22 d’agost, 2016

Navegar i fluir sense estrés (és això possible?)

La Nura sortirà, si els déus ho volen, avui mateix.

Es dirigirà, amb els seus tres tripulants a bord (Capità, Montse i Taca), per mar, cap a Port la Nouvelle, per endinsar-se al Canal du Midi i intentar arribar a Carcasonne. Després, tornarà, tan tranquil·lament com el temps atmosfèric  ho permeti, cap a Port la Nouvelle, i altra vegada, per mar, cap a casa.

La Montse, la Taca i el Capità desitgen que tothom passi un mes de setembre fantàstic, acabant les vacances, o començant de nou les feines respectives.

La Montse (ara he de parlar només per mi), desitja que l'11 de setembre sigui fantàstic! Serà la primera vegada des del 2010 que no aniré a la manifestació. Això no vol dir que  ja no estigui per la labor!

Diuen que "la cosa" s'ha desinflat: pot semblar-ho. En qualsevol cas, jo no m'he desinflat, que consti a les actes que hagi de constar. Només que aquesta vegada m'ho miraré (o no) des d'una altra perspectiva.

Com diu Jordi Margarit a "la primera pedra" cada dissabte (o diumenge, que ara no recordo)...

"Catalunya, tu... a la teva!"

Estimats blogaires, intentaré escriure, si trobo wi-fi per aquets móns de Déu. I si no en trobo, no em penso pas estressar.

Fins a la tornada!!!

03 d’agost, 2016

Canvis

Bon dia, tarda o nit,

Dies i dies de molta feina, per molts i diversos motius, han impedit que entri al meu blog i als vostres. O que participi al blog de la Cornèlia Abril, que tant m'estimo, perquè, com ja sabeu, en sóc una de les ànimes.

Bé, la qüestió és que allò que diuen "renovar-se o morir", jo potser no seria tan dràstica amb això de morir, però calia renovar-se, o, com diuen ara, reinventar-se.

No sé si he aconseguit reinventar-me, perquè sempre m'heu sentit/llegit dir que l'estructura de la personalitat no canvia mai. Només canvien les conductes.
I el look.
I la roba.
I alguns costums.

Però l'estructura de la personalitat, mai!

I sense més embuts,

Novetats:

Saps què? El nostre estimat Blauet ja és història. Jo, navegant consort des de fa trenta anys, m'he acomiadat de la vela per sempre (tot i que mai no es pot dir ni mai ni sempre, que és molt fort!).

Hem canviat el veler per un vaixellet preciós (més petitet, però sense màstils, veles, i mandangues d'aquelles a les quals encara no m'he acabat d'acostumar)... portem dos mesos treballant-hi molt. Saps quan et fas amb una peça antiga, que la vols fer teva? doncs això és el que estem fent (de fet, tota la part tècnica la fa el capità, jo em limito a ajudar i netejar!)

Fa poquet vaig llegir un reportatge, no sé si a l'Ara o a La Vanguàrdia, ara no voldria equivocar-me, que tractava sobre les "Kelis". Les Kelis són, de fet, les que netegen hotels i apartaments. Em vaig quedar amb el nom "Keli". "La-que-limpia".

Doncs ara mateix sóc la Keli de la Nura (així és com hem batejat el preciós, petit,  antic vaixell).

Us explico què vol dir, això de Nura.

La Nura és el que es coneix com un "menorquín"(un tipus de vaixell, o de barca, perquè normalment se'ls diu "mallorquina").

Abans d'acabar-nos de decidir pel nom, vam fer una llista - com quan es busca nom per a una criatura que ha de néixer- i durant més d'una setmana, es va dir "Patum", en homenatge, una mica, al meu pare, que era de Berga i s'estimava molt les festes del seu lloc d'origen.

Però  a mesura que van anar passant els dies, i en el moment en què ja calia "batejar-la" o batejar-lo (depèn si li diem barcca o vaixell) , és a dir, inscriure-la (o inscriure'l) vam acabar posant-li Nura.

Nura és el nom fenici de Menorca.

A que és bonic?

Patum també és bonic, però com que pensem fer canals per França (si la salut i les moltes circumstàncies ens acompanyen positivament), vam pensar que, cada cop que haguéssim de dir el nom per ràdio (quan arribes a una resclosa, t'has d'identificar per ràdio), hauríem de dir "Bon jour, ici "Patim""...

i ens va semblar que no calia que patíssim gens.

Et voilà: us presento la Nura.

La Nura - abans Mapache- vivia a La manga del Mar Menor. El capità, la Taca i jo, ens en vam enamorar només de veure-la. Va ser un amor a primera vista. I això no vol pas dir que mai puguem oblidar el nostre estimat Blauet! 
Ara, la Nura ja viu a Blanes, ja té el nom canviat, ja sembla un vaixell de veritat (quiiiiiina currada!) i, si els déus ho volen, ens permetrà fer el Canal du Midi, des de finals d'agost, fins a mitjans de setembre.

Creuo els dits  (per una banda) i faig meditació (per una altra banda)
 Ohmmmmmmmmm!

04 de juliol, 2016

Cornèlia Abril: Homenatge a Joana Raspall

Cornèlia Abril: Homenatge a Joana Raspall: Crònica fotogràfica de l'homenatge a Joana Raspall Hi ha mots que no he dit mai, i, famolenca, la boca me’ls demana per gaudir...

29 de juny, 2016

Païnt

No ho paeixo.

No ho paeixo perquè no ho entenc.

No ho entenc perquè no em cap al cap que com més brutícia, més èxit.

No era això, el que m'havien ensenyat, a casa meva.

Per tant, i en la línia de l'amiga, que fa dies ja va publicar la seva resposta, jo ara publico la meva:


25 de juny, 2016

Roda el món...

En el meu procés - dificilíssim- de reflexió abans d'anara a votar demà, buscava "coses perdudes", com altres vegades. M'he topat amb aquest apunt, que vaig fer ... el 2006!!!!

Només heu de canviar un parell de vegades la paraula "ahir", per la paraula "demà", perquè estigui totalment vigent. 

I reflexionar sobre com en continuem sent, de burros! 

Aquí va:


2 de novembre de 2006
Que pactin!
No estic satisfeta, de com han anat les coses. Que què esperava? Ni ho sé. Pèro res del que ha succeït, en matèria d'eleccions, m'ha donat cap satisfacció. El fet és que no m'agradava ningú. No m'agradava cap de les opcions que tenia. El fet és que cinc minuts abans de baixar a votar, jo divagava frívolament per la virtualitat - com ja sabeu- explicant mitges intimitats - que no intimitats senceres- i intentava concentrar-me - sense èxit- en una decisió que potser ja hauria d'haver fet temps que hauria d'haver tingut clara.

Però vejam. I ara us en faré cinc cèntims, del que passava - i passa- pel meu cap. Quan mires al voltant i veus tot el que està passant, quan veus que no et pots refiar de cap polític, perquè no n'hi ha cap que mereixi la teva confiança, quan veus que l'únic que els interessa a tots plegats és l'ostentació del poder, quan veus de quina manera fan "el pena" davant qualsevol situació, quan t'adones que tots et volen vendre gat per llebre, que et volen fer combregar amb rodes de molí, quan t'adones que el país no pot tirar endavant de cap manera, perquè no hi ha ningú que no miri només pels seus interessos, i ara sé que molts dels semi polítics honrats - que n'hi ha- em miraran malament, et trobes que no saps a qui li has de donar les regnes i tenir la confiança que cal tenir per deixar-te conduir amb tranquil·litat. No, No em sento representada per ningú. Cap partit polític no mereix la meva total confiança i per això, per aquest motiu, ahir, cinc minuts abans d'anar a votar, encara no sabia què fer.

Ho vaig decidir mentre aparcava, mentre caminava cap al col·legi electoral, un segon abans de ficar-me al "confessionari", tirar la cortina, tornar-me a mirar les paperetes. Només en aquell moment, vaig ser conscient que "potser" havia d'atorgar el meu vot a algú que hagués de pactar forçosament amb alguna de les altres forces, perquè ningú no mereixia treure una majoria absoluta, que li podia fer molt mal al meu país. 

No m'agraden les majories absolutes. Per això, segurament, el meu vot no ha servit de res. O si.

Que intentin entendre's en aquest caos que, entre tots, hem assolit, per burros.

I que els déus ens agafin confessats! però per damunt de tot... QUE PACTIN