31 de juliol, 2022

De Lyon a Aigues Mortes, passant per Les Roches de Condrieu, Valence, Cruas i Viviers i Avignon.

Dissabte 23 de juliol, viatgem des de Lyon fins a Les Roches de Condrieu. Les dues rescloses les fem la mar de bé, totes dues estaven a punt per nosaltres, en arribar-hi. A les 12,10 ja som a Les Roches. La Taca continua malalta, ja ho vam explicar.

Diumenge, 24 de juliol, sortim de Les Roches de Condrieu i arribem fins a Valence, port de L'Epervier. La Taca continua malament. Ens fa patir... Avui ha estat un mal dia per fer rescloses, hem hagut d'esperar que baixés un mercant que ja era dins la resclosa, després, teníem el semàfor vermell, tot i que ja n'havia sortit el mercant, i és que estàvem esperant un vaixell de passatgers, i encara, un altre mercant. Per sort, no era dels més enormes, i els cinc plaisanciers que ens hem trobat allà esperant (estem parlant d'una hora i mitja llarga d'espera), hem entrat tots al darrere. Sortint de la resclosa, per a més INRI, hem hagut d'anar al seu pas, que és molt lent! A L'Epervier fem gasoil, sota un sol de pel·lícula (de terror). Heu vist Lawrence d'Aràbia? A les 6 de la tarda, a la banyera de la Nura estem a 40 graus. L'aire condicionat, per petitet que sigui, va a tope i ens salva. Ens va salvant de cadascuna de les onades de calor. Beneït sigui! 

Estem al costat d'un veler habitat per un home sol, vell i malalt, que ja havíem vist a la pujada. Em fa basarda. Em pregunto com s'ho fa per sobreviure, tot sol (no està viatjant: hi viu!) Al veler hi ha un cartell que diu que està en venda. 5000 euros. Com deu estar, el veler, per dintre... des de fora és ben bé un veler "de penjats". Una mena de barraca flotant. 

Pobre home...  L'endemà al matí,  dilluns, 25 de juliol, des d'una veu d'ultratomba, quan trec la Taca, em diu un bon jour que no sé d'on surt...  El veig estirat en ua mena d'hamaca, a l'únic tros del veler que hi deu tocar una mica l'aire, quan en fa, que aquests dies no en fa gaire, per no dir gens.

Aquí, el súper és a un quilòmetre i mig, aproximadament. Primer hi va en Joan Salvador, per portar aigua, cerveses, llet, i com fem sempre, les coses que pesen més i que "fan bulto". Jo hi vaig una mica més tard, per comprr fruita, verdura i "coses per menjar". La calorada fins al súper la patim igualment, però la recompensa és passejar-se uns minutets entre els passadissos dels congelats! A la tarda es preveuen tempestes, però res. El cel s'ennuvola, però amb un únic núvol blanquinós, que fa una atmosfera digna de peli de ciència ficció. Heu vist "La carretera", amb Vigo Mortensen? Doncs... mireu-la. Una atmosfera que fa por. La Taca continua comme ci, comme ça.

Dimarts, 26 de juliol. De Valence a Cruas, un port que no coneixem. En Joan Salvador el qualifica com "un dia de merda". La previsió era de vent, però en fa molt més del que la méteo preveia. A la primera resclosa, més d'una hora d'espera. pujada i baixada de mercants, amb un vent cada vegada més fort: tramuntana, per nosaltres. Mestral, per ells. Però és el mateix vent cabronet. A la segona resclosa, altra vegada el numeret. Mercants amunt i avall. La resclosera ens ha tancat la porta pels morros. Una hora fent voltes davant la resclosa, amb massa vent com per anar al moll d'espera i amarrar-nos. Un desastre! Decidim quedar-nos al port de Cruas, perquè per arribar a Viviers cal fer una altra resclosa que no controlem. I potser, una altra hora o hora i mitja d'espera fent voltes, ja seria massa. Entrem a Cruas, doncs i veiem que estaria molt bé si no fos per les algues... No ho hem dit, però sí que he penjat fotos a facebook i a Instagram, de la gran quantitat d'algues del port de L'Epervier, a Valence. Allà decidim que els Evangelis estaven equivocats i que Jesucrist no caminava pas sobre les aigües, sinó sobre les algues! Doncs bé: a Cruas, està igual, o pitjor. Acabaran sense turisme fluvial... si no controlen les algues... O sí. Els de lloguer. I els particulars, que lloguin. O que no vinguin. Deu ser aquesta, la política. A nosaltres ja no ens afectarà. Hem fet el Rhône i alguns canals, amb aquesta, vuit vegades, entre anar i tornar. La primera vegada, vam arribar a París, on vam viure un mes i mig al Port de l'Arsenal. La segona vegada, vam anar fins a Estrasburg, però només en un mes, entre anar i tornar. Amb això vull dir que nosaltres ja no hi tornarem, a fer canals... 

La Taca segueix igual.  Dimecres, 27, ens quedem a Cruas, llegim, passegem (alta temperatura, però amb el vent, no es fa tan feixuc) i tornem a llegir i tornem a passejar, entenent per passejar, fer dos-cents metres amunt i avall, aprofitant la gespa (que ara no és gaire verda). No hi ha res. Una boulangerie, molt lluny, i on no hi ha quasi res, en Joan Salvador hi va i porta pa. Fa unes fotos espectaculars, perquè el poble (Cruas) és molt bonic i el sorprèn gratament. Jo em quedo amb la Taca, que no està per sortir a caminar. Com deia, el poble el tenen molt ben endreçat, no hi ha cap servei, però se suposa que la gent que hi viu té cotxe i poden accedir a tot arreu.

Dijous, 28 de juliol, anem de Cruas a Viviers. La Taca empitjora. En Jordi ens diu que hem de buscar una farmàcia i ens envia documentació via Whatsapp, per no tenir problemes. Li donarem Primperan, per parar els vòmits. El tema és que, diu, no estem davant d'un gosset jove, sinó d'una velleta que ves a saber què té. Tractarem els símptomes, però no sabem per què li passa el que li passa. Ho sabrem quan tornem a casa i li fem les proves que ens diran com està. Pot ser infecció d'orina, de ronyó, un tumor... quan ho sapiguem, també caldà veure com actuar i quin és el grau de patiment de la bestiola. Confiem en el nostre veterinari! Ara ja anem més de pressa, per baixar, degut a la calor, degut a les algues, i degut a la nostra gosseta. Tot i així, no és fàcil... encara hem d'arribar a mar.

Divendres, 29 de juliol- Viviers-Avignon. La nit, a Viviers, ha estat tranquil·la. Ens havien dit que hi havia trinxeraires que tiraven pedres als vaixells. Ens ho havia dit un francès amb un veler, que ens hem trobat a diversos llocs, que tira cap a Espanya, buscant el sol i la festa (?) Se'n va cap a Ayamonte i cada vegada ens ha dit que Espanya good, o que c'est bon. Nosaltres no li diem res. Potser, essent francès, tindrà menys problemes que si fos català, vet-ho aquí, però no estem per polititzar res. Si ell té la il·lusió, endavant les atxes. Ep, no és pas un jove "pimpollo". És més vell que nosaltres!

A Avignon hi ha un ambient molt maco, de teatre al carrer i molta gresca. També hi fa una calor important, però tot i així, ja que hi som, cap a les set del vespre, sortim amb la Taca, que està millor,  per fer una volteta. El centre de la ciutat bull. Hi ha cartells de teatre (del festival de teatre que han fet durant tot el mes) i encara hi ha grups que actuen per les cantonades. Les escorrialles d'un esdeveniment molt important, que ja fa molts anys que el fan. Veiem algun grupet que fa una mica de pena, però en canvi, veiem, pels cartells, que hi ha hagut "una moguda" molt bona. En concret, hi ha un grup, que, en la definició d'en Joan Salvador, "fan alguna cos que no sé què és". Jo tampoc!

30 de juliol, dissabte. Ens armem de valor , tenint en compte que la Taca va millorant, i decidim fer camí fins a Aigues Mortes. És una pallissa, però hi arribem. Només tenim una resclosa, al Rhône: Béaucaire. Després, al Petit Rône, la de Saint Gilles, que fa 30 cm, i ja som al Canal del Rhône a Sète, però de baixada. Parem un moment en un moll on no hi ha res, perquè la Taca pugui fer pipí, i continuem fins a Aigues Mortes. Aquí reposarem també diumenge, i dilluns, si tot ens va de cara, arribarem a mar!

Ens sap greu no poder penjar fotos, però és que a en Joan Salvador no li funciona "alguna cosa" i no li pugen les fotos a google. Si hi ha sort, les pujarem demà. Les posarem aquí, així que, qui hagi llegit el post, demà pot tornar a veure si s'han pogut pujar. Si no fos així, ho faríem demà passat...

Jo poso dues de les fotos que he fet jo, del festival de teatre (penseu que era l'últim dia i ja ho arrencaven tot) 




23 de juliol, 2022

De Montmerlé a Lyon, passant per Trevoux. De tornada. "Especial Taca".

 17 de juliol, diumenge: Montmerlé. Hi ha mercat a la plaça del costat de l'Halte Nautique. Després de treure la Taca, comprem un pollastre rostit amb patates. Sembla a l'ast, però no és "el nostre pollastre a l'ast", tal i com el coneixem a Catalunya. D'entrada, no hi posen sal, la qual cosa deu ser més sana, però no vénen tantes ganes de menjar-se'l. N'hi afegim (això sí que no és sa).

Arribant a la Nura ens adonem que la Taca té una pota que li sagna. S'ha enganxat l'ungla amb la pasarel·la de baixada, que fa força pendent, i, estirant per alliberar-se, se l'ha trencada. Sembla que no li fa gaire mal, perquè no protesta, però és molt aparatós. Li netegem bé, parlem amb en Jordi (el meu fill veterinari) i ens diu que a veure com evoluciona... 

No ha marxat ningú, des del dia que vàrem arribar. Ni nosaltres. La parella d'avis que van avall, igual que nosaltres, ens diuen que al Canal de la Bourgogne, ara per ara, no s'hi pot entrar, degut a les algues,  i que part del Canal del Centre, l'han hagut de tancar perquè se'ls ha esquerdat un vief (tros del canal entre resclosa i resclosa). es veu que perd aigua i s'ha de reparar. Això és per allà a Montceau -les-mines, un lloc on nosaltres hi hem passat, anant i tornant! Hem fet sort, perquè van avisar la gent d'un costat i de l'altre, que, si tenien intenció de pujar o baixar, no ho podran fer. No pel Canal del Centre. Segons els avis en qüestió, si et queda el vaixell atrapat allà, o fas la volta i arribes gairebé fins a París, o allà et quedes... o s'hi queda el vaixell, fins que ho reparin (ves a saber quan) i se t'han acabat les vacances. Ens havíem encomanat a Santa Rita? No! Però a nosaltres ens va sortir prou bé!

18 de juliol, dilluns: Montmerlé. Es preveuen unes calors d'aquelles insuportables, que vivim en carn pròpia. Anem a comprar pa i al súper, a primeríssima hora, aprofitant, també, per treure la Taca. Ja es veu que el dia serà complicat. A partir d'aquí, només sortim de la Nura per treure la Taca, portant-la a coll per la pasarel·la, perquè continua amb l'ungla trencada. Diu en Jordi que o li caurà sola, o se li haurà d'arrencar. Tant de bo que li caigui sola... perquè nosaltres, això, no ho podem fer. S'hauria de dur al veterinari.  É curiós, perquè a l'anada, la gent a qui li agraden el gossos, ens preguntaven si era "agée". Sí, és velleta, pobreta. Ara, de baixada, i amb la calor, se la miren un parell de cops i, a més a més de la pregunta, mouen el cap a banda i banda, com dient "pobreta". Poc saben, aquesta gent, que la Taca, fa un parell de mesos encara era capaç de pujar al Turó de l'Home, a Les Agudes i al Matagalls! La veritat, és, però, que no crec que ho pugui tornar a fer amb el "garbo" amb què ho feia... Potser li haurem de restringir les excursions i adaptar-nos...

19 de juliol, dimarts. Montmerlé-Trevoux. Avui s'esperen 35 graus a l'ombra. Un dels dies més calorosos (que després veurem que encara ho poden ser més, degut a aquesta llarga onada de calor per tot arreu). Tot i així, decidim anar baixant. Avui arribarem a Trevoux. Abans de sortir, en JS va a buscar un pack d'aigua, perquè ens la bevem com si fos aigua! Les Haltes Nàutiques que ens trobem pel camí estan buides. No hi ha moviment de vaixells. Desconeixem aquest estat de coses. El més normal, pel que havíem vist les altres vegades que havíem passat, és que hi hagués bufetades per trobar un lloc. Doncs no.  Arribem a Trevoux a les 10,40. Hi ha lloc. Dues places lliures. Després de pagar al càmping que fa de Capitainerie, com aquell que diu, ens quedem tot el dia dintre la Nura. La calor és insuportable de veritat. L'aire que ens envolta és com si sortís de l'assecador de cabells. A la tarda, a la Nura hi ha 40 graus. La Taca està molt tocada. La instal·lem a la proa amb dos ventiladorets. Té un respirar feixuc. La mullem amb draps molls i reacciona. Surt a penes per fer les seves necessitats, i a coll. L'asfalt crema i les poques herbes, seques, que hi ha, també. I se li claven als coixinets. Com que menja i beu aigua, ens tranquil·litzem.

20 de juliol, dimecres. Trevoux-Lyon. Sortim a les 8,55 i el sol ja crema. La Taca l'hem treta a les 7,30h. Com que navegant s'hi està prou bé per l'airet que passa, anem ben a poc a poc. Ens creuem amb pocs vaixells, potser dos o tres. Un d'ells és un Menorquin 120. Ens saludem afectuosament! A les 11,40 arribem al port de la Confluence i, tal com ja ens imaginàvem, no hauria calgut reservar (ho vam fer per si de cas). Només hi ha dos vaixells. El nostre és el tercer. Un d'ells ens l'havíem trobat a Chalon sur Saône. Paguem dos dies, però decidim que, segons la calor, potser ens hi quedarem un dia més. També dependrà de l'evolució de la Taca, que continua amb l'ungla penjant. De cop, en JS veu que la té "a punt", i li treu. De seguida deixa de coixejar. Ens passem tot el dia fent el gos, anant al Centre Comercial de Confluence, primer ell, després, jo. La Taca l'hem de dur a coll per l'asfalt, degut a la temperatura. Per sort, fa les necessitats de pressa i torna al seu "cau", amb els ventiladorets. No pot estar més mimada!

21 de juliol, dijous. Lyon. Sortim a fer el cafè amb llet a l'Etienne, que havíem descobert de pujada, on fan un cafè molt bo, que, comparat amb el del bar de l'Ajuntament de Chalon sur Saône, i sempre segons en JS, no és tan bo. Jo sí, el continuo trobant boníssim!. La Taca ens ha seguit bé, al matí no fa tantíssima calor. És a partir de "midi", que tothom es tanca a casa, en el nostre cas, al vaixell, perquè sortir al carrer és ficar-se en un forn... 

Venen tres vaixells i se'n va un. Una mica més de moviment, sí que hi ha, però la calor frena tothom. A la Capitainerie hi ha una tauleta per si et vols connectar, és on hi ha la wi-fi. A la tauleta hi ha uns quants llibres, en anglès, en alemany i en francès. Li pregunto al capità si és per fer intercanvis i em diu que no cal, que puc agafar els que jo vulgui sense deixar-ne cap a canvi. Jo n'agafo un, de Marc Levy "Une fille comme elle" i el canvio per un altre que vaig comprar de pujada, a Chalon sur Saône, que es diu "Fille", de Camille Laurens, que m'havia llegit en un parell de tardes i que, la veritat sigui dita, no em va pas entusiasmar. Un llibre feminista, sí. Està bé. Sí. Ben escrit. Sí. Però repetitiu, molt repetitiu. De vegades penso que no cal omplir 100 pàgines per explicar una idea, si en tens prou amb 20. Però són maneres de veure les coses. Era un "livre de poche", em va costar 10 euros i vaig contribuir a què la petita biblioteca no es quedi sense cap llibre!

Escric això el dissabte, i ja sabeu que segueixo (una mica) el quadern de bitàcola, afegint-hi el que jo penso i com ho visc. Ja ho continuarem, però divendres també ens vam quedar a Lyon. 

La nit de divendres a dissabte, la Taca m'ha espantat molt. A les 4 de la matinada he despertat en JS, pensava que hauríem de buscar un veterinari d'urgència. Al final, l'he mullada amb el "seu drap", li he portat aigua perquè no s'aixecava, així dpncs, s'ha hidratat, i l'he deixat estirada al mig del pas, que, en aquell moment, era el lloc més fresc. També havia plogut una mica i havia refrescat. Avui al matí estava bé... I ara també. Ja som a Les Roches de Condrieu i la calor és més suportable, per sort!

Continuarem, és clar! Fotos AQUÍ

Ara, mentre escric això, aquí tinc la Taca, ben tranquil·la:




16 de juliol, 2022

De Chalon sur Saône a Montmerlé, passant per Tournus i Mâcon. De baixada.

 Els dies que passem a Chalon sur Saône, divendres, dissabte i diumenge, 8,9 i 10 de juliol, fem coses que, a hores d'ara, ja ens són quotidianes, en aquest viatge. No ens llevem tant d'hora com quan hem de sortir, sinó cap a les 8, i després de treure la Taca, esmorzem, fem una mica de neteja a la Nura, sortim a fer el cafè crème, anem a comprar si cal... vida normal, amb tot el temps del món. Sempre ens sobra temps, cosa que no pasa mai quan som a casa! Si més no, curiós. El dia 8 en Joan Salvador se sorprèn perquè dina "Cassoulette de Toulouse". Caram!, diu. Fins que veu que jo no menjo pas el mateix. El meu dinar és "truite avec basmati", o alguna cosa semblant. De seguida dedueix que he comprat menjar preparat. De què, hauria d'haver-me posat a la cuina a fer menjar gourmet, jo, que el més sofisticat que sé fer, és l'escudella de Nadal i el pollastre (del meu nebot) amb prunes?  Cap al tard fem una volta i fem una tònica en un bar amb música en directe. De fet, estan assajant per la nit, perquè "només" canten un bolero, sempre el mateix. Ho fan molt bé, però sempre igual, durant els tres quarts d'hora que som allà. El grup es diu "Cuba libre". Ara, ni que m'estirin dels cabells, no em surt el nom del bolero. Ni a en JS. i això que ens el van repetir fins a la sacietat!

El dia 9, més del mateix, amb una variant: les botigues fan rebaixes i "cau" un vestidet d'estiu, que fa moltíssima falta!. En JS i la Taca se'n van cap a la Nura així que veuen que començo a parar-me a cada botiga! No ho entenc...Fa molta calor. Al vespre, res de pelis. Ens estem a la fresca de la banyera, prenent una infusió i xerrant. La tele fa més calor!

El dia 10 ens assabentem que ve una altra onada de calor, aquí i a tot arreu. Jo ja tremolo i la Taca no ho sap, però tremolarà...Ens acomiadem dels cafès crème i de Chalon sur Saône. Em sembla que aquesta vegada ja és per sempre, tot i que no es pot dir mai, això... Avui, al cafè "de sempre", quan vaig al lavabo, m'adono que no som al mateix bar "de sempre". Quan ens han servit els cafès crème, tots dos hem constatem que "avui" són diferents, i que el cafè no val res. Deu ser que és diumenge... Però no. El bar de sempre, avui està tancat, i ens hem assegut al del costat, que té el mateix tipus de cadires i taules, del mateix color. Som despistats, i fins que no entro i busco la toilette, no m'adono que allò no és el mateix espai de sempre!  De tornada a la Nura, l'aire condicionat comença a funcionar, i no pararà en tota la tarda, això  de l'onada de calor, tot just comença!

11 de juliol, dilluns. Sortim ben d'hora. Fa vent del nord, que ens refresca l'ambient. Fins i tot tenim fred! Ja el trobarem a faltar, aquest fred! Tots els vaixells plaisanciers, pugen. només baixem nosaltres i un veler, que ens trobem a la resclosa i que, com nosaltres, s'atura a Tournus. A les 12 ja hi som. Hi ha lloc. Comentem que hi ha molt poca circulació de vaixells, aquest any. L'home del veler va sol. Deu tenir la nostra mateixa edat (aquest tipus de turisme fluvial, fora dels que lloguen, és per a gent jubilada. Constatat i requeteconstatat. Molt poca gent jove. I fins i tot als de lloguer, et pots trobar alguna família, però qui porta el comandament, sempre és l'avi!. Els joves s'ho miren i, això sí, ajuden a les rescloses. Són minoria. La gent  molt jove, amb aquesta mena de navegació, s'avorreix força, almenys, aquesta és la nostra estadística (d'estar per casa). Una altra cosa, també, són les petites motores que té la gent que viu a la zona. Aquí sí: hi ha gent de totes les edats, que surten a pescar quan poden, i sobretot dissabtes i diumenges, surten a banyar-se (al riu no està prohibit). Quan els veus banyar-se, és en llocs habilitats, raconets amb petites platgetes on la Nura no hi té accés, és massa grossa. També n'hi ha que fan rem.

El senyor del veler, que me n'havia anat "por los cerros de Úbeda", és un belga que ens diu que va fins a Almuñécar però que abans voldria passar uns sis mesos. per la costa catalana si troba un port baratet. Ja s'ho trobarà. 

A la tarda anem al súper, un Auchan que hi ha a cinc minuts de l'alta nàutica. Comprem aigua per un tub, perquè amb la calor, bevem moltíssim!

El dimarts, dia 12, també el passem a Tournus. Fent la volteta, descobrim una botiga que ven coses velles (no pas antigues, no. Velles.) En JS està a punt de comprar-se un quinqué, molt xulo, però quan l'animo a què si li agrada, que ho faci, reflexiona: I on coll... el posarem? Si cada vegada tenim més llibres i més merd... que no sabem on posar? Com que té raó, callo. Havent dinat, la tempretura comença a pujar com una boja. Ai, ai, ai!

Dimecres, 13 de juliol. Sortim cap a Mâcon. Volem passar el 14, festa nacional francesa i que està tot tancat,  en un port, on tinguem aigua i llum, de fet, a les altes nàutiques també n'hi ha, però sempre "sembla" que en un port hi ha d'haver més serveis. Els únics serveis de més en un port, són les dutxes i la possibilitat que tinguin "laverie".  

A les 12, 15 ja som a Mâcon. Amb una calor del quinze! Tots els "draps" (pareos) que han estat guardats fins ara, surten a la llum, perquè ens cal protegir-nos del sol. La Nura sembla un campament de gitanos. La Nura i tots els vaixells que són allà de passada, com nosaltres. 

Els únics que sembla que no senten la calor són tots els (que jo anomeno) "pijos" que es passen el dia al bar (la guinguette del port, que té molt d'èxit perquè està de moda). Després en JS em fa saber que la guinguete són dues: una part, de restaurant. L'altra,  és un contenidor que fa de xiringuito (crec que en català també es diu guingueta) i envoltat, matí, tarda i nit, de gent jove (ara sí) immune a la calor, tota vestida para matar. Només els plaisanciers anem amb bermudes, samarreta de tirants i sandàlies. Els immunes, van vestits de vint-i-un botó, elles amb talons, tots bronzejats al més pur estil Instagram... Una enveja de posar-se verds! En JS em diu que "també porten bermudes i samarretes", però és que ell no veu el mateix que jo. C'est pas grave! Deixeu-me dir una obvietat, que, avui en dia, no es pot dir, perquè no és políticament correcta, encara que sigui una obvietat: les dones veiem "algunes coses" de manera diferent que els homes. Ja ho he dit. I no és crítica: és pura enveja, sobretot, perquè no passen calor (o ho fan veure)... A la nit fan focs artificials, però... els de Blanes sí que som immunes a qualsevol tipus de castell de focs artificials que no siguin els de Blanes. Això no sé si ho dic amb orgull o amb pedanteria. Fifty-fifty.

A les cinc de la tarda del 14 de juliol festa nacional francesa,  la guingueta plena (es veia des de la Nura) el termòmetre marcava 39 graus. Ahí lo dejo.

No ho he dit, potser sí que ho havia dit de pujada, però hi ha una plaga de conills que viuen al port, que, si no hi posen mà, potser se'ls triplicarà en no gaire temps. Són moníssims, això si! I se'ls veu acostumats a conviure amb la gent, que no els fa ni cas. 

Divendres, 15 de juliol, sortim de Mâcon, cap a Montmerlé. Hi ha una petita anècdota i és que ens parem per fer gasoil i resulta que la màquina no funciona. En JS se'n torna a Capitanerie i li expliquen "com va". Torna. La màquina no va. Torna a Capitanerie. Ve acompanyat d'un dels treballadors, que fa cara de savi. La màquina no va. 

Tot plegat, fet tal com manen els cànons:

Posa la tarja. Marca el pin. Quin sortidor vols. Quants litres vols. Vols o no vols rebut?... Tres vegades, ho fa. Dues tot sol, i l'altra, amb les sàvies indicacions del treballador, que acaba dient allò que ja sabem: "Ne marche pas".

En fi.

Marxem, havent omplert només una part d'un dels dipòsits, i amb en JS decidit a anar observant que al compte no ens cobrin tot el que ha marcat amb la tarja. Esperem que no!

A Montmerlé trobem lloc (pocs plaisanciers amunt i avall)... i a la tarda puja la temperatura alarmantment. La taca està mig desmaiada, jo em vaig passant la manguera (ja sé que es diu mànega) i també anem remullant la Taca amb aigua tèbia, perquè tenim la impressió que si no ho fem, agafarà un cop de calor (quan jo era petita en dèiem una insolació, però està clar que no estem pas al sol)...

Dissabte, 16 de juliol. Ara estic escrivint això, són les 17,25, estem amb l'aire condicionat posat, les previsions són poc afalagadores, respecte a l'onada de calor, hi ha moments en què voldríem fer petar els dits i teletransportar-nos a casa, hi ha d'altres moments en què pensem "no n'hi ha per tant". Potser és que el cos se'ns va acostumant a poc a poc... com allò de bullir una granota de mica en mica, que quan se n'adona ja està bullida del tot. Esperem que no. Esperem que passi de pressa, que diuen que en tenim per uns quants dies, aquí i a tot arreu. Veiem el mapa de Catalunya, en vermell i granat. Que no ens passi res...No dic a nosaltres, no, que, a última hora, estem de vacances... Que no ens passi res, amb el nostre planeta, que tant hem maltractat. Tant de bo encara hi siguem a temps!

Per cert, després del passeig matinal amb la Taca (la calor intensa és a partir de les 12, fins cap a les 19 ) en JS ha abocat els dos bidons de gasoil que portem des de Blanes "per si de cas". Aprofitem per descongelar la nevera... i poca cosa més. 

Continuarà.

Fotos AQUÍ 

08 de juliol, 2022

De Dole a Chalon sur Saône (altra vegada) passant per Seurre i per Verdun sur le Doubs

Dilluns, 4 de juliol, sortim de Dole a les 8,45 i molt aviat passem la primera resclosa. Ara ens trobarem totes les rescloses de baixada! A la tercera, coincidim amb un altre plaisancier que no era a Dole, sinó que estava atracat en una de les vores del riu.  Són una gent que d'Estrasburg i que volen arribar fins a la Seille. 

A les 12,20 sortim del canal i entrem a la Saône. La intenció és veure si hi ha lloc davant de Saint Jean de Losne, no pas entrar al port, que, com ja vàrem dir, està plagat d'algues. Les algues ens estan fent la punyeta, en aquest viatge. Una llàstima! En passar per davant del poble només hi ha plaça per un vaixell i, com que el que ens ha acompanyat fins aleshores anava davant nostre, està clar que la plaça és per ell. Nosaltres continuem baixant, farem el pla B, tornar a Seurre. Comença a ploure. Preguem perquè hi hagi lloc i no hauria calgut, perquè hi ha tot el lloc del món.

A mitja tarda escampa la mica de pluja que hi havia i surt el sol, però no fa gens de calor, així que anem a fer una volta. Si no estés tan lluny, m'agradaria tenir-hi una caseta. N'hi ha de precioses, només que són velles. N'hi ha una amb un jardí que no es veu del tot, però s'endevina perfecte, entre salvatge i cuidat. L'equivalent a un "casual" en moda! Ja ens entenem.... No? Descobrim que a la capitanerie hi ha màquines de rentar roba i assecadores, així que ens hi quedarem un dia més, no tenim pressa. 

Dimarts, 5 de juliol, Seurre. Al matí agafem el carretó de la compra i ens arribem fins a un súper que hi ha a la sortida del poble, a uns 2 km. El carretó va bé per carregar aquelles coses pesades, com és l'aigua, les cerveses (que no en faltin), la llet, algunes llaunes, etc. Sempre diem que "no necessitem res" i acabem fent unes compres que semblen per a una família nombrosa...A priori sembla que tinguem birres per a un regiment, però em sembla que s'evaporen...

De tornada a la Nura, jo vaig a la capitanerie a posar la roba a la màquina de rentar. La noia és molt amable i em fica tovalloles, llençols i draps de cuina a la màquina de 8 kg. Caram, si que pesen, tres tovalloles i quatre draps de cuina... i els llençols (jo no hauria dit que es necessités la de 8 kg, i tanmateix... ha calgut!) Com que els francesos fan la parada per dinar, ja sé que no tindré temps d'anar a posar l'assecadora fins a la tarda, i quedem així. No fa ni 10 minuts que sóc a la Nura, que ve corrents la noia que m'ha ajudat amb la rentadora. Està molt alterada. Penso que potser la rentadora s'ha empassat alguna tovallola, com si fossin uns mitjons qualsevol (dels mitjons desapareguts en rentadores, hi ha fins i tot, literatura!) i tenen la capitanerie inundada o poc menys. Però no. La dona em ve a dir que se'ls ha posat malalta una persona (???? en 10 minuts?) i tanquen ara mateix. I que ja no obriran fins demà a les 9 del matí.

—Però i jo què faig, amb "le linge"? Vostè creu que la meva roba s'ha de quedar tota la resta del dia (encara no és ni la una del migdia) i tota la nit, amb la pudor d'humitat que farà demà? i llavors, què? Nosaltres volem marxar a les 8, i haurem d'esperar a les 9, posar l'assecadora (o emportar-nos la roba molla)...  

—Ne vous inquietez pas — em diu. Trobarem una solució.

En Joan Salvador no fa cara d'estar gaire content, amb aquella "mauvaise nouvelle" que m'ha vingut a dur la noia... i gairebé decidim que es poden quedar les tovalloles, els llençols i els draps de cuina, que tenen els seus anyets... i que se'ls poden posar on els càpiga... però esperem "la solució".

De veritat, en un indret on hi treballen quatre persones, pel cap baix, perquè n'hi ha més, quan una persona es posa malalta, tanquen fins a l'endemà i deixen la gent amb el cul a l'aire? No entenem res! Són funcionaris, dic jo. Ep! Que jo he estat funcionari i no fèiem aquestes coses tan rares!, em diu en JS... Decidim que l'endemà ens emportarem la roba molla i que ja ens espabilarem, i que amb els vuit euros que ens han cobrat per rentar i assecar, tampoc no ens vindrà per aquí la ruïna. Qui no es conforma és perquè no vol!

Però a mitja tarda, mentre llegim i fem el gos a la banyera, perquè s'hi està bé i no fa calor, veiem la dona, tota suada, que ens ve a donar una "bonne nouvelle". En JS no diu res i jo tampoc.

—Expliqui.

—He parlat amb la dona que ens fa el ménage (la dona de fer feines. No penseu coses que no són. No va dir res de ménage a trois) i diu que ella vindrà a les 6 del matí. Llavors ella posarà l'assecadora, i a les 7,30 podreu anar a recollir la roba seca.

—Gràcies!— Això ja no sembla tan surrealista.

 I, efectivament, a les 7,30 del dimecres, la bona dona (la del ménage) em té la roba preparada, ben plegada i ben endreçada. Final feliz!

A tot això, la nit del dimarts, descobrim una bèstia que semblava una rata (una mega rata), que ja coneixem d'altres vegades de navegar pel Rhône i la Saône, que és una varietat de castor, amb dues dents grogues molt grosses. Un rosegador. Jo, primer, especulava amb si era una llúdriga, però està clar que és "la rata". La fauna és variada, al riu, amb abundància d'aus.  Orenetes, amb els seus xisclets característics, tórtores, pardals, corbs, agrons, ànecs, cignes, bernats pescaires, polles d'aigua, peixos de totes les mides possibles, alguns de gegantins, d'altres mitjanets i alguns de moooolt petits. Un zoo!

Entre nosaltres, crec que des que vam arribar a França, el que menys he vist són gats. Glups! 

El dimecres, 6 de juliol, doncs, amb la roba neta i seca, ben esmorzats, la Taca treta i tot, sortim cap a Verdun sur le Doubs. L'anècdota d'avui és que, en arribar a la resclosa, en Joan Salvador, en lloc de dir-li al rescloser que som "un bateau avalant", li diu "montand". Tenim la resclosa a favor, i, de cop, veiem que ens tanca la porta... llavors reaccionem! és clar! Si hem dit que érem montands, i en realitat som avalants! El tornem a trucar, ens excusem per haver-nos equivocat i, per sort, no era massa tard. Torna a obrir les portes i ens fa baixar. D'entrada, ja havíem posat el canal de ràdio equivocat, i també hem hagut de reaccionar sobre la marxa, per adonar-nos que estàvem parlant amb la resclosera d'una resclosa que ja havíem fet feia dos dies. Tenim el dia girat!

Cap més entrebanc, però. Arribem a Verdun sur le Doubs a l'hora del cafè amb llet de mig matí. Ens posem al costat d'un veler holandès, amb el qual ja havíem coincidit a Seurre. La capitanerie sembla una nau espacial. En realitat és un bar, situat a dalt del poble. El riu queda bastant avall, per pujar, cal passar per una rampa molt inclinada, més i tot que la de Chalon sur Saône, que té una inclinació del 30% i costa tant de pujar com de baixar. La Taca hi té algun problema. Les seves potes ja no són el que havien estat.

Passem el dia entre fer el gos, llegir, sortir a fer una volta... fent fotos del poble, que és molt bonic (més pintoresc que una altra cosa) i ja està.

Dijous, 7 de juliol (San Fermín). Ens llevem d'hora i anem al mercat. La taca fa les seves feines, i marxem de seguida. Som els primers de marxar, però és que tenim por que, si arribem tard a Chalon sur Saône, no hi trobem lloc. Al cap de pocs minuts passem del Doubs a la Saône, altra vegada. A les 10,40 arribem a Chalon i només hi ha dues places! i una és tant petita que no hi cabem. Un cop ubicats, anem a fer el cafè amb llet al nostre bar preferit de Chalon (un cafè crème boníssim!) I bé, ja tornem a ser-hi, aquest cop ja, de baixada cap a casa.

Seguim!

Fotos AQUÍ.

02 de juliol, 2022

Fragnes-Seurre-Auxonne-Dole

Dilluns havia plogut fins al migdia. Després, com ja estava anunciat, va sortir el sol.

Dimarts, 28 de juny, sortim a les 8,50 i anem cap a la resclosa. El rescloser ens fica a la resclosa junt amb una péniche (de plaisanciers) i surt prou bé, tot i que hi cabem justet. La peniche, quasi toca la porta del davant, i nosaltres quasi toquem la porta del darrere, però "c'est pas grave". Entrem a la Saône i enfilem "cap amunt". Quan arribem a la resclosa d'Écueilles ens trobem la Dulcinea (un vaixell de passatgers) que ens fa la santíssima. Hem d'esperar. Sortim de la resclosa a les 13,15 i al cap d'una hora arribem a Seurre. Hi ha força lloc i ens instal·lem abarloats en un pantalà. El poble ens sembla molt ben endreçat, com tants pobles de França, però no hi ha cap botiga a prop tret d'una boulangerie. Com que tenim de tot, no ens preocupa.

Dimecres, 29 de juny sortim de Seurre en direcció Auxonne, però pensant que ens quedarem a Saint Jean de Losne. Resulta que no ho podem fer, perquè, tot i que arribem al port H2O, que ja coneixem, de Saint Jean de Losne, veiem, astorats, que les algues s'estan menjant literalment el port. No volem entrar allà! i anem a veure si als pontons del davant del poble hi ha lloc. no n'hi ha. Per tant, seguim fins a Auxonne, perquè jo li demano a en Joan Salvador. Ja hi hem estat quatre vegades en altres ocasions, i m'ho conec. A mi tot el que és desconegut em fa basarda, així, d'entrada. Però sé que l'endemà farem el Canal del Rhône al Rhin, que desconeixem totalment...

Aquest tram de la Saône es diu "La Petite Saône". Des de Saint Jean de Losne.  Per arribar a Auxonne fem  una altra resclosa, de mida de canal, i no pas de riu. Ens instal·lem al pantalà, davant d'un grup de cases que la meva iaia hauria anomenat "cases barates" o "cases del Governador"... A mi em sembla mentida que un poble tan bonic com Auxonne hagi deixat construir aquest tipus de blocs, que semblen dels anys 50 i lletjos a més no poder. Ep, és la meva opinió! Ell, que és més optimista que jo, em diu que "des de dintre, les cases no es veuen". I té raó. La vista que tenen sobre el canal, els deu compensar la lletjor. Ves a saber... Al mati, abans de sortir de Seurre, la Taca ens ha caigut a l'aigua, per fer-se la xula. Ha volgut saltar per on no tocava i xoffff! El resultat ha estat que feia una pudor inaguantable, així que una de les tasques a fer a Auxonne, abans de fer res més, ha estat dutxar-la. Almenys, la pudor que ha passat a fer, ha estat la de "gos moll", però rentat amb el seu xampú! A mitja tarda ens armem de valor i anem a fer una volta pel poble, que, a part dels pisos del nostre davant, és preciós. Fa molta calor. Aprofitem per fer dos-cents metres més del que faríem, i ens arribem a l'Aldi, perquè ens queden pocs queviures pel "dia a dia". Comprem i tornem a la Nura.

El campanar de l'Església de Notre Dame d'Auxonne és una preciositat. De fet, gairebé tots els edificis del centre-centre ho són. Però el campanar és ben tort, ja li diuen "Le clocher torçu". A les fotos el veureu.

Dijous, 30 de juny, sortim de l'amarre a les 8,30 h, amb la intenió d'anar fins a Dole. No sabem per què li diuen Canal du Rhône au Rhin", perquè en realitat va de la Saône al Rhin, però...

A la primera resclosa, el rescloser ens dona un maletí amb un comandament antic, però que ens permetrà pujar o baixar les rescloses de manera automàtica.  Comencem força bé, però a partir de la tercera resclosa ens trobem una grande péniche comercial que va a 3/4 km/h, a part d'estar-se molt estona per fer cada resclosa. Gairebé desesperats (caminant hauríem arribat abans), arribem a Dole, pensàvem que hi dinaríem, cap a les 13 h, i en realitat hi arribem a les 15,50, l'hora de berenar! Just quan acabem d'atracar, es posa a ploure. Hem fet just!

Dole és una petita meravella (ja sé que fins ara només parlem de petites meravelles, troballes de pobles encantadors, però... és que és així). La preciositat de Dole ens treu la mala llet d'haver estat tantes hores per arribar-hi.

1 de juliol, divendres. Ha plogut tota la nit, però el dia es lleva amb un sol esplèndid, i amb una temperatura perfecta (en tot el dia no passem dels 20 graus). Al matí i al vespre, "rebequeta". Un gust! Descobrim la petita ciutat admirant-nos com uns badocs amb tot el que ens envolta. Hi ha un passatge que passa per sota del canal, la mar de curiós. Dole és la ciutat natal de Louis Pasteur. Hi ha un tros, rodejant la casa de Pasteur, que li diuen "La pétite Venice". Crec que a totes les ciutats on hi ha aigua, t'hi trobes una "Pétite Vénice".  Ens agenciem una capseta de 12 macarons (l'altra vegada vaig escriure maquerons, i després vaig veure que no. Macarons!). A euro vint el macaró, poc més gran que una hòstia de les que combregàvem, esdevé un "manjar de dioses". No n'hi ha per tant. Eren més bons els de Trevoux. A la nit, pel·lícula que no veiem, perquè estem cansats de no fer gaire res... paradoxal!

Dissabte, 2 de juliol. Avui. Per unanimitat hem decidit que marxarem dilluns. Avui ha fet molta més calor, la qual cosa ja ens esperàvem. No podia ser, allò d'ahir! Malgrat tot, hem passat un dia molt agradable. Ara, "a s'hora baixa", decidim posar al dia el blog i enviar-vos (moltes) fotos!!! AQUÍ