Enganxamentes i desenganxamentes

Durant tot l'estiu m'he desenganxat de "Redeletras" (com l'Apalabrados, però en castellà només - es juga contra gent de parla hispana de tot el món- ah, i es paga, per jugar: aquest és un petit inconvenient)

I ara que m'havia desenganxat de Redeletras, va i m'enganxo al twitter!

En fi... me'n vaig al cine, del qual estic força desenganxada, més que res, pel preu de les entrades.

Al final vam deixar estar allò dels Barrufets 2, es veu que per nens de 5 anys és una mica violent (en Gargamel és un malo-malísimo molt poc recomanable). Anem a veure "Avions". Ja us diré.


Ens llegim! (perquè encara no hi ha  qui em desenganxi d'aquí)

Un post antic

... que té relació amb el que deia ahir...

si el voleu l legir, cliqueu aquí

Sentit comú

18 morts a les platges, aquest estiu.

vejam, sense que pugui semblar que sóc insensible (que potser ho sóc)... cal buscar "culpables" als accidents  per ofegament que es donen a les platges?

per què s'ofega, la gent?...

perquè potser es fiquen a l'aigua quan no toca? (el mar és traidor, i això ho hauríem de saber)

perquè potser, encara que toqui, no ho fan en les condicions adequades? (se suposa que hi ha d'haver allò que en diem "sentit comú")

perquè potser estan malalts i s'entesten a veure si "ficar-se a l'aigua" els curarà la malaltia? (error!)

perquè pensen que si els passa alguna cosa "ja hi ha el socorrista"? (hoooomeeeeeee...)

perquè creuen que són immortals i que el sol fet d'haver nascut els immunitza de qualsevol cosa? (picades de medusa, possibles accidents, etc...?)

Francament, comencem a tenir la pell massa fina per acceptar segons quines realitats (que el mar és traidor, per molta bandera de coloraina que hi hagi, que la societat ha de posar el sentit comú que no posem nosaltres, que si un està malalt potser no és convenient que es banyi - fora de fer-ho a la banyera de casa seva-, etc,etc)

"Abans" ni tan sols hi havia socorristes, a les platges i piscines.

El meu fill gran va fer de socorrista molt de temps i explicava coses que posaven la pell de gallina, com pares que passaven olímpicament dels seus fills "perquè si passa alguna cosa ja hi ha el socorrista que vigila", i coses per l'estil.

Em sap molt greu per les persones que han perdut la vida ofegats a les nostres platges, però potser ha arribat l'hora de no intentar culpar  els altres de les conseqüències dels nostres actes, no?

digueu-me insensible, va, digueu-m'ho!

directament, MERDA!

Al facebook ja ho vaig iniciar, i ara ho faig aquí. Aquí, com que hi ha més capacitat, ho faré en menys sessions. per començar, només un parell de fotos per donar testimoni de com està el bosquet de sota casa, entre el carrer Vidal i Barraquer i el carrer de la Font (a Blanes).

Els meus amics i veïns es queixen d'altres parts de Blanes que fan més o menys el mateix fàstic. Tenen raó.

i no es tracta solament de fàstic per la brutiícia que tira la gent (en el cas del bosquet de sota casa, sol ser canalla, adolescents que es reuneixen per xerrar de les seves  coses, la qual cosa no és dolenta en sí, per descomptat, però que s'emporten paquets de "snaks" i llaunes de begudes, cigarrets i altres delicatessen, que, després, deixen tirats allà on han estat). Amb vocabular de carreter: "deixen la merda allà on caguen".

I que em perdonin els finolis, però és així de bèstia.

Es tracta, també, de fàstic perquè als nostres pobles i ciutats, s'inicien moltes "obres de millora" que no continua ningú i, o bé es deixen a mitges, o bé, un cop acabades, mai més ningú no s'hi acosta per al més mínim manteniment.

Ja ho sé, que això no només passa a Blanes. Ja ho sé. Però com que jo hi visc, doncs parlo del que conec.

No vull anomenar culpables, perquè no sé si n'hi ha (fora de la gent bruta i descuidada, maleducada i sense escrúpols). Segur que es comencen coses "amb bona voluntat", i després els calés no arriben... però no estaria malament recordar-se dels pobles i ciutats quan no és època d'eleccions.

Comencem amb les vores d'aquest improvisat mirador, que un dia caurà perquè ja fa temps que les pluges han fet que les fustes es mantinguin en precari equilibri. El dia que un dels adolescents  - o dels adults- que s'hi arrepengen o s'hi asseuen directament es foti daltabaix, en sentirem a parlar.

El que llencen - una part del que llencen- des del "mirador", quan acaben de beure, menjar (i molts etcèteres)

Apa, demà més.

No ho direm parlant, ho direm piulant

Ja fa dies que vaig ampliar la meva llista de "seguits" al meu compte de twitter. Ara segueixo gent diguem-ne "important", o millor, "coneguda", i també gent que ni conec ni crec que arribi a conèixer mai, però que he vist retuitejats per algú altre i m'ha semblat que piulaven coses més o menys interessants.

Ahir va arribar als meus ulls - que no a les orelles- una piulada que deia més o menys que hi ha gent que es pensa que a Catalunya parlem català "por joder".

He estat rumiant-hi - la cosa té nassos- i he arribat a una conclusió: jo sempre havia parlat en català a casa, malgrat que vaig fer tots els meus estudis en castellà (a excepció de l'última carrera, psicopedagogia, que vaig cursar a la UOC).

Tenia un oncle que ja és mort de fa anys, nascut a Madrid, de pares gallecs. El meu oncle parlava en castellà i nosaltres - fins i tot els seus fills i nétes- li contestàvem en català. Mai a la vida havíem tingut cap mena de problema; ens enteníem prefectíssimament.

Tinc una jove que és argentina i que ha fet l'esforç de treure's el nivell D de català. Parla anglès amb fluïdesa i una mica d'italià, argentí, castellà i català. Tots ens hem tret el barret davant d'ella, perquè ho ha aconseguit en molt poc temps.

El meu oncle, quan li convenia, pel que fos, canviava la seva llengua i parlava en català. La resta de la família, també fèiem servir el castellà quan ens convenia pel que fos. Tots llegíem i llegim les dues llengües i més que en poguéssim fer servir. Tots escrivíem i escrivim en perfecte català i en perfecte castellà.

La majoria dels joves de la meva família utilitzen l'anglès amb fluïdesa. Un fill meu fins ha fet traduccions de llibres de text al castellà i al català. La resta de la família (els més grans) ens defensem en francès i jo mateixa, ja vaig comentar aquí mateix que estudio a fons aquesta llengua, a l'EOI.

per què ho dic, tot això?

molt senzill.

Mai havia parlat la meva llengua pensant-hi. Vull dir, mai m'havia proposat per què o per què no.

Ara, entre todos la mataron y ella sola se murió.

Ara parlo i escric en català "por joder".

I que es fotin!

Sensacions

Fa temps que tinc una sensació que jo diria que no és només una sensació sinó que ja em queda confirmat:

Molts dels programes que fan a la tele i a la ràdio es basen en temes tan quotidians que els podria estar fent jo mateixa, o tu!

Per això calen tants anys de carrera? (periodistes, els que han estudiat audiovisuals i etcètera...) per mi se salven els tècnics. Els altres, doncs què voleu que us digui? guionista: la vida mateixa.

Que això és precisament el que ens agrada sentir? potser si, no ho nego. Jo mateixa ho escolto. Però potser surt una mica car, no?

Ara ja hi deu haver qui se'm tiraria a la jugular... keep calm! només és una reflexió!

Mentre treia la Taca, i ara direu que les coses només em passen quan trec la Taca, però és que disposo d'aproximadament una horeta, que camino, a ritme de gos (de gossa, en aquest cas), i vaig escoltant diverses emissores, com ja he explicat altres vegades. Normalment no n'escolto només una, he d'anar canviant el dial, perquè no hi ha una emissora que es mantingui més de tre o quatre minuts "quieta"... es trepitgen unes freqüències amb les altres, cosa que tampoc no acabo d'entendre, però aquesta seria una altra història.

Mentre treia la Taca, dic, he sentit una notícia, la menys quotidiana, ja que les corrupcions i els problemes polítics han esdevingut quotidianament avorrits (per desgràcia) . És una notícia que ja vaig sentir abans d'ahir i ahir i que també vaig llegir al diari: allò de la bola de greix de 15 tones a les clavegueres de Londres.  I se n'estranyen?...

Que algú es fixi en com està el Mediterrani... que veurà la bola de greix i de merda que - si no tenim cura- es va formant a poc a poc, fins que esclati. Ara ens queixem de les meduses, però un dia descobrirem que el Mediterrani és una gran medusa tot ell... potser jo ja no hi seré per veure-ho...

El pare dels meus fills - en pau descansi- anunciava que el segle XXI seria el segle de la informàtica (ell va morir el 1988, no hi havia ni internet) i també  deia que arribaria un dia en què una concessionària posaria un cotxe al carrer, que seria l'últim. O sigui, que aquell seria el cotxe-tap, perquè ja no seria possible que n'hi capigués cap més. No anava tan desencaminat, només que no comptava amb la crisi, que està fent que molta gent no agafi el cotxe, per això s'aguanta, que si no...

I ara per què m'he desviat de tema? ah, perquè estic fent-me el meu propi programa de suplement radiofònic!

Ara vaig a escoltar música i em ve de gust escoltar els Manel (les cançons dels quals són cròniques de la vida quotidiana. No creieu que s'assemblen una mica a Sisa?

Ah, he dit un sacrilegi? perdó, perdó! però a mi m'ho sembla!

M'agraden els Manel, com m'agraden Antònia Font i similars, però per mi, el pare de tots ells és en Sisa, i que em perdonin els puristes)

 

Fantàsticaaaaaaa, ta-tara-tara-taraaaaa (amb perdó)

El punt d'ironia que conté el llibre que legeixo, fa olor de frescor. M'agrada. Tracta la guerra com el que és, però retrata la gent, també, tal com sol ser. Bon llibre!

Avui la bàscula de casa m'ha fet saber que m'estic passant amb les cervesetes, els aperitius... i he agafat un llibret que tenia oblidat a la prestatgeria, que vaig comprar al Caprabo (mal lloc, en principi, per comprar lllibres, però no us penseu, de vegades tens petites sorpreses argadables) i que es diu "Recetas ligeras". Si em llegeix algú que em coneix molt, molt, ara s'està fent un tip de riure perquè "no em diràs que et trobes gorda, eh?" és el que em diuen sempre que trec el tema. No. No n'estic gens, de gorda, però podria estar-ho, si volgués. El cas és que no ho vull, però m'agrada moooooolt la cerveseta, la xocolata - les preses de xocolata- no faria cap pas per un gelat o per una mousse, però si em cau a les mans una rajola de xocolata negra-negra (de 85% de cacau en amunt) buf,buf,buf!

I el que dic: a l'estiu, una cervesa ben fresqueta, hmmmmmmmm!!!

I quatre patates fregides, no és pas un tòpic, allò de "no en pots menjar només una". És cert! (encara que això també passa amb els bombons dels bons)

I... quatre pistatxos? (qui ha dit que els fruits secs vénen més de gust a l'hivern?) a mi m'agraden sempre!

en fi...

Strudel de verdures

Massa: comprar-la al LIDL (boníssima)

Farcit: 2 cullerades d'oli d'oliva
           2 cebes a daus
         300 g de pastanagues, també a daus
          1 kg. d'espinacs en juliana
          sal i pebre
          50 g de pinyons torrats
          200 g de mató
         2 rovells d'ou
         3 cullerades de flocs de civada "copos de avena"
         mantega
         una miqueta de farina


1) Escalfar l'oli en una paella i +coure-hi la ceba a foc lent. Afegir la pastanaga i deixar-la coure uns 3 mn. Afegir els espinacs i coure-ho a foc lent un minutet més tot junt.Condimentar les verdures i deixar-les refredar.

2) Batre el mató amb els rovells i els flocs de civada i barrejar-ho amb les verdures.

3) Estirar la massa (amb la del LIDL no cal, ja està estirada) i posar-la damunt d'un drap de cuina net, prèviament enfarinat.  Untar la massa amb una mica de mantega desfeta i estendre la barreja de verdures per damun. Amb ajuda del drap de cuina, enrollar la massa començant per un dels extrems més estrets.

4) Passar l'strudel a una safata de forn engrassada. Untar-lo amb una mica de mantega i deixar-lo al forn (pre-escalfat a 190ºC - o a 170ºC si és d'aire), durant 45 mn.

Ja teniu 145 calories per ració (si us mengeu tot l'strudel, compteu unes quantes calories més!) que, acompanyades amb una cerveseta ben freeeesca, són un sopar d'estiu deliciós!

Bon profit!

la imatge no és meva, eh? està baixada de la xarxa.

"yo no sé nada, oiga, hable con mi jefe"

Abans d'ahir ens van posar unes tanques i uns cartells - que nosaltres pensàvem que eren de l'Ajuntament, però que ara tenim seriosos dubtes- al costat de casa, per emportar-se (i ja era hora!) uns arbres que havien caigut ara deu fer dos anys, amb l'última nevada (si, suposo que fa uns dos anys)... per evitar el perill que caiguessin a unes cases que hi ha més avall. Sort que només han tardat dos anys...

Ahir van arribar amb el camió-grua i unes serres mode Freddy Krugger (una poooooor!) i es van posar mans a l'obra. Tot el dia van estar tallant i transportant troncs del bosc al costat de casa. Taaaaantes branques i troncs hi havia, que, a les 6 de la tarda - que van plegar- en van deixar una bona pila en un costadet.

Tot bé, llevat que el costadet té una escala que va a parar a un dels apartaments de l'edifici on vivim. Això vol dir, que és l'entrada de la casa, perquè - que jo sàpiga- les persones encara no poden volar. I que tooooota l'escala va quedar plena de troncs. Dels dos apartaments, un és nostre, el fan servir els nostres fills quan vénen, però l'altre està llogat a una noia que, per sort, és triatleta. Dic per sort, perquè ahir devia haver de fer -a més del que ja fa a les triatlons- salts d'obstacles, per poder entrar a casa seva. Sort que no hi ha una àvia de 80 anys.

Aquest matí, quan he tret la Taca, indignada per la situació, he anat a parlar amb els místers, que havien tornat a començar la tasca de neteja -d'arbres- caiguts-fa-dos-anys. Com que havia sentit les notícies feia cinc minuts, anava calenta (però calenta de ja m'enteneu... fim's i companyia, no pas calenta d'altres coses, ep!) i, ho reconec, amb una mica de mala bava, li he dit al Freddy Krugger que com era que ahir a la tarda ens van deixar l'entrada tapada per una pila de troncs que no els podia aixecar ni un basc dels grossos i cepats!...

Resposta: - Señora, hable usted con quien tiene que hablar, que yo no sé nada.

Li he dit que allò era d'incompetents i que per molt que digués el "kefe", ja es veia que no es podia deixar la merda (no he fet servir la paraula merda) tapant una escala de veïns. M'he posat "gallita".

Més "gallito" encara, el paio m'ha ensenyat la serra mecànica (engegada!) i m'ha reiterat que el que havia de fer jo era parlar amb el seu jefe.

He callat per la serra!!!!!

Continuen tallant troncs i l'escala continua tapada... el capità els ho ha dit molt més educadament que jo, però em temo que avui tornarem a tenir l'escala tapada... nens, no vingueu, avui, a dormir! i, si veniu, porteu-vos material d'escalada!

Colla d'incompetents, marededeusenyor!

Els Ajuntaments poden llogar (o subrogar o com es digui) empreses d'incompetents? Quant deuen pagar, per hora? (potser va per aquí, la cosa)

Òpera a l'aire lliure

Ahir vaig tenir la grandíssima sort de poder anar a veure l'òpera Norma - amb Sondra Ravdanovsky- al festival del Castell de Peralada.

La cosa estava en què, com que hem fet les vacances a casa, estem aprofitant per anar a diversos concerts. De moment ja hem vist "La locomotora Negra" a Santa Cristina (Lloret), "Andrea Motis" al Jardí Botànic Mar i murtra (Blanes), 28 i mig - ja us en vaig parlar- a la Biblioteca de Catalunya i, ahir a la nit, Norma.

Jo hauria volgut anar a sentir Elton John, però no vaig trobar entrades, quan les vaig buscar, al cap de vint minuts de ser posades a la venda, ja no n'hi havia. Després, però, es va anul·lar el concert, així que... una altra vegada serà. Mark Knopfler també em feia el pes, crec que a Cap Roig, però tampoc... així que, com que l'òpera ens agrada molt, doncs Norma-Peralada.

I dic que va ser una grandíssima sort, perquè l'espectacle va ser realment màgic. Feia molts anys que no hi havia estat,a Peralada. L'any 2005 hi vaig anar a veure "Madama Butterfly", molt bé, però era una versió en la qual, em sembla recordar que només hi havia una dona, la Suzuki (sempre m'he de pensar quin nom té, mai no sé si es deia Yamaha, Suzuki, Honda... i no és broma!). Els altres personatges, eren tot homes, fins i tot Madama Butterfly (una mica esperpèntic, ho vaig trobar, la qual cosa no vol dir que no m'agradés, ep!) i, encara, uns anys abans, havia vist un espectacle que no recordo el nom que tenia, amb "La fura dels Baus + Miguel Bosé" (si, un totum revolutum una mica estrany, però que em va agradar molt). D'això fa molts més anys.

Ahir hi havia tota la "plana major convergent" (Artur Mas i senyora, Miquel Roca i no-se-quanta-gent-més) així que, sense saber-ho, vaig seure entre la jet-set catalana ( em vaig estar calladeta i escoltant, no vaig dir cap inconveniència. Una, que és educadeta)...

Bromes a part, va ser una de les millors "Normes" que he vist o sentit. Tampoc n'he vist tantes, però potser dues en tota la vida, si. Tenim un CD on hi ha el duet de Norma i Adalgisa (el més conegut) cantat per Joan Sutherland i Montserrat Caballé, que talla la respiració. I ahir, Sondra Ravdanovsky me la va tallar absolutament en tot moment. Mira que eren bons tots, tots i tots! però ella sobresortia per damunt de tots, tots i tots.

Us deixo el "Casta diva" perquè no he trobat el duet que us deia (bé, tampoc no l'he buscat gaire, perquè el meu youtube està entestat a que canviï el meu nom de compte de youtube i només em deixa veure un video al dia i no m'he volgut arriscar. No tinc ni idea de per què coi he de canviar el nom de compte de youtube, ja m'està bé el que tinc, no em poden deixar tranquil·la? doncs es veu que no. A algú li passa el mateix o sóc el bitxo raro de sempre?)

shhhhhhhhhhhht! (no es pot dir mai res... sempre és una sorpresa. L'he trobat! i me l'ha deixat "compartir". Per això dic lo del bitxo raro)... no és una meravella?

Tothom barrufa igual?

Dilluns, dia de l'espectador! Com no hi havia pensat? Cua de prop de 100 metres, entrades esgotades (jo, que pensava que a la versió en català només seríem quatre independentistes...) doncs també s'han esgotat les entrades a la versió en català!

Res, un altre dia barrufarem. Ens hem acabat donant un banyet (nooo, al cine noooo!) i veient un documental preciós (que recomano): "Planeta Océano" (si, en cstellà!, què hi farem?) ens el va regalar un dels nostres fills... i ha fet el fet.

O sigui: no hem barrufat, però al final hem triomfat. I un altre dia, amb més calma, i en un dia que no sigui "el dia de l'espectador", barrufarem els barrufets.

Estic llegint un llibre que em té atrapada (ja era hora, perquè fora dels llibres en francès per practicar l'idioma, aquest estiu no trobava res que em satisfés) (en els que no em satisfan no hi compto els llibres dels amics, que tinc, en una pila ENORME damunt la tauleta de nit).

Llibres -diguem-ne- comercials, dels que es venen, n'hi ha mooooooolts, però els començo i em quedo indiferent. Llavors els abandono sense contemplacions. S'han acabat les èpoques en què m'ho empassava tot, tan si m'agradava com si no - la qüestió era no deixar un llibre a mitges- ara ja he madurat, en aquest sentit!

Us dic el que he començat i m'ha atrapat? el que em va deixar la Mati: "Suite francesa", d'Irène Némirovsky.

Seguirem informant.

Barrufem?

Aquesta tarda barrufaré una cosa que barrufa molt de temps que no barrufava. Barrufaré al cinema, a veure "Els Barrufets 2".

Segurament, aquesta entrada seria apropiada per barrufar a "Diari d'una àvia primerenca", però ja fa tant de temps que no en barrufa res, de primerenca, que gairebé em barrufa vergonya...

Ja tinc cinc néts, en total! Tres barrufets i dues barrufetes (no són blaus, ep!)

Bé, doncs, espero que em barrufi molt la pel·li, perquè m'emporto un dels barrufets... el més gran.

Quin estiu més barrufant! (no paro!)

Bones barrufes a tot bitxo barrufant!