Un dia serem lliures...

Vola, Catalunya!

La bellesa

M'agradaria ser creient per pensar que els meus morts estimats gaudeixen d'aquest cel des de dintre mateix!

Capvespre, avui, dimecres, 13 de desembre de 2017, a Blanes.
Foto: meva.

Cent cinquanta i escaig que no deixen indiferent...

No tinc la ment per escriure gaires coses. Com molts de nosaltres. Hi ha un nombre que martelleja constantment el meu entorn i que, en nom d'un poder que ningú ha atorgat, destrueix tot allò que havíem construït, a poc a poc, a casa nostra.

Ahir vaig escriure això, al fb, i, com que és suficientment llarguet com per fer un post, aquí ho copio, per compartir-lo amb tothom que encara vingui (gràcies, si és així)...

Hem anat a un centre comercial. No diré noms, per allò de no fer propaganda, però és igual, perquè tots els centres comercials d'aquests són iguals, o semblants. He arribat a dues o tres conclusions: 

-Amb la musiqueta de Nadal de fons, a l'espai botigues, m'hi sentia "acollida" i em venien moltes ganes de comprar qualsevol merda que no em posaré mai, ni tan sols la nit de Nadal o de Cap d'Any, perquè a casa anem vestits "normals", perquè "sempre" estem guapos i no ens cal posar-nos res d'especial. Però si no hagués estat convençuda que m'estaven venent la moto, alguna cosa inútil i caríssima hauria caigut. De roba, de decoració nadalenca, o del que fos.

-Ens venen unes peces de vestir infames, a preu d'or. Pensem-hi. M'he estat mirant uns vestits amb lluentons diversos (jo sóc molt hortera i m'agraden les coses brillants. També sóc humana). i uns altres vestits diferents, però "de festa" i he pensat que si els veiés qualsevol modista normaleta, diria que allò és impresentable i encara més impresentable, als preus que va. I després, hi ha la part que no es veu, però que hi és (quina mà d'obra es fa servir per muntar els vestits infames i a quin preu. I quant cobren els amos, en relació al que cobren els escla... els treballadors que fan els vestits infames).

- Aconsegueixen que una joveneta de quinze anys s'estigui mirant la mateixa merda de roba que jo, que sóc una iaia total. Curiós! 

-La mateixa musiqueta, a l'espai de restaurants, on hem malmenjat un menú caríssim que mai no hauríem menjat sino haguéssim pensat "ja que som aquí i a la tarda hem de continuar...". La mateixa musiqueta que a l'espai de botigues em resultava acollidora, en un espai on la reverberació de la música, acompanyada del soroll que fèiem les persones que dinàvem - i no dinàvem en silenci- m'ha semblat de "Blade runner" total. Amb el capità, hem "visualitzat" la pel·lícula: ens volen alienats. I ens deixem alienar! 

- Ens deixem. Però - de moment- encara en som conscients.

-Ens ho hem de fer mirar!

Miraré d'anar tornant... no sé si ho aconseguiré. El que sé és que no voldria perdre-ho, no voldria perdre-us. Però se'm fa molt feixuc.

Aprofito per dir-vos que en breu, en molt breu, penjaré una invitació per a la presentació d'un llibre (no és meu, jo només el presento)... però això ho faré demà!

Gràcies als que encara hi sou, per ser-hi!