus? ETS IMPOSSIBLE!

Arare - :(


Podeu canviar Montse per Arare i Arare per Montse: el resultat és el mateix.
_________________

i ara, a mode de post:

Acabo de fer un apunt per a liter-a-tres, el blog que comparteixo amb l'Elena i amb la Mati des de fa anys. Hi he copiat un altre poema de Miguel Angel i buscava una música adient. Com que el poemari es diu Luna, he pensat en "Hijo de la luna", que és una cançó que sempre m'ha agradat, que quan estudiava cant vaig cantar (hi ha alguna nota realment difícil d'arribar-hi) i m'he plantificat al youtube. Després d'escoltar la versió de sempre, la de Ana Torroja de Mecano, he pensat Aquesta música no s'adiu per a res amb els poemes del meu amic i ho he deixat estar. Però com que la cançó m'agrada, doncs he estat escoltant diverses versions. Us en posaré algunes per si teniu ganes d'escoltar-les.

Aquesta està desactivada, hi haureu d'anar... piano sol.














19 de novembre, 2009

L'ART

Tant a la vida com en l'art, de vegades cal escollir entre sentir o entendre.

Traduit de El Arte, conversaciones imaginarias con mi madre, de Juanjo Sáez.
Reservoir Books.




Rachmaninov plays Rachmaninov

Totes les imatges estan baixades de google, excepte la darrera,  del nostre fill.

 


Francisco de Goya: El perro.

Marc Chagall: The three candles


Guinovart: Terra i ocell


 Miquel Gelabert- Landscape




17 de novembre, 2009

Poemes d'amor

Canto de silencios
Ausentes, ausentes...
tus labios ausentes
prenden mi nombre,
atrapan mi palabra
en el vuelo luminoso
del inconcluso deseo.
Mis madrugadas blancas
gozan de la luz
que has creado sin saberlo
alimentando la lámpara
que quema en la niebla.
Busco tu rostro
y tu sonrisa,
encamino mis pasos
y mi mirada
al pálido reflejo de la noche,
araño el alba
y me acerco
mientras alejas
tu cálida presencia.
Mia es la soledad:
el recuerdo intenso
de la espuma de sales
y caracolas sonoras,
prendido de la larga cabellera
que quedó en el tiempo,
que hurtaste a mis dedos,
a mi raíz y a mi tierra.
Ausente en ti la palabra
y en mi boca el silencio.

Miguel Ángel Villar (Luna)

Ed. Gallo de Vidrio y A.C.P. en la Red
Col. Algo nuestro, núm. 39



_____________________________

Avui, Miguel Ángel, faràs la presentació del teu llibre. Et desitjo molta sort, poeta!

_________________

Vaig conèixer el Miguel Ángel en un xat del mIRC, al canal  #Poesia. O potser a #La aldea i d'aquí, a #Poesía, ja no me'n recordo, fa molts anys. El seu nick, Rojoluna (por rojillo y porque estaba enamorado de la luna). Després d'una trajectòria força important, acaba de sortir el seu poemari núm... bufffffffffff... no sé quants! per fi, per fi, dedicat a la Lluna. La lluna com a dona, la dona com a lluna. Sigui com sigui, els d'aquest llibre són, del tot del tot, poemes d'amor.

 És un dels meus poetes vius preferits en llengua castellana.
Si voleu contactar amb ell podeu demanar-me l'email.