27 de setembre, 2010

Contaminem-nos

També es pot veure el llibre de família, acabadet d'estrenar.


Que el teu fill es casi amb una noia de l'altra banda del món, a part d'exòtic, és enriquidor. Dono gràcies a la vida per unes quantes coses, entre elles, perquè ha permès que, a través de la meva jove, conegués l'Alícia, la meva consogra, que ha viatjat des de Bariloche per assistir al casament. Sí, la que va fer el pastís. Mentre els nuvis són fora, gaudint dels dies que tenen de permís a la feina, hem tingut l'Alícia convidada uns dies a casa nostra. No puc fer una altra cosa que sentir-me afortunada. Es suposa que tindrem néts en comú, al menys aquesta és una altra il·lusió que compartim.

Si bé és cert que hi ha persones al costat de casa que són meravelloses i no ho sabem, també ho és que a mils de quilòmetres de distància n'hi ha d'altres que poden contribuir a la felicitat d'una família. D'això se'n diu mestisatge? Si és així, benvingut sigui el mestisatge.

25 de setembre, 2010

la indignació va amb l'edat?

Trobo que hi ha un munt de coses que no m'agraden. Abans tampoc no m'agradaven, però  callava. Ara no callo.

És per l'edat o és que ja ens prenen tant el pèl que hem arribat al límit tolerable?
Us passa el mateix, als més joves?

No faré una llista de tot el que em molesta, perquè seria llarga i potser avorrida.

I ara en diré una que no agradarà als meus amics de les terres de l'Ebre: us sembla normal, la votació del No als toros, Sí als correbous?

Per favor: només demano una mica de coherència, em sembla que no és demanar tant!

No trobeu que hem arribat a un extrem de cinisme que tira d'esquena? Au, a arreplegar vots, que no ha estat res!



Si això li fessin al vostre gos com reaccionaríeu?

24 de setembre, 2010

Preocupant

Ahir a la tarda tenia un munt de roba per planxar. Em vaig tancar a l'habitació on tinc la planxa i una tele minúscula però que, amb les ulleres encara sóc capaç de veure, i el comandament al costat de la planxa.

Entre camisa i llençol, entre mocador i vestit, tenia posat "divendres", el programa de "la nostra". En un moment donat em vaig avorrir i vaig començar a fer zàpping. Em vaig quedar una estona (no gaire, però sí una estona) a Tele5, en aquell programa infame que es diu "Sálvame". Vaig enganxar una suposada baralla entre Paz Padilla, que jo no sabia que treballés en aquest programa, i un paio que no sé qui era ni m'interessa. Només vaig veure una baralla en directe (potser estava tot pactat, ep!) perquè el tal paio no li havia volgut  fer un petó a una senyora (que portava una perruca amb unes trenes negres i que tenia les dents mig podrides). Com que no em podia creure el que estava veient i sentint, vaig decidir esperar una estona més.
Abans de saber que la senyora de la perruca de les trenes i les dents podrides era una actriu disfressada (la perruca, al menys, era evident) van fer una tanda d'anuncis i també van anunciar, a la mateixa cadena, que aquella nit (o sigui, que ahir a la nit) a les deu, farien un documental sobre "La princesa del pueblo". Vaig pensar que es tractava d'un documental atrassat de la Lady Di o potser alguna història sobre la princesa Letizia, però quan van donar una "avanzadilla" vaig veure que es tractava ni més ni menys que de... Belén Esteban!

Aquí ja no vaig poder més, i, indignada, vaig tornar a avorrir-me amb l'Espartac i el Xavi Coral i després, per acabar de planxar les últimes peces, vaig tancar la tele directament i em vaig posar a escoltar la ràdio, tant de bo que ho hagués fet abans.

Ens hem tornat tots bojos? Realment "cal" fer un documental d'una persona que, amb tots els meus respectes, no té el més mínim interès? Com pot ser que, tal com van dir, hi hagi no sé quanta gent disposada a votar-la suposant que es presentés a unes eleccions?

Definitivament, si: hem perdut el nord i estem perdent tots els papers. Quina llàstima.

I així va el país.

I així va el món.
imatge baixada de google

22 de setembre, 2010

Talles grans, hipocresia...

 imatge de google

mentre em prenc el cafè amb llet abans d'anar-me'n al cole, sento la notícia: s'ha obligat a les models que anaven a presentar la moda d'Elena Miró (talles suposadament grans que em sembla que comencen a la 44, una talla normal per gent normal)se les ha obligat, deia, a baixar de la passarel·la i a desfilar fora. No m'he quedat amb el nom de la desfilada, no sé si això ha estat a París, a Milà, a Barcelona, a Madrid... no ho he sentit. M'he quedat amb la tristor de pensar quantes noies més cauran en l'anorèxia o la bulímia per tal de ser fidels la ditxosa moda d'estar prim per damunt de totes les coses.
En fi...

cada vegada entenc menys la nostra suposada societat d'un suposat benestar, d'un suposat respecte per la natura, etc,etc. Falsos, hipòcrites!

i me'n vaig o faré tard...

21 de setembre, 2010

La vareta màgica...

La vareta màgica dels amics i de la bona voluntat.

Aquí teniu un resum de la transformació d'una nau (per donar-li un nom) de la casa de colònies, en el millor restaurant-sala-de-festes del món.

Transformar la sala en "habitable" va anar a càrrec d'en Ferran, la Marina, en Gerardo (un amic que es mereix un monument) en J.S. i jo. Vam treballar des de les cinc de la tarda fins a les dotze de la nit. L'Alícia, mentrestant, feia el pastís. Dissabte, a les vuit del matí, continuàvem amb els preparatius.

A les 13,30 es va fer una cerimònia familiar (el casament oficial havia estat el divendres, a l'Ajuntament de Besalú, només amb la presència dels més íntims) i després vam passar tots a dinar.

El dinar va ser espectacular, com la transformació de la nau. Cada convidat va portar un plat, previ acord amb "l'organització" i no sé si em creureu si us dic que si l'un era bo per llepar-se els dits, l'altre era exquisit. Igualment amb tot tipus de postres, a part del pastís nupcial que us vaig ensenyar ahir.

En ocasions com aquesta veus ben clar que es pot ser feliç amb (anava a dir ben poca cosa, però convindreu amb mi que l'amor de la família i dels amics no és pas poca cosa).

Ferran, Marina, sigueu feliços, us ho mereixeu.

i per si algú que era a la boda m'està llegint, moltes, moltíssimes gràcies per haver col·laborat amb el cor (i amb el plat, ep!)

Aquí deixo el video del procés. Si els nuvis em deixen, potser posaré alguna foto de la cerimònia familiar i també de la cerimònia oficial. jo surto poquet (aviso)ja que els nuvis no van tenir la decència d'esperar-se a que ja no portés braquets (és bromaaaaaaaaaaaa, caram, que sembla que no em conegueu!)

20 de setembre, 2010

Un pastís de pel·lícula

Per anar fent boca.

El casament va ser en una casa de colònies.

Un casament diferent, entranyable i molt, molt "currat"!!!

Ens ho vam passar genial.

Continuarà.



L'autora del pastís és l'Alícia (la mare de la núvia). La Marina (la núvia) i jo, només la vam ajudar en els darrers detalls. En aquest video, com veieu, el nuvi brilla per la seva absència! (ja sortirà)

¡Che, cuanto trabajo, piba! ¡Esto sólo puede hacerlo una madre!

17 de setembre, 2010

un petit record més i me'n vaig al casament!!!



El nuvi és el del pijama vermell, el de la bata de ratlles és el pare d'en Martí, el del mig, doncs, és l'avi. El meu pare. En Lauro. Un nom que li va donar problemes, així, entre cometes. Una vegada, al despatx li van fer una llista de tots els noms amb què havia estat batejat al llarg de la seva vida laboral.
Algun exemple: Sauro, Mauro, Tauro, LaurA, etc...

Era el fill petit de dotze germans, dels quals en van quedar sis, "abans" la mortalitat infantil era molta, alguns es morien al néixer,o de ben petits. El seu germà Amadeu, un parell d'anys més gran que ell, és el que va morir a l'Ebre i en Lauro es va salvar d'anar-hi per haver nascut una miqueta més tard... històries, batalletes...

La foto està feta un matí de Reis de fa... moooooooolts anys! (encara que em sembli que va ser ahir)

Si m'haguessin deixat, al funeral del meu pare hauria fet posar aquesta cançó, que era la seva preferida des del 92, o Rosó, que li agradava tantíssim! però vaig respectar els desitjos de la meva mare, i segur que ell també va estar content que la Maite li cantés L'emigrant...



que tingueu un bon cap de setmana!

Jo ja he canviat el xip: Visca els nuvis!

16 de setembre, 2010

Tristors i alegries

 imatge: 24 de juny de 2003, vuitantè aniversari d'en Lauro, el meu pare.

Avui fa quatre anys que va morir el meu pare. El temps passa molt de pressa. Ell sap, allà on sigui, que no solament no l'hem oblidat, sinó que gairebé parlem d'ell cada dia. I si no en parlem, el tenim en ment.



Al principi va ser l'avi. Jo tenia tres anys.Recordo que jo el buscava, obrint totes les portes de la casa, i em deien que ja no tornaria mai més, que s'havia mort. Jo no ho entenia, i ara mateix no sé si els records que tinc són meus o dels que em rodejaven, que m'ho van anar explicant.
Uns quants anys més tard va ser el tiet Rossend. No vaig plorar, no em sortia, i estava molt preocupada perquè tothom plorava menys jo, però el fet que no plorés no vol dir que no em recordés d'ell, quan m'ensenyava un peix de vidre horrorós, que a mi em semblava meravellós, que tenien al bufet de casa seva. M'ensenyava les escates, fetes de vidre bufat i jo em fascinava amb els matisos vermellosos i rosats d'aquell peix i una altra cosa que em tenia embadalida era l'olor de la botiga (una drogueria) allà al passeig de Maragall...

Més tard van anar morint persones de la família, més aviat llunyanes, que tampoc no em feien plorar.

La meva trobada directa i furiosa davant la mort va ser als quinze anys, quan va morir en Rafa, un noi de la colla, a qui vam anar a veure a l'hospital, que va morir de càncer d'estómac. Allò va ser una tragèdia. En Rafa tenia 18 anys i m'havi promès que em portaria a ballar, perquè a mi encara no em deixaven anar de discoteca...

prefereixo no dir res - no avui, no ara - de la mort d'en Josep... el pare dels meus fills. Tenia 35 anys i un limfoma fulminant.

la iaia, que va morir quan jo no hi era ni tenia manera d'anar a l'enterrament...

A partir d'aquí hi va haver una treva, a la meva vida, van passar uns quants anys sense morts que m'afectessin.

I després... el tiet Manolo, els pares d'en joan Salvador, el tiet Miquel...

... i  no vull continuar parlant del tema, perquè demà es casa el meu fill gran i estic molt contenta.

Seria bonic que els meus morts poguessin ser a la festa...

hauria estat bé que de tot això en sortís un poema, però no sóc poeta. Papa, alegra-te'n: demà es casa el teu nét gran, el teu "Ferranicu".

12 de setembre, 2010

Ad captandum vulgus

imatge de google

Al meu poble, com que ens sobren els quartos, aquest cap de setmana s'han gastat una pasta gansa en una festa romana. Tant dissabte com avui hem tingut uns romans de pa sucat amb oli pul·lulant pel passeig de mar, amb unes tendes de pacotilla, una paradeta d'aus rapaces (pobres bèsties, que no saben si són romanes o medievals i allà, lligadetes amb una anella... a mi se'm parteix el cor, de veure-les), vàries paradetes de bijuteria que aquest cap de setmana era romana i la setmana que ve serà artesania de la terra, alguna parada d'embotits de Vic (els romans ja coneixien els embotits de Vic?) alguna altra de coques, pastissos... encara sort que no hi havia cap dònut, que sinó era per dir-los quatre paraules!uns quants gladiadors (no sé si eren romans, però jo n'he sentit algun parlar en argentí, que no pas espanyol),cavalls a la sorra, la platja "okupada", en fi... una festassa "a lo grande", que paga la casa! Ara, segurament, els que ho han organitzat em podran dir que sóc una esgarriacries, que en realitat han vingut moltes persones de fora a veure aquesta "faramalla romana" i que tot el que s'ha invertit s'ha acabat recuperant i que si naps i que si cols.

Però jo no m'ho crec.

O sigui que ahir, la festa romana va conviure amb la diada. Vaig sentir Els Segadors, així, de lluny, però no em va pas semblar que la cantessin en llatí (encara sort)...



Ho sento: no he trobat una altra cançoneta en llatí!!!!!

11 de setembre, 2010

No parlaré de la Diada

Avui, 11 de setembre, m'he promès a mi mateixa no parlar de l'11 de setembre. Perquè tot bitxo vivent ja sap que és 11 de setembre i perquè jo no tinc res més a dir. Sóc dona de poquetes paraules. O de moltes, però molts cops tinc mandra de dir-les i, molt més, d'escriure-les.

Per aquest motiu, i no per cap altre, al meu blog, avui, dia 11 de setembre, no penso parlar de l'11 de setembre.

Si voleu, compartim aquesta bellíssima cançó.


10 de setembre, 2010

llibres, mobles, nords perduts i correcció d'estil

Aquesta setmana, a la República Independent de Casa Meva hi han entrat quatre prestatgeries. Per fi he pogut acomodar uns quants (molts) llibres, que descansaven en bosses i/o caixes, morint-se de fàstic.
Quin goig, treure'ls la pols i donar-los una ubicació digna!


D'això: per sort, vam anar a ikea a les quatre de la tarda. A les sis, quan en sortíem, ja no s'hi podia donar un pas. Que content deu estar, el sr. Ikea!

Jo, quan sigui gran, voldria muntar un negoci com el seu. Alguna idea?



Molt pocs heu fet els deures, eh? la meva pregunta sobre el dia escollit pel nostre president per celebrar les eleccions l'ha contestat molt poqueta gent... jo fa tres dies que en sento parlar a totes les tertúlies i encara no me'n sé avenir. Com es poden comparar esdeveniments tant diferents? quan era petita sempre em deien que no es podien ajuntar pomes amb peres (potser s'oblidaven que sí que podia ajuntar peces de fruita i tots tant contents) però francament, en assumptes político-socials-ciutadans-etc, penso que hem perdut una mica el nord. O potser l'hem perdut molt, no només una mica. Ai, no sé.

On és, "la senyu"????

per cert, hauré de ser menys efusiva amb els signes d'admiració i/o interrogació, que diu en Monzó que hi ha gent que posa mots interrogants i molts signes d'admiració i que això no és correcte. Jo en sóc una, d'aquestes. Per tant, no sóc correcta.

Deumeu, a veure si la policia lingüística em fotrà a la garjola! argggggg... (només tres punts suspensius, com ha de ser)

08 de setembre, 2010

Tempestes de tots colors

Ahir a la nit va fer una tempesta preciosa. Nosaltres tenim molt de respecte, per les tempestes, ens hem carregat un parell d'ordinadors i un aparell d'aire condicionat, a partir de tempestes que ens han agafat amb els cables endollats. Per tant, quan veiem els llampecs que s'acosten pel cel, ens posem en marxa i ho desendollem tot, des de la tele fins al microones, passant per l'ordinador amb el mòdem.

El capità i jo ens vam apagar tots els llums i ens vam plantar davant la finestra de l'estudi, com aquell que mira la tele, o, si voleu una imatge molt més poètica, com aquell que contempla la llar de foc (canvia, la imatge, eh?)... i realment, el que vèiem era poètic. Amb un pèl d'angúnia i tot. Era, com us ho diria? un fenomen natural, que esdevenia espectacle als nostres ulls. Els llampecs anaven de núvol a núvol, dibuixant les venes i les artèries del cel i il·luminaven des de les cases del poble fins a la platja. Els trons els sentíem lluny, tot i que la tempesta la teníem molt a prop. Molt diferent de quan cauen llamps a terra, que els trons fan mitja por. Ahir era ben bé allò que em deien a mi de petita: Sant Pere arrossegava els mobles, potser per treure la pols, potser per canviar una mica l'ambientació del "piset". Sigui com sigui, va ser una tempesta tan curta com intensa i bonica.

I ara parlen del dia de les eleccions, que juga el Barça-Madrid. I jo em pregunto: què té a veure una cosa amb l'altra, si algú m'ho pot explicar? És que només tenim una neurona que no ens deixa anar a votar si volem veure el partit, o no podem veure el partit si anem a votar? O és que està fet expressament per donar tema per parlar, ara que no tenim temes per parlar? és que sempre estem fent punxa al llapis, coi! no n'aprenem.

Me'n vaig, necessito fruites i verdures i a plaça n'està ple!

06 de setembre, 2010

Desitjos?

Després de 38 anys de treballar - amb un any sabàtic pel mig, el curs 2007-2008 - comença un altre curs.

Un curs carregat d'il·lusions i d'interrogants, tant a nivell pedagògic com a nivell personal.

Què esperen rebre, els pares i mares, del servei de psicopedagogia d'una escola? Molts, equivocadament, esperen que treguis la vareta màgica que faci que les coses canviïn.





D'altres, per sort, són molt més realistes, però tots, en general,pares i mares, mestres, professors/es i altres professionals de l'educació i, sobre tot, els i les alumnes, desitgem que no ens donin sorpreses de darreres hores, que els partits polítics no ens canviïn lleis i consignes d'avui per demà en funció dels seus interesos electoralistes, que es posin d'acord i, en definitiva, que ajudin a que el sistema (que deixa moltíssim que desitjar però és el que tenim) es pugui desenvolupar amb el màxim possible de garanties perquè els nostres nens i nenes arribin a ser, si més no, bones persones i bons professionals en el seu dia.


Plof!

Si: m'adono que estic demanant la vareta màgica que alguns em demanen a mi. Ja m'ho semblava!

Bé, doncs, intentarem posar els cinc sentits més el comú... si ens deixen...

 Totes les imatges les he baixat de google.

02 de setembre, 2010

Somniar desperts

I els somnis, somnis són.

Avui no va de somnis d'aquells que es tenen dormint, sinó dels que es tenen despert.
M'he posat a llegir el diari, com cada dia, després de dinar, i m'ha vingut la son, però a mi no m'agrada fer migdiada, en tot cas, algun "cato" davant de la tele amb el diari a la falda, com les iaies-iaies de veritat.

Els pensaments volen i volen perquè la tele ni la veig (excepte quan comencin La Riera, és clar) i avui pensava com resulta de difícil posar les persones d'acord. Jo, que sempre pateixo per tot i per tothom, vaig, i escullo la pitjor professió que es pot escollir, tchts,tchts... ser un professional de l'educació (des de qualsevol àmbit) avui en dia és complicat.

Sant Tornem-hi: nens i nenes amb petits o grans problemes, necessiten ajuda. I aquí estic jo, sense vareta màgica ni res, ai senyor, que patirem... però és que ara, a més, hem de solucionar els problemes d'aquells que NO tenen problemes. Ai deumeu!

Que consti a les actes que sempre ho he dit, jo: els nens amb problemes reben tota l'atenció possible (que ja està bé) però aquells que no en tenen, han de baixar el seu ritme d'aprenentatge per posar-se "al nivell" dels altes. I això no és just. Per fi "des de dalt" se n'han adonat i ara ho volen solucionar. Però, com sempre, ells dicten les ordres i "allá te las compongas". Ja veurem què ens depararà el destí, perquè no crec que hi hagi gaire gent preparada per atendre a la diversitat dels superdotats... on vera...


(imatge de google)


Jo somio que un dia no gaire llunyà tots els nens i nenes seràn atesos per les seves justes necesitats.

Il·lusa!

Incís: Pepe, no intentes traducir "Sant Tornem-hi". Es intraducible, jomío. Quiere decir "hala, y otra vez lo mismo" (más o menos)

Mireu això: (argggggggggggg)

01 de setembre, 2010

Angoixa

La Gran Via Carles III s'ha començat a omplir d'aigua, a poc a poc. Una aigua blava i transparent, amb un fons blau de sorra fina i sense peixets ni cap mena de fauna. La gent, des de les voreres, s'anava tirant a l'aigua, vestida, naturalment (ens ha enganxat per sorpresa, la improvisada piscina) i nosaltres els hem imitat. Les meves malles vermelles (quan he tingut jo unes malles vermelles?) s'han anat empapant i al final me les he tret. Em molestaven per nedar. Les he llançat amb força a la vorera, per retrobar-les més tard. Tothom romania en silenci, nedant, remullant-se, refrescant-se. El bany ha durat fins que l'aigua, tan a poc a poc com havia anat omplint el carrer, s'ha anat retirant, deixant altra vegada l'asfalt, aquest cop net, lluminós, brillant. No hi havia cotxes ni semàfors. La gent, amb parsimònia, a càmera lenta, recuperava bosses, moneders, motxilles... jo no he trobat les meves malles vermelles però m'ha afanyat a posar-me una faldilla negra que he trobat. No era meva, però ningú me l'ha reclamat.

Tots els que venien amb mi han desaparegut del meu entorn i m'he trobat sola davant la casa on vaig viure onze anys de la meva vida i que és on actualment viuen en Ferran i la Marina. El carrer era ben sec, hi havia cotxes i els semàfors funcionaven. He mirat enrere i a la Gran Via Carles III ja no hi havia ni rastre de la piscina. L'autobús, el 43, baixava en aquell moment i he tingut el temps just de veure'l desaparèixer per la cantonada. Una corrua de cotxes li anaven al darrere. Tot era normal.

He entrat i havien canviat tota la decoració de l'entrada. Hi havia grans miralls i vidres; hi tornava a haver el porter, com abans de posar porters automàtics. Mentre el saludava he pensat (però no era mort?) però com que m'ha contestat amablement, he pensat que no, que no era mort. He caminat fins a l'ascensor i també l'havien canviat.

No m'agraden, els ascensors, em fan por i sempre que puc pujo a peu, però quan vaig carregada i he de pujar fins un sisè o setè pis, faig el cor fort i hi pujo. No anava carregada, només duia la bossa, però sabia que havia d'agafar l'ascensor per pujar al meu pis, al pis del meu fill. Sabia que ara mateix hi havia la meva tieta amb la seva família, però les meves cosines i el meu cosí eren petits, encara. I el tiet no era mort, tampoc, com el porter. Ho sabia i tanmateix, també sabia que allà hi ha, actualment, en Ferran i la Marina. He començat a angoixar-me mentre esperava l'arribada de l'artefacte.

Quab ha arribat m'he angoixat encara més. M'havia d'introduir en un tub molt estret, havia de posar els peus en unes petites plataformes que semblaven les de la moto d'en JS. Per no caure m'havia d'agafar en uns agafadors negres de metall i posar-me un cinturó de seguretat. Si et miraves bé l'ascensor, tenia forma d'aparell de gimnàs, d'aquells per fer peses. Però en vertical. No sabria pas com definir-lo, els somnis, és el que tenen. El veig però no el puc descriure.

He aconseguit arribar a dalt, he arribat suada i molt anguniosa. Ni rastre de la frescor del bany de Gran Via Carles III. La tieta m'ha obert la porta. El pis tenia una decoració mig xinesa, mig japonesa, en qualsevol cas, molt oriental i amb molts vermells. M'he mirat les cames. Ja tornava a portar les malles vermelles, però on me les he canviat? si jo havia agafat la faldilla negra just al costat de "Casa Jacinto"!

El microones pitava molt fort, com si s'hagués espatllat. La meva cosineta m'ha llepat la mà.

He obert els ulls:

la Taca em demanava, desesperada, que la tragués a fer pipí mentre el despertador m'indicava, tot pitant, que era hora de llevar-se.

imatge de google