Petita pausa in blue

Meditant sobre llenguatge, fem allò que en diem metallenguatge. Meditant sobre la vida, estaríem fent metavida?
Necessito parar, fer metallenguatge i fer meta vida i fer metablog i fer metamontse... sé que sabeu que tornaré, perquè mai no puc estar-me quieta ni de fets ni de paraules. Mentrestant us deixo amb aquest poema de Màrius Sampere, un poeta de Badalona - al menys jo crec que és de Badalona, corregiu-me si m'equivoco - a qui vaig conèixer en la seva faceta de fotògraf. El dia que trobi les fotos que em va fer, ja us les penjaré. Si les trobo...
Mediteu sobre el seu poema. És un compendi de metallenguatge i metapoesia. A mi m'agrada. I a vosaltres?

UN DIA VAIG ESCRIURE
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
Màrius Sampere
___________________________

Us sembla bé, Gerswin, per aquesta petita pausa? aquí el teniu, doncs.

Aviat tornaré. Sigueu feliços!

i al final, esperança?

Agafar aire pausadament fins a omplir bé els pulmons i expel·lir-lo a poc a poc, amb la plena consciència del que estic fent. Posar la ment en blanc (això és gairebé impossible) i concentrar-me en una música, en una frase, en una paraula o en un paisatge. Aparenta facilitat, però quan el cap està en plena ebullició no hi ha concentració possible.

Agafar aire pausadament, omplir bé els pulmons, pensar que són dues ampolles buides que es van omplint des de baix fins a dalt, que no cal pensar que l'aire s'acaba, al contrari, que cal dossificar-ne l'entrada perquè si no és així es col·lapsen els badius del nas i l'aire decideix no entrar. Empassar-me l'aire i emportar-me'l cap a la panxa, sentir el diafragma, expulsar-lo lentament, ésser conscient que em vaig buidant... concentrar-me... concentrar-me... concentrar-me

No puc llegir-vos ni puc comentar-vos, no puc escriure ni puc respondre-us. Em costa avançar i malgrat tot, aquella espurna de llum allà al final...

Hi arribaré?

Només per poder escoltar aquesta bacchiana brasilera d'Héctor Villalobos, amb la veu de Victòria dels Àngels, valdria la pena tornar a néixer...

Ricard Salvat

Volia dir quatre paraules sobre Ricard Salvat, però havent llegit tot el que ha dit en Pere de Saragatona, sé que qualsevol cosa que jo pugui afegir quedarà petita.

Vaig tenir la sort, als anys 70, de tenir grans professors. Oriol Martorell de música a la Normal, i més endavant, d'Història de la música a la Universitat. Miquel Porter Moix, a la Universitat, d'Història del cinema. Alexandre Cirici Pellicer, de Teoria de l'Art. I Ricard Salvat, d'Història del Teatre. Sempre he pensat, repeteixo, que va ser una gran sort, comptar amb aquests monstres a les aules. Eren temps de lluita contra la dictadura i eren temps compromesos per tothom. La lluita era conjunta i professors i universitaris anàvem tots a una. Era bonic, saber-ho i era bonic assumir-ho.

És un malson, veure com van les coses actualment... no parlaré ni del pla de Bolonya ni de les vagues a la Universitat, ni de les actuacions dels mossos ni de les actuacions polítiques al respecte. No en parlaré perquè no em mereixen ni cinc minuts del meu temps preciós, que prefereixo dedicar al record d'aquestes persones meravelloses que em van ajudar en el llarg periple de no deixar mai de ser persona.

Descansi en pau, Ricard Salvat.

IBM

imatge de google

Vull felicitar especialment la Isabel Barriel, la meva companya en els anys de magisteri i - d'alguna manera - al llarg de la resta de la vida. Una de les persones més intel·ligents amb qui m'he relacionat mai. I ella sense vanagloriar-se'n!

La Isabel és d'aquella mena d'amigues que saps que la tens encara que no la vegis. És d'aquella mena d'amigues que duren i duren i duren... amb qui estàs en contacte esporàdicament, fins que arriba la màgia d'internet i t'hi retrobes (no dic el feibuc, ep, no ens equivoquéssim. Dic internet en general. I els blogs en particular... durant un temps, parlaríem també del messenger, giny que ja fa anys que no faig servir).

Però què faig? me n'estic anant per "los cerros de Úbeda", com sempre. Amb la Isabel, volia dir, sempre és com sempre. Ens alegrem de veure'ns, xerrem, molt o poc, i fem jocs de paraules, com tota la vida hem fet, d'una manera natural. Gairebé mai no anem a prendre un cafè. Ens solem trobar en llocs inverossímils i sense haver quedat. En una llibreria, al mig del carrer, a la sortida d'una clínica, cadascuna amb la seva mare a coll-i-be...

Havíem estudiat molt, havíem arreglat el món i havíem rigut pels descosits, en la nostra època d'estudiants. Mai no oblidaré el dia de l'examen final de física i química a la Normal, que em va canviar l'examen perquè jo no sabia fer el meu i en canvi, sabia fer el seu, coses del destí i d'allò dels A i B. Ustedes, la fila de la derecha, tendrán el examen A. Y ustedes, la fila de la izquierda, tendrán el examen B. I nosaltres que ens mirem, i ens canviem l'examen de la manera més natural possible. I vaig aprovar!

Per la prova de maduresa anàvem a estudiar a la Biblioteca Central, a l'Antic Hospital de la Santa Creu, una meravella de lloc. Baixàvem per la Rambla a les 8 del matí, ens trobàvem amb la Rosó, la Maria i la Conxita i rient, entre l'olor del matí i de les flors de la Rambla, tot esdevenia silenci i ordre quan entràvem en aquell santuari i ens posàvem a estudiar. A mig matí anàvem al pati a revolucionar l'ambient. Ho necessitàvem, érem joves i bellugadisses!

També vam fer viatges, juntament amb altres companyes, a algunes de les quals els he perdut la pista fa temps.

Quan totes dues anàvem a classe de Geografia amb el professor Casassas (un gran professor) ja a l'època de la Universitat, acabat el magisteri, agafàvem els apunts dobles (amb paper carbó) perquè un dia hi anava l'una i l'altre dia hi anava l'altra. Un tàndem perfecte.

Tot això ho explico perquè acabo de sentir a RAC 1 que en Basté recomanava el seu blog, Poesiaula. I m'ha fet molta il·lusió i li ho volia fer saber.

Felicitats, Isabel!

aire

Quan els pulmons no accepten l'aire, quan els ulls vessen sense parar... què cal fer?
Intento respirar.

Actituds

Creieu que l'actitud d'una persona cap a una feina determinada marca completament la seva manera de dur-la a terme?

No m'estic explicant:

Com hauria d'actuar una persona el seu primer dia de feina?

a) Mostrant interès i ganes

b) Preguntant quina és la seva hora lliure

c) Mostrant que no en té ni idea, del que ha de fer, però mostrant interès i certes ganes.

d) Esperant que a cada moment li diguin el que ha de fer, sense prendre cp iniciativa.

e) No sap, no contesta

f) La resposta la té el vent

Felicitats, tieta Fina!

Sant Josep

19 de març d'algun dels anys 60

Ubicació: Jardí del carrer Molí

Els improvisats paletes (el pare i el tiet) construeixen un parell de graons a l'entrada del jardí. Podria ser, que hi hagués, fins i tot, una formigonera? O potser fan les pastetes en una eina d'aquelles... una gaveta, em sembla que en diuen? És igual. Ells en aquest moment no treballen, perquè avui és Sant Josep i és festa!

Quan va deixar de ser festa, per Sant Josep? ja ni me'n recordo...

Jo faig voltes, saltant al voltant de la gaveta mentre canto:

Avui és festa, avui és festa, avui és festa! Menjarem crema, menjarem crema, menjarem crema! El gat, ja no recordo si el Rufino, el Magarrinyes o el Bolita, salta amb mi. Esquitxos de la sorra amuntegada al costat de la gaveta van a parar al meu vestit. Ja hi haurà crits, penso. I, efectivament, hi ha crits.

- Neeeeeeeeeeeeeenaaaaaaaaaaaaaa! Deixa de saltar d'una vegadaaaaaaaaaaaaaaaaaa! - diu la iaia. (On és, la mare?)

La nena passa de la iaia i continua cantant al voltant de la gaveta:

Avui és festa! Avui és festa! Avui és festaaaaaaaaaaaa!

Menjarem crema, menjarem crema, menjarem cremaaaaaaaaaaa!

I tu, tieta, ets a la cuina, segurament amb la mare (o no) el·laborant una crema d'aquelles tan delicioses que sabeu fer!

Saps què? Me n'he adonat que t'estimo molt més del que es sol estimar a una tieta!

Felicitats!!!

pst, no li diguis a ningú (això és entre nosaltres)

100è joc literari

COL•LABORACIÓ AMB EL 100è JOC LITERARI

El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho col.laboro amb el següent text:

A estones vetllava d'aturat, d'altres, trepitjant tan fluix com sabia; passejava per davant el mur que envoltava el jardí, sense perdre de vista la porta que aviat hauria d'obrir-se. Amb insistència minuciosa repassava el motiu que l'havia duit fins allà i dins el bessó de la nit el mantenia despert i vigilant, pendent només del senyal esperat. Intentava posar tot l'esment del món en cadascuna de les contrasenyes que el capità Andreas Harts li havia donat gairebé feia un any i que des de llavors duia ben impreses en el full primer de la memòria perquè arribat el moment tot s'acomplís sense mancar-hi una peça petita. Segur com estava que allò que succeí a Harts per força hauria de repetir-se en la seva persona, tenia el convenciment que aviat seria cridat i els seus mèrits apreciats en la mesura exacta del seu valor.

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Aquí teniu una pista:

"L'obra va obtenir un premi literari molt famós, l'any 1994"

Sobre tot no em deixeu la solució aquí!
Les instruccions per a participar en aquest joc són a Tens un racó dalt del món Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

Cal donar les gràcies al Jesús M. i felicitar-lo per la tasca literària que fa. Per molts anys, Jesús!

Slumdog millionaire, Gran Torino, A ciegas

Cada dia que passa m'he de creure menys els crítics de cine, que, amb tots els meus respectes, cada dia són més pedants i cada dia més s'atreveixen a opinar que la gent a qui li agraden les pel·lícules que NO els agraden a ells som ximples. Bé, doncs, començaré per Slumdog Millionaire.
Vaig gaudir (encara que jo no gaudeixo, que jo disfruto) amb la pel·li perquè em va transmetre alguna cosa. M'ho vaig passr bé i al mateix temps vaig veure una situació de denúncia.
Una altra cosa és el que jo pugui pensar de l'actuació del govern indi i/o de la productora de la pel·lícula o del director o de qui nassos sigui qui va prometre l'oro i el moro als pares dels nens que van intervenir a la pel·li, que sembla ser que, després d'haver tastat el cel, els han tornat a deixar a l'infern i no han complert res del que se suposava que havien de complir. Però això no té res a veure amb la pel·li. Aquest suposat acte (que jo no conec, que només m'ho han dit pels mitjans de comunicació) no em fa carregar-me la pel·li. Per una altra banda, jo no sé quins criteris tenen a l'Acadèmia per donar els Oscars, però a mi em sembla una exageració que n'hagi guanyat 8... jo li hauria donat un, potser, perquè el tema és original i perquè està ben construïda. Però ja està. Transmet moralina. Una moralina que després no es tradueix a la vida real i aquesta part és la que em molesta.
Per tant, si separo la vida real de la pel·lícula, puc dir que m'ho vaig passar bé, veient-la, i per tant, que em va agradar.
___________________
Continuaré amb Gran Torino. Clint Eastwood, per mi, és un gran director i molt bon actor de les seves pròpies pel·lícules. L'altre dia vaig sentir a la ràdio que ara ja ens agrada tot, de l'Eastwood, i em vaig indignar perquè m'estaven prenent per idiota. Doncs si, senyor crític: he d'admetre que aquest senyor ha donat un tomb a la seva carrera, justament quan s'ha fet vell (o potser precisament per això) i ha fet que de no agradar-me gens, ara m'agradi gairebé tot el que dirigeix. L'única que no li perdono és "Els ponts de Madison", perquè per mi no dóna la talla com a protagonista. Ni ell, ni ella, ep!. Però des de Harry el Sucio fins ara, "xapó" per ell!. Gran Torino em va agradar, tot i que l'argumnent era d'allò més previsible; una pel·lícula agradable de veure, amb moralina, també, és clar, però al menys sense contradiccions: és una pel·li i punt.
_____________________________
I acabaré dient que flac favor li han fet a Saramago, duent la seva genial obra "Ensayo sobre la ceguera" al cine.
Ni tan sols recordo el nom del director i ara no tinc temps per enllaçar (a la nit ho faré)... l'únic que es salva és el treball de Julianne Moore (es diu així?)... però res més. L'adaptació és una caca. Els dobladors s'han cobert de glòria (només de sentir-los les veus n'hi ha per vomitar, error tremendo. Potser en versió original... vés a saber) L'ambientació estaria bé si es veiés. La fotografia - per mi- és una merda i l'enfocament global és un desastre.
Que em perdonin els cinèfils que en saben (encara no he llegit cap crítica, que consti) si és que acaben dient que és una obra mestra (que no m'estranyaria)...
L'obra mestra és el text de Saramago (i a mi no m'agrada Saramago, que d'ell només m'ha agradat precisament aquesta!). La pel·lícula és un bunyol!
Ah! El títol de la pel·li és "A ciegas".
Cegament us dic: no val la pena pagar l'entrada. Llegiu el llibre!!!!!!!

Repeteixo: al vespre faré enllaços, que ara he de sortir pitant!
_______________
Acabo d'arribar, són les 00:13, afirmo, dono fe, que hem tancat la Clínica Platon, avui. Que per fer ressonàncies magnètiques et donen una hora i t'agafen uuna hora i mitja més tard... paciència... i com que demà ens hem de llevar a les 7, que toca analítica, doncs que ja us posaré els enllaços demà. Apa, nanit!

Caos versus Ordre

Preparant una xerrada sobre l'adquisició del llenguagte que he de fer el 4 d'abril a l'Espai Familiar creat per la meva jove, la Violeta, he redescobert (ho he redescobert perquè, de fet, ja ho sabia) que quan posem en paraules allò que sentim, allò que vivim i allò que pensem, estem fent un veritable esforç, no solament intel·lectual, sinó també espiritual, que ens porta una mena de pau interior, com si ens adonéssim que hem estat "arreglant els armaris interns".

De dia en dia anem omplint calaixos i anem fent garbuix amb les idees i amb la informació que ens entra ,via visual o via auditiva, o ambdues a l'hora. La informació ocupa lloc. Qui havia dit el contrari? I arriba un moment - i més en aquesta època que vivim, de sobreinformació, moltes vegades sense cap mena de solta - arriba un moment, deia, en el qual el nostre armari està tan ple, que ja no tenim lloc on guardar la nova informació. Potser perquè hem guardat, indiscriminadament, allò que ens serveix i també allò que no ens serveix. Som una mena de drapaires de la informació.

I arribat un moment, ens diem he d'ordenar el meu armari, pel que sigui. Potser perquè en tenim necessitat, potser perquè ens han demanat que fem un treball, una xerrada, una conferència, un examen... pel que sigui.

Però aquesta necessitat d'ordre, l'hem de posar en paraules. I si, a més a més, l'escrivim, millor!

La sensació que us dic, de pau interior després d'haver rebutjat informació inútil i haver-la tirat a la paperera de reciclatge del nostre cervell, és fantàstica.

Res, només volia compartir-la amb vosaltres.

Un premi :)

La Rita m'ha atorgat un premi que m'ha fet molta il·lusió. Es tracta del Premi Symbelmine
“Symbelmine són aquelles flors, que, segons Tolkien, creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. Flors, també conegudes com a “no m’oblidis”.

Moltes gràcies, reina mora. Vaig a repartir-lo jo, ara. Diu que a set persones? Doncs a set persones! Ella l'ha repartit a dones perquè va ser el dia de la dona treballadora. Jo també el repartiré només a dones, d'acord? Un altre dia ja en donarem un als homes.
Un per la Zel
Un per la Jaka
Un per la Violeta
Un per l'Eli
Un per la Joana Torres
Un per la Glorieta
i... Un per la Trini
ja són 7, no?
Que consti que jo li donaria a tothom, però intento "seguir les regles del joc"... així que per els altres, un altre dia serà. Au!

El mar és ben ple II

imatge de google

Algú que hi entengui sap com es pot treure la publicitat del blog? perquè jo no l'he demanat pas, la publicitat que hi surt, al meu blog!

Agrairé suggerències!

El mar és ben ple

Fotografía de Isabel Riera.

Tinc la impressió que un blog deu tenir una capacitat concreta i que quan aquesta s'acaba, és que s'ha acabat (oi que ho he dit bé?). Em refereixo a que cada vegada més gent em diu que el meu blog tarda molt en obrir-se, que surten molts anuncis i que de vegades se'ls penja l'ordinador. Jo no sé per què passa, això, ja que a mi no em passa, quan obro el meu propi blog, hi vaig a parar de seguida. He pensat que potser ha arribat el moment de mudar-se a un altre piset. Així que, quan tingui temps m'hi posaré. No us deslliurareu fàcilment de mi, eh? perquè deixaré la nova targeta de presentació. I - de moment- no esborraré aquest blog, que tantes satisfaccions m'ha donat.

Algú s'apunta a treure la Taca? Au, anem! Avui la porto a Cala Bona (Sant Francesc), que ja m'han tancat Pinya de Rosa. Una llàstima, però algun dia havia de passar.

Que tingueu un bon diumenge!

Una fàbula moderna

M'adono que us llegeixo poc. M'adono que m'estic convertint en l'eterna "quejica". M'adono que una certa (de)pressió m'està allunyant de la xarxa, de l'escriptura, de la vida d'internauta que duia fins ara... i espero, francament, que sigui momentani. Em fa l'efecte que, un cop descobreixes els blogs amics, es fa molt dur no tenir temps d'anar a visitar-los tots. En definitiva, que us trobo a faltar.

M'he fet addicta (m'hi he subscrit) al Blog alternativo. De tant en tant diuen coses amb les que no hi estic tan d'acord, però en general, penso que el que diuen és més bo que no pas indiferent. Per descomptat, que mai és dolent, intrínsecament dolent, vull dir, o perjudicial. Per això els llegeixo i, escèptica com sóc, em quedo amb allò que em convé. Digueu-me còmoda. És una mica com amb la religió (les religions). Sempre m'he quedat amb allò que em convé. Digueu-me aprofitada. Us deixo un video que he "pispat" del Blog alternativo. És un cant a l'esperança, jo diria que una fàbula actualitzada, una fàbula traspassada al món de la tecnologia que ens envolta. Un altre món és possible. Encara que no haguem trobat la manera de construir-lo.

Horaci dixit i jo "tradueixo"

(...) Malament examina la veritat un jutge ben untat. Quan estiguis defallit després d'estar-te encalçant una llebre o provant d'ensinistrar un cavall - o si, acostumat a la grega, et desplauen els casernaris costums romans i una afecció més dolça distreu el teu treball diari, potser la veloç pilota, o si és el disc, aleshores llança'l cap a l'aire que el disc fendeix -, quan el cansament t'hagi apaivagat les manies, aleshores, mort de set o de gana, prova de refusar un àpat senzill, i no acceptis beure altra cosa que mels de l'Himet dissoltes amb vi de Falern. El teu servent ha sortit, i una fosca tempesta al mar impedeix la pesca. Amb pa i una mica de sal n'hi haurà prou per a calmar els grinyols de l'estómac. ¿Que d'on ve, que com és això? El plaer més alt no te'l dóna una flaire exquisida, te'l dones tu mateix. Guanya't les garrofes amb la teva suor. (...) pàg. 143 (Sàtires II.2)

El Blog, quin gran terapeuta!

El blog sol fer la competència als psiquiatres, als psicòlegs i als psicodallonses* com jo.

No voldria fer-me tan pesada, i com que no voldria fer-me tan pesada, avui copiaré un bocinet d'una Sàtira del gran Horaci. Aquest llibre té una història: el vaig comprar per a un amic, un amic a qui li agrada la Literatura amb majúscules, no com d'altres que ens empassem els Mortadelos com l'aigua (ehem, els Mortadelos i altres coses, ep!, que tampoc caldria exagerar). Va resultar, deia, que com que l'amic és un gran consumidor de bona literatura, ja tenia les Sàtires d'Horaci, "Primera traducció catalana sense eufemismes ni prevencions moralitzadores", amb traducció de Jaume Juan Castelló (adesiara editorial, desembre 2008, no sé si Barcelona o Martorell, que no ho acabo de veure clar entre tanta lletra petita i jo sense ulleres). Com que ja el tenia, vaig decidir que en lloc de canviar-lo per un altre, en comprava un altre per ell, i aquest me'l quedava jo.

Si jo em quedo un llibre, normalment el llegeixo (normalment, però també pot ser que no, depèn de les ganes, del temps de rellotge i del temps atmosfèric, que m'influeix com a tots els bojos). I bé, l'he llegit, a bocins, no pas d'una tirada, però l'he llegit. I m'ha agradat.

Però ara ja se m'ha fet tard, que tinc hora al meu propi terapeuta, no el Blog, sinó una psicodallonses que m'ajuda amb les meves fòbies. Un dia d'aquests em sortirà amb què ella també ha entès que els mega-camions són perillosos i llavors si que ho tindrem cru!

Demà, doncs, parlaré de les Sàtires d'Horaci. i en copiaré un bocinet, cosa que voldria hver fet avui, però m'he enrollat, com sempre. Més que res, per no donar tant la tabarra.

Ella va fent. Que ja és alguna cosa.

*psicodallonses_= mot inventat per la Júlia quan ella feia Humanitats a la UOC mentre jo hi feia psicopedagogia. Quan ens vàrem conèixer, vaja. I em va encantar. El mot. I conèixer-la!

Boja

T'has de cuidar, perquè, qui té cura del cuidador?si, però quan s'està desbordat no hi ha temps de cuidar-se, d'acord, però pensa que si tu no estàs bé, no pots tenir cura del que està pitjor. Ja, però hi ha situacions que em sobrepassen. Ja. Quina diferència hi ha entre una infermera i una filla? No ho sé, però no sóc infermera. Per això. I quina diferència hi ha entre una filla i una minyona? No ho sé, jo sempre he estat molt bona minyona. Ja m'entens. Si, ja t'entenc. Pot fer coses. Però no les fa. Però pot fer-les, no és el teu problema. Si. És el seu problema, però també és el meu problema. No hi estic tant d'acord. Jo penso que si, que és el meu problema. Bona minyona, filla, infermera, esposa, mare, àvia, psicodallonsis i fòbica. Encisador. Desencoratjador. Fòbic. Divertit? Val més riure. Si. Val més. Això, doncs. Somriu. No em surt. Ves a maquillar-te, fas carica. Les infermeres, les filles, les bones minyones, les esposes, les mares, les àvies, les fòbiques i les psicodallonsis es maquillen? Això no era per a les altres? I qui són, les altres? Les dones. Ah, i tu no ets una dona? Jo sóc tots els rols a l'hora. La meva identitat està vagament perduda. Per això ets fòbica, ho veus? Ho veus? Manicomi! Manicomi i camisa de força! No, dona, no, però per fi et veig somriure.

Nyac! Nyac! Nyac! què fas? caço xiribís. I què són, els xiribís? No ho sé, encara no n'he caçat cap. Nyac! Nyac! Nyac!

Definitivament, estàs com una cabra. Anem al manicomi? On és, la camisa de força? No et cal. Ja et lligaré jo. Si, però amb els teus braços. Molt bé. Fes-me un petó, boja! Uun petó? no. Mil. Te'ls mereixes.

Un petó, fi, i s'acaba.

Anem a veure Rubianes solamente? Si, va, aquest noi ens fa riure fins i tot després de mort. Quina llàstima, la seva mort... quina llàstima!

Casa de bojos!