Entrades
Ja em perdonareu, perquè havia d'haver penjat aquest post fa dies, però com que encara falta una hora per les dotze de la nit de divendres, suposo que encara hi sóc a temps. Segona experiència amb la twiteratura. L'altra vegada vaig manllevar la història sencera de l'Edgar Cotes. Avui ho faig amb el seu permís. Que sapigueu que està "copiat i enganxat" del seu blog: La màgia de les lletres.
"Què volia dir tot allò", es preguntà en despertar. Per ara,
aniria al servei a alleujar aquella picor matinera. Després, ja decidiria. Encara
que tenia entès per les pelis que una bona possessió necessitava d'una tia
fleuma i amb pitrera escandalosa: on en trobaria una? Després de pensar i
pensar, se'n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que es basava en tòpics. Però només
entrar, succeí el de sempre: totes les dones presents se sentiren atretes per
la seva aura de sexualitat perversa. Així que totes les dones presents se li
van tirar a sobre. Allà començava la diversió. Res d’allò feia bona pinta.
L’antre s’anomenava “Mia Farrow”. Les noies ballaven a la barra al ritme
eixordador de “Helter Skelter”. Flipava. Era la primera vegada a la seva vida que havia d'anar apartant
dones com si fossin mosques. Una d'elles, però, se'l mirava diferent... allò
l'atreia i l'espantava alhora. Ja havia
tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans però no es pogué
resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.
Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s'havia modernitzat. Ella respongué amb una foto a l'Instagram que retuitejà al telèfon i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Aquell intens duel va quedar en un -aparentment amistós- empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però, llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i féu:
Satanàs la posseí, però ella contraatacà traient l’Iphone i hackejant-lo. Ara cadascú dominava l’ànima del altre. Contra la seva voluntat, Satanàs s'atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes.
Els dimonis sortiren de l'Infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts de Satanàs així que van decidir fer-ne alguna de grossa, per molestar, més que res.
Els espectadors es regiraren a les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid vermell, espès i pudent. I llavors es sentí un crit per la megafonia: "Talleu! És bona!" Els focus s'encengueren i el públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra. Era un dimoni de debò. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos.
I mentre tot allò passava, en un altre punt del planeta, un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola, massa complex. L’exorcista havia aconseguit la seva fita, havia hackejat l'ànima del dimoni, l'havia tancat al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill... Algú va connectar-se a la xarxa per jugar al nou Satanic World. Una munió de zombies sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala era l'ànima d'un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, la exorcista, cercava una solució. Però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs.
A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l'exèrcit no-mort de nou. Satanic World només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava piratejat. La banda sonora començà a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa en el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc. De petita, s'imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. I per això va fer el què hauria d'haver fet des d'un principi: desconnectar la consola i obrir un llibre. Una altra mala opció, el llibre que va obrir era "De Vermis Misteriis" i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar, es quedava amb l'Iphone i el Twitter. Tanmateix, no sabia que els utensilis electrònics els carregava el Senyor i els tuitejava el dimoni.
Mentre es prenia un cafè rere l'altre, anava teclejant totes les possibles combinacions per finalitzar aquella indecència. L'informàtic buscava una solució. Era responsable d'aquell joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Llavors es va trobar amb un botó vermell, "prèmer només en cas d'emergència". No recordava que feia exactament però va decidir esperar, potser amb un reinici n’hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer. Santanàs eixí dels píxels. Era lliure. Havia d'acabar amb l'exorcista d'una vegada per totes. Encara que trobar-te amb una Magnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses. Començava a estar-ne fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula.
Ara es repensava la proposta del sexe, tenia una bala a la recambra i deu morts afamats. Li hagués agradat jugar més al Resident Evil! Anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers. Les muses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé al quedar-se durant uns segons en estat d'èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntant al diable i disparar una bala de llum que impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant!... com... com només ho feia a casa! Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o la desitjava, però el seu ajudant li recordà les seves obligacions. L'ignorà. Ja ho tenia clar. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o d'hora. No estava al corrent que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.
Els Participants a la #T04G
#T04G: Satanàs, Totpoderós
“És per això que totes les cabres tenen ulls de dimoni i la cua
tallada; i per això li agrada tant al diable encarnar-se en elles” (JACOB I WILHEM GRIMM)
Tanmateix, en la societat digital, una cabra tenia poca importància.
L'única manera perquè li fessin cas seria posseint un ordinador. Havia sentit
una certa picor en els seus òrgans més sensibles i la paraula
"Sincrotró" ressonava com a un bon aspirant a ser posseït.
—Com et dius?
Ella no respongué. Obrí uns ulls...
especials. Tenien alguna cosa d'animal, aquells ulls. Espantaven!
L’exorcista el mirà amb curiositat, era un
tipus mesquí i sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell bar s’hi sentia atret. Per si de cas, obrí la
bossa per tenir ben a mà l'aigua beneïda i la seva arma secreta contra els
dimonis.
—Et reconec, no pots enganyar-me. Ets
l’àngel caigut —va dir tremolosa.
—I tu? Ets la Santa entre les pecadores?
—va etzibar-li.
Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s'havia modernitzat. Ella respongué amb una foto a l'Instagram que retuitejà al telèfon i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Aquell intens duel va quedar en un -aparentment amistós- empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però, llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i féu:
—Com t'atreveixes, has agafat el meu perfil dolent!
Ella se'l mirà xarrupant el seu Dry Martini (no entenia aquella moda
dels gintònics) i li digué:
—Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.
—Tu ho has volgut —respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos
de la noia.
Satanàs la posseí, però ella contraatacà traient l’Iphone i hackejant-lo. Ara cadascú dominava l’ànima del altre. Contra la seva voluntat, Satanàs s'atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes.
Els dimonis sortiren de l'Infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts de Satanàs així que van decidir fer-ne alguna de grossa, per molestar, més que res.
Un paio vestit d'una
manera estrafolària no el deixava d'observar des de la barra.
"Què vol aquell penjat?", va pensar.
Satanàs no els deixava fer res, mentre ell tuitejava, es fotia rosses
descomunals i bevia un bon bourbon. Era tota una revolta! I entre glop i glop de
bourbon es demanava:
“No sé per què he promès al de la porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!”
“No sé per què he promès al de la porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!”
Sixtus
havia estat legionari romà, almogàver i oberleutnant de les SS. No s’acostumava
a ser un dimoni súcube, però feina és feina. Satanàs
es veié seduït per una noia tremenda, la més bella que mai hagués vist. Decidí
endur-se-la i oblidar al segurata i l'exorcista. Sixtus
era el guardaespatlles de Satanàs i havia d'evitar que aquells dimoniets el
molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres dimonis. Realment
n'estava fart d'ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el cap. Karl, un
home-llop-policia berlinès que anava d'incògnit per allí va decidir ajudar a
Sixtus clavant urpes i mossegades a tort i dret.
Havia arribat el seu moment de glòria,
l'observador estrafolari s'aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conques dels
ulls buides. Sixtus pensà:
“Exorcistes, homes llop, súcubs, i ara un
tipus sense ulls? Ah! I la rossa i el porter! Això és una peli de R. Rodríguez?”
I empunyà el fuet de vuit cues, tot
cantant:
“Els corns retronaran quan arribi l’Amo.
Llavors pidolareu la mort i plorareu amb bogeria”.
Va caure pluja àcida de núvols negres i
marrons, els carrers s'ompliren d'aigua verda i de fosques cavernes sortiren
caminants freds.
Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li
demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per la Macarena.
Començava l'apocalipsi. El morts vivents repartien
mossegades a tot el qui es creuava pel seu camí. I llavors, els genets
arribaren. Els espectadors es regiraren a les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid vermell, espès i pudent. I llavors es sentí un crit per la megafonia: "Talleu! És bona!" Els focus s'encengueren i el públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra. Era un dimoni de debò. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos.
I mentre tot allò passava, en un altre punt del planeta, un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola, massa complex. L’exorcista havia aconseguit la seva fita, havia hackejat l'ànima del dimoni, l'havia tancat al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill... Algú va connectar-se a la xarxa per jugar al nou Satanic World. Una munió de zombies sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala era l'ànima d'un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, la exorcista, cercava una solució. Però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs.
A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l'exèrcit no-mort de nou. Satanic World només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava piratejat. La banda sonora començà a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa en el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc. De petita, s'imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. I per això va fer el què hauria d'haver fet des d'un principi: desconnectar la consola i obrir un llibre. Una altra mala opció, el llibre que va obrir era "De Vermis Misteriis" i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar, es quedava amb l'Iphone i el Twitter. Tanmateix, no sabia que els utensilis electrònics els carregava el Senyor i els tuitejava el dimoni.
Mentre es prenia un cafè rere l'altre, anava teclejant totes les possibles combinacions per finalitzar aquella indecència. L'informàtic buscava una solució. Era responsable d'aquell joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Llavors es va trobar amb un botó vermell, "prèmer només en cas d'emergència". No recordava que feia exactament però va decidir esperar, potser amb un reinici n’hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer. Santanàs eixí dels píxels. Era lliure. Havia d'acabar amb l'exorcista d'una vegada per totes. Encara que trobar-te amb una Magnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses. Començava a estar-ne fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula.
Però a Satanàs
se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé:
—Sati xato,
hem de parlar.
Satanàs va
intentar escapolir-se com va poder.
—Ara mateix
no puc, tinc coses a fer.
—No fugis de
mi —deia la Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una
ampolla de vidre. Estava protegida.
Satanàs se la
mirava divertit.
—Escolta,
nena, l'aigua beneïda m'excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una
mica avorrit!
Però
a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer botifarra
mentre es feia amb la Magnum, entaforant-se-la a la pitrera. El que no
s'esperava Salomé, era l'arribada dels morts vivents. El dimoni rigué amb una
riallada malèfica.
—Ja
ets meva petitona!
Ara es repensava la proposta del sexe, tenia una bala a la recambra i deu morts afamats. Li hagués agradat jugar més al Resident Evil! Anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers. Les muses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé al quedar-se durant uns segons en estat d'èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntant al diable i disparar una bala de llum que impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant!... com... com només ho feia a casa! Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o la desitjava, però el seu ajudant li recordà les seves obligacions. L'ignorà. Ja ho tenia clar. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o d'hora. No estava al corrent que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.
Aquesta mena de bojos de la twiteratura, entre els quals ja em compto, han (hem?) obert un blog que es diu Tuiterats Ultradimensionals
Si hi voleu fer un cop d'ull...
