29 de juny, 2011
Una imatge val més que...
27 de juny, 2011
ui, que ho deixava sense títol!
Quan vaig acabar Pavana per un tauró vaig llegir - com ja vaig comentar-La cendra dels anys, de la Júlia Costa. És una de les seves novel·les més llargues i completes, que em vaig empassar sense ni pensar-m'ho. L'he regalat als meus amics que vénen amb el Taca, els companys de viatge amb els que, aquest any, ens hem trobat a Formentera; altres anys havíem sortit junts, però aquest any cadascú va anar pel seu compte i hem coïncidit, com dic, a Formentera. Bé, doncs, li vaig regalar el llibre de la Júlia a l'Àngels, que sé que l'apreciarà (i com que encara no el tenia dedicat... ja em vagarà de comprar-ne un altre exemplar que segur que la Júlia em signarà amb molt de gust, veritat, Júlia?)
Quan vaig acabar La cendra dels anys vaig rellegir Nada, de Carmen Laforet. M'he trobat amb un llibre que, havent-lo llegit fa molts anys (molts, molts!) no em recordava absolutament de res. O sigui que m'ha semblat un llibre nou. M'ha agradat, però he pensat "no mata", suposo, però, que en el seu dia va ser tota una innovació literària, no només pel tema sinó per la manera d'estar escrit. No m'ha matat, doncs, però l'he apreciat en la seva justa mesura (que bé queda aquesta darrera frase!)...
I un cop acabat Nada vaig començar a llegir un llibre que em va regalar l'Àngels (al qual jo vaig correspondre amb el de la Júlia). El llibre es diu La néta del Sr. Lindh i l'autor és Philip Claudel, un professor de la Universitat de Nancy, més jove que jo (això sempre em produeix una certa angoixa, em fa pensar que sóc molt iaia, per escriure...) bé, doncs, aquest me'l vaig polir en dues tardes. És una història dolça, tendra, diferent i inquietant que us recomano vivament, si no és que ja l'heu llegit. Penso que és un d'aquells llibres imprescindibles al llarg de la vida, com Seda o Cien años de soledad.
Que no tenen res a veure entre ells, ja ho sé; només dic que tothom els hauria de llegir (o no).
Andratx ho trobo molt lleig de dia i molt bonic de nit (com em va passar a Formentera). Hi ha pobles fantasmes que de dia deixen anar tot el sol (a l'estiu!) i, si, a sobre, estan hiper-edificats, com aquest, els trobo lletjos amb ganes (que em perdoni algú que em pugui estar llegint i sigui fill o filla s'Andratx)... la meva opinió només val per mi i l'expresso perquè ho vull fer, però no té cap mena de validesa oficial, evidentment! De tota manera, si em regalessin una caseta a Andratx no li faria cap lleig, no us penseu... llàstima que li passa una mica com a Roses o a Blanes: hiper-edificat, una mica sense solta, segons la meva modesta opinió urbanística. Es salva, com gairebé sempre, el poble "antic". I no té platja, així que sort hem tingut d'haver trobat lloc al club de vela (en ple mes d'agost això és impensable), perquè he pogut passar-me un parell d'hores a la piscina. S'agraeixen, els pocs ports que en tenen.
Si mai us perdeu per Andratx no deixeu d'anar a "La gallega", s'hi menja un peixet (o qui vulgui i pugui, marisc) increïble! nyammmm
I ara me'n vaig a veure botigues. Només a veure-les, que el pressupost de modelets per aquest any ja està més que gastat, snif...així que serà millor que"no em cridi" cap vestidet, ni cap bruseta, ni cap res de res!
apa...
Quan vaig acabar La cendra dels anys vaig rellegir Nada, de Carmen Laforet. M'he trobat amb un llibre que, havent-lo llegit fa molts anys (molts, molts!) no em recordava absolutament de res. O sigui que m'ha semblat un llibre nou. M'ha agradat, però he pensat "no mata", suposo, però, que en el seu dia va ser tota una innovació literària, no només pel tema sinó per la manera d'estar escrit. No m'ha matat, doncs, però l'he apreciat en la seva justa mesura (que bé queda aquesta darrera frase!)...
I un cop acabat Nada vaig començar a llegir un llibre que em va regalar l'Àngels (al qual jo vaig correspondre amb el de la Júlia). El llibre es diu La néta del Sr. Lindh i l'autor és Philip Claudel, un professor de la Universitat de Nancy, més jove que jo (això sempre em produeix una certa angoixa, em fa pensar que sóc molt iaia, per escriure...) bé, doncs, aquest me'l vaig polir en dues tardes. És una història dolça, tendra, diferent i inquietant que us recomano vivament, si no és que ja l'heu llegit. Penso que és un d'aquells llibres imprescindibles al llarg de la vida, com Seda o Cien años de soledad.
Que no tenen res a veure entre ells, ja ho sé; només dic que tothom els hauria de llegir (o no).
Andratx ho trobo molt lleig de dia i molt bonic de nit (com em va passar a Formentera). Hi ha pobles fantasmes que de dia deixen anar tot el sol (a l'estiu!) i, si, a sobre, estan hiper-edificats, com aquest, els trobo lletjos amb ganes (que em perdoni algú que em pugui estar llegint i sigui fill o filla s'Andratx)... la meva opinió només val per mi i l'expresso perquè ho vull fer, però no té cap mena de validesa oficial, evidentment! De tota manera, si em regalessin una caseta a Andratx no li faria cap lleig, no us penseu... llàstima que li passa una mica com a Roses o a Blanes: hiper-edificat, una mica sense solta, segons la meva modesta opinió urbanística. Es salva, com gairebé sempre, el poble "antic". I no té platja, així que sort hem tingut d'haver trobat lloc al club de vela (en ple mes d'agost això és impensable), perquè he pogut passar-me un parell d'hores a la piscina. S'agraeixen, els pocs ports que en tenen.
Si mai us perdeu per Andratx no deixeu d'anar a "La gallega", s'hi menja un peixet (o qui vulgui i pugui, marisc) increïble! nyammmm
I ara me'n vaig a veure botigues. Només a veure-les, que el pressupost de modelets per aquest any ja està més que gastat, snif...així que serà millor que"no em cridi" cap vestidet, ni cap bruseta, ni cap res de res!
apa...
26 de juny, 2011
Navegar (i gastronomia diversa, balear i ebrenca)
Ara mateix estem sortint del port de Santa Eularia des Riu (illa d'Eivissa) per anar cap a Andratx (illa de Mallorca). Ens queden, doncs, unes vuit hores de navegació i una mitja horeta de connexió, perquè després no tindré ni cobertura pel mòbil i aquest aparell només funciona mentre tingui cobertura de mòbil.
Vam llogar un cotxe per visitar l'illa des de terra (per això puc parlar del que "sembla" que no hagi vist, però si que he vist). Feia ben bé quinze anys que no veníem a les Balears, la darrera vegada va ser amb el Swing, un Belliure 30 que vam tenir, llavors encara ens acompanyaven els fills. Per poc temps, però, perquè quan van ser prou grans per treballar els estius, van preferir treballar per proveir-se pels hiverns (un gest que sempre els ha honrat). Recordo, això si, un any en què vam ser-hi només amb tres dels cinc, perquè els altres dos treballaven (ells ho recorden encara més, per la part que els va tocar)... aquest fet va motivar retrets carinyosos (carinyosos? com coi es diu, en català?) no recordo per què, aquell any, els dos grans no havien trobat (o no havien buscat) feina i el petit encara era massa petit per treballar...
Amb quinze anys puc dir que han canviat molt les coses, però no totes. Puc dir que d'Eivissa em continua agradant Santa Eularia i no Eivissa capital i molt menys Sant Antoni ( així doncs, aquest aspecte no ha canviat). . Anar a dinar a "Es pou des lleó" és tan agradable com sempre (i només una miqueta més car, però no us penseu... menjar-s'hi un arròs val tant la pena que fins i tot les més tiquis-miquis com jo, que sóc vegetariana al 75% ens hi podem llepar els dits i recomanar-ho. Gairebé tant com un arròs a Casa Asmundo, de Sant Carles de La Ràpita, que també recomano amb força, de fet, amb moooolta força! i que ho corroborin els ebrencs, si volen)
Avui, doncs, cap a les set o les vuit del vespre (si el vent i la corrent marina ens empenyen, potser una mica menys) trepitjarem Andratx. demà al matí, segurament, anirem a "La consigna", una pastisseria on es compren unes pastes riquísssssssimes que en diuen "Cremadillos". Consti a les actes que a mi no m'agraden, que jo prefereixo els pastissets, tant els balears com els ebrencs (si,si, aquells pastissets curulls de cabell d'àngel, hmmmm) o una bona ensaïmada. I les ensaïmades, tant m'agraden les mallorquines com les menorquines. Cadascuna en la seva essència. (Se m'està fent la boca aigua i això que fa tot just un parell d'hores que he esmorzat)...
Apa, vaig a sortir a fer fotos per compartir... ja sabeu, quan les editi i les empetiteixi. Per cert, aquí una de Es Corte Ingl... ai, vull dir d'Es Mercat hippie d'Es Canà (àmplia desil·lusió, per tal com jo portava el meu vívid record...)
Vam llogar un cotxe per visitar l'illa des de terra (per això puc parlar del que "sembla" que no hagi vist, però si que he vist). Feia ben bé quinze anys que no veníem a les Balears, la darrera vegada va ser amb el Swing, un Belliure 30 que vam tenir, llavors encara ens acompanyaven els fills. Per poc temps, però, perquè quan van ser prou grans per treballar els estius, van preferir treballar per proveir-se pels hiverns (un gest que sempre els ha honrat). Recordo, això si, un any en què vam ser-hi només amb tres dels cinc, perquè els altres dos treballaven (ells ho recorden encara més, per la part que els va tocar)... aquest fet va motivar retrets carinyosos (carinyosos? com coi es diu, en català?) no recordo per què, aquell any, els dos grans no havien trobat (o no havien buscat) feina i el petit encara era massa petit per treballar...
Amb quinze anys puc dir que han canviat molt les coses, però no totes. Puc dir que d'Eivissa em continua agradant Santa Eularia i no Eivissa capital i molt menys Sant Antoni ( així doncs, aquest aspecte no ha canviat). . Anar a dinar a "Es pou des lleó" és tan agradable com sempre (i només una miqueta més car, però no us penseu... menjar-s'hi un arròs val tant la pena que fins i tot les més tiquis-miquis com jo, que sóc vegetariana al 75% ens hi podem llepar els dits i recomanar-ho. Gairebé tant com un arròs a Casa Asmundo, de Sant Carles de La Ràpita, que també recomano amb força, de fet, amb moooolta força! i que ho corroborin els ebrencs, si volen)
Avui, doncs, cap a les set o les vuit del vespre (si el vent i la corrent marina ens empenyen, potser una mica menys) trepitjarem Andratx. demà al matí, segurament, anirem a "La consigna", una pastisseria on es compren unes pastes riquísssssssimes que en diuen "Cremadillos". Consti a les actes que a mi no m'agraden, que jo prefereixo els pastissets, tant els balears com els ebrencs (si,si, aquells pastissets curulls de cabell d'àngel, hmmmm) o una bona ensaïmada. I les ensaïmades, tant m'agraden les mallorquines com les menorquines. Cadascuna en la seva essència. (Se m'està fent la boca aigua i això que fa tot just un parell d'hores que he esmorzat)...
Apa, vaig a sortir a fer fotos per compartir... ja sabeu, quan les editi i les empetiteixi. Per cert, aquí una de Es Corte Ingl... ai, vull dir d'Es Mercat hippie d'Es Canà (àmplia desil·lusió, per tal com jo portava el meu vívid record...)
24 de juny, 2011
des del nostre mar
Si volguéssim, podríem conservar les nostres platges així... cal que ho volguem, tots plegats, però. Cal prendre consciència de tantes coses... i actuar! (i, en alguns casos, precisament, deixar d'actuar)
El Blauet, fondejat.
Cal donar gràcies als déus, perquè el nostre mar - malgrat que està malalt, molt malalt - encara ens pot oferir una mica de pau.
Si hi poséssim una mica de voluntat, potser el regeneraríem, el nostre Mediterrani. Només cal que ens conscienciem de veritat. Només cal que - per exemple- cadascú s'emporti les seves deixalles, si és que en fa... només cal que els pescadors pesquin els peixos "menjables" i deixin créixer les espècies en pau i tranquil·litat (recordeu allò dels "pezqueñines no gracias?" doncs això). Etc...
ah, per cert... Felicitats als Joans, Joanes, Jans, Janes, Janettes i derivats
19 de juny, 2011
Formentera
Ahir ens vam llevar d'horeta, vam agafar una tovallola, una ampolla d'aigua, la càmera de fotos i ens vam calçar les sandàlies i vam sortir a caminar.
D'alguna manera, a mi, l'illa em va recordar la de Porqueroles, més que res per la quantitat de bicicletes que s'hi veien. La diferència és singular: a Porqueroles -que és força més petit, tot s'ha de dir- han prohibit qualsevol tipus de trànsit rodat que no siguin els cotxes dels veïns (entenent per veïns els que hi habiten tot l'any). A més, els pocs cotxes que hi ha són elèctrics. O sigui que allà et pots trobar cotxes elèctrics o bicicletes. Ni una moto, ni qualsevol altre model d'auto que pugui fer malbé el parc natural que és tota l'illa. Chapeau per ells.
Aquí hi ha una bona part de parc natural i respectat. Perfecte! També val a dir que no està prohibida l'entrada als gossos; la Taca va gaudir dels camins i paisatges tant com nosaltres. En aquest sentit, un deu! Hi ha algunes platges i cales que són una passada, ho he de reconèixer: al César el que és del César. La llàstima - segons la meva humil opinió- és que, com que l'illa és gran, no hi ha cap mena de restricció amb el trànsit i et trobes autocars, cotxes, milers i milers de motos... ep, que també sóc molt conscient que les cases de lloguer de cotxes i motos deuen haver ajudat als habitants de l'illa a viure millor. Si és que són d'ells!!!! (que no ho tinc tan clar)...
Bé, només volia comentar que el passeig que vàrem fer ahir va ser molt bonic, que ens vam banyar en una aigua blava-blava-blavíssima, fins i tot la Taca es va atrevir a nedar un momentet, arrebossant-se després com una croqueta amb la sorra fina... que em vaig reconciliar amb Formentera, i que el record que en tindré no serà com el dels anys 70, però... serà bo.
Ah! No me'n recordava: hi ha unes sargantanes taaaaaaaaaaaan boniques!!! la Taca anava boja per jugar amb elles, però, per sort per elles, corrien més i s'amagaven!
D'aquí a una miqueta, ens n'anirem... ja us aniré donant notícies. Més fotos quan les "editi".
I una cosa més, per als amics i amigues blogaires:
Fa força dies que no puc deixar comentaris en alguns blogs; és a dir, els faig, els envio, i blogger em demana una i mil vegades "els papers" però no m'identifica (cosa que no entenc, perquè si que em deixa escriure al meu blog i comentar en algun altre)... així que, que sapigueu que us vaig llegint i que en alguna ocasió deixo comentari però no "l'agafa". Em sap greu...
D'alguna manera, a mi, l'illa em va recordar la de Porqueroles, més que res per la quantitat de bicicletes que s'hi veien. La diferència és singular: a Porqueroles -que és força més petit, tot s'ha de dir- han prohibit qualsevol tipus de trànsit rodat que no siguin els cotxes dels veïns (entenent per veïns els que hi habiten tot l'any). A més, els pocs cotxes que hi ha són elèctrics. O sigui que allà et pots trobar cotxes elèctrics o bicicletes. Ni una moto, ni qualsevol altre model d'auto que pugui fer malbé el parc natural que és tota l'illa. Chapeau per ells.
Aquí hi ha una bona part de parc natural i respectat. Perfecte! També val a dir que no està prohibida l'entrada als gossos; la Taca va gaudir dels camins i paisatges tant com nosaltres. En aquest sentit, un deu! Hi ha algunes platges i cales que són una passada, ho he de reconèixer: al César el que és del César. La llàstima - segons la meva humil opinió- és que, com que l'illa és gran, no hi ha cap mena de restricció amb el trànsit i et trobes autocars, cotxes, milers i milers de motos... ep, que també sóc molt conscient que les cases de lloguer de cotxes i motos deuen haver ajudat als habitants de l'illa a viure millor. Si és que són d'ells!!!! (que no ho tinc tan clar)...
Bé, només volia comentar que el passeig que vàrem fer ahir va ser molt bonic, que ens vam banyar en una aigua blava-blava-blavíssima, fins i tot la Taca es va atrevir a nedar un momentet, arrebossant-se després com una croqueta amb la sorra fina... que em vaig reconciliar amb Formentera, i que el record que en tindré no serà com el dels anys 70, però... serà bo.
Ah! No me'n recordava: hi ha unes sargantanes taaaaaaaaaaaan boniques!!! la Taca anava boja per jugar amb elles, però, per sort per elles, corrien més i s'amagaven!
D'aquí a una miqueta, ens n'anirem... ja us aniré donant notícies. Més fotos quan les "editi".
I una cosa més, per als amics i amigues blogaires:
Fa força dies que no puc deixar comentaris en alguns blogs; és a dir, els faig, els envio, i blogger em demana una i mil vegades "els papers" però no m'identifica (cosa que no entenc, perquè si que em deixa escriure al meu blog i comentar en algun altre)... així que, que sapigueu que us vaig llegint i que en alguna ocasió deixo comentari però no "l'agafa". Em sap greu...
18 de juny, 2011
Nou hores "dins" del meu mar
comença a sortir el sol i el Blauet enfila cap al canal entre Dènia i Eivissa
el sol ja s'ha llevat...
el Blauet navega i navega...
Allà, lluny ja s'albira la costa. El Blauet ¡ desvia lleugerament el seu rumb...
Aviat arribarem a Formentera.
Com sempre, el viatge a Itaca és el que importa. Quan arribes t'emportes la desilusió. Ja hi comtaves, però la realitat sempre supera la ficció.
La "meva" Formentera, aquella que - amb les meves amigues com la IBM- ens havia acollit als divuit anys acabats de fer, on havíem cantat cançons de Peete Seger, de Joan Baez i de Bob Dylan, i també poupurris de cançons populars, amb una guitarra vella, assegudes en una platja deserta, aquella Formentera ja no existeix!
Me l'han canviat per apartaments que s'han menjat el paisatge, per "chill-outs" allà on hi havia cales verges, per colles de guiris arrossegant grosses maletes, per colles de pijos amb les begudes a la mà, que ja no canten cançons sinó que riuen sorollosament fins a les tantes de la matinada...
ja no és "la meva" Formentera. I, malgrat tot, en el fons, en el fons... continua sent bella.
Demà marxarem; les desilusions no es poden mantenir. Cal recordar l'illa verge de fa tants! anys... i al mateix temps... cal admetre que els temps canvien, cal admetre que, segurament, els habitants de l'illa viuen, ara, molt millor del que vivien als anys setanta. Caldria, potser, preguntar-los-hi, però jo no ho faré.
el sol ja s'ha llevat...
el Blauet navega i navega...
Allà, lluny ja s'albira la costa. El Blauet ¡ desvia lleugerament el seu rumb...
Proa a Formentera.
Aviat arribarem a Formentera.
Com sempre, el viatge a Itaca és el que importa. Quan arribes t'emportes la desilusió. Ja hi comtaves, però la realitat sempre supera la ficció.
La "meva" Formentera, aquella que - amb les meves amigues com la IBM- ens havia acollit als divuit anys acabats de fer, on havíem cantat cançons de Peete Seger, de Joan Baez i de Bob Dylan, i també poupurris de cançons populars, amb una guitarra vella, assegudes en una platja deserta, aquella Formentera ja no existeix!
Me l'han canviat per apartaments que s'han menjat el paisatge, per "chill-outs" allà on hi havia cales verges, per colles de guiris arrossegant grosses maletes, per colles de pijos amb les begudes a la mà, que ja no canten cançons sinó que riuen sorollosament fins a les tantes de la matinada...
ja no és "la meva" Formentera. I, malgrat tot, en el fons, en el fons... continua sent bella.
Demà marxarem; les desilusions no es poden mantenir. Cal recordar l'illa verge de fa tants! anys... i al mateix temps... cal admetre que els temps canvien, cal admetre que, segurament, els habitants de l'illa viuen, ara, molt millor del que vivien als anys setanta. Caldria, potser, preguntar-los-hi, però jo no ho faré.
Labels:
Coses meves/cosas mías,
del viatge/del viaje,
El que jo penso /Lo que yo pienso,
La vida mateixa,
Trobo a faltar /Echo de menos...
La Nura navegant per França
16 de juny, 2011
Dènia
Ahir, La Pobla de Farnals, tal com ja havia comentat. Arribar, dinar, dutxar-se i adecentar-se una mica, anar a comprar, començar a preparar el sopar, havia de venir l'Elèna amb el seu marit i havíem quedat a les 20h, perquè tant ells com nosaltres, l'endemà (avui) havíem de matinar.
Tal qual: un sopar amb amics, xerrant d'allò diví i d'allò humà, assaborint el mejar i sobre tot, la bona conversa. De cop ens vam adonar d'allò de l'eclipsi de lluna, no ens n'havíem recordat, però en vam veure una estona (havien dit que duraria uns vint minuts, em sembla)... un eclipsi té un punt de misteri, no? En definitiva, una vetllada deliciosa!
Aquest matí hem sortit a dos quarts de vuit, rumb a Dènia i hem arribat cap a les tres de la tarda. les primeres hores han estat molt tranquil·les, però a la una ha entrat el vent "de les regates", que li dic jo, que noés més que un vent local que, a mi particularment, em posa molt nerviosa, ja que passem de navegar amb una placidesa total, a començar a fotre bots com si fossim cabres al mig del mar. Per mi i per la Taca, un desastre, les darreres dues hores, ai!
Dènia no me'n recordo si és bonic o no, suposo que ho deu ser, però fa una calor tan i tan bèstia que hem decidit que sortirem només després de sopar per fer una caminada llarga, estirar les cames, després de les hores de navegació, que ens han deixat una mica baldats (és que ja tenim una edat)... i a més, demà volem fer la travessia cap a Formentera i això són encara més hores, tot i que des de Dènia és precisament des d'on hi ha menys milles, per travessar. Això vol dir que sortirem a les sis del matí i per tant, ens llevarem a quarts de sis. I, conseqüentment, haurem d'anar a dormir relativament d'hora o no ens aguantarem...
Tot això és només una previsió, perquè encara falta mirar "el parte" (no pas el de la tele) a veure si es pot fer la travessia sense problemes o si hi ha previstos vents d'aquells que qualsevol navegant aprecia com a bons, però que al Blauet, per part de la Taca i meva, són odiats a mort. Així que tot és només una elucubració (de moment)...
Abans d'ahir vaig acabar la Pavana per un tauró i vaig començar La cendra dels anys, de la Júlia Costa. M'està agradant moltíssim, Júlia, que ho sàpigues. Ja vaig per la meitat, pàgina més, pàgina menys. M'ha agradat, que "tornis" a Userda, com en els vells temps de "Ombres", amb que tant vaig disfrutar!
Avui no us poso fotos, perquè les darreres que tinc les he d'editar i fer més petites de mida, altrament, aquí pesarien massa i, amb la minsa connexió que tinc, segur que no podria pujar-les. Així, doncs... a toutalheure, que diuen els francesos, i que ara no recordo si s'escriu junt o separat... à tout à l'heure? o à toutalheure... diria que és separat!!! (Violette Moulin, tu què hi dius?)
Tal qual: un sopar amb amics, xerrant d'allò diví i d'allò humà, assaborint el mejar i sobre tot, la bona conversa. De cop ens vam adonar d'allò de l'eclipsi de lluna, no ens n'havíem recordat, però en vam veure una estona (havien dit que duraria uns vint minuts, em sembla)... un eclipsi té un punt de misteri, no? En definitiva, una vetllada deliciosa!
Aquest matí hem sortit a dos quarts de vuit, rumb a Dènia i hem arribat cap a les tres de la tarda. les primeres hores han estat molt tranquil·les, però a la una ha entrat el vent "de les regates", que li dic jo, que noés més que un vent local que, a mi particularment, em posa molt nerviosa, ja que passem de navegar amb una placidesa total, a començar a fotre bots com si fossim cabres al mig del mar. Per mi i per la Taca, un desastre, les darreres dues hores, ai!
Dènia no me'n recordo si és bonic o no, suposo que ho deu ser, però fa una calor tan i tan bèstia que hem decidit que sortirem només després de sopar per fer una caminada llarga, estirar les cames, després de les hores de navegació, que ens han deixat una mica baldats (és que ja tenim una edat)... i a més, demà volem fer la travessia cap a Formentera i això són encara més hores, tot i que des de Dènia és precisament des d'on hi ha menys milles, per travessar. Això vol dir que sortirem a les sis del matí i per tant, ens llevarem a quarts de sis. I, conseqüentment, haurem d'anar a dormir relativament d'hora o no ens aguantarem...
Tot això és només una previsió, perquè encara falta mirar "el parte" (no pas el de la tele) a veure si es pot fer la travessia sense problemes o si hi ha previstos vents d'aquells que qualsevol navegant aprecia com a bons, però que al Blauet, per part de la Taca i meva, són odiats a mort. Així que tot és només una elucubració (de moment)...
Abans d'ahir vaig acabar la Pavana per un tauró i vaig començar La cendra dels anys, de la Júlia Costa. M'està agradant moltíssim, Júlia, que ho sàpigues. Ja vaig per la meitat, pàgina més, pàgina menys. M'ha agradat, que "tornis" a Userda, com en els vells temps de "Ombres", amb que tant vaig disfrutar!
Avui no us poso fotos, perquè les darreres que tinc les he d'editar i fer més petites de mida, altrament, aquí pesarien massa i, amb la minsa connexió que tinc, segur que no podria pujar-les. Així, doncs... a toutalheure, que diuen els francesos, i que ara no recordo si s'escriu junt o separat... à tout à l'heure? o à toutalheure... diria que és separat!!! (Violette Moulin, tu què hi dius?)
Labels:
Coses meves/cosas mías,
del viatge/del viaje,
El que jo penso /Lo que yo pienso,
Llegir/Leer,
Vida
La Nura navegant per França
13 de juny, 2011
Hi ha boirina
Hi ha una boirina permanent que no deixa banyar-se (bé, la piscina està plena de criatures, però no seria el cas) ni prendre el sol (cosa que la meva pell agraeix) però que és perfecta per passar la tarda llegint, tranquillament, prendre un cafetó de mitja tarda (després) i sortir a fer una llarga passejada (encara després) perquè baixi del tot el magnífic arròs del dinar.
Ara li ha tocat el torn a "Pavana par un tauró", tal com vaig dir. La verirtat és que, per molta vida interior que tinguessin els personatges de "Amsterdam", va ser una novel·la que em va passar sense pena ni glòria. Per què ens passen, aquestes coses, amb la literatura? Ja us havia dit que "Dissabte", del mateix autor, m'havia encantat. Doncs aquesta, no. Matisem: no m'ha encantat, però fa de bon llegir, tampoc ens passem, ara, criticant-ho tot!
No sé si és pel fet d'haver conegut l'Olga, perquè ja li conec l'estil o perquè realment la novel·la s'ho val, estic devorant la pavana del tauró. Si bé, a priori, el tema no em va enganxar com altres novel·les de l'escriptora, hi ha quelcom que fa que no la pugui deixar: diguem que el llenguatge, riquíssim, diguem que les personalitats enrevessades dels personatges, tan acuradament descrites que no te n'adones i els coneixes, diguem que els ambients que tan bé sap descriure, que "t'hi trobes", inquietants o relaxants o "abarrocats" i divertits a l'hora... diguem que algunes situacions "diferents", no sé què hem de dir: senzillament, és una novel·la deliciosa.
Ah, això va per l' Olga, directament; tinc un però: em costarà molt (força) tornar-me a pintar els llavis sense sentir-me culpable! i una "acusació": tens una veritable obsessió per parlar de la mort "i derivats" que em continua fascinant!
Demà el Blauet tirarà cap a Oropesa. Per segona vegada, ja que el 2008, de viatge cap a Andalusia, ja hi vàrem passar. I, amb una mica de sort, demà passat cap a La Pobla de Fernals, on intentarem contactar amb l'Elèna, oído, Elèna? perquè segurament no passarem per València, que el port queda molt lluny. Recordem La pobla de Fernals com un poble acollidor on hi vam passar uns dies ben còmodes. Ara tenim la Taca i no crec que ens deixin pujar a un autobús per anar fins a València i menys encara, entrar a la ciutat de les arts i les ciències (uix, això deuria haver d'anar en majúscules, però no tinc ganes d'arreglar-ho, ara). Així que València ciutat no comptarà, aquest any, amb la nostra presència.
Em sabrà greu entrar al País Valencià i deixar de poder veure tevetres, eh? que consti! De tota manera, portem unna bona provisió de pel·lis, així que, cap problema.
Hora del cafè de mitja tarda i (després) llarga passejada pels arrossars... com aquests:
i entre carxoferes com aquestes:
Curiós paisatge-Tàpies:
Natura morta:
Dues figueres:
... etc...
Ara li ha tocat el torn a "Pavana par un tauró", tal com vaig dir. La verirtat és que, per molta vida interior que tinguessin els personatges de "Amsterdam", va ser una novel·la que em va passar sense pena ni glòria. Per què ens passen, aquestes coses, amb la literatura? Ja us havia dit que "Dissabte", del mateix autor, m'havia encantat. Doncs aquesta, no. Matisem: no m'ha encantat, però fa de bon llegir, tampoc ens passem, ara, criticant-ho tot!
No sé si és pel fet d'haver conegut l'Olga, perquè ja li conec l'estil o perquè realment la novel·la s'ho val, estic devorant la pavana del tauró. Si bé, a priori, el tema no em va enganxar com altres novel·les de l'escriptora, hi ha quelcom que fa que no la pugui deixar: diguem que el llenguatge, riquíssim, diguem que les personalitats enrevessades dels personatges, tan acuradament descrites que no te n'adones i els coneixes, diguem que els ambients que tan bé sap descriure, que "t'hi trobes", inquietants o relaxants o "abarrocats" i divertits a l'hora... diguem que algunes situacions "diferents", no sé què hem de dir: senzillament, és una novel·la deliciosa.
Ah, això va per l' Olga, directament; tinc un però: em costarà molt (força) tornar-me a pintar els llavis sense sentir-me culpable! i una "acusació": tens una veritable obsessió per parlar de la mort "i derivats" que em continua fascinant!
Demà el Blauet tirarà cap a Oropesa. Per segona vegada, ja que el 2008, de viatge cap a Andalusia, ja hi vàrem passar. I, amb una mica de sort, demà passat cap a La Pobla de Fernals, on intentarem contactar amb l'Elèna, oído, Elèna? perquè segurament no passarem per València, que el port queda molt lluny. Recordem La pobla de Fernals com un poble acollidor on hi vam passar uns dies ben còmodes. Ara tenim la Taca i no crec que ens deixin pujar a un autobús per anar fins a València i menys encara, entrar a la ciutat de les arts i les ciències (uix, això deuria haver d'anar en majúscules, però no tinc ganes d'arreglar-ho, ara). Així que València ciutat no comptarà, aquest any, amb la nostra presència.
Em sabrà greu entrar al País Valencià i deixar de poder veure tevetres, eh? que consti! De tota manera, portem unna bona provisió de pel·lis, així que, cap problema.
Hora del cafè de mitja tarda i (després) llarga passejada pels arrossars... com aquests:
i entre carxoferes com aquestes:
Curiós paisatge-Tàpies:
Natura morta:
Dues figueres:
... etc...
09 de juny, 2011
Sorra, Tarragona, dunes, aiguamolls, ànecs, floretes...
Porquet, si em llegeixes... ja veus quina bellesa pot tenir la platja fora de temporada!
A la Taca li van agradar molt les escales de la catedral de Tarragona :D Els Muntanyans: dunes i aiguamolls, amb fauna pròpia... els aneguets petitons es cruspien tot el que podien! La mare, manyaga, els oferia tot el que trobava!
El que deia: dunes, aiguamolls...
... i una floreta en mig de la sorra, cosa impensable d'aquí a un parell de mesos, perquè la trepitjaran, ai!
per cert, vaig agafar "Amsterdam", de l'Ian McEwan. D'ell havia llegit "Dissabte", però he vist que aquest és anterior (vaja, ara no us ho podria jurar, però em sembla que és així). Dissabte em va atrapar des del primer moment. Aquest no tant, però també està bé. M'agrada perquè els personatges tenen molta vida interior: no solament "passen coses".
El que vindrà després - aquest és curtet, només té 187 pàgines- serà "Pavana per un tauró", un dels que l'Olga em va regalar ahir.
Déu n'hi dó el que dóna de sí Torredembarra! Demà passat continuarem "avall"...
A la Taca li van agradar molt les escales de la catedral de Tarragona :D Els Muntanyans: dunes i aiguamolls, amb fauna pròpia... els aneguets petitons es cruspien tot el que podien! La mare, manyaga, els oferia tot el que trobava!
El que deia: dunes, aiguamolls...
... i una floreta en mig de la sorra, cosa impensable d'aquí a un parell de mesos, perquè la trepitjaran, ai!
per cert, vaig agafar "Amsterdam", de l'Ian McEwan. D'ell havia llegit "Dissabte", però he vist que aquest és anterior (vaja, ara no us ho podria jurar, però em sembla que és així). Dissabte em va atrapar des del primer moment. Aquest no tant, però també està bé. M'agrada perquè els personatges tenen molta vida interior: no solament "passen coses".
El que vindrà després - aquest és curtet, només té 187 pàgines- serà "Pavana per un tauró", un dels que l'Olga em va regalar ahir.
Déu n'hi dó el que dóna de sí Torredembarra! Demà passat continuarem "avall"...
Una agradable coneixença
Feia molt temps que tenia ganes de conèixer-la.
Més d'una vegada havia pensat "agafaràs el tren, carregada amb els cinc o sis llibres que tens d'ella, disposada a fer-la treballar, que te'ls signi tots!, li portaràs un ramet de flors del camp - no tenia ni idea d'on les trobaria, potser al mateix camp- xerrarem una estona, farem un cafè, li preguntaràs per tal o qual personatge, com els va crear, com va inventar-se els espais... "
Això i altres coses; tot s'havia esdevingut perquè un bon dia em vaig topar amb el seu blog i vaig tenir la gosadia d'entrar-hi i de comentar-li. En veure que, no solament em responia sinó que de tant en tant ella també venia a veure'm al meu blog, quan vaig veure que l'Olga és una persona assequible, normal, simpàtica i agradable, malgrat ser una de les escriptores més premiades de Catalunya, quan vaig veure que no hi havia ni una mica de vanitat en ella, llavors va ser quan vaig decidir que tenia ganes de conèixer-la.
De tot el que tenia pensat, però, no es va produir res: bé, el fet de conèixer-la, de xerrar una estona, de prendre una orxata amb unes pastetes delicioses que ens va oferir a la Rosa i a mi, el fet de passar una tarda agradabilíssima i poder donar fe que no tots els escriptors són estarrufats i pretenciosos, tot el que estic dient, sí que es va donar, evidentment. El que no va poder ser és portar sota el braç els seus llibres perquè me'ls signés, ni el ramet de flors del camp, ja que vaig acabar comprant-li un ram de flors més o menys estàndard en una floristeria prop de casa seva, per allò de no presentar-me amb una mà a cada... butxaca! perquè tot va ser una mica improvisat: ja que som a Torredembarra, que és a deu minuts de Tarragona, vaig trucar la Rosa,que la coneix... vam concertar una cita, que va ser concedida sense cap mena d'enravenament i... voilà!
I a més a més... em va regalar dos llibres!
Olga Xirinacs, encantada d'haver-te conegut i agraïda per la teva generositat i hospitalitat!
Nota: la foto està penjada amb permís de tothom!!
Més d'una vegada havia pensat "agafaràs el tren, carregada amb els cinc o sis llibres que tens d'ella, disposada a fer-la treballar, que te'ls signi tots!, li portaràs un ramet de flors del camp - no tenia ni idea d'on les trobaria, potser al mateix camp- xerrarem una estona, farem un cafè, li preguntaràs per tal o qual personatge, com els va crear, com va inventar-se els espais... "
Això i altres coses; tot s'havia esdevingut perquè un bon dia em vaig topar amb el seu blog i vaig tenir la gosadia d'entrar-hi i de comentar-li. En veure que, no solament em responia sinó que de tant en tant ella també venia a veure'm al meu blog, quan vaig veure que l'Olga és una persona assequible, normal, simpàtica i agradable, malgrat ser una de les escriptores més premiades de Catalunya, quan vaig veure que no hi havia ni una mica de vanitat en ella, llavors va ser quan vaig decidir que tenia ganes de conèixer-la.
De tot el que tenia pensat, però, no es va produir res: bé, el fet de conèixer-la, de xerrar una estona, de prendre una orxata amb unes pastetes delicioses que ens va oferir a la Rosa i a mi, el fet de passar una tarda agradabilíssima i poder donar fe que no tots els escriptors són estarrufats i pretenciosos, tot el que estic dient, sí que es va donar, evidentment. El que no va poder ser és portar sota el braç els seus llibres perquè me'ls signés, ni el ramet de flors del camp, ja que vaig acabar comprant-li un ram de flors més o menys estàndard en una floristeria prop de casa seva, per allò de no presentar-me amb una mà a cada... butxaca! perquè tot va ser una mica improvisat: ja que som a Torredembarra, que és a deu minuts de Tarragona, vaig trucar la Rosa,que la coneix... vam concertar una cita, que va ser concedida sense cap mena d'enravenament i... voilà!
I a més a més... em va regalar dos llibres!
Olga Xirinacs, encantada d'haver-te conegut i agraïda per la teva generositat i hospitalitat!
Nota: la foto està penjada amb permís de tothom!!
Labels:
Coses meves/cosas mías,
del viatge/del viaje,
Esdeveniments + o - interessants/Eventos + o - interesantes,
La vida mateixa,
Literatura
La Nura navegant per França
08 de juny, 2011
fotos i lectures
Aquí la vista des del Blauet, quan érem al Port Vell. Guai, eh?
I aquí un carreró de Prades (de l'excusió d'ahir, camí de Siurana)
I avui he acabat el primer llibre que vaig començar juntament amb el viatge. Jo, a partir que poso un peu al blauet, començo la meva temporada lectora, perquè és entre juny i setembre quan més llegeixo. A l'hivern també ho faig, però amb molta menys intensitat.
Fa dos anys, la meva jove Marina, em va regalar "La isla bajo el mar", de la Isabel Allende. En aquell moment no em venia de gust llegir-lo, perquè l'Allende no és la meva autora preferida. L'any passat me'l vaig descuidar i aquest any li ha tocat el torn. No sent la meva autora preferida, el llibre m'ha durat setmana i mitja. Vull dir que mel'he begut, literalment. I jo, per llegir, sóc lenta, molt lenta; m'agrada llegir i rellegir i recrear-me en les paraules. No m'ha agradat mai " fer crítica literària". No en sé, només sé si m'ha arribat el llibre o no. Malgrat tot, admiro els que en saben. I els admiro molt!
Bé, doncs, aquesta novel·la , sense ser la lectura de la meva vida, m'ha agradat força!
De l'Allende m'han agradat "La casa de los espíritus"(la novel·la, que no la pel·lícula) i "El plan infinito". I ara, aquesta. Potser li donaré alguna altra oportunitat i tornaré a agafar "Paula" i... potser algun altre... ja veurem.
Ara me'n vaig a dormir i m'emportaré...vejam, estic dubtant entre "L'home de la maleta", "La cendra dels anys","Amsterdam", "Matar un ruiseñor", "Tenim un nom"... en tinc més, però ara mateix dubto entre aquests. Demà us diré quin ha caigut.
I aquí un carreró de Prades (de l'excusió d'ahir, camí de Siurana)
I avui he acabat el primer llibre que vaig començar juntament amb el viatge. Jo, a partir que poso un peu al blauet, començo la meva temporada lectora, perquè és entre juny i setembre quan més llegeixo. A l'hivern també ho faig, però amb molta menys intensitat.
Fa dos anys, la meva jove Marina, em va regalar "La isla bajo el mar", de la Isabel Allende. En aquell moment no em venia de gust llegir-lo, perquè l'Allende no és la meva autora preferida. L'any passat me'l vaig descuidar i aquest any li ha tocat el torn. No sent la meva autora preferida, el llibre m'ha durat setmana i mitja. Vull dir que mel'he begut, literalment. I jo, per llegir, sóc lenta, molt lenta; m'agrada llegir i rellegir i recrear-me en les paraules. No m'ha agradat mai " fer crítica literària". No en sé, només sé si m'ha arribat el llibre o no. Malgrat tot, admiro els que en saben. I els admiro molt!
Bé, doncs, aquesta novel·la , sense ser la lectura de la meva vida, m'ha agradat força!
De l'Allende m'han agradat "La casa de los espíritus"(la novel·la, que no la pel·lícula) i "El plan infinito". I ara, aquesta. Potser li donaré alguna altra oportunitat i tornaré a agafar "Paula" i... potser algun altre... ja veurem.
Ara me'n vaig a dormir i m'emportaré...vejam, estic dubtant entre "L'home de la maleta", "La cendra dels anys","Amsterdam", "Matar un ruiseñor", "Tenim un nom"... en tinc més, però ara mateix dubto entre aquests. Demà us diré quin ha caigut.
07 de juny, 2011
Sense títol
Com que allò que es promet s'ha de complir (excepte si ets un polític, que llavors tens butlla) aquí va una foto - diferent- de la sortida del port de Barcelona per part del Blauet.
N'hi haurà més.
Continuem a Torredembarra, el temps atmosfèric ens acompanya perquè la temperatura és agradabilíssima, encara que plou a estones. Aquí hi tenim uns amics que són fora i que ens han deixat el seu cotxe, per tant, mentre estem aquí aprofitem per fer alguna excursió per la zona, ja que la coneixíem molt poc (pràcticament, gens). Ahir vam anar a Siurana, quina preciositat de paisatges! demà potser ens arribarem fins a Reus i també passarem per Tarragona...
Continuarem informant.
Vida a bord: la mateixa que a casa, només que al vaixell, com ja he comentat altres vegades. Uix, me'n vaig a treure la roba de la rentadora (si, en alguns ports també hi ha rentadora i assecadora i tot! tot un luxe!)
I una de les coses que faig a bord, com a casa, és escriure. Voleu llegir el darrer conte que he fet? com més el llegiu, més possibil·litats tindré que el publiquin... em sembla...
L'Alícia ja no té por
Apa, a llegir (i, si voleu, també podeu comentar)... és a Relatsencatalà...
N'hi haurà més.
Continuem a Torredembarra, el temps atmosfèric ens acompanya perquè la temperatura és agradabilíssima, encara que plou a estones. Aquí hi tenim uns amics que són fora i que ens han deixat el seu cotxe, per tant, mentre estem aquí aprofitem per fer alguna excursió per la zona, ja que la coneixíem molt poc (pràcticament, gens). Ahir vam anar a Siurana, quina preciositat de paisatges! demà potser ens arribarem fins a Reus i també passarem per Tarragona...
Continuarem informant.
Vida a bord: la mateixa que a casa, només que al vaixell, com ja he comentat altres vegades. Uix, me'n vaig a treure la roba de la rentadora (si, en alguns ports també hi ha rentadora i assecadora i tot! tot un luxe!)
I una de les coses que faig a bord, com a casa, és escriure. Voleu llegir el darrer conte que he fet? com més el llegiu, més possibil·litats tindré que el publiquin... em sembla...
L'Alícia ja no té por
Apa, a llegir (i, si voleu, també podeu comentar)... és a Relatsencatalà...
05 de juny, 2011
Sorra,una ullada de sol i tranquil·litat
He dormit com un soc durant deu hores seguides. Feia temps que no podia dormir tant!
Torredembarra és agradable. Té una gran platja amb molta, molta sorra.
(a Blanes en tenim poca, de sorra, perquè cada any se'ns l'emporten per traslladar-la a altres indrets que no en tenen tanta... cal repartir el patrimoni sorrenc, es veu!, i, a part, amb cada temporal, el mar se'ns menja un trosset de poble. I així cada any, cada any, cada any... arribarà un dia en què no quedarà poble, hehehe...)
La platja, ara que encara no hi ha gent que l'embruta, és preciosa.
(Quan arriben les fornades de turistes, guiris i del país, que estenen els seus cossos greixosos d'olis i bronzejadors diversos, les platges esdevenen grans parrilles on els bistecs i entrecots vesteixen robes acolorides. Llavors és quan a mi no m'agraden. Però ara... ara és glòria, contemplar-les!)
El mar és net i clar, el cel s'hi reflecteix i l'ullada de sol que treu el nas de tant en tant fa els colors més bonics.
d'això... voleu un cafè?
De mi no podeu esperar poesia, sinó que us comenti el que veig i el que sento: i això és el que veig i el que sento! la vida és així...
repeteixo per enèssima vegada com m'agradaria saber fer poesia del que veig i del que sento!
Torredembarra és agradable. Té una gran platja amb molta, molta sorra.
(a Blanes en tenim poca, de sorra, perquè cada any se'ns l'emporten per traslladar-la a altres indrets que no en tenen tanta... cal repartir el patrimoni sorrenc, es veu!, i, a part, amb cada temporal, el mar se'ns menja un trosset de poble. I així cada any, cada any, cada any... arribarà un dia en què no quedarà poble, hehehe...)
La platja, ara que encara no hi ha gent que l'embruta, és preciosa.
(Quan arriben les fornades de turistes, guiris i del país, que estenen els seus cossos greixosos d'olis i bronzejadors diversos, les platges esdevenen grans parrilles on els bistecs i entrecots vesteixen robes acolorides. Llavors és quan a mi no m'agraden. Però ara... ara és glòria, contemplar-les!)
El mar és net i clar, el cel s'hi reflecteix i l'ullada de sol que treu el nas de tant en tant fa els colors més bonics.
d'això... voleu un cafè?
De mi no podeu esperar poesia, sinó que us comenti el que veig i el que sento: i això és el que veig i el que sento! la vida és així...
repeteixo per enèssima vegada com m'agradaria saber fer poesia del que veig i del que sento!
04 de juny, 2011
En mig del mar
Amb l'escassa cobertura que tinc ja vaig anunciar que no podria enviar fotos (potser des d'algun port que tingui wi-fi, però així, à poil, res de res)...
Estem navegant. Si,si, és fantàstic, però mentre hi hagi cobertura de mòbil, hi ha cobertura -poca- d'aquesta espècie de miracle que és una pastilleta endollada al petit netbook - es diu així, no, al minúscul ordinadoret portàtil?- jo és que... on hi hagi un bon ordinador de sobretaula... és que sóc del segle passat, jo!
Doncs això: després de passar una setmana vivint al Port Vell i veient la meva Barcelona des d'una perspectiva completament diferent (encara que alguna vegada ja hi havíem estat un parell o tres de dies, a Barcelona per mar i vivint al vaixell) doncs això: viure com els transmundistes que atraquen a Barcelona (no que atraquen Barcelona, ep!) és d'allò més interessant!
He descobert el mercat de la Barceloneta, i, de fet, tot el barri, obert al mar des dels Jocs Olímpics (mira que en fa, d'anys...) però jo recordava una Barceloneta plena d'obstacles, abans, per poder anar a parar al mar. Vejam: m'estic referint al barri. El port i l'obertura cap al mar ja ho coneixia; només que hi havia passat un dia o dos, no pas tota una setmana. I amb una setmana de viure-hi, ho he conegut una miqueta més; això és el que vull dir. Sempre m'han agradat els barris "amb vida".
No m'enrotllo. Falta molt poquet per arribar a Torredembarra; hem sortit a les 8 del matí i arribarem a Torredembarra cap a les dues de la tarda. No està malament.
Els navegants com nosaltres sempre diem que viatjar en veler és la manera més incòmoda i més llarga d'anar d'un lloc a un altre. Però també és de les més primitives i salvatges (sort que no hi ha taurons, hehehehe, sinó ja tindríem llibre d'aventures a la vista).
Ho deixo, que he dit que no m'enrottlava i mira...
Continuarem informant!
i les fotos... on trobi wi-fi.
He hagut de treure aquell cub amb la foto de Blanes, tan xulo, que havia posat. Tarda tant a carregar-se que obrir el blog es fa etern! (com t'entenc, ara, passejador!)
Estem navegant. Si,si, és fantàstic, però mentre hi hagi cobertura de mòbil, hi ha cobertura -poca- d'aquesta espècie de miracle que és una pastilleta endollada al petit netbook - es diu així, no, al minúscul ordinadoret portàtil?- jo és que... on hi hagi un bon ordinador de sobretaula... és que sóc del segle passat, jo!
Doncs això: després de passar una setmana vivint al Port Vell i veient la meva Barcelona des d'una perspectiva completament diferent (encara que alguna vegada ja hi havíem estat un parell o tres de dies, a Barcelona per mar i vivint al vaixell) doncs això: viure com els transmundistes que atraquen a Barcelona (no que atraquen Barcelona, ep!) és d'allò més interessant!
He descobert el mercat de la Barceloneta, i, de fet, tot el barri, obert al mar des dels Jocs Olímpics (mira que en fa, d'anys...) però jo recordava una Barceloneta plena d'obstacles, abans, per poder anar a parar al mar. Vejam: m'estic referint al barri. El port i l'obertura cap al mar ja ho coneixia; només que hi havia passat un dia o dos, no pas tota una setmana. I amb una setmana de viure-hi, ho he conegut una miqueta més; això és el que vull dir. Sempre m'han agradat els barris "amb vida".
No m'enrotllo. Falta molt poquet per arribar a Torredembarra; hem sortit a les 8 del matí i arribarem a Torredembarra cap a les dues de la tarda. No està malament.
Els navegants com nosaltres sempre diem que viatjar en veler és la manera més incòmoda i més llarga d'anar d'un lloc a un altre. Però també és de les més primitives i salvatges (sort que no hi ha taurons, hehehehe, sinó ja tindríem llibre d'aventures a la vista).
Ho deixo, que he dit que no m'enrottlava i mira...
Continuarem informant!
i les fotos... on trobi wi-fi.
He hagut de treure aquell cub amb la foto de Blanes, tan xulo, que havia posat. Tarda tant a carregar-se que obrir el blog es fa etern! (com t'entenc, ara, passejador!)
01 de juny, 2011
Port Vell (Barcelona)
El Blauet està instal·lat al Port Vell, amb els seus tres tripulants: capità, grumet i gossa.
Si els vents ens són favorables - que, de moment, no ho són- el Blauet sortirà dissabte, rumb al sud. Quin sud? El que els déus, els vents i el capità decideixin en cada moment.
Com el títol del llibre... els nostres viatges sempre estan carregats d'il·lusions i incerteses.
Ens llegim!
(però no ens veiem gaire: la mena de connexió que tinc és ínfima i poques fotos podré posar, si és que en poso alguna, que espero que sí)
Si els vents ens són favorables - que, de moment, no ho són- el Blauet sortirà dissabte, rumb al sud. Quin sud? El que els déus, els vents i el capità decideixin en cada moment.
Com el títol del llibre... els nostres viatges sempre estan carregats d'il·lusions i incerteses.
Ens llegim!
(però no ens veiem gaire: la mena de connexió que tinc és ínfima i poques fotos podré posar, si és que en poso alguna, que espero que sí)
Labels:
Coses meves/cosas mías,
del viatge/del viaje,
Vida
La Nura navegant per França
Subscriure's a:
Missatges (Atom)