Entrades
Ha passat una setmana.
Una setmana, set dies. I tenim tanta pressa que volem que es posin d'acord de seguida. Els entrevistadors, que jo anomenaria més "inquisidors", intenten fer la pregunta més difícil, la pregunta més idònia, la pregunta més intel·ligent, la pregunta "que vol el públic"... eeeeep!
Aturem-nos! Jo no sóc (o no em considero) públic. Jo sóc part d'aquest procés. Part interessada. I he delegat el meu vot a un conjunt de persones que espero i desitjo que treballin per fer possible allò que els he demanat.
Si us plau, periodistes impertinents: calleu!
Ja ens informareu quan hi hagi resultats. Les baralles de pati d'escola no m'interessen gens. Per això ja hi ha algun tipus de premsa o de ràdio, que quan la llegeixo o els escolto, la pujada d'adrenalina és molt pitjor que la que es produeix quan (no) pujo al Dragon Khan!
En tots els àmbits de la vida, ens estan fent creure que hem d'estar permanentment informats. Cert. Jo vull estar informada, però de les coses que realment m'interessen.
Si l'Anna Gabriel contiua dient "no farem president a Mas", m'importa un rave. Però no pel fet en sí, sinó perquè és un tema que ja sé, perquè sé exactament (com tots, els seus votants i també els que no els hagin votat). Deixeu-los fer i confieu en el que heu votat (o no votat).
Perquè l'important serà el resultat final de les negociacions, sigui president en Mas o en Perico de los Palotes.
Volem la independència? Doncs, coi, anem a intentar fer la independència amb els màxims acords i deixem de marejar la perdiu, preguntant cada cinc minuts la mateixa cosa.
És com quan tens la grip, necessites descansar i dormir i la iaia et truca vint-i-cinc vegades per minut preguntant-te com et trobes i si ja estàs millor.
Ooooooostres, iaia, deixa'm/deixa'l descansar!!!!
Ooooooostres, periodistes impertinents/impenitents, deixeu de buscar la pregunta intel·ligent (que no us fa més intel·ligents als meus ulls) i dediqueu-vos a informar-nos de tot allò que és important de veritat en cada moment. Els petits detalls (al menys a mi) no interessen. Interessa que siguin capaços de fer la seva feina.
No perquè la notícia sigui més repetida us farà més intel·ligents, senyors periodistes.
Farta que em prenguin per imbècil, de veritat!
Quin iuiu! Podria ser una imatge del considerat el BE comú? (així, sense accent, això de BE)
Imatge trobada a la xarxa
Una setmana, set dies. I tenim tanta pressa que volem que es posin d'acord de seguida. Els entrevistadors, que jo anomenaria més "inquisidors", intenten fer la pregunta més difícil, la pregunta més idònia, la pregunta més intel·ligent, la pregunta "que vol el públic"... eeeeep!
Aturem-nos! Jo no sóc (o no em considero) públic. Jo sóc part d'aquest procés. Part interessada. I he delegat el meu vot a un conjunt de persones que espero i desitjo que treballin per fer possible allò que els he demanat.
Si us plau, periodistes impertinents: calleu!
Ja ens informareu quan hi hagi resultats. Les baralles de pati d'escola no m'interessen gens. Per això ja hi ha algun tipus de premsa o de ràdio, que quan la llegeixo o els escolto, la pujada d'adrenalina és molt pitjor que la que es produeix quan (no) pujo al Dragon Khan!
En tots els àmbits de la vida, ens estan fent creure que hem d'estar permanentment informats. Cert. Jo vull estar informada, però de les coses que realment m'interessen.
Si l'Anna Gabriel contiua dient "no farem president a Mas", m'importa un rave. Però no pel fet en sí, sinó perquè és un tema que ja sé, perquè sé exactament (com tots, els seus votants i també els que no els hagin votat). Deixeu-los fer i confieu en el que heu votat (o no votat).
Perquè l'important serà el resultat final de les negociacions, sigui president en Mas o en Perico de los Palotes.
Volem la independència? Doncs, coi, anem a intentar fer la independència amb els màxims acords i deixem de marejar la perdiu, preguntant cada cinc minuts la mateixa cosa.
És com quan tens la grip, necessites descansar i dormir i la iaia et truca vint-i-cinc vegades per minut preguntant-te com et trobes i si ja estàs millor.
Ooooooostres, iaia, deixa'm/deixa'l descansar!!!!
Ooooooostres, periodistes impertinents/impenitents, deixeu de buscar la pregunta intel·ligent (que no us fa més intel·ligents als meus ulls) i dediqueu-vos a informar-nos de tot allò que és important de veritat en cada moment. Els petits detalls (al menys a mi) no interessen. Interessa que siguin capaços de fer la seva feina.
No perquè la notícia sigui més repetida us farà més intel·ligents, senyors periodistes.
Farta que em prenguin per imbècil, de veritat!
Quin iuiu! Podria ser una imatge del considerat el BE comú? (així, sense accent, això de BE)
Imatge trobada a la xarxa
11 comentaris:
només ha passat una setmana , estem en moments crucials i cal reflexió i pausa, hi ha molt en joc , deixem una mica de temps perquè es posin d'acord , que s'hi posaran....per cert llegint diaris estrangers ens assabentem de la nostra gran victòria....si llegim els d'aquí sembla que ens volin fer creure que han guanyat uns altres , ja se sap l'independentisme es cura llegint i viatjant
visca catalunya lliure!
ah aquest estiu em vaig poder llegir el teu dones de vidre, m'ha semblat un llibre excel·lent, m'ha agradat molt sobretot el relat de la noia que aprenia ballet....el secret ben desat ...els pensaments ...bé doncs això que m'ha agradat molt
Penso com tu Montse. Han (hem) guanyat per majoria absoluta les forces independentistes.
Que triïn el President els que ho han de fer, i que els mitjans (tant els informatius com els desinformatius) no facin tan rebombori.
Bravo, Montse, molt ben dit. Calma, silenci i confiança. Jo també confio. A la primera reunió que van fer al parlament, Junts pel sí, en Lluís Llach va tuitejar per tots els candidats (els 120.000) que començaven a treballar per nosaltres, que confièssim i els vigilèssim al mateix temps. I sí, jo també confio, en ells, on m'he implicat i també en la CUP.
Paciència i endavant.
Ah! I pel que fa a la informació, cada dia passo més de la informació que ens bolen donar i me la busco una mica en comptagotes... A la mava maner?
Elfre, és veritat: fora d'Espanya ho han entès molt millor. I és que és precisament per això, que volem marxar!
Moltes gràcies per això del meu llibre. M'agrada molt que agradi (també és veritat que hi ha històries que agraden més que les altres, és el normal). Doncs això, que moltes gràcies per llegir-lo i, com no, per comentar-m'ho!
Xavier, si no fan rebombori, què els queda? Per mi que viuen del rebombori i com més millor, tchts,tchts, quin fàstic!
Carme, és el que dic: confiar-hi (fins a cert punt, és clar) i si ens traeixen, s'ho acabaran trobant a les urnes (quan sigui que hi hagi urnes altra vegada).
És veritat, no cal marejar tant la perdiu...Però em sembla que tots tenim pressa per veure el què i el com!!!
Petonets.
Tens raó, M.Roser, tenim tanta pressa! però ara no vindrà de quatre o cinc anys, oi? després d'esperar-ne tres-cents...
Fem-ho, però fem-ho bé!
Vols dir que els de la CUP estan massa interessats pel be comú? No trobes que estan massa enrocats en els seus principis d'esquerres, les seves assamblees repetitives i els seus dogmes? El Fernández m'inspirava més confiança com a polític amb mires que els d'ara.
Paseante, entre nosaltres: els vaig votar a les municipals, però ara com ara, no els tornaria a votar. El David Fernàndez, així com en Quim Arrufat, van esdevenir els meus herois. Però ara confio més en la voluntat de Junts pel si, on m'incloc, simbòlicament, però m'hi incloc.
Publica un comentari a l'entrada