Una dedicatòria divertida i entranyable

L'Olga Xirinacs no és només una autora de culte. És, i això la fa més gran, una persona de culte. Moltes gràcies, Olga, per aquests versets divertits que ens dediques!

A LES SENYORES DE LES LLETRES, ABANS NO MARXIN.

*

Tot menjant merengues

la Sílvia llegeix,

bon profit li facin,

que bé s'ho mereix.

***

Maria Cirera,

¿que no has vist el tigre

amb els ulls ben verds,

que et ve per darrere?

***

Montserrat Medalla,

lletres i més lletres,

la imaginació,

a tu mai no et falla.

***

Pepa Bagaria,

¿no t'agradaria

un saló amb tres gats

i una llibreria?

***

Mercè Bagaria,

si mires el mar

i en fossis la perla,

m'enamoraria.

***

Marta Pérez Sierra, 

boira de les fades,

airet de la serra,

lliri de les prades.

***

Matilde Nuri i Espona,

música de les esferes,

quan la llum ens abandona

i hi ha un silenci d'estrelles.

***

Carme Sanzsoto, pintora,

tota la llum als teus dits,

i els ulls que veuen alhora

el món i els cels infinits.

***

 Olga Xirinacs

Cornèlia Abril

Us espero aquesta tarda! Petons!

Mandra infinita

Ara que "he tornat" a l'activitat blogaire, m'adono de com en sou de productius, alguns blogaires (llegeixi's alguns/algunes, productius/productives)

Ara mateix acabo de fer un comentari al blog de Salvador Macip. En un magnífic article, ens parla de dretes i esquerres i ens fa una molt bona anàlisi.

I no fa gaire estona, a part de confessar-li a en Francesc Puigcarbó que no coneixia un autor que hauria d'haver conegut -que els déus em perdonin la meva ignorància- no me n'he pogut estar de donar-li la raó quan parlava dels polítics (bàsicament, de Mas).

I és que ha arribat un moment en el qual no tinc prou capacitat per discernir. M'explico: sento Baños (avui l'han entrevistat al Via lliure de Rac1) i me'l crec. Sento Mas i me'l crec. Sento Junqueres i me'l crec.

Sento qualsevol manifestació per part de PP, PSC/PSOE, C's o Podemos i no me'ls crec.

Malgrat que em cregui més als uns que als altres, aquests que em crec, només em convencen en part.

D'acord: Mas està contaminat. Ho està. No perquè directament hagi fet res mal fet (que no ho sé, però intueixo que no), sinó per haver tolerat certes coses que "sembla" que ha tolerat. Perquè idiota, no ho és. I si no és idiota, no s'enten res. O gairebé res.

D'acord: Junqueres, encara que no ho digui cantant, ho diu xiulant: li encantaria ser president de la Generalitat. No em mireu així: ja ho sé, que no ho diu cantant, ja ho he dit!

D'acord: Baños és moooooolt honest (i tota la CUP). Però coi... qui no va a l'era no agafa pols! I ells només critiquen i diuen que volen un país nou (jo també!) però quan se'ls proposa que es mullin el cul o que vagin a l'era... ahhhhhh, no! llavors no! En què quedem? Hem d'anar a fer un país nou o només hem d'anar a enfonsar un senyor que no és idiota, però que està contaminat? O què hem de fer?

- Aixequem-nos i aneu-hi-

No em feu parlar d'aquesta frase... perquè entraríem en terrenys llefiscosos i ens carregaríem alguna patum que ara no toca carregar-se.

Una feina ben feta, s'ha de fer tots junts. Treball en equip. Cooperació. Junts (pel que sigui). Treball per objectius. Objectius comus. Feina ben feta i honesta.

Com ens en sortirem? Jo què sé! Només sé que tot plegat em fa una mandra infinita.

Ep! Això no vol dir que no vulgui continuar lluitant! Només vol dir que, a hores d'ara, em fa una mandra infinita. I molta pena.

VOLEM PA AMB OLI!

Aquí, el gran Peret!

Simfonia dels mars

M'ha vingut un atac de nostàlgia i m'he decidit a buscar aquesta cançó. Jo em pensava que es deia "Simfonia de tots els mars", però potser estic equivocada i es diu "Simfonia dels set mars"... no ho sé.

En qualsevol cas, és de Bee Gees, i pertany a l'àlbum Odessa.

Jo la vaig conèixer al casament de la Montse T. i l'Antònio C., perquè la varen triar per fer la seva entrada a l'església (quan encara ens casàvem per l'església...). L'any passat, la Montse T. va morir. No érem grandíssimes amigues, però havíem compartit moltes coses, al llarg de la vida. La Montse T. era una bellíssima persona, i d'això en puc donar fe. Amb l'Antònio ens trobem de tant en tant, quan jo trec la Taca i ell treu l'Avi a caminar. L'Avi és un gos preciós, que quan era cadell, ja en feia quatre com la Taca, us podeu imaginar, si fossin persones, diríem que són el punt i la i!

Bé, aquí teniu la peça:

Cornèlia Abril a l'atac!

Bon dissabte!

La vida ens dóna coses i ens en pren d'altres, com ja sabeu, perquè ens passa a tots.

No, no, no m'ha pres res, aquests dies, la vida. Bé, si, es va quedant amb el meu temps, com es queda amb el de tots vosaltres, per fer-nos a tots una miqueta més experimentats (i vells, també), però no he perdut res important, volia dir.

Durant la setmana hi ha hagut un parell de falses alarmes amb la iaia, però que han quedat amb això: falses alarmes. No res que no solucioni un bon antibiòtic i quatre mimos.

La Cornèlia Abril té vuit ànimes, com ja deveu saber, i les vuit ànimes estan/estem disposades a fer-vos passar una bona estona llegint set històries ben diferents, però amb un fil conductor que ens uneix i a gaudir de la contemplació d'unes imatges precioses, acompanyades de petits poemes, que ens ofereix l'ànima etèria i artística de la Cornèlia.

El llibre, a part d'elegant, és una petita joia, us ho asseguro. I no ho dic perquè sigui una de les ànimes, sinó perquè sóc objectiva. (No rieu!)

Què ha de dir, una mare, d'un fill seu, veritat?

Espero i desitjo que el proper dimecres, 28 d'octubre, vingueu a gaudir de la presentació de "He d'anar-me'n". Recordeu on? Si us ho vaig dir! Aquí:

Biblioteca de Catalunya- Sala de la Caritat

És la porta de sota l'escala

En aquesta biblioteca, en els meus vells temps, quan estudiava magisteri, hi anava amb el meu grup d'amigues, a preparar exàmens. Era, i és, un entorn privilegiat, us ho asseguro. 

I quan baixava per la Rambla, sentia els ocells, veia com els jardiners municipals regaven i mullaven el paviment i tota la Rambla feia olor de flors... en aquella hora - d'horeta, al matí- hi havia molt poqueta gent. Després, s'omplia. Però en aquell temps encara no era un parc temàtic com és ara. Ho trobo a faltar.

O potser és aquesta part de vida que se m'ha endut un gran bocí del meu temps... o que em faig gran!

En fi... fins dimecres, ànimes!

Ja coneixes Cornèlia Abril?

Per als que viviu a Barcelona  

(properament, a Blanes. Informarem  amb temps dels llocs on l'anirem presentant)

Carta oberta + invitació

Benvolgut/da,

Estem molt contentes de fer-te partícip d’un projecte gestat amb amor i dedicació i que acaba de veure la llum. 

Les implicades en aquest projecte, batejat com a Cornèlia Abril, som les autores: Sílvia Armangué, Mercè Bagaria, Pepa Bagaria, Maria Cirera, Montserrat Medalla, Matilde Nuri i Marta Pérez i Sierra, acompanyades de la pintora Carmen Sanzsoto.

El perquè d’aquest nom té explicació: fa referència al lloc i al moment de la concepció. Vam trobar que era un nom de dona amb força, amb el qual ens sentíem identificades.

El primer treball de Cornèlia Abril és el recull de relats He d’anar-me’n, un llibre que desitjaríem que us agradés tant com a nosaltres escriure’l i que presentarem el proper 28 d’octubre a la Biblioteca de Catalunya. Ens faria molt felices comptar amb la teva presència.

Una abraçada,

Cornèlia Abril

La pàgina facebook de Cornèlia Abril

I la invitació:

Hi ha gent per tot

Hi ha gent per tot.

També per celebrar un genocidi.

Jo, avui, només celebro que ahir vaig complir seixanta-dos anys (molts!) amb salut. I que el meu nét Caïm, que va néixer el mateix dia que jo però cinquanta-set anys més tard, en va complir cinc. Sí, també amb salut!

I avui ho celebrarem, a casa del pare d'en Caïm, precisament. Amb una gran part de la família. No tota, que som tants, que, per posar-nos d'acord, s'ha de fer una instància o gairebé. És el que té ser família nombrosa.

Desitjo a totes les Pilars, Pilariques, Pilarins, Piluques, Pilis, Pilunxis, i derivats, que passin un molt bon dia del seu sant.

I que els que es manifesten per la violència (només cal escoltar les paraules que va adreçar no sé qui de la falange, l'any passat, tal dia com avui, incentivant a - no us ho perdeu- morir per la pàtria, matar per la pàtria, o "portar al pelotón de fusilamiento" a qui faci falta per tal de no trencar la unitat de la seva estimada Espanya). A tots aquests, els desitjo un bon mal de ventre. Res d'afusellaments. Amb una gastroenteritis , que es recargolin una estoneta, ja en tinc prou.

Doncs això: hi ha gent per tot.

Vaig a estucar-me, que se me n'està anant el morè i ja començo a tenir aquell coloret de merda d'oca (amb perdó, però són paraules de la meva difunta iaia).

Bon dia de la Pilarica!

Per cert, la primera vegada que vaig veure la imatge de la marededeu del Pilar, la vaig estar buscant igual que el torico de Teruel...  que el tenia davant i no el veia.

 És tan petita, que el que  sembla que tingui més importància la columna que la verge. A mi m'és ben igual, eh? només explico que no la trobava.

Hale, a ritme de jota i amb el Manolo escobar, que no es digui... (consti a les actes que sóc coplera, jo). 

Així: contradictòria fins al final.

somnis

El món està molt canviat.

Això era el títol d'una cançó? de què em sona?

Si miro enrere, cada dia veig canvis nous en el meu món. Cada dia em dóna la sensació que vaig néixer fa molt temps.

Potser és que vaig néixer fa molt temps!

I ara, la pregunta del milió: quin món és el millor, el que tenim ara o el que jo tenia "fa molt temps"?

No vull caure en allò del paradís perdut, perquè és un tòpic, i el paradís no és tal, però de vegades me'n vénen ganes.

Aquesta nit he tornat a somiar, d'una manera clara i diàfana, que en Josep tornava a casa. I, una vegada més, li he hagut d'explicar que cada vegada que torna em posa en un compromís: què vols que faci, amb tu? et vas morir l'any 1988, ara digue'm, què véns a fer?

I és que hi pateixo. Perquè, com li explico que jo ara estic casada amb el nostre amic comú, que es va divorciar de la nostra amiga comuna?

I caaaaada vegada li he d'explicar de nou! No sé si ho acaba d'entendre, però mai no tinc temps d'explicar-li que té una pila de néts i que tot està bé... perquè, abans, em desperto!

Game of thrones (en el sentit literal, no hi busqueu res més)

Sense permisos de cap tipus, m'atreveixo a compartir la banda sonora original d'aquest bestseller en què s'ha convertit la sèrie Joc de trons (Game of thrones), sèrie a la qual m'he fet més o menys addicta, perquè, després d'haver-ne sentit a parlar tant, he acabat per fer-me preguntes.

I quan, aquest setembre, hi va haver el rebombori que hi va haver a Girona, amb el rodatge d'alguns capítols, em vaig dir "per què no claudicar?"

I vaig claudicar.

Val a dir que trobo la sèrie molt forta, quant a... TOT! però em fascina.

I la veig.

He buscat la banda sonora i m'he trobat amb aquest video, que m'ha semblat prou interessant.

Que tingueu una bona setmana!

Les informacios que necessito de veritat

Ha passat una setmana.

Una setmana, set dies. I tenim tanta pressa que volem que es posin d'acord de seguida. Els entrevistadors, que jo anomenaria més "inquisidors", intenten fer la pregunta més difícil, la pregunta més idònia, la pregunta més intel·ligent, la pregunta "que vol el públic"... eeeeep!

Aturem-nos! Jo no sóc (o no em considero) públic. Jo sóc part d'aquest procés. Part interessada. I he delegat el meu vot a un conjunt de persones que espero i desitjo que treballin per fer possible allò que els he demanat.

Si us plau, periodistes impertinents: calleu!

Ja ens informareu quan hi hagi resultats. Les baralles de pati d'escola no m'interessen gens. Per això ja hi ha algun tipus de premsa o de ràdio, que quan la llegeixo o els escolto, la pujada d'adrenalina és molt pitjor que la que es produeix quan (no) pujo al Dragon Khan!

En tots els àmbits de la vida, ens estan fent creure que hem d'estar permanentment informats. Cert. Jo vull estar informada, però de les coses que realment m'interessen.


Si l'Anna Gabriel contiua dient "no farem president a Mas", m'importa un rave. Però no pel fet en sí, sinó perquè és un tema que ja sé, perquè sé exactament (com tots, els seus votants i també els que no els hagin votat). Deixeu-los fer i confieu en el que heu votat (o no votat).

Perquè l'important serà el resultat final de les negociacions, sigui president en Mas o en Perico de los Palotes.

Volem la independència? Doncs, coi, anem a intentar fer la independència amb els màxims acords i deixem de marejar la perdiu, preguntant cada cinc minuts la mateixa cosa.


És com quan tens la grip, necessites descansar i dormir i la iaia et truca vint-i-cinc vegades per minut preguntant-te com et trobes i si ja estàs millor.

Ooooooostres, iaia, deixa'm/deixa'l descansar!!!!

Ooooooostres, periodistes impertinents/impenitents, deixeu de buscar la pregunta intel·ligent (que no us fa més intel·ligents als meus ulls) i dediqueu-vos a informar-nos de tot allò que és important de veritat en cada moment. Els petits detalls (al menys a mi) no interessen. Interessa que siguin capaços de fer la seva feina.

No perquè la notícia sigui més repetida us farà més intel·ligents, senyors periodistes.

Farta que em prenguin per imbècil, de veritat!

Quin iuiu! Podria ser una imatge del considerat el BE comú? (així, sense accent, això de BE)

Imatge trobada a la xarxa