24 de novembre, 2011

Conciliacions

Ahir, a 8TV, al programa d'en Cuní, sentia la Rahola, (que en general m'agrada molt) que parlava de ser mare i treballar (cosa que hem fet moltes mares, algunes perquè han/hem volgut, d'altres perquè no han/hem tingut més remei) i venia a dir que la Soraya S. de Santamaría era una espècie d'heroïna perquè a les dues setmanes escasses de tenir el seu nadó (que no sé si és nen o nena) ja estava ella al peu del canó.

Hi havia un parell de dones més que la secundaven i li donaven la raó, tal com jo mateixa hauria fet fa quatre o cinc anys i n'hi havia una altra que no hi estava d'acord, amb la pressumpta heroïcitat de l'anomenada senyora. També van parlar de l'heroïcitat d'aquella ministra francesa que fa uns quants anys (no gaires) va donar a llum i va anar a treballar com aquell que diu el dia després.

Jo, ara que sóc àvia, entenc que el millor que li pot passar a un nadó és estar amb la mare tot el temps que pugui, sempre que sigui possible! I dic això de "sempre que sigui possible" perquè, tal com està la vida, no es pot fer el que es vol i hi ha moltes dones que - per força- han de tornar a incorporar-se a la feina tot just acabada la baixa laboral (això, si en tenen, de feina!).

Hi ha altres mares, però, que podrien perfectament estar amb els seus nadons tot el temps que volguessin, perquè, gràcies a les seves circumstàncies personals, no els cal patir econòmicament parlant.

Després parlaríem de les que els surt de dintre i de les que no. De les que, encara que poguessin, prefereixen tornar a treballar de seguida, de les que no tenen feina i els representa un neguit (econòmicament parlant, però també personalment, perquè es senten frustrades per haver-se d'estar a casa). En fi, cada dona és un món i no ens hi podem ficar...

Del que ningú no va parlar, però, i m'hauria agradat sentir alguna de les veus que hi havia a la taula, és del pobret nadó.

Què diria, aquest bebé, si pogués parlar?

Ho deixo aquí... perquè el tema "té molta tela".

Aix, jo, és que des que sóc àvia he canviat moltes de les meves percepcions.

I deixeu-me dir, també, que si jo fos la sra. S.S. de S., en les circumstàncies en que deu poder viure (econòmicament parlant) em quedaria a casa cuidant del meu bebé i, quan passés un temps, intentaria conciliar la feina amb el fill.

Però això és el que jo faria.

Que en el seu dia, no ho vaig poder fer! (i que, com que encara no era àvia, no havia canviat moltes de les meves percepcions).

Imatge treta d'internet.

21 de novembre, 2011

La Nancy

La calidesa de la seva veu és extraordinària...

ahir vaig anar a un recital seu, benèfic (per al fill de la Victòria dels Angels). Lloc: Auditori de Sant Cugat.

em va encantar!

Ella és Nancy Fabiola Herrera. mezzosoprano amb veu de seda.

buscant per youtube me l'he trobat cantant amb en Plácido Domingo...



aquí, una cançó d'Eduard Toldrà...



i aquí una de Bernstein...

16 de novembre, 2011

Poupurri (perquè, com sempre, m'embolico sense voler)

Com cada vegada que hi ha eleccions a prop, em pregunto com es vota en blanc sense afavorir els que no vull ni perjudicar els que més voldria però que no m'acaben de convèncer per votar-los...

Una altra solució és votar els que penso que són menys dolents, i deixar en blanc el vot pel senat, que em sembla que no serveix per res (ja fa molt temps, que m'ho sembla, no ho dic ara perquè m'hagi convençut ningú). Per cert, votar en blanc al senat què seria? 

- no posar cap creueta?
                                                                          
- no posar papereta dins del sobre?
                                                                         
 - posar un paper blanc dins el sobre?
                                                                             
- cap de les anteriors opcions? (en aquest cas... quina és l'opció?)

També es pot  no anar a votar,esclar, però llavors es poden acabar tenint sentiments de culpa per no haver exercit el dret/deure que et legitima per poder protestar després si no t'agrada el que fan els que has votat, o per quedar-te satisfeta si t'encanta allò que fan (això darrer és força improbable... no m'ha passat mai!)

En fi... altra vegada un dilema al davant. I mentrestant, anar escoltant les promeses i els discursos de pa sucat amb oli que ens van engegant cada dia. I tots ells van a la seva bola, sense escoltar res del que diuen els altres.

Recordo un acudit que explicaven a casa quan jo era petita, que em feia molta gràcia. De fet em va fer molta gràcia fins que vaig descobrir pels meus propis mitjans  que allò, d'acudit, no en tenia res i vaig viure-ho "en la meva pròpia carn". Es tractava d'un polític que feia un discurs al balcó de l'Ajuntament d'un poble i els prometia un pont pel riu. Un honrat habitant del poble, va aixecar el braç tímidament per dir que en el seu poble no hi havia riu. El polític, sense caure-li la cara de vergonya li va respondre que no es preocupés, que si no hi havia riu ell també els en proporcionaria un.

I després una veu que se li pot dir riu, se li pot dir trasvassament, se li pot dir aeroport, carretera, desdoblament, autopista, subsidi, fot-li X. Promet el que et sembli i quan t'escullin fes el que et doni la gana: total, ningú et demanarà mai comptes de res!

No puc entendre que el sr. Rajoy ens estimi tant, ara que necessita el nostre vot, quan fa quatre dies es passejava per tot Espanya demanant el vot contra Catalunya.

No puc entendre que a  la sra. Chacon  no li caigui la cara per terra quan ara resulta que està orgullosa de ser catalana, si fa quatre dies deia que ella era espanyola, no fos cas que la fotessin fora del partit... també estava orgullosa dels resultats sobre l'estatut al tribunal constitucional. Manda huevos!

No puc entendre que el sr. Duran faci el seu discurs mirant a dreta i esquerra i protestant "és que no em deixen parlaaaaar", com si estigués al pati de la guarderia i la moderadora fos l'educadora. Patètic!

No puc entendre que tot un senyor historiador com Alfred Bosch (gran escriptor) s'hagi apuntat a un carro que no li pertoca... perquè bona voluntat ja en té, ja... però, francament, no el veig, de corrupte. I en política, em sembla que si no saps corrompre't (i ràpid) no ets ningú.

I que em perdonin els (poquíssims) polítics que no són corruptes (segurament els podríem comptar amb els dits d'una mà).

Com deia aquell.. és que és es colmo!



i bé... què hem de fer, doncs?

14 de novembre, 2011

Una abraçada real

Allò que la vida dóna moltes voltes no és cap tòpic. I de vegades hi ha casualitats que semblen preparades per alguna mà (blanca) per fer que dues persones es trobin, gairebé sense adonar-se'n.

Ahir vaig tenir el goig de conèixer la Zel, la Roser. Ara mateix penso que una d'aquestes giragonses de la vida m'estava portant, imperceptiblement, cap a ella.

Benvinguda a la meva vida real, Zel!

11 de novembre, 2011

Amb un dia de retard per problemes tècnics...


El dibuix és de la Carme

Es pot dir que vaig aprendre a llegir en català gràcies als "Patufets", primer, al "Cavall Fort", una mica més endavant, i amb els "Tintins". Però em vaig endinsar en la literatura catalana gràcies a escriptors com Montserrat Roig.

N'hi ha molts més, esclar, però ella fou una de les meves escriptores de referència durant força temps. Vaig començar, ho recordo bé, amb"Molta roba i poc sabó", "El temps de les cireres" i "Ramona, adéu" (no recordo ara si fou primer el temps de les cireres o Ramona, adéu)... la vaig seguir, després, per televisió, no em perdia els seus programes, fins que van decidir que el seu programa no devia convèncer prou o que s'havien acabat els personatges a entervistar o ves a saber què, segur que tot plegat era política encoberta! La darrera novel·la que li vaig llegir fou "L'hora violeta".

Hi ha molta pol·lèmica sobre si la literatura de la Roig és "bona" o no tan bona. No m'hi penso ficar. Jo no sóc crítica literària i el que llegeixo m'agrada o no m'agrada, m'arriba o no m'arriba, em toca o em deixa indiferent.

Montserrat Roig mai no m'ha deixat indiferent, ni amb la seva literatura ni amb la seva faceta periodística. El fet d'haver-la vist a la tele, em va familiaritzar més amb ella que altres autors o autores. Una cosa semblant al que em va passar amb Terenci Moix, a qui vaig començar a llegir entusiasmada i que a poc a poc em va anar decebent perquè a còpia de tornar-se més mediàtic, abaixava (per mi) el seu nivell literari. Això no em va passar mai amb Montserrat Roig.

En fi, que tothom sap que no serveixo per a fer una bona crítica literària (ni bona ni dolenta), ja em coneixeu, però no volia deixar d'homenatjar una persona tan influent en la meva vida de lectora.
____________________

Nota: aquest escrit havia d'haver sortit ahir, que jo no vaig ser a casa en tot el dia, però lamentablement, un error (humà i per tant, meu) a l'hora de programar, ha fet que jo em  pensés (tan fresca, jo!) que havia sortit i en canvi, romangués en l'oblit més absolut "desat" amb els apunts, i sense cap mena d'ànim de sortir a la llum. Aquest és un intent- fora de temps- d'esmenar l'error.

I és que la informàtica i jo... continuem sent incompatibles.

_______________________

06 de novembre, 2011

Quotidianitat delirant (si: ho sé. títol plagiat d'alguna revista d'humor, no recordo quina)

Un cop acabada l'aventura de l'Aleix, que tornarà un dia d'aquests, ja em puc tornar a dedicar al meu blog; no ho sembla, però haver de posar al dia el blog d'una altra persona, per molt que la coneguis i que sàpigues com és (o et pensis que ho saps) és més difícil del que sembla. Sort de les fotos! (per cert, Paseante, la foto amb les noies brasileres que esperaven els navegants que anevan arribant te la posaré un dia d'aquests, quan el capità me la passi, que la té al seu  ordinador i me l'ha d'enviar. Ja veuràs que sembla una foto dels Reis de l'Orient, que porten coses a la gent!) ;)

Avui (o era ahir?) llegia una apologia del silenci en un article de Monzó a La Vanguàrdia: dóna gust que la gent important pensi com un mateix. O potser és al revés: dóna gust que un mateix pensi com la gent important. Sigui com sigui, hi estic a favor: em fa molta ràbia el soroll amb el què he de conviure. Bé, jo i tot bitxo vivent! Jo sóc de les que sempre té la ràdio posada, o música. La tele, cada vegada menys, la veritat, però també la poso, per què ens hauríem d'enganyar? Ja fa temps vaig parlar de com em molesta quan, enmig de qualsevol programa, sigui de tele o de ràdio, et posen els anuncis a tot volum. per això, quan em vull concentrar o, senzillament, quan vull estar tranquil·la i relaxada  (cosa força difícil en mi) o bé em poso música que m'agradi molt i molt baixeta de volum (un tema a part són els moments puntuals en què cal escoltar una peça determinada a tota pastilla, com alguna ària d'òpera o un tema concret de rock). Bé, deia que quan vull estar tranquil·la, la música baixeta o el silenci més absolut són el millor. Avui m'acompanya la música de la pluja caient darrere la finestra... és fantàstica!

I parlant de músiques, emissores, ràdios, teles, programes... ahir a la tarda vaig tenir el "goig" d'haver d'assistir a una reunió de veïns (la meva mare no hi sent i vaig anar-hi jo en representació seva). Deumeu! Maremeva! Verge Maria! Us puc assegurar que durant tres hores i mitja em va donar la sensació que estava asseguda al plató de Sálvame deluxe! No hi faltava ni la Belén Esteban de torn! Us ho aconsello per una tarda de dissabte: us infiltreu en una reunió de veïns i en podeu sortir amb un estudi sociològic de primera categoria! Jo crec que la sensació que es sent ha de ser semblant a la que experimenten els polítics als seus escons.

Ah, aquest matí, abans d'optar pel silenci i la música de la pluja, havia posat Catalunya Ràdio. Bufffffffff... La Cóppolo és absolutament ensucrada i insuportable! (Perdoneu, però algú ho havia de dir)... per què van treure la Tatiana Cisquella, del Suplement? eh? eh? eh? O l'Adam Martín, que li fotia mil voltes a aquesta caramel·litzada Sílvia! ho sento, noia...  (tampoc no em llegirà, o sigui que...)

Juro que a partir de la setmana que ve començo a fotre canya a l'editor, que em té ben abandonada!!! He dit.

Nota: Torno a NO PODER ENTRAR en alguns blogs, a deixar comentaris. Exemples: el del porquet, el de l'Olga Xirinacs... i molts d'altres! No sé per què. Escric comentaris, de vegades llarguets, i llavors em diu que la pàgina és "broken" i que "tararí que te vi". I els meus comentaris s'esvaeixen en la virtualitat de la manera més vil. Francament, no ho entenc, però que ho sapigueu!

02 de novembre, 2011





"Jo he cregut que no arribaria a conèixer Bahia quan he trencat un pern de la quilla. He tingut por que la reparació no aguantés, no podia utilitzar ni el genaker ni el floc. Esperava un lloc entre els quinze primers. He estat dissetè, però què importa la classificació, sobretot, després de les 10 darreres hores dantesques que he viscut. Ha sigut veritablement l'infern! No m'esperava pas una rebuda així, a Bahia. Aquest haurà estat un gran moment per mi. Estic feliç i satisfet."
____________________________
Nota: Tanto las fotos como las palabras que ha dicho Aleix a su llegada, han sido extraídas de la web oficial.



L'Aleix ja ha arribat!!!!

GPOnauticeventsGPOnauticevents #transat650 arrivée de l'espagnol Aleix Gelabert (345) à Salvador de Bahia
_____________________________________________


L'Aleix ha arribat a Bahia a les 19h 47mn 53sec TU.


Ha estat 20 dies, 19 hores, 47 mn i 53 segons, a una mitjana de 6,24 nusos, des de Funchal a Salvador de Bahia.


El seu temps global de regata ha estat de 30 dies, 4 hores, 30 mn i 19 segons, a una mitjana de 5,80 nusos sobre les 4.200 milles teòriques de recorregut.

En breu penjarem fotos però les podeu veure al web oficial.