La tristor

La tristor va i ve.

Avui ha vingut a veure'm, no m'heu de preguntar per què, jo mateixa no ho sé gaire, per què.

De vegades ens passem la vida fent coses que ens sembla que agradaran a la majoria de les persones estimades que ens envolten; fins i tot arribem a pensar que a les persones que ens són més o menys indiferents també els agradarà, allò que fem, perquè com que ho fem tan convençuts!...

I llavors resulta que mires al teu voltant i tens mitja humanitat d'esquena. La mitja humanitat que t'interessa, és clar, perquè l'altra t'és ben indiferent.

Bé, tampoc no és que estigui d'esquena: és un sentiment que no acabes de copsar.

I llavors penses "què he fet" o "què no he fet". I intentes analitzar: del que he fet, què ha pogut molestar a X, a Y, a Z... i d'allò que no he fet, què ha pogut molestar a X, a Y, a Z... i arribes a la conclusió que de tan senzills que som, som ben complicats, vet-ho aquí!

I llavors et dius "jo vaig fent tot el que el cor em dicta, però de vegades el cor es pot equivocar". I intentes tranquil·litzar-te, però no sempre ho aconsegueixes.

I llavors no hi ha pastilles ni teràpies que valguin. Arriba la tristor, envaeix el teu territori i et deixa fet pols.

I no et pots explicar amb paraules perquè les paraules fugen de tu com per art de màgia.

Què es pot fer, quan la tristor ve sense avisar?

Què, amb la mitja humanitat que tant t'estimes i que se t'ha girat d'esquena?

Què, amb qui no t'ha entès o no ha entès que no sempre pots estar amb els ulls ben oberts veient el que passa al teu voltant perquè de vegades el teu voltant és tan borrós que no pots sortir del teu petit cercle sense marejar-te, sense sentir vertigen o sense pensar que cauràs des de molt amunt?

La tristor no m'agrada, però s'entesta en fer-me companyia molt més sovint del que voldria.

Bon dia, tristor!

La meva glicina, sembla que plori...

Un premi blocaire/Un premio bloggero

Fa uns quants dies, l'Anna, a qui estic molt agraïda, em va atorgar aquest premi blogaire:

És curiós, perquè a falta de consideració per part dels "de més amunt", i veient, com veiem, que moltes vegades la literatura blocaire (o blogaire) és molt millor que la literatura oficial, ens anem concedint premis entre nosaltres. Si que és veritat que de vegades ho fem més per la simpatia que ens desperten els uns o els altres, però aquest és un sentiment tan humà... oi?

Moltíssimes gràcies, doncs, Anna. I no et sàpiga greu que jo no continuï la cadena, sinó que li dediqui el premi a totes les dones blocaires, perquè estic segura que, qui més qui menys, en aquest món en el que ens ha tocat viure, ha de fer un gran esforç per fer-se un lloc digne... i si encara ens queda un xiquet de temps per escriure... millor que millor.
_______________________________
Que tingueu tots una bona diada montserratina!
Felicitats a totes les Montserrats!!!
Per a totes elles, una sardana, una de les sardanes que m'agraden més i que més m'emocionen. He de confessar que les sardanes m'emocionen poc (digueu-me apàtrida) però n'hi ha algunes que... algun dia ho explicaré. Au!

"La Maria de les Trenes"

Pel Barbollaire amb amor

Barbollaire, mai no diguis "mai ". Tu, poeta, que ets un home de ment oberta, "opend mind", no em pots dir que no compraràs mai una música determinada. A mi, que sóc fan de l'òpera (si pot ser, en directe) i que he "mamat", igual que tu (potser uns anyets abans, però no tants, ep!) Pink Floyd, Genesis, Supertramp, Queen, etc,etc... que sóc amiga de Bach des de " in nihilo tempore", no em pots dir, senyor Poeta amb majúscules, que et negaràs a escoltar la música d'un parell de germans (em sembla que són germans, però ho hauria de tornar a mirar) que, en tribut al seu gust per la música de Mozart, es fan dir "Lacrimosa", només perquè són "gotics" (paraula que per mi té molt més a veure amb catedrals que no pas amb grups musicals, però que m'és absolutament igual, jo potser els escoltaré vestida de hippie o de marinera, o amb jeans i samarreta, que no em caldria vestir-me de negre i pintar-me llàgrimes i ulleres, per escoltar-los (i a tu tampoooooooc) (per cert, ulleres naturals ja en tinc, que diuen que això d'estar massa prim fa fer ulleres, ai, las, mira tu por donde!)

Ja no et foto més rollo. Aquí et dedico un altre video d'aquest parell de gòtics, que a mi m'agraden molt i que vaig descobrir a través d'un nano mooooolt jove que em va anar fent conèixer que hi havia vida després dels Rollings, hehehe... i és que, com dic moltes vegades, els joves ens poden ensenyar molt! Escoltem-los una mica més!

Anna, tinc pendent "allò" i avui o demà ho penjaré, eh? no m'oblido de tu. Petonets...

Vine - Ven

Vine,

Entra,

Llegeix,

Olora la rosa, acaricia-la, mira-la, però no la tallis... sisplau!

Queda't tota l'estona que vulguis, et deixo la música posada, t'agrada?

I, ja ho saps, torna a casa mea quan et vingui de gust.

Feliç Diada de Sant Jordi!

Ven,

Entra,

Lee,

Huele la rosa, mírala, acaríciala, pero por favor, no la cortes...

Quédate todo el rato que quieras .

Vuelve cuando te apetezca. Te dejo la música puesta ¿Te gusta?

¡Feliz Día de Sant Jordi!

Plou i fa sol, per això em pentino jo (Va de cine)

... però no porto dol ni n'he portat mai, però mai, eh? el dol es porta a dintre, diuen, veritat que si? Al menys en el meu cas, és cert.

Ahir van estrenar una peli. Mai no havia anat a veure una peli el mateix dia de l'estrena i ahir ho vaig fer. Pensava que com que era el primer dia que la feien hi hauria cua, però no. Erem unes 60 persones al cine, així pel cap baix. I ho dic amb el cap baix perquè jo sóc de lletres i potser no vaig comptar prou bé. Però hi havia molt poqueta gent.
I això que la Coixet s'ho mereix. I la Penélope. I l'obra, en ella mateixa. Llamp de llamps, com diria el capità Haddok, no puc recordar el nom del protagonista, però em recorda molt un dimoni que alguna vegada ha visitat aquest blog. Fa temps, ara ja no ve. Prometo buscar el nom i "enmendallo". Ara he de sortir, però volia ser útil a algú a l'hora de triar peli per aquesta nit.

Elegy està molt bé. Si t'agrada la Coixet, ep!

Apa, ara torno...

¡Pues coja un taxi, oiga!

Había una vez una pareja de treinta y pico que decide hacerse socia de una mutua por si las moscas. Viven en Barcelona y, de momento, no tienen intención de cambiar de domicilio. Cada mes van pagando religiosamente las pesetas, primero, los euros, muchos años más tarde, para que, el día en que lo puedan necesitar, cuando se hagan (más) mayores o incluso viejos (si pueden llegar a viejos, porque eso de llegar a la tercera edad les parece un eufemismo recaudatorio de cajas de ahorro y similar). O sea, que si llegan a viejos ya no tendrán que preocuparse por médicos, análisis y otras historias porque en su vejez habrán pagado con creces todo lo que puedan necesitar. Eso, amén de pagar (también) religiosamente la seguridad social, porque ya se sabe que si el susto es grande, lo mejor es que lo lleven a uno a un gran hospital, que suele estar mucho mejor equipado que una clínica de mutua. Bueno, de eso no están tan seguros, es lo que oyen decir a todo el mundo, médicos incluídos, así que, por si las moscas, pagaremos mutua privada + seguridad social, que, por otra parte, es obligatoria si quieres trabajar con toda garantía y eso.

En un momento dado, el marido, que gracias a los dioses ha llegado a viejo, es operado con éxito en un hospital de la seguridad social (menos mal) aunque le hayan jugado algunas malas pasadas haciéndole esperar demasiado para análisis, pruebas y la misma operación (que parece que como son viejos, se los quieran quitar de encima, papá, por dios, no digas eso, todas las personas somos iguales ante la ley y ante la medicina y, que dices, desgraciada, todavía no sabes que hay unos que siempre son más iguales que otros, vamos a dejarlo así, papá, no nos cbreemos, que para curarse hace falta estar de buen humor)...

Operación exitosa. Un año más de vida normalizada y luego la muerte. Tocaba, estaba escrito.

¿Qué pasó con la señora? Bueno... se desplazará a vivir donde su hija, porque así estará más acompañada. En su propio pisito, pequeñito pero confortable, pero dejará Barcelona porque ya es muy mayor y estará mejor atendida en el pueblo, con su hija. Bien. ¿La mutua? No hay problema, señora, usted cada vez que tenga que ir al médico, hacerse una radiografía, visitarse con un especialista... coge el tren y viene a Barcelona. ¿El tren? Pero si en donde estoy ahora también hay gabinetes médicos y sitios donde esta mutua tiene "radio de acción" y, señora, no me toque las pelotas (bueno, no, eso no lo dijo, sólo lo pensó). Su póliza de usted sólo cubre Barcelona. Si, pero yo ahora vivo en... pero su póliza sólo cubre Barcelona, así que o Barcelona o...) Oiga, estoy pensando... ¿por qué no pago un suplemento y "me dejan" que escoja un médico de cabeceera de los que trabajan con su mutua en mi pueblo?... Vamos a ver,¿qué edad tiene usted? 80 años. ¿80 años? ¿Cómo quiere usted que con ochenta años la mutua le cubra un médico fuera de Barcelona? ¿Como quiere, con la miseria que está pagando, que la mutua le cubra sus necesidades? Si, mire, pero hace cuarenta años que pago, yo creo que tendría derecho por lo menos a escoger un médico de cabecera, porque con lo que ya llevo pagado y lo poquito que he utilizado cuando estaba sana... ¡Señora! Es que con ochenta años no puede usted pedir más, ¡algo tiene que tener! No, mire, yo no pido salud, sólo pido que me pueda atender un médico que pertenezca a "su" (mi?) mutua, ya que llevo 40 años pagando y es AHORA cuando lo necesito y... Vieja estúpida (eso no lo dijo, lo pensó) cómo puede usted pensar que con lo que paga, blablablabla... ¡váyase al seguro! ¡y si no quier ir a Barcelona en tren coja un taxi!

Ya, si... yo ya se lo dije a mi marido pero no me hizo caso, él siempre decía "tranquila, mujer, que después de pagar toda la vida, ya verás qué bien nos cuidarán" pero yo es que nunca confié... en fin...

Tranquila, mamá, algo haremos. Callar, seguir pagando por si las moscas y tener que "bajar" a Barcelona tantas veces como sea necesario porque es impensable que alguien de 80 años tenga una salud de hierro.

¿Qué se pensaban, estúpidos? (eso no lo dijo, lo pensó).

Calla y paga. O coge un taxi.

Imagen: http://www.pseditorial.com/2005/Julio/vejez.gif

I jo que no ho entenc!!!

Molt bé, finalment sembla que sindicats i patronal s'han posat d'acord i els autobusos de Barcelona ja no faran la vaga indefinida que tenien prevista. Han tardat molt, no? total, per arribar a prendre una decisió que els convencés a tots plegats... i és que jo no ho entenc:

Tant, costa, que els empresaris paguin el que toca i facin el que diu la llei? I si la llei està mal feta, per què no la canvien?

I si el sou i la jornada laboral són injustos, per què els ha costat tant als empresaris donar el braç a tòrcer?

Tan ineptes, són, que no s'adonen que un treballador necessita descans entre les hores de treball per - precisament- treballar millor?

I si és que la llei estava ben feta, que els treballadors tenien el que era just, per què demanaven més?

Per què - pregunto, en la meva ignorància total de les coses- cada vegada que hi ha d'haver una remodelació de conveni - sigui en la feina que sigui- cal que els treballadors facin vaga per reivindicar el que es suposa que és seu?

És com aquell estira i afluixa dels "mercadillos", que és de cortesia regatejar amb el preu perquè sinó no queda bé?

Que mira que em costa, a mi, caram, que una vegada vaig comprar una tetera al "Zoco" de Marraqueix i gairebé em vaig haver de barallar amb el venedor perquè a la primera de canvi li pagava el que em demanava. L'home es sentia decebut i vam haver de començar un estira-i-arronsa fins que em va vendre la tetera a meitat del preu amb què havia començat. Això és normal?

I doncs?...

En una societat capitalista i tal i tal, digueuin el que vulguin, la nostra societat és capitalista pels quatre costats i fins i tot pel cinquè, encara hem de fer vagues, com al segle XIX, per obtenir el que és just? "Vamos" hombre...

És que no ho entenc, us ho juro. Ja ho sabeu, sóc una mica curteta. Einggggg...

Across the Universe

Què passaria si a Barcelona hi hagués un terratremol? Es mobilitzaria algú o els deixariem morir per estúpids, pijos i prepotents?

¿Qué pasaría si en Barcelona hubiera un terremoto? ¿Se movilizaría alguien o los dejaríamos morir por estúpidos, pijos y prepotentes?

Arare. Emigrant a Barcelona. Immigrant a Blanes.

Conversa amb un marit mort

Estimat Josep

He sortit a caminar - ja fa temps que no puc córrer, per això dels genolls, noi, que els anys no passen en va - m'he endut l'mp4 que em va regalar la Mar... que qui és, la Mar? la Mar és la novieta del nostre fill petit. Està de guapo! Si el veiessis! Farà 22 anys. Vint-i-dos anys, Josep! T'imagines? Recordes quan em vaig quedar embarassada, que jo et deia que no sabia si volia tenir-lo, un tercer fill? Sort que em vas fer canviar de pensament, perquè aquest nen ha estat el nexe d'unió entre els nostres fills i els d'en J.S.

Que per què t'escric ara? perquè em ve de gust! Suposo que no has pensat mai que t'havia oblidat! ah, encara sort... ja ho saps. Saps que des que vas marxar, cada dia de la meva vida hi ha hagut un pensament per tu. Espero que - allà on siguis- estaràs bé, si és que ets en algun lloc, que això jo no ho tinc gens clar.

Però jo et deia això de l'mp4. Un altre dia t'explicaré què és, ara no, que encara m'he d'anar a dutxar, que arribant de caminar m'he pres un cafè i m'he dedicat a llegir blogs... que què són els blogs? ja t'ho explicaré un altre dia, el mateix dia que t'expliqui això dels mp4, d'acord?

Doncs bé, la cosa està en que en aquest petit aparell m'hi vaig gravar cançonetes que m'jaudessin a caminar lentament primer, una mica més depressa després, ràpid ràpid al cap de mitja horeta, abaixar el ritme al cap de deu minuts més... i després, lentament altra vegada, fins acabar el circuit, a casa. No, carinyo, a casa nostra, no. A casa meva... actual. On visc amb en J.S. Saps? L'estimo. Ens estimem. I som molt, molt feliços. Però no pateixis, a tu mai no t'he deixzat d'estimar, t'ho prometo.

Que si es pot? I tant, que es pot! Jo t'ho aniré explicant i t'ho demostraré. Fins ara no ho havia fet mai, això, però mira, avui, escoltant la nostra cançó - recordes?- Killing me softly whit his song - quan ja començava a caminar una mica més a poc a poc, poc abans d'arribar a casa i poc abans de posar-me a fer estiraments amb el "Siciliano" de Bach - si, què vols? continuo sent una incondicional de Bach, què pensaves, que canviaria, amb els anys, potser? Jo ja t'ho deia, que la personalitat no canvia, que el que podem canviar són les conductes- bé, doncs mentre sentia la nostra cançó he pensat que t'escriuria, i que t'explicaria tantes coses que fins ara només t'he explicat amb el pensament.

I és que això dels blogs, tu, és una passada... no sé, jo, no sé si amb tant de spam i tanta història, arribaràs a llegir aquestes paraules. Tant de bo, perquè te n'he d'explicar un munt, de coses, en 20 anys - o 21? - com passa el temps! en tots aquests anys n'han passat tantes, de coses... per exemple, ja ets avi, encara que tu no ho saps. Si. No pateixis, en J.S. és l'avi perfecte, tal com ho hauries estat tu.

No, home, no, no pots tornar! Que no, home, que series la primera persona a la història! No. Ja estàs bé allà on ets. Si, no? I més després de tant de temps. Home, no, ara no pots tornar, que ens faries una putada. Si, és clar, viuries entre nosaltres. Però calla, home, que em fas riure! No pateixis. Ell m'estima i jo l'adoro. Ens cuida, ho ha fet sempre des que ens vam trobar, poc després que te n'anéssis. Si. No pateixis. Descansa, jo m'ocupo de tot. Ostres, tu, que m'he d'anar a dutxar, que encara he de fer un pastís de poma, que avui venen a dinar... si, si, continuaré, t'ho prometo.

Una abraçada, Josep. Fins a sempre.

Gracias Xurri

No tiene desperdicio.

Premi blocaire :D

En Ramon per la seva banda i en Josep Lluís per la seva m'han regalat un altre d'aquests premis que tenim per la Blogosfera. Gràcies a tots dos, considero que aquests "premis" són floretes que ens diem els uns als altres, que ja està bé, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. I tots som prou eixerits com per merèixer-nos alguna floreta de tant en tant... no? Disculpeu-me si jo no segueixo la tanda i el deixo aquí, damunt la taula del meu blog,. Si, aquí, que no el veieu? al costat de la copa de cava... brindem? Xin-xin, pels blocaires! Gràcies, guapos!!!

Perquè qualsevol dels meus amics i amigues blocaires se l'endugui al seu blog per tenir-lo a la vitrina dels objectes virtuals, que no és poc! per cert, si quan veniu no hi sóc, seintiu-vos com a casa... podeu passejar per la biblioteca, per la terrasseta... si teniu pipi el lavabo és al fons a l'esquerra... com sempre... d'això, que si voleu també podeu agafar una rosa.

Les blanques són les destinades als amics. Si. D'aquestes. Molt bé! Si, un petonet. Jo també t'estimo, records a la família... a veure si escrius més... de res, home/dona, ja ho saps, fins a sempre!

Una abraçada,Ramon. I una altra per tu, Josep Lluís!

Les bases del premi:

“El 1er lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura i, amb ell, es vol reconèixer els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, que està i roman, innat, entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Decálogo para la supervivencia de la novela (Verdú- Barranco)

Acabo de escribir un post en Liter-a-tres, que también voy a "colocar" aquí, porque me interesa cualquier cosa que me podáis decir . Venga, no seáis tímidos. ¿Qué opinais?

Aquí va:

El martes, 8 de abril (anteayer) leí un artículo en La Vanguardia que me hizo reflexionar además de encantarme. Se trata del artículo de Justo Barranco llamado “Verdú da un decálogo para la supervivencia de la novela”. Intenté acceder a él a través de L.V. digital, pero es de aquellos que si no pagas no puedes leer, así que evitaré copiarlo entero de mi Vanguardia de papel convenientemente comprada y pagada, porque me da pereza, pero intentaré comentarlo.

Empieza así: Adaptarse o morir. Dice que esta es la máxima que aplica Vicente Verdú a la novela, tantas veces enterrada, “porque no se puede seguir escribiendo como si no existiera el cine, la televisión, como no se puede pintar hoy como los prerrafaelitas”

Dice Barranco que según Verdú, muchos autores reproducen los modelos del XIX, cuando no había otro medio de conocer el mundo que a través del libro. Sigue diciendo que hoy la escritura ha de reclamar lo que sólo se puede decir escribiendo. Que su papel no es contar aventuras sino relatar el mundo interior, para lo cual, dice, se necesita precisión y belleza. Sigue diciendo Barranco que Verdú propone un decálogo de reglas para la supervivencia de la novela, nacido de su primera novela “No ficción”, publicada por Anagrama.

Dice que la novela debe mostrar resistencia al intento de convertirla en cine, porque eso es lo que se hace con las novelas del XIX que atendían a un mundo sin cine. Que la fantasía y la intriga son mundos estereotipados y están fuera de tiempo. Que en el texto tiene que haber un placer de principio a fin, que no valen estructuras prefabricadas, sino la belleza de la inmediatez. Que la novela contemporánea que no haya asumido la fragmentación – como la de los blogs- “se ahogará en su jactancia” y que el desarrollo del libro debería obedecer a una red de experiencias que planteen un tutti frutti para el multipolar lector de hoy. Que debe haber una interacción con el lector y un cultivo del mundo interior, que la tercera persona, omniscente, ya no vale, que suena falsa y que hace falta humor porque sin ironía no hay contemporaneidad.

Por último, dice Barranco que dice Verdú (oichs…) que poner al día la literatura “es perder la sacralización de la idea de escritor y de novela”. Que hoy todo el mundo escribe (cierto) y el escritor es un productor como otro cualquiera.

Bueno, que me perdone el Sr. Barranco por haberle pisado el artículo, pero es que me interesaba mucho debatirlo. No lo he copiado al pie de la letra, como veréis los que lo habéis leído.

Me ha parecido genial, es por ello que lo he querido compartir y que me gustaría saber qué opináis al respecto.

Gracias, Sr. Verdú. Gracias, Sr. Barranco.

Preguntes probablement sense resposta

Margaret Donaldson, a la seva obra "La mente de los niños" diu que l'escola existeix per al bé dels nens, però es planteja si l'escola és realment bona per als nostres nens.

Per què - diu- els nostres nens comencen il·lusionats l'activitat escolar, quan arriben a l'adolescència mostren, en alts percentatges, la desil·lusió i el sentiment de fracàs?

La mente de los niños
Margaret Donaldson
Ed. Morata, 1993

Per què? - pregunto també jo- aquells nens i nenes "tan monos" que escolten a les mestres (cada vegada menys, ep!) i que estan tan il·lusionats per aprendre, arriba un moment - i no és precisament l'adolescència, tot i que a l'adolescència és quan ens n'adonem més perquè es manifesta en tota la seva esplendor - arriba un moment, deia, que deixen d'escoltar i deixen de mostrar-se agraïts per tot allò que aprenen?

Podria ser que l'escola que tenim no fos l'adequada a les necessitats actuals de la societat? Per què ens mostrem tan reacis als canvis d'actitud? (que no m'estic referint als canvis de programa o de pla d'estudis, que ja us veig a venir... nonono. Canvis d'actitud, obertura de ment per saber en quin moment una societat necessita una cosa o una altra sense que ningú s'esquinzi les vestidures)

_______________________

Boris Cyrulnik, a "Los patitos feos", parla de la resiliència, o capacitat per superar una infància desgraciada. A les conclusions del seu llibre, Cyrulnik acaba dient (...)" habrá un momento político para luchar contra los crímenes de guerra, un momento filosófico para criticar las teorías que preparan esos crímenes, un momento técnico para reparar las heridas y un momento resiliente para retomar el curso de la existencia"

Los patitos feos

Boris Cyrulnik

Gedisa editorial,2002

__________________

De veritat? Quan arribarà el moment en el qual la societat prendrà consciència del que s'ha fet malament, fins i tot en contra de la voluntat del poble ?Quan arribarà el moment tècnic que pugui reparar les ferides de tanta gent que passa gana o que es veu rebutjada perquè pertany a una altra ètnia o a un altre col·lectiu? Quan, la societat, trobarà el moment de resiliència per renéixer de la porqueria en què s'està convertint?

Ho veuré, jo?

Pel Gatot

C III

Gat

Tinc la cua molt senyora,

i el pèl m'ondula nevat,

però em veden el terrat

perquè, diuen, "és d'Angora".

Faig vida d'anacoreta,

i el lluç, me'l donen bullit.

Hec amb la pota el mosquit

i embullo el fil i la beta.

Ja m'agrada aquesta vida

una mica esmorteïda,

i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries

fer-te amb gats sense manies

que et donessin un disgust.

Mercè Rodoreda (Bestioles)

Tota la poesia de Mercè Rodoreda
Agonia de llum
la poesia secreta de Mercè Rodoreda
Angle, editorial

Us trobaré a faltar-Os echaré de menos

Ara torno... us trobaré a faltar!

Ahora vuelvo... ¡os echaré de menos!

______________________________________________________

¿Alguien recuerda esta película? A mi me encantó...
Os estaba buscando una música pero me topé con el trailer de "Baraka"...

Primavera?

Ara seriosament: a vosaltres, la primavera us altera la sang? perquè jo estic feta un drap... em llevo amb els ànims per terra i m'arrossego tot el dia com un cuc, això és normal? si? és que jo no me'n recordo, d'any en any, cada any és una sorpresa, estic "xuff" i dic "què em passa?" i llavors recordo que fa quatre dies (o cinc) que ha començat la primavera, buf buf buf, és que jo sóc bitxo de tardor!

També sóc bitxo de dia, que sé que hi ha gent que a la nit es revifa i en canvi jo a les 7 del matí ja salto com una cabra i a les onze de la nit se'm tanquen els ulls, quines coses passen, eh?

En fi, que la primavera no és per mi, està vist.

Oichs...- diu ella, arrossegant la bèstia. *


* Aquella bèstia que tots portem a dins.

* Expressió que vaig aprendre del meu amic Carles.