Som a Oropesa

Foto: Passant per davant de Peñíscola.

Som a Oropesa. Ahir vam sortir i vam arribar a Sant Carles de La Ràpita. Un altre poble que, urbanísticament, deixa molt que desitjar, segons la meva manera de veure les coses. Malgrat tot, s'hi estava prou bé. Nosaltres ja ho coneixíem, hi havíem estat en altres ocasions, tant per mar com per terra. El que és preciós és tot allò de "La Banya", però no ens hi vam entretenir gens.

Avui hem sortit de bon matí i hem navegat fins a Oropesa. Si us plau, no em feu fer una crítica urbanística (tampoc)... quan hem arribat he anat a córrer per la platja (és dura i tova a l'hora, no sé com explicar-me i no fa mal el genoll) i he arribat fins gairebé davant de Marina d'(H) Or-(ror)...

Misericòrdia! Suposo que hi ha gent que li agrada, passar les vacances "allà". Benaventurats els que fan les vacances "allà", que d'ells serà la glòria eterna (Por lo menos)!

Ep, que jo no dic que no tingui el seu "què", només que a mi no m'agrada. Deixem-ho així.

En canvi, el passeig que he corregut per arribar des del port esportiu d'Oropesa fins allà, ha estat la mar de xulo, avui no m'he emportat la camera de fotos, però... un altre dia, d'acord?

Després pujaré les fotos de la costa que hem anat fent mentre navegàvem. Voleu un exemple del que és l'horror? doncs no us les perdeu. Us he de dir que des de terra no ho sembla, que fins i tot pot semblar "que fa bonic", però des de mar, veus la terra ferida i feta malbé i se't remouen les entranyes. A on arribarem a través de l'especulació urbanística?, eh? eh? eh?

Us deixo. Han arribat uns pescadors carregats de peixos guapos. perquè no m'atreveixo a fer fotos, que no els conec de res, però són així de grossos!!!!!!!!!! (imagineu-me amb els braços estesos)
Foto dels peixos (al final, demanant permís, els hem fotografiat) A que no exagerava gaire? fixeu-vos en els peus del pescador i el tamany del peixet...

Hale, bona nit a tothom!

Avui

He sortit a caminar,

M'he topat amb el mar i les roques...

He trobat un collaret d'algues,

he vist ocells, ànecs, aiguamolls, el mar, la sorra, i el silenci.

















M'he adonat que em calen sabatilles noves...





i quan tornava pel passeig m'he topat amb un tros d'infància.







I després, gairebé a port altra vegada, he pogut observar que si llegeixes força, creixeràs com aquest senyor!



Si voleu veure més fotos, aquí.
Si voleu llegir coses lleugerament diferents (variacions sobre el mateix tema, que consti), aquí.

Una agradable sorpresa

De vegades la vida et sorprèn.

No em podia imaginar que hi hagués una persona al món que fos capaç de deixar de dinar per veure'm mitja hora. I més, tenint en compte que no em coneix de res més que de llegir-me.

No m'estendré, perquè no cal. Només dir-te gràcies, Iruna. M'has emocionat.

Els pastissets estan de mort!!!!! :)

Els tripulants del Taka i els del Blauet te'ls agraïm d'allò més.

Saps de què ens hem oblidat? de fer-nos una foto!!!! catxissssss...

Una abraçada, reina mora.

Imatge:http://www.buenasnuevas.com/recursos/dibujos/betina/abrazo3.jpg

Corresponsal des de L'Ampolla

Imatge: El "Taka" des del Blauet.

Escolto les notícies i sento que hi ha un parell de trens de rodalies que han fet la pirula als que anaven cap a Barcelona de bon matí. En Bassas ha donat l'oportunitat a una senyora que explicava la situació. I jo em pregunto, com pot ser, després de tot, que encara estiguem així?

Quan va morir la Sra. Mercè Sala vaig pensar a fer-li un post d'homenatge: quan ella "manava" la Renfe anava perfectament, que jo vaig estar tres anys anant i venint de Blanes a Barcelona i de Barcelona a Blanes cap de setmana si i cap de setmana també per anar a estudiar i puc assegurar que no hi havia una companyia més puntual que la Renfe. A l'hivern anaves calentet i a l'estiu anaves fresquet (de vegades calia posar-se la jaqueta i tot). Hi havia lloc per a tothom i cap problema. Com s'ho va fer, la Mercè Sala? No en tinc ni idea, però ho va aconseguir. Descansi en pau, era una bona gestora.


No creieu que actualment s'ha polititzat tot tant i tant que no anem bé? Cal, que la política ho envaeixi tot, tot i tot? Cal, que els polítics fiquin el nas per tot arreu? Llegeixo que la Espe, després d'haver-la vist i sentit jo mateixa amb els meus ulls i les meves orelles, dir per la tele davant de tot Catalunya (i potser Espanya?, que no sé si a la resta veien el mateix programa, era un 59 segundos d'aquells, em sembla recordar i no fa ni un mes) després de sentir-la tirar pilotes fora i estrènyer el coll, que semblava que se li anava a trencar dient que ella no es presentaria per la presidència del PP, que devia pensar que erem tots idiotes, anda que no se li veia la mentida enganxada als ulls, al coll i a tots els seus moviments encarcarats que no la edeixaven viure tranquil·la (relaxa't, Espe)... bé, doncs ara ja està pensant en presentar-se. Ara si i llavors no?

Ai, senyors, que us penseu que, realment, som idiotes, tots plegats! I anda que no està canviant en Mariano! Ara fins i tot serà capaç de dir que estima Catalunya i que farà els possibles per "protegir" el català. Que no? Què ens hi juguem? Tot per un vot! Vendrem la nostra ànima al diable per un vot!

Hale, hale, senyors, que se'ls veu el plumero cada minut de cada dia, a cada paraula que pronuncien i fins i tot a cada paraula que no pronuncien!


Me'n vaig a comprar, que també al Blauet se li acaben les provisions! i si no plou gaire, després me'n vaig a caminar, algú s'hi apunta?


Un altre dia parlarem del govern ( Tip i Coll)

ah, estem actualitzant el web; per llegir el que anem fent aquest any només cal anar a Blanes- Andalucía o Blanes- Andalucía (castellano), després a Inici del viatge (o Inicio del viaje) i ja està. Hi ha poca cosa, però a poc a poc n'hi haurà havent més.

Per tu, tieta!

Com que sé que em llegeixes, tieta, vull dedicar-te aquest post .

Aquest any no és tan interessant com l'anterior, de moment només veiem una costa feta malbé però, tal com ja vaig dir, estem disposats a trobar bellesa allà on puguem. El millor que hem vist avui són els núvols!!!

Mira, eh, que jo també treballo, al Blauet!

A veure quan et decideixes tu mateixa a obrir el teu propi blog, eh?

Un petó i una abraçada!

Primera estació: Port Vell (Barcelona)

Quan portava més o menys una hora dintre el Blauet, havent sortit de Blanes, em sentia més o menys com si estigués ficada en un túrmix. Cada any em passa. Jo, a l'hivern, a navegar el que es diu navegar, hi surto poquet, perquè fa fred, sol fer mal temps, el mar es mou molt i no ho trobo còmode: jo sempre ho he dit i mai no he enganyat ningú: sóc navegant consort.

Per això, cada any, quan surto per primera vegada (o gairebé per primera vegada) necessito un parell o tres de dies per "amarinar-me". És una mena de cosa així com el "jet lag", però en vaixell i al revés, o sigui, necessito anar-me posant a so de mar, que el meu cos es vagi adaptant als moviments necessaris per aguantar-se en equilibri en un medi que no és l'habitual (com tenir els dos peus a terra no hi ha res)...

M'he untat de crema solar i es veu que m'he passat perquè de cop, no hi veia ni amb ulleres ni sense. I és que em picaven els ulls com quan peles cebes... enteneu? quin mal rollo!

Copio literalment del meu quadern de bitàcola (el de veritat, el que s'escriu amb ploma i paper) ja que avui a aquestes hores em sento molt cansada per començar a barallar-me amb la pàgina web i demà hem de sortir a les 8 (quarts de nou) altra vegada.

"La sensació no és de mareig.És una sensació d'estar desubicada i, com tantes vegades en començar un viatge com aquest em pregunto què coi faig a dintre d'una coctelera, mentre tot el que m'envolta cau per terra, tot i que no m'importa gaire, perquè aquell mareig que no és mareig em produeix una somnolència que fa que a poc a poc deixi llibres, quaderns de bitàcola, converses amb el capità i trastos que cauen per terra i em dediqui a la bonica tasca de dormir com una marmota"

És evident que quan he arribat a la paraula marmota, he deixat realment que al meu voltant es fes la voluntat dels déus i m'he posat a dormir.

Hem arribat a Barcelona cap a les 2 de la tarda, bona hora per atracar al Port Vell i baixar a dinar amb en Jaume, que ens ha vingut a veure. Hem anat a dinar al restaurant que hi ha a sobre del Museu d'Història de Catalunya, allà al Palau del Mar. Us el recomano. Hi ha una vista excel·lent - per veure-la cal sortir a la terrassa- però si voleu menjar el menú, heu de dinar a dins. O sigui: surts a fora, veus la vista, t'hi estàs uns minutets i entres a dinar al menjador, perquè sinó no pots menjar menú. A la terrassa serveixen a la carta, només, així que si sou rics, cap problema.

Com que jo ja portava la migdiada feta, a la tarda me n'he anat al Maremàgnum. M'han cridat un parell de peces de vestir que he ignorat olímpicament, però ah, noi! hi ha hagut uns texanets davant dels quals no m'he pogut resistir. Per què hi hauré anat, eh? eh? eh? ara ja està fet i mira... què hi farem?

Després he anat a caminar, des del Port Vell fins al Port Olímpic i tornar, tres quarts d'hora. Nostamal.

Han vingut tres dels nostres fills a sopar, i dues novietes. Nosaltres no ens hi posem pas per poc, això de ser família nombrosa té el seu encant però també vol dir que en un tres i no res se n'ajunten set o vuit en un àpat.

Per què serà que ara torno a tenir son? Us deixo, prometent que intentaré recordar com es fa la web, perquè es veu que tinc memòria de peix... i ara no me'n surto.

Bona nit i bona hora! (demà més) (O no)

Veles e vents

Demà, sobre les 8 del matí, el Blauet sortirà del port de Blanes en direcció cap al sud. Áixí com l'any passat teníem com a objectiu arribar a París, aquest any no ens hem fixat cap objectiu concret. Volem anar cap a Andalusia. L'any 1992 hi vam anar, amb el Menjavents, amb tots els fills. O sigui, érem 7. Nosaltres dos i els cinc nois. Vam pensar que si el vaixell no hagués tingut nom, li podíem haver posat "Gent-set", que nosaltres som molt vip's. Vam arribar a la Expo'92, però el millor de tot no va ser la Expo sinó el viatge, el procés, les vivències, les travesses... i els records que n'han quedat. Ens vam dir que alguna vegad hi tornaríem, amb una mica més de calma, ja que pel 92 només teníem un mes, com tots els mortals. Ara que estem mig "excedenciats" mig jubilats a estones, volem aprofitar i intentar arribar fins a l'Algarve; també havíem parlat d'anar fins a Lisboa, però no tenim temps, jo he de ser aquí a finals de setembre.

Aquest cop el viatge no té tant d'interès, segurament, però a mi em ve molt de gust anar a buscar la bellesa que es pugui amagar entre paisatges turístics, toro i pandereta... m'agradaria burxar més enllà. Voldria arribar una mica més al fons... i esbrinar jo mateixa què hi trobo. Ja us ho niré dient, evidentment, des del meu punt de vista...

La nostra pàgina web encara funciona; de moment només hi ha el viatge a París. Segurament el que farem serà treure'n algunes fotos de l'any passat perquè no pesi tant, i continuar explicant, aquesta vegada, des de la perspectiva d'un viatge més corrent i conegut. M'hauria agradat molt començar a explicar-ho tot una mica abans, però he de dir que no he tingut temps, així que aquest cop, el web serà paral·lel al viatge. No tenim internet, però sabem que hi ha molts ports amb wi-fi i si no, ja ens espavilarem, que bé que ens vam espavilar l'any passat i era molt més difícil! L'adreça de la pàgina web la teniu a la dreta del meu blog i es diu "el meu mar". També penjarem fotos a l'àlbum que tenim a Picassa, com l'any passat, per aquells que us vingui de gust veure per on anem passant.

El que si que us demano és que, aquells i aquelles que normalment esteu en contacte amb mi a través d'email, no m'envieu pps's ni arxius que pesin gaire, perquè no és el mateix connectar-se per una estoneta que tenir tot el dia el pc funcionant amb ADSL. Apunteu-vos aquesta adreça, que mirarem cada vegada que ens connectem, tot i que la meva, continua funcionant i la continuarem mirant:

elmeumar@gmail.com

Per la mateixa regla de tres, intentaré seguir escrivint al bloc/blog al mateix temps que el web. Veurem si podré, perquè apart de tot, s'ha de navegar a vela, i no és ben bé el mateix que fer-ho a motor per un canal. Ignoro la quantitat de temps del que disposaré per dedicar-me a afers informàtics. On vera!

Deixeu-me agrair públicament a tots els que van acompanyar-me /nos en la nostra xerrada sobre el Blauet a París dissabte passat. A tots vosaltres, moltes gràcies, també als que vau venir després.
Montse-mar, gràcies, tu saps per què. I felicitats pels teus premis de poesia (te'ls mereixes)...
Frac... a tu què més et puc dir, eh? eh? eh?
Josep Lluís, a tu no et perdono! això no es faaaaaaaa!!!! snif, snif...
... i a tu, Montse, i al teu marit, que no sé si em llegiu el blog, però si que sé que ens seguiu a través del web.
... i a tu, Àngel, que no em llegeixes.

Volia felicitar des d'aquí als amics que han participat en el primer llibre catosfèric, que es van trobar dissabte passat. Us tinc una enveja una mica sana i una mica "cotxina", per què ens hem d'enganyar... ja que finalment no vaig enviar res, i m'hauria agradat! però em vaig despertar tard, aix... i és que d'entrada vaig pensar que el meu blog no és literari. És només un blog.

I us vull recomanar un llibre que em va regalar la Frac, que m'està encantanti que agradarà molt a algunes persones de blogosfera, ho sé. El llibre en qüestió es diu "La elegancia del erizo", de Muriel Barbery. Ja em direu el què! (Gràcies mil, companya, estic disfrutant d'allò més)

I ja us deixo, que encara he de descongelar la nevera, emportar-me els potingues al vaixell, fer una llista de ... agafar la llibreta d'allò altre... repassar que no em deixi res... apuntar-li a ma mare els telèfons importants per si de cas... aixxxxxx....fins ara!

Ens llegim!?

A bones hores... (carta al meu nét)

Estimat Martí
Encara no t’havia escrit mai directament, noi. I mira que ja portes tres mesos entre nosaltres!

Penso que tu i jo tenim molt de temps per endavant, espero poder-t’ho anar explicant de viva veu, quan te m’asseguis a la falda, tot berenant pa amb xocolata o potser un got de llet amb una torrada o un bon entrepà de pernil, ja ho veurem, dependrà molt de la teva alimentació, que – n’estic convençuda- serà molt adequada perquè els pares vetllaran perquè així sigui.

T’asseuràs a la meva falda, deia, mentre berenem tots dos. L’avi seurà a l’altre sofà i potser acariciarà el gat, o un gos, o tindrà el diari al damunt i pesarà figues davant la tele, qui sap... potser escoltarem Bach i quan seràs gran recordaràs que la música de Bach et feia coixí mentre berenaves amb els avis...
Llavors t’explicaré la història del teu pare, des que va néixer, i anècdotes d’aquelles que a tots els néts us agrada sentir. Et llegiré o t’explicaré contes, que, encara que pugui donar la sensació que he perdut la pràctica, em sembla que de seguida li tornaré a agafar el to. Tu m’interrompràs quan m’equivoqui i canviï la seqüència del que t’estigui explicant: tots els nens ho feu, això, i tu també ho faràs.
L’avi se t’endurà al vaixell i t’ensenyarà els noms de les coses. Saps? En el món de la vela cada cosa té un nom diferent. És un embolic, però quan t’ho aprens, ja no se t’oblida - i quan tinguis edat suficient, sortireu a navegar tots dos. Potser també vindrà algun cosí teu, tot i que tu sempre seràs el gran, el primer nét!

M’agradaria agafar-te més, acariciar-te més, amanyagar-te més i fer-te més petons. Però no puc fer-ho gaire, encara no. Ets massa petitó. Haurem d’esperar i a fe dels déus que esperarem!
Que consti, Martí, que el que sento no és negatiu, al contrari: envejo la teva mare que et porta sempre amb ella. I em ve molt, però molt de gust, que arribi el dia que et puguis asseure als meus genolls i puguem fer “arri arri tatanet”. Però m’he d’esperar, perquè hores d’ara necessites el pit de la mare, que és el millor aliment per tu.

No saps com m’hauria agradat poder alimentar el teu pare igual com la teva mare ho fa amb tu!

Però eren altres temps, saps? I les dones vivíem de manera diferent, ens semblava que havíem de buscar la nostra llibertat treballant fora de casa, per poder equiparar-nos als homes. I a més, ens semblava que aconseguir-ho era una fita molt important.

El més trist és que la majoria ens ho crèiem tant que sacrificàvem part de la nostra maternitat per poder sortir a treballar fora de casa, sense adonar-nos que llavors havíem de pagar diners a una altra persona que tingués cura dels nostres fills. o portar-los a la guarderia mentre nosaltres anavem a tenir cura dels fills dela altres, al menys en el meu cas...

És a dir, que en un gest cap a la llibertat, ens encadenàvem voluntàriament en un engranatge que ens allunyava del gaudi d’un temps que ara voldríem recuperar. A bones hores, oi?

Ara que m'he fet gran penso que una cosa és la llibertat de la dona i la igualtat davant l’home com a persones i l’altra, molt diferent, sacrificar els millors anys de la nostra vida de mares tornant-nos unes esclaves del que la societat ens posa davant del nas...

Però què m’empatollo, veritat? Em sembla que tot això t’ho hauria d’explicar quan fossis gran. O mai. Serà millor que t’expliqui el conte del Patufet, que és el que em surt millor ...

Tens una gran sort. Els teus pares són tossuts com mules. No saps pas com lluiten contra tot allò que els posa traves en relació a la teva educació, al teu benestar. Però això els honora. No podries ser un nen més estimat, t’ho ben asseguro!

Em guardo tots aquells petons que encara no et puc fer - perquè n'hi ha una bona part que si que et faig - en una capseta de coloraines, per fer-te’ls quan siguis més grandet. Podem estar tranquils, perquè els petons no es gasten. I com més en fas, més en generes. Veritat que és una sort?
Una abraçada molt, molt forta.
La teva àvia.

Es fa saber / Se hace saber

El proper dissabte, 17 de maig, a les 18,30 h, en Joan, la Feli, en Joan Salvador i la Montse (o sigui l'Arare, o sigui jo mateixa) farem una xerrada-col·loqui amb fotografies incloses, per comentar les vicissituds del nostre viatge Blanes-París-Blanes en vaixell a través dels canals. Això serà al Club de Vela de Blanes i l'entrada és lliure per a les persones. Els cotxes es poden aparcar allà mateix, però els fan pagar (com en tots els pàrkings, ep!)

Em sap greu que coincideixi amb la presentació del llibre dels amics catosfèrics, però així són les coses i així els les hem explicat. (això em sona)

Tot bitxo vivent que ho desitgi, serà molt benvingut. I si ve algú a qui encara no conec/coneixem en viu i en directe, li prego que es doni a conèixer, sempre fa molta il·lusió.

Apa, doncs... fins dissabte?

____________________________________

El próximo sábado, 17 de mayo, a las 18,30 h, Joan, Feli, Joan Salvador y Montse (o Arare o sea yo misma) haremos una charla- coloquio sobre el viaje Blanes-París-Blanes en barco a través de los canales.

El evento será en el Club de Vela Blanes y la entrada es libre para las personas. Los coches se pueden aparcar en el parking del club, que es pagando, como todos los parkings (esto es lo que hay)

Me sabe mal que el acto coincida con la presentación del libro catosférico, pero así son las cosas y así se las hemos contado. (esto me suena)

Seréis todos muy bienvenidos, si tenéis ganas de acudir. Si viene alguien a quien todavía no conozco en vivo y en directo, se le agradecerá que se identifique, me haría mucha ilusión.

Hale, pues... ¿hasta el sábado?

Frivolidades varias

La nobleza se rebela ante los medios de comunicación que, presuntamente, hacen su trabajo.

Al Sr. Rajoy le están dejando solo ante el peligro. ¡Vaya panda de traidores! y eso que el Sr. Rajoy nunca ha contado con mis simpatías. Pero vamos... entre compañeros... no sé yo. Aparte, siempre pensé que al Sr. Zapatero se le estaba haciendo la vida imposible por parte de los "compañeros" de Mariano. ¿Le estaban haciendo bullyng? ¿Le están haciendo bullyng ahora mismo a Mariano? Me lo expliquen. ¿Pero esto qué es? ¿Es política de patio de colegio?

Sorprende que la Comunidad Internacional, la ONU o lo que haga falta no sea más contundente ante lo que está ocurriendo en Birmania. ¿Por qué será? ¿Qué temen? ¿Qué nos pasa, a todos? ¿Estamos (más) locos?

Hoy zarpará un barco lleno de agua para Barcelona. Polémica servida. Mientas, los medios de comunicación, rodean el evento. Ya que no pueden rodear a Telma Ortiz...

¡Santo cielo, qué mal está el mundo!

Me voy a la pelu. Hice esta pregunta hace unos años, a mis amigos internautas, un día en que no tenía nada que decir. Lo dije bromeando y surgió un verdadero referéndum al respecto (jejeje), así que ahora lo planteo aquí.

Estoooooooo... ¿Me hago rastas, trencitas de colores o me rapo?

Pors i paraules

Avui , diumenge,ha sortit el sol, però els núvols són aquí, per sort, amenaçant una pluja que tots volem.

Ahir, finalment, vaig sortir de casa carregda de bosses i amb un llibre sota el braç, amb el meu flamant mp4, preparada per un llarg viatge en tren (una hora i mitja per fer 60 km és un llarg viatge en tren, suposo) però vaig sortir al carrer i vaig intuir que quan arribés a Barna hauria de caminar des de Pça. de Catalunya fins al carrer Mallorca sota la pluja i carregada amb dues bosses plenes fins a la bandera, el llibre i el paraigua... m'ho vaig rumiar un parell de segons i vaig variar l'itinerari. En lloc de deixar el cotxe a l'estació i agafar el tren, vaig continuar, continuar, continuar... fins que vaig arribar a Barcelona. Plovia a cor que vols, però jo estava tranquil·la. Els déus havien fet que només em trobés un parell de camions - que no trailers- i quatre o cinc autocars que, disciplinats, anaven ben bé per la dreta. Vaig patir, no ho he de negar, però vaig estar molt contenta: fa un mes, no hauria estat capaç d'anar-hi.

No, ara no us explicaré com s'esdevé una fòbia... ni com es fa per lluitar-hi. Algun dia, potser...

Vaig arribar a Barcelona sana i estàlvia. [Ara no sé si he d'accentuar estalvia, diria que si, m'hauré de repassar la gramàtica catalana, perquè això no pot ser... em sembla que faré el que vaig llegir que feia Francesc Puigcarbó - el bloc del qual llegeixo amb afició per aprendre i perquè m'encanta - que diu que cada dia s'apunta les paraules que no té prou clares i després les busca al dicionari. Aquesta és una pràctica que hauríem de dur a terme tots plegats, potser acabaríem parlant millor. O el que tants cops ha dit la Júlia de La panxa del bou, que és tan senzill com intentar escriure el millor possible perquè, a la llarga, estem protegint la nostra llengua, tot i que ella té molt clar que les llengües són vives i van canviant. Suposo que aquí hi estem tots d'acord.]

Però jo no volia parlar de les paraules - malgrat que tots plegats ens estem comunicant a través de les paraules- sinó dir, tota contenta, jo, que ahir vaig acomplir un objectiu personal: superar la meva fòbia i arribar a Barcelona conduint, sense patir (gaire) i - això també és important per mi- sota una pluja que no per esperada era menys angoixant (hi ha trams de l'autopista que, mullats, em fan pànic)...

Vaig bé, doncs, per anar a Sants!

Imatges:http://blogs.diariovasco.com/media/miedo_02.jpg http://www.galeriade.com/f11/data/media/8/Trailer.jpg

Digueu-me per què

Digueu-me per què...

era una cançó de la Guillermina Motta (si, ja ho sé, fa molts anys. I què?)

La Motta es preguntava el pèr què de moltes coses, pròpies de l'adolescència. Però jo sé que a l'edat ja no madura, sinó força madura -ara tampoc especificarem, que no cal- ens continuem preguntant el per què d'un munt de coses que no obtenen resposta.

Filosofia barata, que és la que més m'agrada.

Au, ja m'he esbravat! a veure si ara aconsegueixo dormir... seria tot un detall, tenint en compte que demà matinaré.

No la trobo, la Motta, però deixo la Joplin, que és millor. Encara que no es pregunti per què. Que em sembla que si que s'ho preguntava, la pobra. I massa i tot.

Molt bé, ja és dissabte (quan escrivia això també ho era, però era negra nit, o sigui, les dues de la matinada, més o menys). Ara és dissabte-dissabte. I no sé què fer, si agafar el cotxe o el tren. Quan una té una dèria, quan un ha de fer un esforç tan gran per agafar el cotxe i anar a Barcelona, tan gran que sembla que els braços i les cames se li tornin tous, que la voluntat s'afebleix davant un acte tan normal com és conduir i que a més a més veu que, després de tants mesos de no ploure, resulta que hi ha preparats uns temporals de llevant amb pluja que la faran anar tensa per l'autopista i no sap com reaccionarà quan aparegui aquell camió que la vol eliminar del mapa... veritat que és millor qu hi vagi en tren? no m'estic convertint en un perill públic? (vull dir encara més)...

M'armo de valor, doncs, perquè he de portar un munt de trastos... que pesen! però ho faig. Me'n vaig a l'estació i, com diuen els castellans, si sale con barba San Antón y si no, la Purísima Concepción. Cap a la Renfe s'ha dit.

Apa-li! Ens llegim!

maleïdes fòbies, maleït tot, tot i tot...

Vuelva usted mañana

No tinc res contra els funcionaris, és més, no hi puc tenir res perquè el meu marit, actualment en excedència, ho ha estat durant molts anys. Quan vaig a l'Ajuntament del meu poble em reben tot el bé que poden i són amables amb mi, encara que per poder-me sentir ben tractada hagi de fer cues... cues que ja no són "com abans" perquè ara agafes número com a la carnisseria i com a mínim ja no tens la sensació que se't colarà algú, excepte quan hi ha algú que agafa números per tota la parentela, que van apareixent a poc a poc per la porta i situant-se al teu davant. Però com que el teu número ja era prou alt, doncs mira... t'agafes un llibre o et compres el diari i vas fent.



De fet, aquest post és un homenatge, al pobre funcionari. Que per què? Doncs perquè no és casual que cada dos per tres es quedin sense línia a l'ordinador, perquè no és casual que hagin de fer els papers a mà perquè senzillament, la figura de l'informàtic pot ser que no existeixi per manca de pressupost o perquè els ordinadors poden ser més obsolets que una Olivetti com la que em va servir a mi per fer els treballs a magisteri, allà pel Pleistocè.

No m'ho invento, ep! que avui he tingut ocasió de comprovar, en viu i en directe, la paciència que han de tenir els empleats quan se'ls acumula la gent i no poden fer-hi res per anar més de pressa.
De fet, la culpa no és seva. Ves a saber en què es gasten els diners, als Ajuntaments... hi deu haver partides de tot, és clar. I els ajuntaments dels pobles grans, mitjans o petits, ja fan el que poden, amb el que els adjudiquen.

El problema és, tal vegada, que "els de dalt", aquells que de funcionaris no en tenen res, els que viuen alegrement apoltronats al poder, els que remenen les cireres, els que tallen el bacallà, aquests són, també, els que decideixen cap a on van els diners.



I aquests són els que fan viatges emportant-se la família i el sèquit, aquests són els que fan dinars i sopars d'aquells que, amb la factura per a dues persones podria menjar tota una família durant un mes, aquests són els que ho empudeguen tot.




No pas els pobres funcionaris, que van cada dia a treballar a les 8 del matí, obren l'oficina i tenen una cua de gent emprenyada que ha hagut de demanar festa a la feina per anar a fer-se el dni o el passaport, amb una mica de sort. Els altres, els altres pobres, van a demanar papers. Amb sort, els poden atendre allà mateix, malgrat l'innumerable paperam que això els comporta, ara ves cap aquí, ara cap allà, ara falta això, ara falta allò (la famosa pòlissa de tres pessetes ja deu ser obsoleta, actualment) però sempre falten coses. Quan no tenen sort - avui ho he pogut comprovar - s'han de desplaçar a Barcelona o a Girona, perquè l'ajuntament o la comissaria del poble no té atribucions per fer "allò", sigui el que sigui "allò"...

Encara massa que fan, els funcionaris!

Visitar una comissaria o les oficines d'informació d'un ajuntament de poble dóna per fer un estudi sociològic de com va el país.

Un altre dia us explicaré què hi ha de fer-se la tarja de salut per anar "a l'estranger"... però això un altre dia, que ara se'm fa tard.

Les imatges que poso les poso amb tot el carinyo, només perquè les trobo simpàtiques (i tòpiques).
Las imágenes que pongo las pongo con todo el cariño, simplemente porque las encuentro simpáticas (y tópicas).

¿Los polacos se ponen el mundo por montera?

Me he permitido tomar prestado este video de mi amigo Pere, de Saragatona, como homenaje a su blog, uno de los mejores de la blogosfera, y también porque me parece muy simpático (el video) (bueno, vale, Pere también, pero ahora yo me refería al video).
Ya sabéis (los que lo sepáis) que a los catalanes nos suelen llamar polacos. Hay una explicación pero voy a pasar de explicarla. Nosotros tenemos la virtud (supongo que no es un defecto, en cualquier caso yo me lo tomo como virtud) de tomarnos las cosas con buen humor; vale, no siempre, pero es que hay cosas que no se pueden tomar de ninguna manera. En general, sin embargo, tenemos un muy buen sentido del humor. Un humor más bien tirando a ácido, un humor inteligente, vive dios. Para muestra, un programa llamado "Polònia", en la televisión autonómica, TV3, donde nos reímos "del mort i de qui el vetlla". Esta frase viene a decir "ponerse el mundo por montera", más o menos. O sea que nos reímos de todo... muchas veces para no llorar.

Y ya no me demoro más, podéis escuchar a Chopin, con su "Heroica" (la polonesa Opus 53, que no polaca, ojo al dato) un video, como digo, que he tomado prestado de mi amigo Pere.

Algún día le preguntaré a Pere por qué, algunos, en lugar de llamarnos catalanes, nos llaman "catalinos". O sea,en logopedia diríamos que sustituyen la /a/ por la /i/ y la /e/ por la /o/. ¡Cosas que pasan, oigan!
Què hi farem?
huy, el video!

No sé si tirarme al tren o al maquinista (buena frase de mi amiga Elena)

Fui a recoger mi título (el último, cuya carrera terminé el 2001, como aquella odisea). Parece ser que, aunque lo tenía pagado, he tenido que esperar a que Su Majestad pusiera la firma... esto de hacer títulos debe de ser muy cansado, digo yo. Hace algún tiempo que está terminado, sin embargo, que ya me avisaron; pero vaya... sigo pensando que cuando terminas la carrera pagas y te lo dan cuando pueden, porque elaborarlo es cansadísimo, pobres. Además, tiene que pasar por Madrid (¿no?)... es que aquí no tenemos al rey. Podría firmar la infanta, pero no sé si vale.

Total que fui a la sede que la UOC tiene en Barcelona (una de ellas, no importa cual) y ahí me emocioné. Quiero decir que mientras me buscaban el título empecé a mirar "catálogos" como una loca. Si en lugar de la edad que tengo y de ser abuela (diosmio) hubiera tenido otra edad (otra edad menor, quiero decir, claro está) habría intentado pedir alguna beca para irme a cualquier país europeo a estudiar cualquier cosita... pero en un ataque de lucidez ahí me di cuenta de que estaba soñando y abandoné la gestión para dedicarme a tareas más realistas como por ejemplo, pedir información para presentarme a concurso (ya veremos, es una posibilidad) para ser profe de algo. Bien mirado, podría ser tutora o podría dar cualquier asignatura de Hª del Arte (para los de Humanidades) o cualquier asignatura de Psicopedagogía (para los estudiantes de Psicopedagogía, of course)... bueno, cualquiera, no, la verdad. Pero alguna, si. Porque como me pusieran a dar matemáticas o inglés, los pobrecitos estudiantes lo tendrían crudo.

Cuando me di cuenta de que quizá el sueño se estaba pasando de la raya, bajé de nuevo a la tierra y pensé que quizá (sólo quizá) podría estudiar una nueva carrera (mi marido me mata y mis hijos dejan de hablarme para toda la vida)... estuve sopesando el hecho de ponerme a estudiar filología catalana, que puede que no sirva para ganar dinero, pero mola. Claro que, si me remito a los hechos - a mis hechos- nada de lo que he hecho jamás me ha servido para ganar dinero. Sólo para ir tirando y gracias. Pero estoy satisfecha.

Total, aquí tengo la información, que voy leyendo y releyendo. Mi marido no lo sabe (no sabe que voy leyendo la información) así que este post es, directamente, un ataque de cuernos. Cuernos estudiosos, por supuesto.

Espero ver a mi nieto y a mi mamá (hoy que es su día, pobrecita, que el mío no lo ha sido nunca, porque soy de otra época y en casa no lo celebramos, eso del día de la madre)... espero verlos, digo, para acabar de poner los pies sobre la tierra, bajarme del limbo y darme cuenta de que no por tener cinco o seis carreras me van a querer más. Ya me quieren tal como soy. ¿Para qué volver a liarme, verdad?

¿Algún voluntario para venir a caminar? vengaaaaaaa, sólo necesitáis las zapatillas (todo lo demás es accesorio)... esto... ¡o voluntaria, claro!

¡hale hoppp! ¡Feliiiiiiii, que voy!

Per al meu petit pirata

Avui ha vingut a veure'm un amic amb els seus nens (la nena és preciosa, però del nen me n'he enamorat)... els grans hem pres un cafè, tots hem jugat dos minuts amb el gat (no s'ha deixat tocar, per tant, el joc s'ha acabat ràpid), he repartit "peluchitos" , el meu enamorat s'ha quedat un osset i la petitona s'ha quedat un drac moníssim que li ha fet quedar el seu germà (no sé com s'ho ha muntat, però el "tio" ha aconseguit que la nena es quedés el drac que també li feia tilín a ell, ves-li al darrere!) hem anat una estona a jugar a la platja. Hem jugat a tirar pedres a l'aigua, el meu enamorat ha fet de pirata (el seu vaixell era una roca) i quan s'ha cansat del vaixell-roca i després de menjar-se un iogurt que el seu pare li tenia preparat (sembla que qui havia preparat la bosseta amb el berenar era la mare, que no ha pogut venir pequè treballava, pobreeeee) després del berenar, el pirata m'ha explicat la història de Sant Jordi, la princesa i el drac sense deixar-se ni una coma. Mai no havia vist - ho juro- un pirata tan eixerit!...

quan el sol ja ens havia rostit una miqueta i el papa ha decidit que ja era hora de marxar, hem anat a visitar el Blauet. El capità del Blauet ha estat content, perquè sempre representa un orgull, per a ell, això d'ensenyar el seu vaixell... i el petit pirata m'ha ajudat a cridar el Capità per veure si ens deixava pujar al vaixell! (i això que ens ho havíem jugat a "una plata d'enciam" i li havia tocat a ell, això de cridar al capità. Però després, com que no les tenia totes - això de parlar amb un capità eren "palabras mayores" - hem decidit, doncs, que el cridàvem junts).
- Un-dos-tres, Capitàaaaaaaaaaaaa!
Després s'ha fet l'hora de marxar i jo, que la setmana passada estava trista, m'he quedat amb aquell somriure d'orella a orella que se li queda a algú quan està molt molt content i quan s'ha enamorat molt, molt i molt.

Piratilla, gràcies per acompanyar el papa i la germaneta a veure'm, ha estat un veritable plaer! (i mai ningú no m'havia explicat tan bé la història de Sant Jordi, pots pujar-hi de peus!)

Aquí i dalt de tot, l'ocellet que dóna nom al vaixell i que t'havia dit que enviaria. Allò que es promet s'ha de complir! Un petó. Gràcies per la visita.