31 de desembre, 2011

Que no perdem les il·lusions! BON ANY!

Permeteu-me tornar enrere (un gest que darrerament repeteixo massa...)

Primer m'he posat a buscar alguna cançó que parlés d'esperança, de pau, d'amor... i tots els tòpics junts, però m'he trobat amb coses molt cutres, o molt religioses, o molt de l'estil "autoajuda" i allò que passa, de l'una he anat a parlar a l'altra... estava a punt de posar "Resistiré", del Duo Dinàmico, que és molt de la meva època,  o "Que se mueran los feos", dels Sirex, que encara són més de la meva època, perquè són un pèl més joves que els altres dos, però allò que passa: vas buscant i buscant i acabes trobant redarces com aquestes "perles" que us deixo, per no haver de parlar del que ens espera per a l'any vinent. Perquè ens espera una època de pringats totals, ai, maremeva!

Bé, doncs, pringats o no, desitjo que tingueu/tinguem una molt bona entrada d'Any Nou!

Per què no començar taral·lejant o ballant directament unes quantes peces de l'any de la picor?
 Vinga va, per fer baixar el raïm...

Som-hi!





i després de les lentes, sempre venia el aixafa-guitarres i començava una tanda de mogudes, au!





Apa, Bon Any 2012, i no em tingueu en compte aquest viatget al passat!

24 de desembre, 2011

BON NADAL

Malgrat tot...

MOLT BON NADAL!!!!!

Aquí us deixo un parell de cançons de Nadal.



L'altra és un clàssic...

23 de desembre, 2011

:(

És tristíssim que en aquest país surti més a compte matar algú que tocar el piano...

tristíssim!

10 de desembre, 2011

L'experiència televisiva

Bé, doncs, finalment vaig ser a 8TV, com alguns i algunes ja sabeu.
M'ho vaig passar molt bé (a mi m'encanten aquest tipus d'experiències) només vaig trobar que - com sempre- els temes es toquen d'una manera tan superficial que els convidats es queden amb les ganes de continuar la tertúlia i sobre tot, de dir el que pensen, perquè com que els horaris van "a sac", no hi ha manera de començar una idea i acabar-la perquè tothom té ganes del mateix: començar una idea i poder-la acabar. Així doncs, penso que tant la Victòria Cardona com la M. Àngels Gilberga, com el pare de l'Elisenda Roca, com la mateixa Elisenda Roca, com l'autor del llibre, Gabriel Masfurroll, com jo mateixa, ens vam quedar amb les ganes.

En canvi, la Mariangels Alcàzar va poder parlar llargament del rei i la seva condició de sogre del duc de Palma, etc,etc. la qual cosa, a mi personalment, m'importava més aviat poc.

No sé per quina raó, a tots els altres convidats els van citar com a autors de llibres, i van esmentar totes les seves carreres universitàries i tal. De mi només van dir dues coses: és àvia i ha escrit un llibre.
No, vaig dir jo. Sobre aquest tema concret, he escrit un blog.

I, en general, tot era cert. A mi ningú no em va preguntar - a priori- si tenia algun estudi "més", la qual cosa no és important. No en va, quan van fer el cens per darrera vegada, vaig posar que havia estudiat fins a l'ESO. I d'aquesta manera, mai no m'han emprenyat perquè vagi a una mesa electoral (després d'haver-hi anat set vegades, ja estava bé, home!)

Així que: estudis, els imprescindibles per anar pel món i la principal professió: àvia.

Que no és una professió? No! És un honor!!!!

Va ser molt divertit: a la saleta de maquillatge em van pintar com una porta  (per sort, això ho van fer amb tothom i després, amb les càmeres, no es nota, o es nota poquet). Jo, quan em vaig veure, li vaig dir a la simpàtica noia que m'estava maquillant: "eh, que no vull semblar un papu!". I em va dir "no, dona, que quedaràs molt bé".

Vaig fer aquella cara de mussol que em caracteritza i me la vaig creure.

Un mite que no és un mite sinó una veritat com un temple: al xiringuito d'en Cuní fot un fred que pela! (millor, així no em vaig haver de treure la rebequeta, que conjuntava força bé amb el vestit, noooooo?)

En Cuní és més guapo en viu i en directe que per la tele. I més simpàtic. Que consti a les actes.

L'Elisenda Roca és encantadora, així com el seu pare.

Vaig tenir ocasió de saludar la Pilar Rahola, a qui li vaig dir que admirava per la seva coherència, encara que no sempre estigui d'acord amb el que diu i també a Josep Sandoval, un senyor molt simpàtic. És el que portava el calendari Pirelli.

Per cert, quan en Cuní em va preguntar si em molestaria que el meu marit tingués aquell calendari al seu despatx em va agafar desprevinguda. Jo només havia vist dues de les fotos i a la primera pregunta, que va ser què sentíem "les senyores" davant d'aquelles models, jo havia respost sense pensar-m'ho dues vegades "Enveja pura i dura". Però això no es va veure, perquè era el moment de la publicitat. A la segona pregunta, doncs, vaig dir el que realment penso. Que si el meu marit es volgués posar el calendari al seu despatx, ja s'ho farà, que a mi, ja veus el que m'importa! (d'altra banda no sé on es pot posar un calendari d'aquelles dimensions ) i tenint en compte que el despatx el compartim... en fi... si ell posa el calendari de Pirelli jo sempre puc posar-ne un dels bombers, i fer-li la competència, he he he...

A fe dels déus que si jo hagués vist totes les fotos, davant la primera pregunta ja no hauria dit allò de l'enveja, sinó que m'hauria centrat- com més tard va comentar la Rahola- en l'apologia de l'anorèxia que fan. però jo només n'havia vist dues, de fotos! La veritat és que és vergonyós, que "encara" es mitifiquin imatges de dones amb talles impossibles. Contradiccions que té la nostra societat, ves...

Total, una vetllada amable, distesa, interessant pel que va tenir de nova experiència. Jo ja havia anat a "Banda ampla", que també m'havien convidat a través del blog i ja havia experimentat aquell neguit d'haver de concentrar tot el que vols dir en menys d'un minut, però aquella vegada no m'havien maquillat, era un mega-plató ple de gent i suposo que si haguessin hagut de maquillar-nos a tots el programa hauria començat a les mil! TV3 és enooooooooooooorme. 8TV és molt familiar. Amb això no vull dir que sigui petit (bé, si que vull dir-ho: comparat amb tevetres, 8tv és diminut).  Però el tracte és exquisit, tant en un lloc com a l'altre.

I no, no sóc diplomàtica. És la veritat.

I ja callo, que va arribant l'hora de preparar el sopar. Aquesta nit serem sis veient el partit. Ui, quins nervissssssssssss...

aquí, la pàgina on surt el video, per qui el vulgui veure.

Jo, àvia.

06 de desembre, 2011

vuit al dia

Es veu que això dels blogs és una mina per als que programen les teles... avui  m'han convidat al programa 8 al dia del Josep Cuní, com a una mena de tertuliana, el dia 8 (o sigui, demà passat, dijous, dia de la puríssima) que hi ha la presentació d'un llibre d'un avi primerenc...

Quan vaig anar al Banda ampla ja m'havien trobat a través del blog de l'àvia, veig que dóna per molt, he he he...

Així que, si em voleu veure a la tele, poseu el programa del Cuní el dijous a les 19, que crec que la tertulieta a la que jo assistiré serà entre  19 i 20.

Deumeu, "Y yo con esos pelos!!!"

04 de desembre, 2011

aquest aqüeducte

Cada any, quan arriben aquestes dates, em passen dues coses contradictòries. Per una banda, una finíssima nostàlgia m'envaeix i em recorda que d'aquí a quatre dies estarem celebrant les festes de Nadal. Pura contradicció: festes desitjades i entendridores i al mateix temps, festes odiades que em produeixen una mena de ràbia pels que ja no hi són, però també pels que encara hi som.

La setmana passada voltàvem per la fira de Santa Llúcia i vaig experimentar aquesta paradoxa.
M'agradava, per un costat, tafanejar entre figuretes de fang, de plàstic, de resina, de fibra... (quan jo era petita només n'hi havia de fang o de plàstic), entre grèvol i molsa (no eren espècies protegides? per què se'n pot fer negoci, si estan protegides, eh?), entre cintes brillants i altres ornaments dels de tota la vida i paradetes de caganers.com, que em donaven un cert malestar,  perquè una cosa és posar el caganer en un raconet del pessebre, per tradició i una altra cosa ben diferent és convertir a qualsevol persona mínimament famosa en caganer. Pur negoci, pura especulació. I a mi no em fa gràcia. Cap gràcia. I no pel fet de veure la reina d'Anglaterra, en Ronaldo, en Piquer i la Shakira, o tota la colla de polítics de casa nostra i de l'exterior en un acte tan íntim, que al cap i a la fi, tots en fem, de caca, per què ens hauríem d'enganyar? sinó perquè no entenc que a algú li pugui agradar posar al seu pesebre el Jordi Pujol, en Mas o el Zapatero cagant, per dir-ne un. En fi, que jo no ho entengui no vol dir res, perquè jo no sóc ningú.

I mentre em passejava per les paradetes, sonava una música d'aquelles entranyables de tota la vida: cançons de Nadal. Que em produïen basarda, no pel fet de ser cançons de Nadal, que m'agraden molt, sinó perquè encara faltava un mes per Nadal. I això em rebenta! (de tota manera, com aquell que diu, a mitjans d'octubre ja m'estaven desitjant Bones Festes en alguns grans supermercats. I això també em rebenta!)

en fi... sentiments enfrontats entre tradicions mal portades que han acabat esdevenint pura especulació, pur intercanvi monetari i que s'han emportat qualsevol esperit nadalenc que encara pogués quedar al meu interior.

Per cert, us deixo amb Paolo Conte, que no canta precisament  cançons de Nadal (que jo sàpiga) i que vaig poder gaudir a la cloenda del Festival Woll-Damm de jazz d'aquest any. Permeteu-me una sola crítica:

L'Auditori no té carisma. (Que el Paolo si!)

I ho dic perquè ja havia anat a sentir Brad Meldhau trio fa uns quants anys i em va passar el mateix. Em va encantar la música, però no l'entorn...

I és que els concerts de jazz s'haurien de fer en llocs més íntims (i carregats de fum i tot això... que em podeu discutir els que hi entengueu més que jo)

No?