30 de juliol, 2012

Coses de l'idioma (febles) - i més (llibres)

Ja fa uns quants anyets – moltíssims, de fet- en una traducció del castellà al francès vaig fer passar tot l’exèrcit de Napoleó per sobre de l’Arc de triomf. La profe encara deu riure ara, pobra dona, sembla que la vegi, a Mme. Mir, amb uns guants de fregar plats, perquè era al•lèrgica al guix, assenyalant-me la pissarra i intentant que jo entengués que “pas la même chose par desus que par dessous”…


A mi, encara ara, m’és ben igual par dessus que par dessous, quan ho sento pronunciar per un francès. Em cal veure-ho escrit, i llavors si. Llavors sóc capaç de saber si és a dalt o a baix. O guiar-me pel context. Ara ja fa molts anys – moltíssims, de fet- que ja em sé guiar pel context; quan va passar això, encara no devia saber ni què carai era el context…

Par dessus = Pagdesi


Par dessous= Pagdesu

Bé, si, canvia una mica la pronunciació de la darrera vocal, però... homeeeeeeee, és fàcil equivocar-se, no?

Vale, és fàcil equivocar-se si no ets la Violette Moulin!

Ahir vaig seguir dues pel·lis la mar de bé (se m'escapaven algunes coses, però vaig entendre-ho tot)... val a dir que el francès de París és molt més tancat i em costa força d'entendre, sobre tot quan parlen taaaaaaaaaaan de pressa... però vaja...

L’altre dia vam anar a comprar en un súper molt petit d’un poble molt petit al costat d’un canal molt petit.

Vam entrar tots menys l’A., que es va quedar a fora amb les gosses; a dins no hi havia ningú, només les dues senyores que porten el súper, a saber, dues senyores molt grosses i bastant granadetes. Jo vaig escollir el que volia i vaig anar a pagar. Quan vaig arribar a la caixa hi havia la senyora grossa i gran (la més grossa i la més gran de les dues). Em va dir el preu i vaig treure la visa. Ella va intentar passar-la “de costat”, però la visa és de xip (ja fa anys que gairebé totes les vises són de xip, i, fora del Caprabo, a tot arreu saben que les han de passar “de canto”). Vaig intentar explicar-li, però la dona no m’entenia, o jo no m’explicava. Finalment em va dir:

- Laissez-le. Ma fiancée, elle passera votre carte visa. (deixeu-ho. La meva nòvia passarà la visa).

Amb la qual cosa jo vaig donar per suposat que, si la senyora no tan grossa ni tan gran, era la fiancée de la senyora més grossa i més gran (o sigui, l’amiga, la nòvia), les dues bones dones vivien juntes. I vaig pensar “mite-les, que xules, sense cap problema, elles, en un poble tan petitet, i ben bé ques’ho han muntat. Olé per elles”.

Quan va venir la fiancée, efectivament, em va passar la visa sense cap més problema.

Els altres també van pagar i en sortir, els vaig comentar que aquestes dues senyores són lesbianes i mira que maques, i blablabla... i tots em van mirar una mica així... “de biaix”. Potser perquè, a part que no els importava la relació entre les senyores grosses i grans (a mi tampoc, però m’havia fet gràcia, què voleu que us digui? Aquella naturalitat tan natural, valgui la redundància). A part que no els importava la relació que hi pogués haver entre elles, la M em va dir ostres, doncs n’hi ha una que és força més gran que l’altra. I jo vaig respondre que i què? Hi ha parelles hetero que un d’ells (que sol ser ell, però no sempre) és més gran quel’altre. Si, però és que sembla fooooooorça més gran, deia la M. I aquí es va acabar el comentari. L'A., que s'havia quedat a fora amb les gosses, no piulav i als  nostres homes els importava un rave, tot plegat. No van fer cap mena de comentari, només ah, si, doncs mira que bé.

Mentre arrossegàvem els carretons (havíem carregat aigua, llet, coses que pesen...) vaig començar a analitzar la conversa que havia mantingut amb la senyora grossa i gran, després, la conversa mantinguda amb la M, després vaig intentar traduir la frase directament al català i allà se’m van obrir els ulls als nostres estimats pronoms febles. Ells, els francesos, també en tenen, de febles! I llavors vaig veure la llum: la bona dona no m’havia dit “Ma fiancée” sinó “Ma fille en sait” (pronunciat exactament igual ), és a dir:

Ma fiancée = Ma fiansé


Ma fille en sait = Ma fi an sé

O sigui: Ma filla en sap! Deixeu-ho, ma filla en sap! (quina planxa, la meva!)
Vet-ho aquí: eren mare i filla! De tota manera, fora de l’estrictament anecdòtic, és que no ens preocupava gens ni mica, la relació que poguessin tenir, les senyores grosses i grans, eh? Que consti... o no.

Sigui com sigui, aquest hivern m’apunto a l’escola oficial d’idiomes per perfeccionar el meu francès. Ja he començat pel meu compte; ara estic llegint dos llibres i un d’ells és en francès. A saber:

“Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part”, d’Anna Gavalda. La traducció és “Jo voldria que algú m’esperés en algun lloc” i és un llibre de relats. Poques vegades he de recórrer al diccionari, oi que val la pena, perfeccionar l’idioma una miqueta? Ah, jo també ho penso!

L’altre llibre que he començat és de l’Empar Moliner. És la seva darrera novel•la “La col•laboradora”. No em desagrada, però tampoc em barrufa al cent per cent.

Entremig del “Jo confesso” i els dos que llegeixo ara em vaig llegir el premi planeta del 2009, “Contra el viento”, d’Angeles Caso. Em va agradar, però em vaig preguntar què hauria passat si aquest llibre en lloc d’haver-lo escrit l’Angeles Caso l’hagués escrit, per exemple, qualsevol de les blogaires que jo llegeixo. Si, jo pensava el mateix: podria haver estat més o menys venut, però mai no hauria estat premi planeta. Ahà, veig que pensem igual.

Una altra cosa: després de llegir “Jo confesso” es fa difícil trobar una lectura que t’ompli del tot. Ho confesso.

18 de juliol, 2012

El meu gat té calor

Llàstima que no tinc la càmera a mà (es va quedar al Blauet) perquè us faria una foto de la situació: jo escric i el Xat està estirat a la meva dreta, llepant-se les potes del davant i tocant, de tant en tant, amb la cua, la part numèrica del teclat. Ho fa tan suaument, que no molesta. No ha parat de fer rrrrrrrrrrr des que ha adoptat aquesta postura. Li hauré de preguntar al Jordi si allò que els gats grunyen quan estan contents és una llegenda urbana...

Demà me'n torno cap a París; en un parell de dies, marxarem del Port de l'Arsenal, enfilarem el Sena i anirem començant a fer el camí de tornada. Ens fa il·lusió "repetir" el canal dels Vosges, que ens va agradar tant quan vam anar fins a Estrasburg, així que arribarem fins a Toule - que no fins a Estrasbourg- i ja anirem "baixant".

Aquests tres dies que sóc aquí, quan escolto la ràdio o veig la tele (fora del resum de La Riera, que em va permetre posar-me al dia en una sola sessió, mira tu quina pèrdua de temps resulta mirar-la cada dia, quan en una horeta te'n pots fer una idea aproximada sense perdre pistonada) em dóna la sensació que no he marxat... que tot està igual, i en canvi, sembla que està molt pitjor que quan vaig marxar. Ja no sé què pensar. Sento els "d'allà" que continuen volent recentralitzar-ho tot, això es veia venir, els hi van donar majoria absoluta, no sé de què coi es queixen, ara, alguns (que els van votar o els van donar la possibilitat de governar solets)... m'assabento d'un "que se jodan" que em fa l'efecte que m'ha de fer: ho sé. Ens haurem de fotre. Per burros. Per no unir-nos tots i demanar allò que és nostre, allò que volem. Tenim el que ens mereixem, suposo. I no hi ha manera que a Catalunya es formi un grup compacte que... no! cadascú continua a la seva bola. Doncs... ens trobarem com ens trobarem i al damunt ens tocarà callar i aguantar. Repeteixo: per burros.

Ai, val més que calli, que em vénen basques.

Vagi bé el que queda d'estiu... jo, des de la France - on no entenen res de res, com ja he dit alguna vegada, sobre això de Catalunya is not Spain - intentaré anar penjant fotos de paisatges, comentant el dia a dia quan pugui... com sempre!

d'això... els de l'editorial m'han "desaparegut"... ara ja ni agafen el telèfon. però és igual. "Amb la que està caient" ningú no compraria el llibre, així que no cal que m'hi amoïni (dièresi o no?) (si, no?)

apa...

08 de juliol, 2012

Port aux cerises

Som al Port aux cerises, hi hem arribat després de nou hores navegant i cinc rescloses de les grosses (ara ja fa dos dies que som al Sena, ja hem deixat els canals).

Estem força cansadots, però tenim connexió, bones dutxes, machine à laver, machine à secher... i, després d'una nit de pluja i tot el dia sortint a "rebre" les rescloses amb impermeable i morts de fred... per fi, a les vuit del vespre, va i surt el sol!

Avui dormirem plans. I demà, vint quilometrets, dues rescloses al Sena i una d'entrada al Canal de Saint Martin per entrar al Port de l'Arsenal, et voilà! París als nostres peus. O als nostres caps, perquè el Port de l'Arsenal queda baixet, que és dintre el canal de Saint Martin, com he dit abans. Al costat de la plaça de la Bastille. A cinc minuts del museu Pompidou i del barri del Marais... hmmmm (se'm fa la boca aigua)

Jo, diumenge que ve, tornaré a Blanes, a veure la besàvia, perquè no se li faci tan llarg. Hi estaré quatre o cinc dies i me'n tornaré. Encara no sé si baixaré en tgv o en avió, tot dependrà d'horaris, preus, etc... demà m'ho miraré.

Vaig acabar "La dama de blanc". Podria fer una ressenya, però això ho faria si en sapigués, de fer una bona ressenya d' un bon llibre. Com que no ho sé fer, us diré el que em surti.
Us diré, per exemple, que si jo hagués de fer un personatge del llibre en una pel·li, em demanaria la senyoreta Halcombe, perquè és una dama, però una dama interessant, vet-ho aquí, que Lady Glyde és unableda assolellada. I Sir Percival es un malo-malísimo una mica passat per aigua, en canvi el comte Fosco és un malo-malísimo de veritat de la bona. Per tant, si hagués de fer un personatge masculí, escolliria el comte Fosco, de llarg. O potser el senyor Fairlie, que és divertidíssim ( una bleda assolellada, però en home!)... la dama de blanc és un personatge una mica misteriós, que, tenint en compte que tot passa a l'era victoriana, ja està bé; si passés avui dia, jo ho faria acabar d'una altra manera. Però tal com ho faria acabar jo, no tindria ni cap ni peus, si ens remetem a l'època victoriana. El "noi bo" em sembla massa bo i massa, com ho diria? hmmm, ara no em surt, però podria haver encarnat el personatge aquell actor de "La casita de la pradera" (ni que em  matin em surt el nom)... que, per altra banda, era el petit de "Bonanza". Sabeu qui vull dir? sisisi, si ja és mort, pobret...

Una molt bona novel·la "en tres dimensions", com diu la Pilar. Vaig disfrutar moltíssim.

I, malgrat la mandra que em feia, ara he començat "Jo confesso" i m'he tornat a enamorar de Jaume Cabré. Sé que és un llibre que fa mandra, a mi me la feia tota, i la prova és que he tingut el llibre damunt la tauleta de nit des de Reis, sense ni obrir-lo. Però ara l'estic gaudint com una boja. Penso que qui el critiqui és, potser, perquè... ehem... envegeta, potser? ai, no ho sé. Això dels llibres és taaaaaaaaaaaaaaan personal! Que m'entusiasma, "vamos"!

He interromput el post per anar a treure la roba de la machine à laver i posar-la a la machine à secher. I després altra vegada, per preparar una mica de sopar. I per sopar. I se'ns han fet les mil i demà hi ha matines, així que us enganxo tres fotos de paisatge "canalero" per fer dentetes a qui correspongui i... bonne nuit! (aquí a les nits dormim amb "manteta" i si surts a fer una volta t'has de posar "una rebequeta" (m'encanta l'expressió, hahaha!)... temperatura ideal per a l'estiu!  (per mi, ep!)

Aquí, els paisatges, dels quals, el que més m'enamora són els colors (ah, si sapigués pintar-los!)
Heu vist quina paleta de verds? ahh, quin goig!


I aquest cel, eh? eh? eh? combinat amb els colors de la terra? (Verd i blau, fa papau, diuen a Blanes) a fe dels déus que m'encanten els papaus!

I aquí, perquè quedi constància que no anem "per carretera", una mica d'aigua del canal!

07 de juliol, 2012

Saint Mammés no és només un estadi de futbol

Avui som a Sant Mammés. Si. A més a més d'un estadi de futbol, és un poble (i un port fluvial) a França. Prop de París. Molt a prop; només a un parell de dies i set o vuit rescloses del Sena.

Els blogs que vaig seguint, estan més o menys actius, ja ho sé. Sóc jo, que no puc entrar-hi, i moltes vegades, quan hi entro i pretenc deixar-hi comentaris, no m'és permès (precarietats de connexió orangiana)... però que sapigueu tots que us continuo llegint i seguint quan puc.

Des de la darrera entrada  he tingut el goig de respirar l'aire pur, de gaudir de l'aigua, del vent, de la fauna del canal (sense comptar la fauna del Blauet), de continuar "caminant", i d'adonar-me, una vegada més, que els petits grans problemes que tenim al nostre país, quan travesses les fronteres, d'alguna manera, s'esvaeixen.

Continuo intentant "fer pedagogia", però se'm fa molt difícil explicar què és Catalunya quan a la que veuen la bandera, pregunten de quin país és aquell drapeau que hi ha al costat del drapeau espagnol.

Avui no hi ha fotos: primer les haig d'empetitir!