27 d’octubre, 2011

adéu, tiet...

Ningú, ningú, ni tan sols el rei rel rock, cantava tan bé com tu aquesta cançó..

"tiet", germà gran, còmplice en l'operació d'apendicitis del meu cavallet de cartró, enveja de les meves companyes quan m'acompanyaves al cole amb el biscúter..

no t'oblidaré mai.
descansa en pau

24 d’octubre, 2011

Se m'ha normalitzat blogger

Doncs això: se m'ha normalitzat Blogger, ja puc tornar a entrar per la via normal, com abans, a partir de "Acceder" i no he de fer invents estranys. Ja era hora, han estat dos mesos i mig pensant-me si me n'anava a un altre servidor (no sé si es diu servidor) però finalment, tot a lloc.

No em prodigo gaire perquè estic posant al dia el blog de l'Aleix, posant-hi fotos i videos i d'alguna manera, intentant explicar d'una manera una mica objectiva (impossible) el que està vivint. Hi heu passat, pel seu blog? aquí us deixo l'adreça...(sóc persadeta, oi?)

vejam... novetats? cap! una migranya + una gastritis que m'han deixat K.O. durant tres dies, però res més... res significatiu. És una brometa que em concedeixen els déus un parell de cops a l'any: o bé un parell d'atacs de migranya, o alguna gastritis o també, quan decideixen posar-se toca-nassos, un atac de lumbago. I ells es queden tan amples, els molt...

Em sap greu la mort d'aquest nano de la moto... buf,buf,buf, no sé per què s'han de jugar la vida, per un esport! (i sé que no puc parlar... el que està fent l'Aleix, també deunidó!) en fi...si, més val que calli. Però em sap greu. Vint-i-quatre anys! un menys que el meu fill petit! maremeva...

De política no en parlarem. No cal. Em van sorprendre gratament les paraules de Zapatero i de Rajoy sobre el tema ETA, però com que no me'n fio ni de la meva pròpia ombra, suposo que tot plegat és una estratègia electoral, així que... temps al temps.

I del xou Gadafi? buf,buf,buf, tampoc no en vull parlar. Veurem què depara el destí al poble libi i esperem que no sigui pitjor el futur que el passat...

Us continuo llegint, la major part de vegades, en silenci (estic poc parladora, darrerament) però hi sóc. Segueixo els que segueixo (suposo que tots ells saben qui són, eh,Olga,  Júlia, Carme, Gatot, Iruna, Violeta, Pere-Saragatona, Isabel, Mati, Elèna, Jaka, abogada, Paseante, Veí, Glorieta, les dues Joanes, Zel i etcetera, etcetera, etcetera... no tinc més tempssssss) he de sortir!( que no consteu a la llista de llegits no vol dir que no sigueu llegits)



doncs això!

17 d’octubre, 2011

Sanes (?) conclusions

 he arribat a unes quantes conclusions, a saber:

- Si algun dia es publica el meu llibre de relats (aviat, espero), ja hauré complert amb una de les il·lusions més grans de la meva existència. Si a més a més algú la llegeix, ja seria el "no va más", per no dir que seria l'òstia (amb perdó)

- Després d'aquest fet (si es produeix, i si es produeix aviat, espero) m'oblidaré que algun dia vaig pensar que podia continuar escrivint. Ben mirat, escriure és molt bonic i es pot fer, però no caldria publicar, que surt molt car, i és un pal haver de fer-te propaganda i tot això: la meva professió mai no ha estat aquesta. Jo sóc i seré mestra i psicodallonses fins que em mori (i des que tenia tres anys, que ja manifestava que ho volia ser) i no estic ara per agafar un manuscrit a sota el braç i començar a donar voltes pels editorials a veure qui compra. No, no, i no!

- Aquesta mateixa setmana m'esborraré de la piscina. Per què? Doncs perquè si sóc una persona més aviat hiperactiva, a qui li agrada moure's (molt), com s'entén que pugui romandre una hora en remull, amunt i avall per un carril on som quatre, havent d'esperar per no atropellar, o passar per sota si vull avançar, sense morir en l'intent? No s'entén! I llavors acaba passant el que passa: que a la piscina-piscina, només hi vaig entre tres i quatre dies al mes. Que com que fa mandra avorrir-se com una ostra en remull, acabo anant a la sala de fitness a caminar com una beneita per la cinta (per justificar els gairebé 40 euracos mensuals que em costa ser sòcia de la piscina). I per caminar, ja hi ha el bosc i la platja... no? molt més sa i molt més barat! i al mateix temps, treus la gossa (que al gimnàs no la volen i llavors, quan arribes de la piscina/gimnàs, encara toca treure-la). No,no,no. S'ha acabat! Del tai-xi ja en parlarem, perquè m'hi avorreixo més o menys com a la piscina...




- Em volia desenganxar de l'scrabble.  I ara penso... coi, i per què me n'hauria de desenganxar, si m'ho passo pipa, jugant-hi? eh? eh? eh? per què?

- L'italià em continua fascinant, així que m'agrada fer els deures, estudiar, i sobre tot, sobre tot, cantar les cançons italianes (taaaaaaaaan rematadament romanticones i quiques, que m'encannnnnnnnnnnten) (ho faig quan vaig al cotxe o quan estic sola, no fotem, no vaig cantant pel carrer ni ho faig quan hi ha algú més a casa... bé, amb la Taca i amb el Xat, sí que m'hi atreveixo, que aquests "no es xiven")





- La Frac deixa el blog i el feisbuc. Una de les raons que dóna per fer-ho és "tinc ganes de llegir els clàssics" (entre altres raons, evidentment). Doncs a mi em passa el mateix (però de moment no vull deixar el blog ni el feisbuc)... tinc ganes de llegir/rellegir els clàssics i els no clàssics. Els llibres que sempre m'hauria vingut de gust llegir i, per falta de temps, o els he llegit de pressa i corrents i sense païr-los, o no els he arribat a llegir. Tot ahir que hi donava voltes, al tema. Per què coi he d'escriure, amb el moltíssim que tinc per llegir? Per què coi he de posar-me límits de temps per escriure tal o qual cosa, si el que em ve realment de gust és estirar-me al sofà llegint mentre escolto els mils de cd's que mai no tinc temps d'escoltar i assaborir?

He dit.
I m'he deixat unes quantes coses al teclat, però ara, el que em ve realment de gust, és acabar una partida de scrabble que tinc començada amb un venessolà que viu a Girona i que m'està fotent una pallissa de por (però encara puc remuntar la partida: es tracta que em surtin bones lletres... creuo els dits)

16 d’octubre, 2011

Si mai em venc l'ànima al diable, serà a aquest Mephistophélès!!
Que consti a les actes.



14 d’octubre, 2011

Em fa l'efecte que acabaré obrint un blog nou. Avui ho parlava amb la meva jove, que tinc una edició taaaaaan vella del blogger, que cada dia em costa més d'entrar i dir alguna cosa.

A part de tot, la veritat, no està la cosa com per tirar coets. Tot són males notícies, a tots els nivells, tan dolentes, que al cap i a la fi acabes pensant "després de mi, el diluvi".

L'Aleix va arribar a Funchal (ja ni recordo si us ho havia dit) molt prim, però molt content, molt content, mooooooolt content!  L'esforç li havia valgut la pena i va ser una mena de viatge interior (molt interior és batallar cada dia amb el mar i intentar que un vaixell de sis metres es mogui i vagi cap allà on vols que vagi,  menjar liofilitzats cada dia i dormir en petits intervals de 20 minuts)... el camí de Sant Jaume és un passeig per un parc temàtic, comparat amb aquesta aventura que admiro i envejo tant i que jo seria totalment incapaç de dur a terme!

El dia 13 van sortir cap a Bahia. (us ho havia dit?)



Avui hem anat a buscar en Martí i ens ha rebut amb els braços oberts. Ens ha caigut la baveta a tots dos... els seus companys estaven tan contents com ell, però als altres els anaven a buscar les seves mares com cada dia i pel Martí avui era un dia especial, hi anàvem els avis. Se li ha notat a la carona que estava content. Li ha dit a en Miquel "Avui dinarem a casa els avis", com si fos un esdeveniment extraordinari. I m'hauria encantat fotografiar la cara que se li  ha posat a l'avi :D

Em sembla que aquest darrer paràgraf hauria d'anar al blog de l'àvia! però francament, em costa tant entrar a l'"accés" dels meus blogs que no n'acabo de tenir ganes...

per això deia: acabaré obrint-ne un altre, amb prestacions una mica més "modernetes".

I ara me'n vaig a dormir. I després de mi, el diluvi.