28 d’abril, 2008

La tristor

La tristor va i ve.

Avui ha vingut a veure'm, no m'heu de preguntar per què, jo mateixa no ho sé gaire, per què.

De vegades ens passem la vida fent coses que ens sembla que agradaran a la majoria de les persones estimades que ens envolten; fins i tot arribem a pensar que a les persones que ens són més o menys indiferents també els agradarà, allò que fem, perquè com que ho fem tan convençuts!...

I llavors resulta que mires al teu voltant i tens mitja humanitat d'esquena. La mitja humanitat que t'interessa, és clar, perquè l'altra t'és ben indiferent.

Bé, tampoc no és que estigui d'esquena: és un sentiment que no acabes de copsar.

I llavors penses "què he fet" o "què no he fet". I intentes analitzar: del que he fet, què ha pogut molestar a X, a Y, a Z... i d'allò que no he fet, què ha pogut molestar a X, a Y, a Z... i arribes a la conclusió que de tan senzills que som, som ben complicats, vet-ho aquí!

I llavors et dius "jo vaig fent tot el que el cor em dicta, però de vegades el cor es pot equivocar". I intentes tranquil·litzar-te, però no sempre ho aconsegueixes.

I llavors no hi ha pastilles ni teràpies que valguin. Arriba la tristor, envaeix el teu territori i et deixa fet pols.

I no et pots explicar amb paraules perquè les paraules fugen de tu com per art de màgia.
Què es pot fer, quan la tristor ve sense avisar?
Què, amb la mitja humanitat que tant t'estimes i que se t'ha girat d'esquena?
Què, amb qui no t'ha entès o no ha entès que no sempre pots estar amb els ulls ben oberts veient el que passa al teu voltant perquè de vegades el teu voltant és tan borrós que no pots sortir del teu petit cercle sense marejar-te, sense sentir vertigen o sense pensar que cauràs des de molt amunt?

La tristor no m'agrada, però s'entesta en fer-me companyia molt més sovint del que voldria.

Bon dia, tristor!

La meva glicina, sembla que plori...

24 comentaris:

Rita ha dit...

T'he entès perfectament, arare. També el tinc a vegades aquest sentiment i no ho hagués sabut explicar tan bé com tu ho has fet. No tinc resposta, però... Tirar endavant, potser, només...?
Que tinguis molt bona setmana, maca, uns petons

Glòria ha dit...

A mi també em ve a fer companyia la tristor més vegades de les que voldria. Has descrit molt bé el sentiment.
Bona setmana, Arare.

Gatot ha dit...

ahir? a tu també?
deu ser la mtja lluna... (o digues-li energia)

avui... només una refregada com qui no ho vol...

em sembla que hauria de dormir una mica...

barbollaire ha dit...

Mariana...

una abraçada.
Una bossa de petonets salats i blaus :¬)***

Joana ha dit...

A vegades hi trobem una causa , a vegades s'instal.la una disortada melangia, a vegades una crua realitat. Com l'alegria, amb motiu o sense. Dies de tots colors "Reina mora".
Un petó!

pepi ha dit...

Hola Arare!
M'atreveixo amb el comentari primer perquè he vist que demanes un per caritat i m'ha fet molta gracia. Segon perquè m'ha agradat la teva exposició de la tristor. A vegades, a mi també em pasa, però jo no sabria fer una descripció tant acertada. De tant en tant entro en el teu blog i llegeixo. Avui he pogut dir-te alguna cosa.
gracies

Eli ha dit...

Buffff...
Aquestes sensacions, també les he sentit moltes vegades....
Avui, concretament, però, és un dia de mala llet...
I jo, que vaig cridant pel mon, que cal ser positiu, i avui, per més que ho intento, no hi ha manera...
Res tu, tanta mala llet, com tristor.. tot es passarà... o.. això espero!!!!
Anims!!!!

Josep Lluís ha dit...

Si la tristesa és un sentiment, una emoció que sentim quan perdem quelcom. Qui no sent o ha sentit tristesa en algun moment?.

De vegades ens sentim tristos perquè pensem que estem sols. Si ho estàs que ni sigui per això, només has de donar una ullada al teu voltant, veig molta gent que t’estima.

Amunt!

Vert! ha dit...

Es tristor? Es malenconia? No sent el mateix, totes dues formen part de la nostra naturalesa. Tanmateix espero que siguin temporals.
A que pensaves que havia desaparegut eeeh? Doncs nop! torno a ser aqui.
Un peto ben fort.

Esther ha dit...

aiss... a mi també em fa companyia més del que voldria... la veritat és que s'ha instal·lat amb mi al pis nou i sembla que no vulgui marxar... no paga hipoteca ni m'ajuda a fer la compra... però no marxa... i això que intento tractar-la el pitjor possible. Espero de tot cor que faci les maletes i marxi amb la teva de vacances. Molts petons capitana de la teva reina mora.

Joana ha dit...

Bon dia, però poqueta estona ok?.
Tots i totes en tenim dies i moltes vegades ni sabem el motiu... tampoc es dolent si no passa massa sovint...
Un petonet, gran gran!

Gatot ha dit...

vaaaaa arare!!! que ja ha plogut!!!! :)
em fas un petonet d'aniversari????

petons i llepades plogudes!!!!

Júlia ha dit...

Crec que la melangia primaveral també pesa, potser.

La gent propera la pots estimar molt però no podem posar massa esperança en el fet que ens responguim com voldríem, és un fet que he entès amb els anys.

De tota manera, FELICITATS ENDARRERIDES, EP, QUE SE'M VA PASSAR.

BASITUS.

Carme ha dit...

Moments de tota mena, moments de tots colors. Arare com tohom, si fa o no fa. A mi m'agrada a vegades deixar-m'hi anar, com si m'hi submergís de ple. amb la confiança que tal com ha vingut la tristor marxarà aviat si no m'hi capfico gaire.

p ha dit...

Alegries i tristors, comprensions i incomprensions. Ah, la vida! Podem recomar avui el llibre de la F. Sagan "Bon jour tristese"?
Petons, Arare :-)

srta a ha dit...

Es algo cíclico, por lo menos para mí. De repente, no sé cómo, se instala ese sentimiento de tristor y se queda hasta que quiere...haces cosas, miras a otros lados...pero en cuanto te paras y piensas ella está ahí. Menos mal que de repente, no sé cómo, se va.

Besitos!!

JESS ha dit...

Quan la tristor t'agafi desprevinguda avisa'm, vindré a fer-te un petó i una abraçada molt grossa. A mi, a vegades, em funciona :)

Sé ben bé del que parles. He estat així durant molt de temps, fins que un dia vaig compendre que la vida és molt curta, massa. Que no pots permetre't el luxe de deixar de somriure. Que mai som prou "grans" per deixar de fer aquelles coses sense sentit que tant ens agrada fer (exemple personal meu ^^'). Que no val la pena envoltar-se de gent que porta el mal rollu i el desànim a sobre i te l'encomana. I moltes altres coses, cadascú les adapta a la seva manera, la meva és aquesta.
En resum, que no val la pena.


Un petó enorme que curi la teva tristor! :)

JESS ha dit...

Si! :)
El 24, dijous passat. I si va ser un bon dia ^^'
Tot i que molt cansat... Serè jo que em faig vella i ja no aguanto el ritme?

Un petó!

PD: aquesta setmana acabo el curs general de fotografía i he de presentar una selecció de totes les fotus que he fet. Així que les penjaré al blog. Ja t'avisaré quan hi siguin :P

Saps que vaig tornar a Londres a principis d'Abril?

MoNaLiTzA ha dit...

Serà la primavera?

Amb una dia com avui, la tristor hauria de ser pecat i pecat entristir. ;)

Petó tardà.

Júlia ha dit...

Recordes una cançó del nostre temps que feia:

Tota la tristor, aviat serà fora...

zel ha dit...

Deixa-la passar, la tristor és just el que necessitem per retrobar l'alegria, o la tranquil.litat, o senzillament et recorda qui ets, què tens i què has deixat, demà serà un altre dia, i de vegades, va prou bé sentir-se així...Petons!

el paseante ha dit...

Arare, igual que arriba sense trucar a la porta, marxa per la finestra sense dir adéu. La tristesa és així. De fet, l'alegria també és una mica així, de vegades.

Deric ha dit...

de vegades no som nosaltres els que fem o diem, sinó els altres que ens interpreten malament.
Què tinguis un bon cap de setmana, bonica.

Arare ha dit...

Rita, tirar endavant, exactament! Pren el sol a la nostra illa roja!

Em sembla, Glòria, que és un sentiment que tothom coneixem... és bo saber que a la vida hi ha una mica de tot, no podríem ser feliços si no poguéssim discernir quan estem alegres i quan estem tristos... petonets, maca!

Gatot, prefereixo dir-ne energia... refregada de gatot, hm, també ronques, com el Xat? :)***

Ostres Barbollaire, faig col·lecció de bosses i cabassets de petons, són preciosos, un dia hauries de veure com queden, me'ls vaig guardant i fan d'allò més bonic! Jo te'n torno uns de picantons i vermells.

Joana, dies de tots colors, malament aniria si tots els dies fossin iguals, quin avorriment, oi? Bon cap de setmana, guapa!

Hola Pepi, benvinguda al meu blog/Bloc (encara no sé com es diu) gràcies per les paraules, espero que a partir d'ara t'atreveixis a deixar tots els comentaris que et vingui de gust, m'encantarà! Una abraçada.

Eli, treure la mala llet també és bo, que si ens ho anem quedant tot a dintre, després surt tot de cop i quan no toca. Res, res, fora la mala llet! Petonet.

Josep lluís, efectivament, he d'estar contenta: hi ha força gent que m'estima. Per això no em puc queixar (però en el fons sóc una quejica) Un somriure! (per cert, no paren de portar sorra d'un cantó a l'altre... a veure si faran un forat i a l'estiu hi anirem a parar tots com allò del triangle de las Bermudas, jejeje) petonets!

Vert, si que pensava que havies desaparegut, si! però és que ho donaves a entendre, eh? tot bé?... espero que no passi tant de temps abans de tornar a saber de tu. Un petó molt fort i molts molts records a la family!

Esther, haurem de ferl-a fora a cops d'escombra! Ho tenim fàcil, perquè som una mica bruixes, eh? ;) Bon cap de setmana, reina mora!

Joana del Maresme, gràcies per la visita curteta. Quan un està mig depre, s'agraeixen molt, aquests momentets que cadascú "perd" per deixar unes paraules. Gràcies, maca, petons i bon cap de setmana!

Gatot... ja et vaig venir a felicitar, però ja m'has guardat un tros de pastís? pobre de tu si no ho vas fer!!! Llepades de nata.

Júlia, gràcies per felicitar-me, ja saps que tots els sants tenen vuitada. Saps que l'altre dia vaig anar a buscar el títol a la UOC? (si, nena, encara no hi havia anat, tot i que van tardar cinc anys a avisar-me que el podia anar a buscar) estava mirant si continuava amb filologia catalana, però quan ho vaig dir a casa se'm volien menjar i em sembla que ho deixarem estar, hehehe...

Carme, és veritat: a poc a poc es va esvaïnt com un núvol d'aquells d'estiu. Gràcies per venir, em feu molta compamyia, tots plegats. Una abraçada!!

Pere, vols creure que no l'he llegit, encara que em sé el nom? faig molt mal fet, si no el llegeixo? Caldria que l'hagués llegit? què en penses? Bona tarda de divendres, company, i una abraçada forta.

Srta a, no sé si nos conocemos, creo que no, pero en cualquier caso, bienvenida a mi blog! Gracias por tus palabras, vuelve cuando lo desees, ¿vale? siempre serás bienvenida. Un abrazo.

Jess, amb les teves paraules ja se m'ha curat una mica :D moltes gràcies, maca, i que passis un bon cap de setmana! Petonets.Ep, i avisa'm quan pengis les fotos al blog!

MOnalitza, suposo que estic predestinada a anar a l'infern, hehehe... massa pecats de tristor! Un petó, maquíssima!

De qui era, la cançó, Júlia??????? recordo vagament però el meu cap ja no és el que era, no sé si dir afortunadament, ja ho veus! :)

I que ho diguis, Zel, la deixo passar perquè - com diem- em recorda que he de valorar molt les coses bones i he de viure - ni que sigui per contrast- intensament els moments d'alegria. Un petonàs!

Paseante, tens raó. De vegades ens sentim contents i tampoc no podriem explicar per què. Deu ser això, viure, oi que si? :D Un somriure i un petó.

Ja pots pujar-hi de peus, Deric, molts més cops dels que voldríem ens passa, això, que ens interpreten de la manera que no és. En fi... estem vius, tu, què més volem, eh? eh? UN petonet!!!