M'estava mirant la pàgina web del Tívoli per veure si compro dues entrades per veure "El llac dels cignes" amb la companyia del Ballet nacional de Cuba d'Alícia Alonso. Hi voldria anar amb la meva mare, que diu que el ballet contemporani no li agrada... a mi és el que m'agrada. Però un clàssic-reclàssic com el llac dels cignes potser val la pena... o potser el que val la pena és la cerimònia de baixar totes dues a Barcelona, anar al teatre, berenar i tornar totes dues cap a casa... ja ho veurem.

Mentrestant el Barça guanyava la Supercopa d'Europa (és aquesta, no?) jo he vist una part de la primera part i una part de la segona part (com allò de la parte contratante de la primera parte i tal...)

I quan ha acabat el partit m'he dedicat a buscar youtubes de ballets, a veure si trobava alguna cosa del que vull anar a veure. Doncs si: no només una coseta. He trobat cents, què dic, cents, mils de videos de ballet. I allò que passa, de l'un a l'altre, d'un ballet a un altre, d'una música a una altra, al final i voluntàriament, he buscat el "Pas de deux" del Trencanous i m'atreveixo a compartir-lo amb vosaltres. No hi ha imatge, per això l'he triat. Es pot escoltar mentre es fa una altra cosa, no cal veure ballar.

És una de les meves músiques "florides" preferides, de veritat!

Més Schubert

Una miqueta més de Schubert, va?

Impromptus. Photo: Stephanie Berger

Faig trampa: avui he estat veient ballar Sasha Waltz i encara em fan pampallugues els ulls i encara porto la música a dins... si podeu... demà encara hi són. I hi ha entrades relativament bé de preu, tenint en compte que ballen al Liceu (et pot agafar tortícolis i si estàs a un lateral- com jo- de vegades no acabes de veure'ls quan els agafa la mania de ballar al racó) però és iguaaaaaaaaaaaaaaaaal...

val la penaaaaaaaaaaa!!!!

Crítica particular: la meva crítica no és a la coreografia, ni als ballarins ni a la música, ni... la meva crítica és per qui decideix ON han de ballar i que no es fixa que els que ho miren des dels laterals deixen de veure els ballarins quan són en un racó. Amb lo gran que és l'escenari del Liceu, potser valdria la pena que quan assagen (perquè dic jo que deuen assajar, no?) posessin tres persones, una al mig i una a cada costat, que els digués : Ara es veu, ara no es veu. Coi, que no costaria tant, aconseguir que tots els poguéssim veure! que el preu, ja dic, és relativament normal, però només relativament!

malgrat  la tortícolis, el preu, el lateral i tot, tot i tot, he quedat fascinada!