22 de gener, 2016

Morts, princeses, preses de pèl i filosofades

Com tantes vegades... fa massa temps que no utilitzo l'espai blog.

Per què?

Doncs perquè, per mi, actualment, és més important anar vivint que anar explicant la vida.

Hi ha un munt de persones, més grans, però també persones més joves que jo, que estan desapareixent. I no parlo només dels famosos. També parlo de persones anònimes per la humanitat en general, però a qui jo coneixia per H o per B. Anònimes en el seu conjunt, però conegudes per als seus.

La mort és un tema molt tabú, per mi. Com per tothom, suposo. Em fa por, i també em fa mitja por parlar-ne.

Diuen que parlant d'allò que ens atemoritza, s'esvaeixen els nostres fantasmes i ens trobem millor, però no sé fins a quin punt, aquesta afirmació pot ser certa. Jo, intento ironitzar sobre la mort, pensar-hi de lluny, passar-hi de puntetes o bé ficar-m'hi de ple. I mai no me'n surto, amb la por de morir... com tothom!

Demà anirem a presentar "He d'anar-me'n" a Manresa. En principi, la presentació era a la llibreria Papers, però s'ha mort el pare del llibreter, en Joan Lluís Sagués Àlvarez, i - evidentment- ha anul·lat tots els actes que tenia previstos, fins dilluns. Demà, doncs, farem la presentació al Museu de la Tècnica de Manresa. A les sis de la tarda, tal com estava previst.

Tampoc no hi podrà assistir la Mati, una de les escriptores de Cornèlia Abril. S'ha mort el pare del seu marit... ho veieu? éssers anònims per molta gent, éssers estimats per als seus. I és que la mort ens marca a tots. I com diu la teoria de sistemes... una peça diminuta (per a algú) pot ser una gran peça per a algú altre, i pot fer que totes les peces del gran puzzle (la vida en ella mateixa) es moguin cap a un cantó o cap a un altre. I així continua la roda de la vida i de la mort.

Disculpeu, però els que em coneixeu bé ja sabeu de la meva dèria per la filosofia barateta.

De vegades, quan sento segons què, que diu segons qui... em penso que sóc molt més intel·ligent del que es pensa segons qui. I em sento estafada, com si portéssim anys i panys en què m'estic deixant prendre el pèl.

La vida ho és, una presa de pèl?

I la mort?

Què en penseu? Si és que algú, encara passa per aquí...

Ara us deixo. Els Reis li van portar a la Nit, la meva néta de dos anys i mig, un vestit magnífic de princesa, que li anava petit. Com que Ses Majestats van deixar un tiquet regal per poder-lo canviar... (Ses Majestats són previsores) els avis han canviat el vestit de Rapunzel, per un vestit de Ventafocs, ja que la Rapunzel no donava la talla (llegeixi's irònicament, és clar)... la Rapunzel, o era massa petita, o era massa gran. La ventafocs tenia totes les talles, et voilà!

Doncs això: anem a portar-li el vestit - preciós- de Ventafocs (el de núvia, ep!), que no és poca cosa, a la princeset Nit.



Que tingueu un grandíssim cap de setmana!

Si hi ha alguna falta (d'ortografia o d'estructura), queixes al "Maestro Armero", que ara no tinc temps de revisar res.

7 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Em sembla que parlar de la mort no és fàcil per a ningú. Molt millor parlar de princeses! :)

M. Roser ha dit...

Ai la mort, ja sabem que forma part de la vida, però sovint se'ns oblida...Penso que a la majoria de persones ens por parlar-ne, més que res perquè no sabem què passarà, és una mica por a allò que no coneixem!
I tens raó, ens deixen moltes vides anònimes que formen part del nostre món proper o llunyà, però món al cap i a la fi.

Si la meva reneboda (6 anys) veiés aquest vestit de princesa, se n'enamoraria; a ella també li'n van dur un però aquest moderns ja no sé n com es diuen i a ella li va encantar!
Bon vespre.

Joana ha dit...

Cert, no en parlem, però ella, ben tossuda, ens envolta, fins que ve per nosaltres...
Per tant, com bé dius, viu la vida!, és el que tindrem.
Per quan presentació a Mataró? :)

Oliva ha dit...

LA MORT N'ES LO PITJOR,LA MANERA D'ARRIBARI SI,(OPINIO PERSONAL).
VIU A "TOPE"...EL FUTUR ES IMPREVISIBLE.

pons007 ha dit...

La mort es natural, li passa a tothom, menys a aquesta medusa, però es l’excepció que confirma la norma.

Olga Xirinacs ha dit...

Estimada princesa de la trena: ¿et veus obligada a triar entre escriure i viure? ¡Si és el mateix! Va, no siguis Ventafocs i emprova't la sabata.
Una solució: fes el post més curt. Saber resumir és una virtut.
(No ho dic per mí, que de vegades no i de vegades sí).
Petonets.

Josep ha dit...

Hola, Montse.
La nostra societat està entestada a negar-ho, en què no pensem en ella, en què girem l'esquena i ens agafi com i quan vulgui, sense que hàgim pogut tan sols plantejar-nos si ens agradaria preparar-nos per quan arribi aquest moment, o com fer-ho. Per què ens costa tant parlar de la mort, nomenar-la, afrontar-la? Fem pel·lícules de terror sobre ella o comèdies d'humor negre, però rara és la vegada que parlem seriosament i pausadament sobre ella. És un tema tabú. La nostra societat ha construït un mur infranquejable per aïllar-nos individualment de la mort.

Perdona la "parrafada", de debò. Només et puc dir que la mort no em fa por. Diem que la mort forma part de la vida, és veritat, però també hem de pensar que tan sols és una cosa més de la ment. L'he vist més d'una vegada, per això ho dic. No passa res.

Saps una cosa, Montse? Ara, fes-li cas a l'Olga.
Una abraçada gran.