22 de gener, 2016

Morts, princeses, preses de pèl i filosofades

Com tantes vegades... fa massa temps que no utilitzo l'espai blog.

Per què?

Doncs perquè, per mi, actualment, és més important anar vivint que anar explicant la vida.

Hi ha un munt de persones, més grans, però també persones més joves que jo, que estan desapareixent. I no parlo només dels famosos. També parlo de persones anònimes per la humanitat en general, però a qui jo coneixia per H o per B. Anònimes en el seu conjunt, però conegudes per als seus.

La mort és un tema molt tabú, per mi. Com per tothom, suposo. Em fa por, i també em fa mitja por parlar-ne.

Diuen que parlant d'allò que ens atemoritza, s'esvaeixen els nostres fantasmes i ens trobem millor, però no sé fins a quin punt, aquesta afirmació pot ser certa. Jo, intento ironitzar sobre la mort, pensar-hi de lluny, passar-hi de puntetes o bé ficar-m'hi de ple. I mai no me'n surto, amb la por de morir... com tothom!

Demà anirem a presentar "He d'anar-me'n" a Manresa. En principi, la presentació era a la llibreria Papers, però s'ha mort el pare del llibreter, en Joan Lluís Sagués Àlvarez, i - evidentment- ha anul·lat tots els actes que tenia previstos, fins dilluns. Demà, doncs, farem la presentació al Museu de la Tècnica de Manresa. A les sis de la tarda, tal com estava previst.

Tampoc no hi podrà assistir la Mati, una de les escriptores de Cornèlia Abril. S'ha mort el pare del seu marit... ho veieu? éssers anònims per molta gent, éssers estimats per als seus. I és que la mort ens marca a tots. I com diu la teoria de sistemes... una peça diminuta (per a algú) pot ser una gran peça per a algú altre, i pot fer que totes les peces del gran puzzle (la vida en ella mateixa) es moguin cap a un cantó o cap a un altre. I així continua la roda de la vida i de la mort.

Disculpeu, però els que em coneixeu bé ja sabeu de la meva dèria per la filosofia barateta.

De vegades, quan sento segons què, que diu segons qui... em penso que sóc molt més intel·ligent del que es pensa segons qui. I em sento estafada, com si portéssim anys i panys en què m'estic deixant prendre el pèl.

La vida ho és, una presa de pèl?

I la mort?

Què en penseu? Si és que algú, encara passa per aquí...

Ara us deixo. Els Reis li van portar a la Nit, la meva néta de dos anys i mig, un vestit magnífic de princesa, que li anava petit. Com que Ses Majestats van deixar un tiquet regal per poder-lo canviar... (Ses Majestats són previsores) els avis han canviat el vestit de Rapunzel, per un vestit de Ventafocs, ja que la Rapunzel no donava la talla (llegeixi's irònicament, és clar)... la Rapunzel, o era massa petita, o era massa gran. La ventafocs tenia totes les talles, et voilà!

Doncs això: anem a portar-li el vestit - preciós- de Ventafocs (el de núvia, ep!), que no és poca cosa, a la princeset Nit.



Que tingueu un grandíssim cap de setmana!

Si hi ha alguna falta (d'ortografia o d'estructura), queixes al "Maestro Armero", que ara no tinc temps de revisar res.

13 de gener, 2016

Cornèlia Abril a Horta!

Demà, dijous 14 de gener ,a les 19.00 hores, a la sala d'actes de la biblioteca d' Horta "Can Mariner",  presentarem  el llibre 'He d'anar-me'n'. De conflictes i decisions que capgiren la vida, de Cornèlia Abril, a qui ja coneixeu!

Tots aquells que no vau poder assistir a la presentació que vam fer a l'octubre a la Biblioteca de Catalunya, ara podreu conèixer la Cornèlia i les seves vuit ànimes!

No hi falteu, us encantarà, i a més, podreu comprar-vos el llibre, amb aquell "vale" que, de vegades, han portat els Reis i que no sabem en què gastar! 






Aquest primer treball de Cornèlia Abril serà presentat per les coautores que hi ha sota aquest pseudònim:

Sílvia Armangué
Mercè Bagaria
Pepa Bagaria
Maria Cirera
Montserrat Medalla
Matilde Nuri
Marta Pérez i Sierra
Carmen Sanzsoto

Es tracta d'un recull d'històries ben diverses amb un nexe comú: la decisió. Editat per Edicions Els Llums .
També comptarem amb la presència de l'autor Isidre Grau i l'editor Joan Ramon Riera.

Entrada lliure. Aforament limitat.


Fins demà!

02 de gener, 2016

BON ANY

Se m'enganxen els anys, els uns amb els altres. Els caps d'any, s'encadenen com en un engranatge sense principi ni fi.

Sabent, per descomptat, que sí que n'hi ha, de fi. El final ve quan menys t'ho esperes. Un seguit d'episodis vitals que també s'encadenen, com en l'engranatge del temps: una malaltia nova, una malaltia que ja existia i que, en un moment donat, s'esbrava i s'expandeix, un accident, una broma macabra del destí...

Malgrat saber que el final existeix, repeteixo que se m'ajunten els anys, l'un darrere l'alte; fa no res, érem tots a casa la tieta Fina, celebrant l'arribada de l'any 2000, tots preocupats per si els ordinadors petarien tots a l'hora, o discutint si el nou mil·leni començava el 2000 o el 2001. Molts dels parents, propers o llunyans, encara eren entre nosaltres. De nét, no n'hi havia ni un i els fill, o no tenien parella, o, si la tenien, no té res a veure amb les seves parelles actuals. 

I vet aquí que, ahir, dia 1, dia de Sant Manel, tornàvem a ser a casa la tieta Fina, amb quatre absències claríssimes, amb canvis a les famílies joves, amb néts corrent per allà i obrint una boca de pam davant el pessebre i davant totes les novetats de prestatgeries "verges" per ells. Intecanviant regals, perquè el dia de Reis ja no ens trobarem, com fèiem abans, perquè les famílies creixen i es multipliquen, tal com mana la llei de vida. I ens hem de dividir, d'alguna manera, o enfonsaríem els pisos de l'Eixample, i mira que són grans! (bé, són grans els que encara no s'han fet malbé)...

Ahir va morir (o ahir me'n vaig assabentar) la Rosa Cases, "Jaka". Una blogaire estimada, amb qui vaig fer tres o quatre cafès, juntament amb un grupet d'altres blogaires (la Júlia, la Montse, en Miquel, en Manel, la Cari, en Ferran, en Sani - que també va morir no fa tant-)... i que em va presentar oficialment l'Olga Xirinacs. Vam anar plegades a casa l'Olga, un estiu, i vam fer petar la xerrada durant un parell d'hores d'aquelles que no s'esborren mai de la memòria. La Rosa, una dona activa, molt activa, a qui el destí no ha tingut cap repar en frustrar l'activitat, perquè ell és qui programa la vida de tothom. Voleu dir-li Déu? Endavant, no us ho discutiré.

Fa dues setmanes (o una?) va morir la mare del meu cosí Xavier. A ella se la va endur allò que en diuen "una llarga malaltia", no, no era un càncer, però podria haver-ho estat. Una madrilenya de socarrel, amb nétes independentistes i del Barça! Un exemple de convivència!

Fa un any, havia mort la meva cosina francesa (catalano-francesa). L'Aurore, que l'últim que va fer per Ctalunya, fou empadronar-se a Berga, la seva ciutat natal abans de  l'exili forçat, i participar a la diada i a les votacions del frustrat 9-N.

Si t'hi fixes, hi ha pel món una pila d'avis i àvies de més de 100 anys, a qui el destí no acaba de decidir emportar-se. No és que els vulgui la fi, pobres avis, no! Però trobo que tot plegat és com una mena d'allò que he dit abans: una broma macabra del destí. Voleu dir-ne Déu? ja dic:no us ho discutiré.

Començo l'any sense cap mena de propòsit. Deixaré que flueixi. Em demano salut, sobre totes les coses. Per mí, però també per tots els meus. I, a poder ser, literatura. 

Ho deixarem així: salut i literatura, que no ens faltin, en aquest 2016, tan inestable políticament, que de tan inestable que es presenta, em fa dir "ja us ho fareu". Jo, tinc molt clar el que vull. I si no pot ser, encara, algun dia serà. No abarataré el meu somni. Però si la gent que m'envolta, i que ho tenia a tocar, no dóna la talla, per fer-ho malament, millor esperar!

MOLT BON ANY A TOTHOM!