Digoin-Pierrefite sur Loire

 El divendres, 10 de juny, és un dia de bojos. Sortim de Digoin a les 8,55, amb la intenció de parar en una Alta nàutica entre Digoin i Dézice, on arribaríem dissabte. Passem el pont-canal entre Digoin i entrem al Canal lateral à la Loire, on ja ens trobem des de la primera resclosa. D'ara endavant, les rescloses són manuals i es necessita el rescloser. No pots fer tu mateix el que ells en diuen "l'éclusage". Això vol dir, entre altres coses, que entre les 12 i les 13,30, haurem de parar en algun lloc, perquè els resclosers estan dinant. I nosaltres també ho farem.

Amb aquests pensaments, tots positius, al cap, anem fent. A les 12,09 parem davant la resclosa amb el pintoresc nom de Putay. Ens hem d'esperar, com ja sabíem. Mentre esperem, doncs, nosaltres també dinem. Per postres ens mengem unes cireres d'un cirerer que és a tocar, tot i que les cireres de més avall, a les quals hi hauria accés, ja no hi son (normal), però en fem caure unes quantes amb la gafa (el bitxero). A les 13,30, arriba el rescloser, ens fa passar i li comentem una cosa que ens ha preocupat, que ens havia dit una resclosera: Hi ha una gran quantitat d'algues, diguem-ne "desenfrenades", als canals Nivernais i de la Bourgogne. Ell diu que sí, que la senyora que ens ho ha dit té raó, però que ja ho van netejant i que "pas de problèmes". Seguim. 

Quan arribem a l'última resclosa que havíem de fer, no hi ha ningú, és tancada, el semàfor en vermell, l'aigua és "a baix" i decidim esperar-nos, no fos cas que hi hagués un vaixell que ve per l'altra banda. I espera i aguarda, espera i aguarda... Comencem a parlar de les algues i que tots dos hem entès que aquell "pas de problèmes", aquell senyor ho ha dit amb la boca petita... perquè la resclosera que havíem trobat abans, ens havia preguntat si el nostre motor refrigera amb la mateixa aigua del canal, i la resposta  a la pregunta és afirmativa. Ens ha dit, només, que, abans d'entrar als canals que preteníem fer,  ens informéssim bé. Mentre dinàvem, en Joan Salvador havia consultat per internet i havia trobat molts articles, on es parlava precisament d'aquest problema (perquè és un veritable problema)...

Quan portàvem gairebé mitja hora esperant el rescloser i no hi havia ni una ànima vivent (cap vaixell) que pugés ni baixès, per unanimitat, hem decidit recular i canviar l'itinerari. Així doncs, hem fet la volta i hem tornat a la resclosa del nom pintoresc. Com volíem que hi hagués el rescloser, si allà hi havia quatre o cinc resclosers fent la cerveseta, i celebrant ves a saber què?

S'han estranyat una miqueta, en veure'ns tornar, i ens han preguntat "Què us fa por?" "Les algues", hem dit. I ens han mirat com si fóssim extraterrestres. "Pas d'algues", anaven dient... però, com ja he dit, amb la boca mooooolt petita. Ells devien pensar que les algues que ens feien por eren les del Canal lateral à la Loire, on, n'hi ha (perquè n'hi ha, i moltes) però no arribes a tenir la sensació que puguin col·lapsar els motors.

Finalment ens hem parat a l'Haute Nautique de Pierrefite sur Loire, molt gran, hi caben força vaixells, només que no hi ha ni aigua ni llum. Bé, sí: hi ha una font, que és on jo he aprofitat per rentar quatre cosetes. Per una altra banda, calma total, paisatge preciós i la constatació que a França cuiden la gent. Hi ha uns parcs enormes, per petit que sigui el poble i, en general, tot és molt net i endreçat. Caldria veure "la lletra petita", però a priori, sembla que és així. 

Aquestes algues de què parlàvem, son plantes invasores que, segons ha llegit en Joan Salvador, provenen d'aquaris, inicialment, i es van propagant, pel tema de la globalització, de la qual també formem part nosaltres, evidentment, com el tema dels cargols-poma, i espècies d'animals i plantes que acaben en llocs llunyans als seus propis origens.

Els vaixells com la Nura, refrigeren el motor a través de la mateixa aigua del canal. Si tens la mala sort que aquestes algues se't fiquin al motor i el taponin, pot passar que el motor es reescalfi i el pugui arribar a fer malbé. Que se'l carreguin directament, vaja. No passa això amb alguns dels vaixells destinats a lloguer, perquè refrigeren d'una altra manera, per això, a ells no els preocupa gaire, almenys, en apariència.

Per atracar a Pierrefite-sur Loire, hem passat per damunt/costat/a tocar, d'un bon gruix d'aquestes algues, que anaven fregant el casc i feia molta angúnia. Dues o tres vegades, navegant, n'hem "agafat" amb l'hèlix, i calia fer marxa enrere bruscament perquè es desenganxessin. És així com, encara que no ho vulguis, pots formar part de l'expansió d'aquesta "bèstia", i distribuir-la pels diferents canals.

Continuarem quan tinguem les fotos d'aquesta etapa de tornada cap a Paray-le-Monial, on ens trobem ara, mentre escric aquesta crònica. No ens volem allargar o serà un totxo que no hi haurà qui l'aguanti!

 De moment, us en deixem una, per il·lustrar les ditxoses algues.

Ep! Que la imatge no es carrega, ho tornarem a intentar... o ja la veureu a la propera! Els que ens seguiu al meu Instagram (mmontsem1) o al meu facebook (Montse Medalla) ja deveu haver vist videos que hem enviat, amb imatges de les algues. De tota manera, la que anava a posar aquí, ara la penjaré altra vegada.

Macôn -Tournus-Chalon sur Saône

 El diumenge, 29 de maig, sortim de Macôn i comencem a fer un dels trams més bonics del que anomenen "Grand Saône". Ribes planes, vaques pasturant, platgetes naturals, que encara són verges de gent, en aquests dies. Cap a les 10,25 passem per davant la desembocadura de la Seille, que ens havíem mirat si ho fèiem o no... al final decidim seguir fins a Tournous. Com que per tornar hem de passar altra vegada per aquí, llavors decidirem. Tournus ens torna a agradar molt. Ja hi havíem estat. La primera vegada, l'any 2007, fins i tot vam assistir a un concert de la coral del poble, en una nau romànica preciosa. Les botigues de la zona de l'Abadia són les úniques que estan obertes (turístiques), tot i ser diumenge. N'hi ha una d'especialment gran, on venen uns cistells caríssims (i molt bonics). Nosaltres encara en tenim dos. Un, a la Nura, que fa servei per guardar-hi "de tot" i un altre, que li vaig regalar a la meva mare, i que vaig heretar, doncs,  que de moment tenim a casa, buit. Ja li trobarem alguna utilitat. El cafè amb llet davant l'Abadia és caríssim, com els cafès amb llet o les cerveses davant de qualsevol monument de qualsevol poble o ciutat turística.

Dilluns, 30 de maig, sortim de Tournus i arribem a Chalon sur Saône. Un dia molt maco, vent en calma una sola resclosa, que ens trobem oberta... a les 11h ja som al port de Chalon. Fem gasoil i anem cap a l'amarre que ens adjudiquen. Deixem la Nura endreçada i sortim a fer una volta. Ens adonem que tot és tancat. Com a tants llocs en què les botigues treballen els diumenges. Dilluns, no pots comprar-hi res, excepte pa, queviures i coses de farmàcia. Demà serà un altre dia, pensem.

Dimarts, 31 de maig. Repetim l'operació del dilluns, i aquesta vegada, tot és obert i a la ciutat hi ha vida. Ens prenem un cafè amb llet al Bar de l'Hotel de Ville, davant de l'Ajuntament. Per dinar ens fem uns entrecots que havíem comprat al Carrefour que tenim a 100 metres del port, a la barbacoa. És la tercera vegada que fem servir la barbacoa... Els entrecots surten molt millor que les pizzes (encara no hem perfeccionat el mètode, per les pizzes, però tot arribarà). A l'InterSport del costat del Carrefour fan unes rebaixes extraordinàries, perquè es veu que han de fer obres i ho liquiden tot. En Joan Salvador s'hi compra unes botes de muntanya excel·lents, per un preu molt raonable. També va a una botiga de bricolatge (a cadascú li tira el que li tira!) i en surt amb unes peces que "necessita", diu, per millorar el desguàs de la dutxa (pels canals, el més probable és que trobem poques altes nàutiques on les dutxes siguin mínimament potables, i llavors ens haurem de dutxar tant sí com no, a la Nura. Fins ara, quan ho hem fet, hem notat que l'aigua no acaba de marxar prou ràpid i prou bé). Sopm veient TV3, que agafem a través del wifi del port. La veritat és que les notícies, hi ha dies que val més no saber-les...

Dimecres, 1 de juny. El dia és similar al d'ahir. Al port hi ha molt moviment de vaixells. Nosaltres ja teníem decidit quedar-nos-hi uns quants dies, aprofitant que no anem amb presses. Aquesta ciutat és molt bonica i sabem que potser no hi tornarem mai més... no se sap mai, però. M'hi compro dos llibres més... Aquest any faré més lectures en francès, que nopas en català o en castellà.

Dijous, 2 de juny, despés de sortir a fer el cafè amb llet al mateix bar "de sempre", on fan un cafè excel·lent (si en un lloc s'hi està bé, per què canviar-lo, no?) i de passejar una bona estona per la ciutat, decidim que demà, divendres, marxarem per entrar, ja, d'una vegada, als canals. Així doncs, la propera actualització del blog ja la farem, segurament, des del Canal del Centre.

Si voleu continuar veient fotos, cliqueu AQUÍ.

Deixo foto del dibuix, encara sense pintar, que va fer en Joan Salvador, de l'Abadia de Tournus:

Les Roches de Condrieu - Lyon

21 de maig

De Valence vam anar cap a Les Roches de Condrieu. Continuava l'onada de calor, que ens feia estar neguitosos, perquè va ser força espectacular, amb temperatures no habituals al mes de maig. Com que sembla que això va ser a tot arreu, el consol era un pobre consol, però acceptat amb paciència i resignació cristianes.

Com a mínim, el vent ja no hi era, hi havia una calma absoluta, que feia, de la navegació, un plaer. La primera resclosa que vam fer estava tota plena de troncs que porta el riu arrossegant, i perquè no s'enganxin a l'hèlix, cal anar amb molt de compte. A la segona resclosa, la de Gervans, ens va caldre esperar un vaixell de passatgers. Nosatres hi vam entrar al darrere, no sense haver d'esperar, també, un veler que teníem al costat, a L'Epervier, Valence. Aquesta maniobra (esperar, entrar darrere, esperar el veler, pujar i sortir de la resclosa) ens va retardar una hora. És el que hi ha, a les rescloses del Rhône i ja ens ho sabem. Més paciència i resignació. Acabes agafant-t'ho amb calma i aprofites per fer un cafè (per això portem un termos, ja que, sense corrent, no podem pas fer anar la cafetera). Entre "pitos i flautes", vam arribar a Les Roches de Condrieu a les 15,20, amb una calor de mil redimonis. És un port que té de tot, però no resulta confortable (Bé, si no hi ha res més...) tot i l'amabilitat del capità de port. Té un gran espai de "loisirs" nàutics. Hi ha una part del Rhòne on han fet una zona per practicar l'esquí aquàtic, molt concorregut. També hi ha una part de platja, que a la gent d'allà li va de primera. Nosaltres, dutxa i tancadets a la Nura, intentant fugir del sol!

22 de maig, diumenge. 

Les Roches de Condrieu - Lyon. Després dels rituals de sempre (treure la Taca, esmorzar i omplir el termos de cafè), a les 7,40, sortíem de l'amarre. Vam fer la primera resclosa a les 8,15. Tot i que ja estava preparada, ens vàrem haver d'esperar que arribés un mercant i entrar-hi al darrere. Després, 30 km fins a la propera resclosa, la de Pierre Benite, que ja seria l'última del Rhône.

A les 12,30 arribàvem al Port de plaisance de Lyon. Tot ho vam trobar igual que la darrera vegada que hi havíem estat, el 2012, excepte l'edifici de la Capitanerie, que abans era un contenidor adaptat i ara és un edifici, que no té res per envejar als edificis moderns que conformen el que en podríem dir "barri"de la Confluence, que és el punt on es troben els dos rius: el Rhône i la Saône.

Però ara ja som a la Saône.

Al vespre va fer un ruixat que va permetre que les temperatures baixessin una mica i ens deixessin respirar. 

23 de maig, dilluns: Lyon. Al matí, aprofitant que no feia tantíssima calor, vam sortir a passejar per la zona de la Confluence. Per anar al centre de Lyon, hi ha autobusos, tramvies i fins i tot un vaporetto (com els de Venècia, però lyonesos). No volen gossos en cap dels llocs, a no ser que siguin gossos pigall. Com que no és el cas de la Taca, vam passar d'anar caminant fins al centre. És lluny. La Taca ja el va fer, el trajecte, a peu, però era molt jove. Ara tots tres ja ens hem fet grans, per no dir vells, que queda fatal... i que és la realitat. A més, com que ja ho coneixem, doncs no hi havia dubte: No gos, tampoc nosaltres. Vam fer un café olé (café au lait) bonísssssim, en un local que recordaré, perquè crec que és una cadena: Étienne. A mig matí jo me'n vaig anar al Centre Comercial (enorme, amb un Carrefour, també enorme, a dintre) i vaig aprofitar per comprar verduretes i fruita, que ja ens ho havíem ventilat tot. Al migdia, una tempesta amb pedra i tot, va durar poc, però va refrescar l'ambient de manera que es podia viure perfectament, ja no calia fer invents tancant-se a la Nura i fugir del sol. Una delícia. A la tarda, vaig tornar al centre comercial, aquest cop, per passar-hi l'estona i visitar una llibreria molt gran, on em van cridar un parell de llibres (m'agrada molt, quan soc a França, llegir en francès). Me'n vaig comprar un de Mahir Guven, "Les innocents", i un altre de Maud Ventura, "Mon mari", del qual, Amélie Nothombe diu "Un délice irréssistible!".  

24 de maig, dimarts: Ara que estic escrivint tot això, anuncio que avui en cauran un parell més,de llibres... ahir em vaig quedar amb les ganes...

Una cosa que no té massa a veure amb navegació ni literatura. Ens hem emportat moltes pelis (som dels friquis que encara tenim lector de dvd's)... Dissabte vam reveure "Carrie", la primera que van fer als anys 70, la que tots coneixem (o quasi tots, els avis, almenys). I ahir, dilluns, ens vàrem passa "Blade runner". Brutal! (de tant en tant cal veure cine clàssic!)...

Aquest matí hem anat a fer un altre café olé a l'Etienne. Que bons, mare meva! 

Demà, cap a Trevoux (ai, ara no tinc la guia a mà, però juraria que es diu i s'escriu així) Si no és així, quan torni a posar el blog al dia, ho rectificaré.

I ja som a la Saône! Ja s'han acabat les altíssssssimes rescloses del Rhône. El que ve ara és molt més —com dir-ho?— "humà".

Si voleu veure una altra tanda de fotos, cliqueu AQUÍ.

I ara us deixo una foto que vaig fer ahir, des del pont que cal travessar per anar al centre comercial de la Confluence.

Aprofito per comentar que, tal com en Joan Salvador va dir que obria un compte a Instagram, de la mateixa manera, després que (jo) li pengés dues fotos, ha decidit tancar-lo, congelar-lo. No li agraden les xarxes socials. Així que podeu seguir el meu Instagram (mmontsem1), on, tot i que no tot és nàutic o literari, podeu veure-hi més fotos que al d'ell. Moltes més!

Fins aviat...

Port de plaisance de Lyon- Confluence

La Nura és al mig de tot, es veu petita, al costat de vaixells tan grans.

D'Arles a Valence- fotos

 Espero que ho pugueu veure aquí.

Continuem a Valence, perquè hi ha molt de vent. Demà sortirem cap a les Roches de Condrieu.

Bon divendres a tothom!

Avignon-Viviers-Valence

Avui dijous, 19 de maig, som a Valence, al Port de l'Épervier. Tenim records, d'aquest port, perquè la darrera vegada que hi vam ser, el 2012, baixant d'Estrasbourg, hi vam haver de deixar el Blauet, per una avaria de motor. Recordo que ens van venir a buscar l'Aleix i en Gerard (dos dels fills) i quan el mecànic de Valence va haver arreglat el motor, l'Aleix i en Joan Salvador van venir en tren i van tornar el Blauet cap a casa. Una aventura que va acabar bé, però no tant com ens hauria agradat. Amb la Nura és la primera vegada que venim.

Explicaré que d'Avignon vam anar a passar dues nits a Viviers. 

Viviers compta amb un port arreglat des de fa quatre anys, amb unes dutxes noves, instal·lacions modernitzades, i una guinguette (xiringuito) que obre a les set del vespre i posa uns llumets de colors que et fan pensar en les nits d'estiu pre pandèmia. Un luxe de poble, acurat, endreçat i preciós.  El dia que vam passar allà vam anar "a plaça", vam comprar verduretes i fruita, i a la tarda, lectura i fer el gos.

Foto: la Guinguette de Viviers

Per arribar des d'Avignon a Viviers s'han de passar ters rescloses, crec que ja hem dit que les rescloses del Rhône són enormes, però vam fer la més grossa de les que farem en tot el viatge, perquè nosaltres deixarem el Rhône a Lyon, i seguirem per la Saônne. Les dues primeres rescloses les vàrem fer relativament bé, tot i que ens vam haver d'esperar una estona, res comparat amb l'hora i mitja llarga que vam esperar davant la resclosa de La Bolenne, de 23 metres d'alçada. Imposa. Imposa molt, però com que ja l'hem feta amb el Blauet (tres vegades de puajada i tres vegades de baixada), doncs ja sabem el pa que s'hi dóna.  

En Joan Salvador diu, al quadern de bitàcola, que vam fer aquell tram, rescloses incloses, amb bona marxa i els motors a 2400 rpm. 

Després del dia i mig a Viviers, el dimecres,18 de maig (ahir) vam fer el tram Viviers-Valence (L'Épervier). Ens vam llevar a les 7,30h, vam treure la taca, esmorzar, i posar-nos en marxa. Vam haver d'esperar perquè a la resclosa, de Chateauneuf, que és a mig km, hi havia un vaixell que transporta gas, que ocupa gairebé tota la resclosa, a part que els petrolers i els que transporten gas, tenen preferència absoluta, i entren sols, per temes de protocol de seguretat. Vam sortir de la resclosa a les 8,55, així que potser podríem haver dormit mitja horeta més i no hauria passat res! 

El Rhône, per la part que vam fer anant cap a Valence, té unes zones canalitzades, que fan que hi hagi més corrent. Com que anem de pujada, el corrent ens va en contra i ens frena. 

Arribats a Valence, ens acomoden en un pantalà carregat de vaixells que nosaltres diem (asseguro que ho diem amb tota la simpatia, i que no s'ofengui ningú) "de penjats". De gent com nosaltres, és clar, però que encara passen més temps als vaixells, perquè hi viuen. Hi ha una família de pare, mare i quatre fills tots molt petits, que viuen entre un catamarà mig "no-sé-com", no trobo l'adjectiu, i una furgoneta on hi viuen dos gossos (suposem que tots no hi caben, al catamarà). També hi ha un avi (en un altre vaixell) que es passeja pantalà amunt i avall, amb les seves crosses. Saluda i es posa a la punta, a observar els vaixells que passen de llarg i els que entren (des que vam arribar, no se n'ha quedat cap). Davant per davant, tenim un magnífic vaixell "de mar", habitat per un home sol, que deu tenir més o menys la nostra edat. Aquest no saluda, però s'hi fixa. Al nostre babord, un altre vaixell (de canal) amb un altre home sol, però que al matí desapareix (deu anar a treballar). Observar tots aquests veïns dóna per escriure una novel·la, cosa que no faré ara mateix, tothom tranquil!

A tot això, fa una calor de mil dimonis! Aquest matí (matí de dijous) ens hem llevat d'horeta i hem fet un viatge fins al Géant-Casino (No, no ens hem anat a jugar el patrimoni: és un súper!) hem entrat per torns, ja que la Taca no pot entrar... en Joan Salvador ha comprat coses "de navegant" que sempre es necessiten en un vaixell, encara que tinguis mil caixes d'eines plenes a vessar de tota mena de "gadgets"... i després he entrat jo, per allò de la intendència. Que bé s'hi estava, a dins del súper... amb l'aire condicionat posat... En sortir, m'ha caigut el sol al damunt. Val a dir que ara no es fa tan llarg com es feia el 2012, que anaves, quasi jugant-te el físic, al costat de la carrertera. Actualment hi ha un pas per les bicicletes i pels vianants, amb la qual cosa, el quilòmetre i poc que hi ha des del port fins al Géant, és molt més amable de fer.

Arribant a la Nura, el capità m'ha fet saber que demà encara farà més vent que avui (vents del sud, però que per fer les rescloses ens poden molestar) i ha decidit que ens quedarem aquí, perquè dissabte ja no hi haurà ni gota de vent i anirem més còmodes. Doncs bé: el capità sempre és qui té l'última paraula!

Per veure les fotos de Sète al Rhône, cliqueu aquí

També ens podeu seguir al meu Instagram (mmontsem1), i al meu facebook (Montse Medalla), només que al meu fb també hi trobareu altres coses. 

Dir-vos que en Joan Salvador ha obert, també, un compte d'Instagram, que es diu Nura_Canals_ Fancesos, on, fins ara, només hi ha penjat una o dues fotos, veurem quant de temps li dura l'afició, perquè és anti-xarxes socials (qui avisa no és traïdor)

Seguim endavant, després de la tramuntana

La nit del 3 al 4 de maig vam dormir fatal. Amb la tramuntana, les amarres tiraven molt, feia fred, la Nura grinyolava amb les ratxes... La nit del 4 al 5 va ser més tranquil·la, en Joan Salvador havia organitzat les amarres —no em pregunteu com— i la cosa va funcionar, perquè el vent potser era més fort, però no grinyolava gaire. Una mica, sí, però no era tan escandalós com la nit anterior.

A mig matí jo em vaig quedar escrivint i ell se'n va anar a caminar fins a la Selva de Mar, a uns 4 km. És un poble molt bonic, que em va recomanar tant, que el dia 6 hi vam anar tots tres, Taca inclosa.  Vam anar a fer un cafè en un bar on vam conèixer dues noies que havien arribat escapant de la guerra d'Ucraïna. Molt amables. Tant, com per ser capaces d'estar-se fent un vocabulari castellà-català-ucraïnès i, tot i fer només dues setmanes que havien arribat, dir-nos bona tarda, què desitgen i saber-se el nom de la gran varietat de maneres de dir  "canya" de cervesa, en català i en castellà. Té mèrit! 

Dissabte hi vam tornar, aquesta vegada, amb en Jordi i la Maria Teresa, que ens van venir a veure. 

Diumenge, 8, vam fer una caminada des de la Nura fins a un far que hi ha al camí de ronda que va a Llançà. Crec que es diu "Punta de S'Arenella".

Dilluns, per fi, vam sortir de Port de la Selva i vam arribar fins a Gruissan. Vam sortir a les 7,55, amb mar plana, que semblava mentida que el dia abans encara hi hagués aquell vent, i a les 14,15  entràvem per la bocana de Gruissan. Va ser bo, perquè ens van donar el mateix lloc on havíem estat l'altra vegada (abans de la pandèmia), quan havíem anat al Canal du Midi.

Gruissan és un lloc turístic, amb botigues per guiris (com nosaltres), i ni un sol súper en condicions per comprar vianda "de veritat". Ens va fer gràcia (o no tanta) l'edat mitjana de la gent que s'hi passejava, comprant o no comprant: la nostra. 

Com que no agafem cap  cadena catalana (només per internet, amb la consegüent baixada de dades al telèfon), ens estem passant cada nit un capítol de "Sí, ministre" (en el seu dia ens vam comprar la sèrie en dvd). No ha passat el temps, per aquesta sèrie!

Per no allargar-me tant, només dir que avui, 10 de maig, hem vingut fins a Sète. No hem dinat, perquè aquesta gent fa uns horaris que distorsionen, si tu no t'acomodes amb ells. A partir d'ara ho farem: dinar a les 12 i a les 14h, tornar "a la feina". Ja ens ho sabem d'altres vegades! A mitja tarda hem anat a fer una volta i ara ens farem el sopar (ja ens comencem a acostumar, com veieu).

Demà ens quedarem a Sète. Ja falta menys per deixar el mar...

Us poso una foto d'un dibuix que ha fet en Joan Salvador, de La Selva de Mar

En breu (no sé si molt breu o poc breu), en Joan Salvador intentarà fer recopilació de fotografies que compartirem a través d'un link. Ja us el direm!

Compte enrere

 Perdoneu, fa quinze dies que no diem res. Han estat quinze dies molt intensos, de fer moltes coses que calia fer.

Si no passa res estrany, dimarts, dia 3 de maig, la Nura sortirà de port rumb —de moment— a Roses o a Port de la Selva. Tot dependrà del temps. Si fa bo, la segona opció és la més probable, voldrà dir que ens haurà permès passar el Cap de Creus. Esperem que sigui així.

Bé, doncs, aquí us deixem unes fotos, on continuem donant fe d'aquell caos aparent que es dona en un vaixell poc abans d'iniciar un viatge més o menys llarg (o més o menys curt: el caos sempre és semblant). En JS ha muntat una placa solar que ens anirà molt bé per quan haguem d'atracar enmig d'algun canal, el dia que no trobem lloc a cap alta nàutica (pot passar i passa). Si no depens del tot de poder-te endollar a port, com a mínim t'assegures de poder mantenir la nevera endollada, sense risc de quedar-te sense bateries.

Tot i que a les fotos encara hi ha un merder considerable, a hores d'ara ja us asseguro que està tot net i polit (i que duri). 

Només ens falta portar la roba a bord. Els llibres ja hi són. les begudes, també. Els aliments que es podrien fer malbé, han d'anar de nevera a nevera, així que seran l'última cosa que farem. 

Costarà que la Taca es torni a fer seu l'espai... tot i que navega des del 2008, ella a casa hi està molt bé!

Sense més dilació, testimoni gràfic:

Durant la instal·lació de la placa solar

La placa instal·lada. A baix, últims tocs de neteja (netejar vidres en un vaixell és com qui té tos i es grata la panxa, però si no es fa, no queda lleig: queda brut)

Esperem que la pròxima comunicació al blog ja sigui amb el viatge començat!

La Nura, «casa»

 Recordeu quan érem petits? Només estavem segurs quan cridàvem «Casa!»... En un llarg viatge, per mar o per canals, en un vaixell petit  (el meu país és tan petit...), sentir-se «a casa» és molt important. Molt més del que hom es pugui imaginar. Per això, tot i que després ja hi haurà ocasió perquè es torni a desordenar, estem intentant que la nostra petita llar flotant, esdevingui això mateix: una llar.

A les fotos podeu veure una mica de caos, però també petits racons que ja van quedant tal com han de quedar. Allò que una imatge val més que... ho recordeu? Doncs això: no cal que expliqui gaire més. 

Es va acostant el moment de marxar!

Un raconet que comença a agafar forma (Encara falten llibres, ep!)

Un caos momentani, que acabarà bé!

El lloro ens acompanya des de temps immemorials... crec que el vam comprar a Menorca, als anys 90. No hi ha capità sense lloro!

La teca polida i a punt!

Ja queda menys!

La Nura fora de l'aigua

 Avui només us explicarem que dilluns passat vam treure la Nura de l'aigua.

Cada any s'ha de treure, el vaixell, per «fer fondos», que consisteix a rascar tots els musclos i algues que s'hi han anat enganxant durant l'any, netejar-ho bé i donar una capa de patent anti-algues, canviar els ànodes de zinc dels eixos les hèlix, i revisar els passa cascos i les aixetes de fondo. Totes aquestes coses les ha fet en Joan Salvador. 

Aquí, el testimoni de la Nura sortint de l'aigua, la Nura en sec i la Nura tornant a l'aigua. I la setmana que ve, més...

A punt per començar a treballar

...i una vegada fet tot, cosa que cansa molt...

El procés contrari: la Nura tornarà a l'aigua.

Voilà!

I el dissabte, i el diumenge de Rams, polir i posar oli a la teca... perquè quedi  resplendent!

Motors

 Més sobre la posta a punt

Aquesta setmana l'hem dedicada a posar els motors a punt. Ja us vam dir que la Nura no la vam comprar nova, sinó que ara mateix té trenta anys. 

Per tal de fer el manteniment, tot el que ara diré, es fa cada any. Però aquest any, que hi ha la intenció d'estr més temps «fora», ens hem d'assegurar que no falli res. I no fallarà res, si la llei de Murphy no actua, això està clar. 

Per això, doncs, s'han canviat: l'oli, els filtres d'oli, els filtres d'aire, els prefiltres i els filtres de gas-oil, les corretges de l'alternador, els ànodes de zinc, els rodets de les bombes d'aigua, etc. (No sabia jo que portàvem tantes coses, però es veu que sí)

És una feina que s'ha de fer, però és molt pesada. Per sort, no la faig jo, sinó en J.S. i, evidentment, el mecànic. Es capbussen, per fer tot això que he explicat,  per la «sala de màquines» (entre nosaltres, un lloc infernal on jo no he entrat mai, perquè m'agafa claustrofòbia). 

Aquí, dues imatges que ho certifiquen.

La «sala de màquines». Què esperàveu? La sala del Titànic? eh? eh? eh? A veure qui és el guapo que es fica aquí  a dintre i surt tan content!

Vosaltres veieu una granota blava. Això és el mecànic (o potser en J.S.)

Els motors de la Nura

Austeritat

La Nura és un "Menorquín 50", de l'any 1992.

Fa 50 pams d'eslora—uns 9 metres—  i 3,50 m de mànega, per 1,00m de calat. El deslpaçament és de 8 tones, aproximadament.

Porta dos motors Volvo de 130CV cadascun.

Els menorquins (o mallorquines) es compten en pams, per tant, el 50 vol dir que la Nura fa cinquanta pams d'eslora, aproximadament, el que equival, doncs, a uns 9 metres d'eslora. L'eslora, en un vaixell, és la llargada, per entendre'ns (sé que no tothom que llegeix això és navegant).

La mànega és l'amplada.

El calat és molt important a l'hora de navegar pels canals, perquè si no hi ha prou fondo, quedes clavat a terra. Ens ha passat, tot i que mai amb la Nura. Si toques els fons, que en general són de llot i no passa res, has d'intentar buscar-te la vida en un lloc on hi hagi més aigua. És així de simple. Però llavors, potser no coincideix amb un port fluvial o alta nàutica, i no tens la possibilitat d'endollar-te a la llum o d'omplir el dipòsit de l'aigua. Sempre amb un bon parell d'estaques clavades a terra, t'hi pots amarrar. De ports fluvials, no n'hi ha gaires, però sí que et trobes força altes nàutiques. També és important el que els francesos en diuen «tirant d'air» que és l'alçada màxima que fa l'embarcació, que sempre ha de ser més baixa que tots i cadascun dels ponts per sota dels quals has de passar.

Per dintre, la Nura és molt «coqueta». I en Joan Salvador, a partir del que ens vam trobar quan la vam adquirir, l'ha anat transformant en una petita llar sobre l'aigua. És força confortable. A proa hi ha un camarot petitet, amb un armari que venia d'origen, i un altre armari que en JS «em» va fer l'any passat. Comparada amb el Blauet, la veritat és que no té gaire espai, però quan navegues pels canals, tampoc no necessites gaire roba. L'imprescindible i més pràctic, i apa!. 

La cuina és molt xula, hi ha més espai que en algunes cuines de pisos petits!

El que se'n diu salon, (no sé com dir-li en català) però en continuarem dient salon, consta d'una taula i un parell de seients que el capità, amb «el truco del almendruco» ha fet que donin la volta, amb la sensació de més confortabilitat. Només sensació. Hi ha un sofà-amb llitera a la part superior, que pots utilitzar o no, i s'acaba el salon. Ah! hi ha una prestatgeria i alguns calaixos. Per darrere de la part transformada en sofà, hi ha un parell de prestatges on posem llibres i altres coses. Poques, però algunes.

Imatge: Endreçant el caos. Part del salon, que millorarà molt, a mesura que l'anem preparant. Al terra hi haurà la moqueta que vau veure l'altre dia,  però aquesta és la fusta original. Podeu veure el camarot de proa i el sofà amb llitera, desmuntat. A poc a poc, anirà agafant la forma que ha d'agafar!

El bany està molt ben fet, i en JS encara l'ha millorat perquè ens hi puguem dutxar amb més o menys comoditat, ja que d'origen, no hi havia dutxa. 

Imatge: El bany

Amb els anys he après que hi ha coses que no cal emportar-se. He après que no és el mateix fer camí en companyia de la teva parella i el teu gos, on hi ha molt de món interior... que embarcar-se en un creuer de luxe (no n'he fet mai cap) o en un iot d'algun magnat (tampoc no ho he fet mai). Així doncs, la paraula és austeritat. 

Una última imatge, per veure com, avui, 25 de març, en JS ha acabat amb la moqueta i el vinil a l'entrada i a la cuina. Un altre dia, foto de la cuina.