31 d’octubre, 2013

Un viatge emocionant (va, per no repetir il·lusionant, si no existeix)

Avui només alguna foto, per no cansar.

El tercer dia el vam dedicar al Pont de Brooklyn, la Zona Zero (Memorial), Wall Street (que jo m'imaginava totalment diferent), Chinatown, LittleItalie, Soho, i al vespre, creueret amb un vaixell que ens va fer una volta per veure l'Skyline de nit. Vam enganxar lluna plena i va ser, hmmmmmmmmm!  Ah! Només vam agafar el metro per anar des de l'hotel a l'altra banda del Pont de Brooklyn. Els gairebé 20 km restants els vam fer a peu. Bé, i l'estona del vaixell, ep, que no ho vam fer nedant! (encara no ens hem apuntat a fer triatló, però no ens falta gaire)


Vista des de l'hotel
 
On és Wally? (Estació)

 Rockefeller Center, buscant la senyera...

Els "gats" de Central Park

Fent un kit-kat

Quan les faci més petites, ja en posaré més!

28 d’octubre, 2013

Un viatge il·lusionant 2

D'entrada no sé si l'adjectiu "il·lusionant" existeix o no (ni ho he mirat ni en tinc la intenció) que em disculpin els mestres (en gaia ciència, perquè de mestra d'escola jo ja en sóc, però ara no estic pas fent classe, eh?)

Després d'una nit plana-plana - això del jet lag jo no ho coneixia perquè no havia volat mai més de dues hores, dues hores i mitja, a tot estirar- ens llevem a les 7 del matí, dutxeta, i amb un parell de muffins (que no sé per què n'hi diuen muffins, tan clar que es veu que són magdalenes) i un cafè amb llet, ens dirigim cap al "Top of the Rock", o el mirador que hi ha a dalt de tot de la torre del Rockefeller Centre. Arribem  a lloc i el conserge ens diu que, com que el dia és "cloudy", no veurem res i que val més que ho deixem per més tard. De tota manera, entrem a canviar el "City Pass" per un tiquet, no fos cas que més tard trobéssim cua i sortim per anar a passejar pels voltants. Així, doncs, veiem la famosa plaça que surt a les pel·lis on tothom patina (hi ha més gent mirant que patinant, ep!), i ens entretenim també a dintre la botiga de Lego, que és en una de les cantonades. Tenim temps, també, de fer una volteta pel centre comercial que hi ha al sòtan de l'edifici i fer quatre fotos de tot el que ens envolta (de quatre fotos en quatre fotos, n'hem arribat a fer cinc-centes. És el que tenen les càmeres actuals, que dius que després les esborraras i, quan les passes a l'ordinador, les arregles una miqueta i només n'esborres cinc o sis, les que han quedat realment horroroses).

Per fi, el dia s'obre una mica i surt una ullada de sol, així que tornem cap al "Top of the Rock". Aquesta vegada, si. Pugem, sense fer gens de cua, no en va havíem agafat els tiquets abans, i ens extasiem amb el paisatge urbà que tenim al davant (i al darrere) des d'un seixanta-vuitè pis (Déu n'hi do). Estranyament, no tinc gens de vertigen.

Sortint, li faig un missatge a la Mati, que m'havia parlat d'una botiga de la qual no recordava el nom: FaoSchwartz, em contesta ràpidament. La botiga, de joguines, m'encaaanta. Però tot és molt car, així que fem quatre fotos (quatre més) ens hi prenem un altre cafè (sense muffin) i sortim altra vegada a rondar. Després de caminar i caminar i badar i badar, dinem en un "Fresh&Co" (la nit anterior havíem sopat una amanida en un "Pax") i tornem a rondar. Ens arribem fins a la New York Public library, fem quatre fotos més (és preciosa, la Biblioteca)  i continuem passejant. Avui toca musical, així que tornem a l'hotel (sempre caminant) i ens donem una dutxeta i ens arreglem una mica. Sort que ho vam fer, perquè després, al teatre, hi havia gent que anava de Liceu en dia de gala (bé, no sé com van al Liceu en dia de gala, però suposo que molt mudats). Nosaltres, per a l'ocasió, havíem canviat els texans per uns altres texans (menys arrossegadets). També hi havia gent com nosaltres, ep! (una bona part dels turistes europeus, crec que no s'havien atrevit a mudar-se tant i tant).

Va ser curiós: vam arribar amb una hora d'antel·lació perquè havíem de canviar el paper que ens havíem descarregat d'internet per les entrades. Cap problema, fins aquí. Llavors, aprofitem per anar a sopar (una altra amanida) i quan arribem a la porta del teatre hi ha un merder que no us puc explicar (pensàvem que hi havia hagut un accident o una manifestació o ves a saber). El que passa, simplement, és que porten un desordre fenomenal i tota la gent que esperava per entrar estava en una pila sense ordre ni concert (a la que no els posen les cintetes aquelles, són incapaços de fer una cua "normal"! Al cap de poc d'esperar al carrer "model mani", surt el conserge del teatre i crida  "Are you readyyyyyyyyyyy?" jo flipava! llavors es va fer una filera una mica - només una mica- més normaleta i per fi, vàrem entrar.

Quan agafes les entrades per internet et diu que et donaran les millors localitats que "quedin". Ostres, va ser genial, érem a segona fila!

Majestic Theatre

The phantom of the Opera (Andrew Lloyd Weber)

Hugh Panaro (el fantasma)
Jeremy Hays
Mary Michael Patterson

En voleu una mostreta?


27 d’octubre, 2013

Un viatge il·lusionant-1


Dimecres vam marxar de casa ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, com deia aquell, i vam arribar a l'aeroport amb toooooot el temps del món.

Que us ho cregueu! Tu arribes a l'aeroport amb tot el temps del món, i amb la cua que hi ha per facturar els equipatges, et queda el temps justet per fer un cafè i comprar-te l'últim "Quiz", del qual, ja saps que només ompliràs quatre o cinc crucigramas (en castellà, el Quiz és en castellà, així que no són mots encreuats, sinó crucigramas) i que quan tornis a casa, anirà a parar a la pila dels altres "Quiz" de cada viatge que has fet amb avió, tots començats, cap d'acabat. Va bé tenir-los al bany...

Vàrem embarcar a l'hora prevista, ni un minut abans, ni un minut després, amb el cor encongit (jo) però "sense tranquimazín". Ho juro!!!. El viatge va ser molt tranquil, sense sobresalts, ni res ni res. Jo, al meu cap, ho tenia tot previst: què havia de fer si apareixien els segrestadors, què havia de dir si... res, pura fantasia. Ni segrestadors, ni tan sols "baches" d'aquells que hi ha a les autopistes del cel. Una meravella. Avorrit, això si, i arribada - després de vuit hores- amb les cames fent-me figa, perquè jo no sé vosaltres, però jo no hi cabo, en aquesta mena de seients. Bé, no m'hi caben les cames, que tinc encongides i que em molesten molt, perquè no em puc premetre el luxe ni de posar-ne una sota el cul de tant en tant, perquè molestaria la persona que tinc al costat (sigui la pròpia parella o el veí de l'altre costat).  Els que viatgen bé són els VIPS, la mare que els va d'allò... però la nostra economia només ens permet viatjar amb la plebs, que és el que som, ai!  (en una propera vida m'agenciaré un muuuultimilionari, com a les pel·lis!)

El meu fill petit ja m'havia dit "flipareu". I jo sí que vaig flipar. Nova York em va encantar, així, d'entrada, perquè "me l'imaginava més petit". Amb el microbús que ens portava a l'hotel la vista se me n'anava cap a un cantó i cap a l'altre, ja veus... semblava que no havia sortit mai de casa. Era veritat: no havia sortit mai d'Europa!

L'hotel, molt modern i que recomano a tothom (Yotel) complia allò que diem de la relació "qualitat-preu" i era dels pocs que - allà- et donaven l'esmorzar sense pagar extres. M'he posat fins a dalt de tot de "muffins" i cafès americans amb un nuvolet de llet! En això consistien els esmorzars cada dia: muffins (els que volguessis) de xocolata, d'ametlla, de blueberry (aranyons), i jo què sé de què més... eren taaaaaaaan bons!!! i cafè americà (aigüeta), però mira, tu... després ho cremàvem tot caminant amunt i avall, avall i amunt!

Ja continuaré per parts, perquè si no, això serà illegible!

Ah! Per sort, arribant a l'aeroport J.F.Kennedy, el senyor que ens portava en el microbús, ens va fer saber que "ja s'havien posat d'acord" els polítics, i que "totes les atraccions" funcionaven la mar de bé (la meva por era no poder anar al Museu d'Història Natural, al Moma, al Metropolitan... imagina't, que una vegada a la vida que hi vas... i et perds allò que més ganes tens de veure!)

Fotos: la Montse flipant davant d'un camió-grua (em fan por els camions europeus quan me'ls trobo a l'autopista, però no sé què donaria per conduir un camió de pel·lícula, d'aquells que van "De costa a costa" i fan "Mooooooooooooooooooc")... Freud potser hi trobaria explicació!

la Montse flipant a Times Square (allò és un gran rentat de cervell i una atabalamenta d'anuncis, però em va agradar veure-ho, de veritat!)





Us asseguro que en aquest viatge em vaig transformar en una nena petita. Era una il·lusió que tenia de feia molt de temps i, per fi, s'ha acomplert.


Una setmaneta a N.Y.  Tengui!!!




25 d’octubre, 2013

Sus órdenes!

Ar!

Demà més!

Aquesta foto és especialment per la tieta Fina!!!

15 d’octubre, 2013

Tancat per vacances

Fins la setmana que ve!!!


05 d’octubre, 2013

Tot té un final

Ara fa un any, tal dia com avui, a l'assemblea de l'ARC plegava la presidenta i se'n necessitava una altra /o un altre. Després d'uns quants estira-i-arronses, es va acabar formant un equip de tres persones, que ens vàrem comprometre a tirar endavant aquesta tasca durant un any. Com que a efectes legals només hi podia haver una persona que fes de president/a, aquesta persona vaig ser jo; hi havia, a més, una vicepresidenta, i una  vicepresident - que no era tal- perquè en realitat, hem estat tots tres, a l'uníson, els que hem tirat endavant amb la "legislatura".

Així doncs, avui ha acabat - a efectes legals- la presidència d'aquest equip  de tres que ens vam inventar. A partir d'avui, doncs, hi ha un altre president i la junta també ha canviat.

Això no vol dir que jo no continuï estant dins de l'ARC i, a més, encara hi ha dues activitats que hem de dur a terme: l'acte que es farà de "Paraula d'Espriu"  - no confondre amb el de La Vanguàrdia, que ens van copiar el nom-  (de veritat: nosaltres el vam triar abans!).

 L'altre acte  serà la presentació, en el seu dia, del recull de contes infantils  "L'aigua", que es farà pel desembre.

D'ambdues activitats us en parlaré en el seu moment, per si us ve de gust apropar-vos-hi.

Ha estat una experiència molt bona, que sumo al meu currículum, junt amb títols acadèmics, diplomes, etc. He après moltíssim, i per això estic contenta.

Totes les etapes de la vida tenen un principi i un final.

Gràcies, des d'aquí, als meus companys de fatigues. Mercè, Sergi... amb vosaltres, allà on vulgueu!

Aquí, un trio comme il faut (com ara nosaltres!) us agrada el jazz? doncs apa... per vosaltres dos, Sergi i Mercè!



02 d’octubre, 2013

El cafè d'havent dinat

Ha llepat tota la tassa, fins que l'ha llençat a terra! per sort, no s'ha trencat.

I és que el meu gat és molt trempat.