28 de febrer, 2010

Una tarda tranquil·la

Una tarda tranquil·la, un diumenge plàcid.

Una música suau, un joc de lletres a estones, una mica de lectura altres estones, retocar fotografies (quin gran invent, el Photoshop), passejar una mica amb la Taca, berenar pa amb xocolata - com quan era petita- i després prendre un te - quan era petita ni sabia que existia el te -

Passar un anti-trojans pel pecé i adonar-te que el tens ple de gent que t'observa, que et vol copiar les contrassenyes, que vol entrar als teus comptes o que senzillament, s'està petant de riure perquè veu que en qüestions informàtiques ets una calamitat... fotre'ls fora a cops d'escombra virtual i quedar-te tranquil·la altra vegada, després de l'ensurt... (n'hi havia una colla)

Tot això  i molt més pot ser una tarda tranquil·la d'un diumenge plàcid.

I ara potser cal anar pensant en fer alguna coseta per sopar i preparar-se els "trastets" d'anar a la piscina demà... i escarxofar-se al sofà a veure Ventdelpla (llegir la part del diari que encara no he llegit)

M'he enganxat al joc de l'scrabble online. Deumeu!!!!!!!!!!! (és una passada!)

de moment encara controlo. Dues partides diàries. Una deprés de dinar i una a mitja tarda o després de sopar.  Un kit-kat - un cafè .Quan deixi de controlar faré com amb el fumar: deixar-ho d'arrel. I si no, sempre puc demanar-vos ajuda.

El vici dells blogs no penso deixar-lo, tot i que estic molt més assossegada (no us agrada, aquesta paraula?) assossegada (vinga esses)...

ah! i també escric, encara que no ho sembli!

imatge: baixat de google (Henry Matisse)

26 de febrer, 2010

De festivals musicals i de tele-escombraria

Fa un moment, contestant al Barbollaire en el meu post anterior,  he recordat un altre festival de la cançó: el Festival de la Canción Mediterránea. No sé quants anys va durar la seva celebració, però jo recordo haver anat al menys a una de les seves edicions. Llavors era una cosa "familiar". Vull dir que al teatre t'hi trobaves famílies senceres. jo hi vaig anar amb els meus pares i la iaia. Ha plogut molt!

He trobat aquesta versió de "A cara o creu", Lluís Llach. No he trobat la de Dolors Lafitte (que per cert, va morir l'any passat). Una mateixa cançó la defensaven dos cantants diferents.




I aquí teniu "Se'n va anar". La van defensar Salomé (que és la que poso aquí) i Raimon, que no la trobo... però ha estat una cançó molt versionada.



En fi, que cada any degradem una mica més tot el que tenim...perquè estem entrant en una mena de subcultura d'allò "freak". No sé què ens passa, la veritat, que necessitem gent estranya que fa coses estranyes... estem tornant a l'època dels bufons?

Bé, jo em remeto al que veig que està de moda per la tele, per la ràdio en segons quines emissores i en segons quins horaris, als diaris, revistes, etc... que sembla que el que té èxit és la pura escombraria.

Com som, els humans!

ostres, he començat parlant de cançonetes i acabo parlant de tele-escombraria. Ho sento. Me n'he anat de tema.

25 de febrer, 2010

músiques i músiques (apunt frívol i hortera)

Acabo de sentir la canço de Daniel Diges, la que presentarà a Eurovisió.

De tot l'enrenou que hi ha hagut amb un rapero, el nom del qual no vull recordar,que ja li han fet prou propaganda gratuïta, i us he de confessar una cosa:

tenint en compte tooooooooooot el que s'ha de tenir en compte i sabent el que és i ha estat Eurovisió al llarg del temps, a mi, personalment, "Algo pequeñito" - cançó escombraria on n'hi hagi - m'agrada per presentar al festival.

Ara ja em podeu mossegar, aquí teniu la meva iugular (aiiiiiiiiii!)

a veure, alguna diferència amb el "La,la,la", amb "Vivo cantando", amb "Gwendoline" - per citar-ne algunes d'espanyoles... amb "Congratulations", "Marionetas en la cuerda"... etc?

O aquell esperpèntic "Vals de las mariposas" que es va presentar un any...

En fi, gent blogosfèrica, que al final m'acabaré declarant wagneriana i eurovisiva, tot al'hora, amanit amb quatre sevillanes i alguna sardana per allò de fer país.



ara feu-me el favor de comparar amb... aquesta:

24 de febrer, 2010

No vaig parlar del 23-F

... però ho faré ara:
El 23 de febrer de 1981 el meu fill mitjà tenia 8 mesos i el gran tenia 3 anys i mig. Del petit no se'n sabia res, encara.

El 23 de febrer de 1981 a la tarda, jo estava a casa preparant les disfresses per al dissabte següent, perquè amb un grup d'amics havíem decidit celebrar el Carnaval. Llavors el Carnaval encara era una mica transgressor i ens semblava que havíem recuperat certes llibertats.

A les escoles començàvem a ensenyar a llegir i escriure en català sense patir (gaire) i qui més qui menys es sentia una mica més  en pau que anys anteriors. I de cop, això: el cop. El cop d'estat al Congrés. Trucades dels amics, de la família, als amics, a la família... Tal com deia La  Trinca (la d'aleshores era la veritable Trinca, no pas aquests tres que surten ara per la tele buscant una mala còpia d'ells mateixos quan encara no estaven contaminats). Tal com deia La trinca, dic, els espanyols tots teníem un culet així de petitet i ens temíem el pitjor. Però tot va acabar bé. De moment.

I ja veurem com acabarà la cosa tants anys després, sense cops d'estat, però amb la quantitat de cops de pal a les rodes de la democràcia dia sí dia també, per part d'aquells que els agradaria tornar a una pretesa unitat d'una Espanya que ja mai hauria de ser. I és una llàstima, perquè vam estar a punt d'aconseguir l'Espanya que no havia pogut ser (Pierre Vilar)... però em temo que la cosa va per molt més llarg del que ens pensàvem. Si és que va!


22 de febrer, 2010

Salvador Espriu

 Commemorant el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu.
PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
Tret d'aquí:  http://lletra.uoc.edu/especials/folch/espriu.htm




imatge: http://www.voyagesphotosmanu.com/Complet/images/salvador_espriu.jpg

21 de febrer, 2010

Un premi-joc-meme

 Feia dies que no voltava gaire per Blogville. Avui he recollit un premi-meme d'aquells que fa uns mesos es podien veure i que cada vegada  n'hi ha menys (o jo no els veig). Recollir aquest premi comporta set coses (el número set sempre ha estat màgic, veritat?)

1) Donar les gràcies a qui l'atorga: gràcies, Edelia.
 2) Anomenar un escriptor que m'agradi molt: hi ha molts escriptors i escriptores que m'encanten. Molts! Però com que només n'he de dir un,  no mencionaré capdels escriptors i escriptores vius. La meva escriptora morta és  Mercè Rodoreda.
 3) Destacar un disenyador /a..  Ostres, aquí si que... què voleu que us digui? jo no em puc permetre vestir de dissenyador, sóc tan eclèctica amb la meva roba com amb la meva música o amb la meva literatura... vull dir que en aquest sentit, menjo de tot! així que ho sento pel dissenyador/a, però no en diré cap.
4) Un llibre que m'encanti:  N'hi ha tants que es fa impossible anomenar-ne només un. Així que no ho faré. Ho sento.

5) Alguna cosa que m'emocioni sempre: un somriure del meu nét, el primer dia que un nen o nena comença a llegir si jo hi tinc res a veure...  la música, la poesia,  escriure, el mar, la platja a l'hivern només amb les petjades de les gavines i de la Taca, quan és meva i de ningú més, les festes de Nadal en companyia de la família, buf... moltes coses, m'emocionen sempre, massa coses, per dir-les aquí!  Tampoco no sé si la pregunta es refereix a coses concretes... jo sóc d'emoció fàcil!
6) Alguna cosa que odio: La mentida, la prepotència...
7) Passar-ho a set blogs -  Vejam... 
 Aquest paràmetre no el compliré del tot. Després d'anomenar-ne set, ho deixo aquí perquè reculli el testimoni qui tingui ganes de fer-ho. Ja sé que això és "trencar" les normes, però és que hi ha molta gent que no li agrada, jugar a aquestes coses (jo m'apunto a un bombardeig) i n'hi ha molta que li encanta. Per tant, que ho facin totes aquelles persones que em llegeixen i que sí que els agraden aquestes coses, encara que no les hagi anomenat.
p.d.- No em pregunteu el per què dels canvis de mida i color en algun moment de la lletra d'aquest post. NO EN TINC NI IDEA!!! 

(les bruixes / o les fades) del blog?

5 hores amb Wagner

De les quatre hores i cinquanta minuts que he passat amb Wagner aquesta tarda, us deixo un tastet de 10 minuts...



El video aquest de la Jessye Norman és una pena, però es menja un parell de les darreres notes, malgrat que és una meravella tot ell, fins a la última nota que es pot sentir... tant de bo no l'haguessin tallat.

Avui l'hem sentit per la Deborah Voigt, de qui us deixo una versió.



L'òpera és Tristan i Isolda, by Richard Wagner.

Jo no sé si sóc massa wagneriana. Suposo que podria acabar sent-ho molt, només es tracta d'anar escoltant, com allò de la tònica.

M'ha costat força "entrar-hi", ho he de confessar.

Fa anys vaig anar a veure "Els mestres cantors" i hi vaig entrar molt més fàcilment.

Tristan i Isolda - per mi- no és una òpera fàcil. El primer acte m'ha semblat llarg, llarguíssim. El segon acte m'ha agradat una mica més, hi ha un duo que dura tres quarts d'hora, que suposo que els cantants han de quedar súper esgotats. Aquí, tot i que també se m'ha fet una mica llarg, ja estava una mica més familiaritzada. I el tercer acte, tot ell, m'ha emocionat fins a la llàgrima.

Val a dir que com més poesia llegeixo, més poesia vull llegir i que com més òpera escolto, més òpera vull escoltar... no sé si deu ser greu!

20 de febrer, 2010

Material d'artesania

Quan treballava a l'escola del costat de casa - dos minuts a peu - vaig passar molts anys al parvulari. P5. Després, amb una de tantes reformes, es va posar de moda que una mateixa mestra /un mateix mestre passés de dos a tres anys amb els seus alumnes, així que jo  anava passant de P5 a primer, a segon i altra vegada a P5, primer, segon i P5... i així. En aquests moments penso que van ser anys molt entranyables... en aquell moment només anava vivint el dia a dia, fent la meva feina el millor que sabia, que podia, i tal com jo entenia que els "meus" nens i nenes podien aprendre més i ser feliços al mateix temps. Em sembla que en algun cas ho vaig aconseguir i en algun altre cas, doncs no. No ens enganyem. Sempre hi ha algú a qui deceps com a professional i potser també com a persona. Però aquest no és el tema del qual volia parlar, que sempre surto de tema, jo!

Anava a dir que en el meu rol de mestra de Cicle Inicial, vaig fer un material (totalment artesà) que servia per treballar la lectura, l'escriptura i - de passada- começar a integrar les categories gramaticals, d'una manera intuïtiva, sense especificar. Jo començava a treballar-hi a P5 amb molta precaució, sense abusar-ne i només en forma de joc. A primer ja m'hi posava una mica més seriosament i a segon els nanos (els que no tenien cap problema d'aprenentatge ni cap discapacitat) ja sortien llegint força bé (la mecànica adquirida, la comprensió déu n'hi dó). Era un material que em va costar bastant d'elaborar, perquè em vaig passar tot un curs enganxant, retallant, pintant, plastificant a mà (amb airon fix transparent)... i que guardava en unes capses de sabates decorades a la meva manera.

imatge de google

Quan vaig marxar d'aquella escola, vaig deixar-hi el material. Al cap d'un parell d'anys de marxar jo - que vaig anar a viure a Blanes - l'escola se'n va anar en orris. Era una bona escola, que consti, només que estava mal situada i els patis no eren adequats, en sóc conscient i els socialistes es van carregar totes les escoles que no estiguessin ben ubicades i tal. Res a dir, ep!, només que a mi em va saber greu, quan ho vaig saber. La resta de mestres van ser recol·locats en d'altres escoles de la zona.

Ignoro què va passar amb el meu material, snif... però a fe dels déus que si el tingués ara m'aniria molt i molt bé per aplicar-lo a alguns nanos amb certes dificultats que avui en dia conec molt millor que aleshores... era un bon material. Tant de bo l'hagués "patentat"... ara ja no cal. No hi ha ganes de tanta lluita i a les editorials hi ha fins i tot excés de materials de tota mena. No tot el que hi ha és aprofitable, però, no ens enganyem. Hi ha de tot. Tant de bo quan vaig marxar m'hagués endut les meves capses de sabates!

En fi, batalleta explicada.

Me'n vaig a treure la Taca.

Que tingueu un bon cap de setmana assolellat!

19 de febrer, 2010

Concurs d'entrades de blog

L'altre dia vam saber el resultat del Concurs d'entrades de blogs.

AQUÍ  teniu l'enllaç al blog que va muntar en  Ramon - a qui cal felicitar de tot cor, per la pensada, per la feinada, per tot, tot i tot -  que és on podreu, si us ve de gust, llegir les entrades que els participants vam anar enviant, i veure el resultat final.

Des del meu mar, felicitats a la Mercè i a Coses2

Un ram de flors virtuals per cada guanyador i un per en Ramon!

18 de febrer, 2010

escriure/descriure- REVISAT

Recés del dissabte, que aquesta setmana faig dijous.
A les 9 era a Sta. Cristina, passejant amb la Taca per la platja. Meditava (jo) la Taca corria i es refregava per la sorra (després caldrà banyar-la, la molt marrana, que ara fa pudor de peix)... meditava, doncs (jo) i em preguntava si en sabré alguna vegada.
El resultat de les meves gairebé 40 pàgines a dia d'avui és avorrit. Per això dic: tinc la idea primigènia però em cal manar molt i acabar de trobar l'entrellat del meu propi codi. Tinc tres víctimes escollides entre les persones que sé que em diran la veritat, una de les quals ja s'ha pronunciat i em dóna la raó: el que he fet fins ara no enganxa. Les altres víctimes encara no han piulat... però si ho veig jo, déus de l'Olimp, ho han de veure tots!
Passo "Pronto reparador" pel parquet mentre medito. Ohmmmmmmmmmmmmmmm!!!! ara toca passar el drap sec, allà vaig!
Continuarà...
____________________________________



imatge de google

(...)El novel·lista mana i imposa un codi.És la constatació que una cosa és l'art i l'altra la vida. La vida no està ordenada artísticament.

Jaume Cabré

"El sentit de la ficció. Itinerari privat"
Proa (La mirada) 1999

_________________________________________

De moment m'estic començant a endinsar en la idea primigènia.

Però he de manar, he de manar molt més i imposar un codi: el meu codi.

El que no tinc tan clar és que pugui ordenar artísticament la vida que escric/descric...

que difícil!
__________________________________




16 de febrer, 2010

Música per suavitzar els ànims...

Per suavitzar una mica la vetllada... una mica de Brahms...

A veure si és veritat que la música amansa les feres.



Bona nit
 
imatge de google

Sr. Ernest Maragall, vostè m'ha decebut!!!!!!

Jo, la veritat és que no ho puc acabar d'entendre, tot plegat.

Si ara dic blanc és perquè penso que és blanc. Podria veure-ho una mica més gris perquè algú em convenç que hi ha un toc de negre que li dóna el to grisós, però el que no em farien dir, per disciplina de res, és que allò és negre, si jo ho veig blanc.

Tot, per conservar el setial.

Déu meu!

Sr. Ernest Maragall, ara si que m'ha caigut  més avall de l'alçada del betum.

Si. JO TAMBÉ ESTIC FINS ALS NASSOS DEL TRIPARTIT!

i sé exactament el que vull, per Catalunya! I també sé el que no vull, per Catalunya.

Però ningú no m'ho ofereix. Per això no sé com ho he de fer: sóc una persona, jo. No tinc súperpoders! ja m'agradaria...

Em fan fàstic. Ecsssssss

14 de febrer, 2010

Compartim una mica la novel·la? va!

Fa fred, però això no és una novetat.

Estic ficada dins la meva pròpia escriptura i m'hi faig un embolic. Això tampoc no és cap novetat. Els personatges em critiquen durament; hi ha qui se'm rebel·la perquè potser voldria més protagonisme. Hi ha qui s'amaga pudorosament darrere un nom fals o darrere una estructura sintàctica, que em demana a crits que li protegeixi la identitat. Si no hi ha més remei... però amaga'm, amaga'm.

I és que jo no sé escriure del que desconec. Malgrat tot, no sé com acabarà, tot plegat, perquè fins ara no ha fet res més que començar.

El llenguatge flueix tranquil·lament però les idees es retorcen al meu cap i molts cops es burlen de mi.

Us ha passat mai, una cosa semblant, quan escriviu?

Ara pararé una estona per fer un cafè. El podem compartir, si voleu.
I més tard caldrà arreglar-se per sortir: hi ha dinar familiar amb membres de la família dels que no ens hem vist des de les festes de Nadal. Ens fa il·lusió, anar-nos trobant dues o tres vegades al llarg de l'any. Ens estimem.
Us deixo la famosa polonesa "Heroica" de Chopin, per Arthur Rubinstein.

Bon diumenge!

12 de febrer, 2010

Dissabte en divendres

Avui fa un mes que tinc la R de baixa. La R és un àngel vingut de Romania, on va patir moltíssim, que s'ha quedat a viure entre nosaltres, que se sent ben acollida i que vol que els seus fills siguin catalans. Però fa un mes la van operar i està de baixa. Ella és qui, dos dies a la setmana, m'acompanya en el meu traginar per la casa. Juntes traiem pols, fem llits, freguem vidres, fem els lavabos, parem a mig matí per prendre un cafetó; ella se'n sent culpable, m'ha costat déu i ajuda que segui deu minutets i xerrem distesament mentre es pren el cafè amb llet i menja una galeta o una presa de xocolata. Tenia la ferma convicció que això no estava bé, que ella venia a casa només per treballar i que qualsevol altra cosa que hi fes estava mal feta. Ara ja s'ha acostumat a que la mimem una miqueta. És tan jove que és com una filleta. Una filleta treballadora i polida. Una romanesa a qui li sap greu que els prejudicis de molta gent facin que de vegades se la mirin malament pel fet d'haver nascut a la terra del comte Dràcula (ella ho diu així)...

La vaig anar a veure a l'apartamentet que comparteix amb el seu company i és un petit oasi de pulcritud. Estava prou demacrada, pobreta, però com que els que la coneixem ens l'estimem, una veïna li prepara el dinar i el seu company, quan torna de la seva pròpia feina, la cuida com una nineta. I ella s'hi torna. S'estima el seu home intensament, s'estima Catalunya i s'interessa per la nostra cultura. Li vaig dir que què volia per Reis i em va demanar un diccionari. I és que...

bé, res. Avui fa un mes que està de baixa, espero que es posi bona ben aviat i que pugui tornar (la veritat per davant: és molt dura, la feina de casa, això ho sabem totes les dones, però quan l'has de fer tota sola, encara és més dura)...

avui toca pujar a l'escala i treure la pols dels llibres... una feina bonica perquè vas recordant aquells llibres que et queden a dalt de tot i que no et mires gairebé mai, però al mateix temps, és una feina d'aquelles que no es veu. De les poc agraïdes, vaja. I és que les feines de la casa són tan desagraïdes que l'infern en deu estar ple. Jo m'imagino l'infern com una gran casa plena de pols amb tots els llits per fer i tots els banys bruts i apa, neteja que neteja.... ecsssssss

Se m'ha acabat l'hora del pati! Avui escriurem a la tarda.

Vaig a fer dissabte, encara que sigui divendres.

11 de febrer, 2010

Nostalgie

Escrivint.
Escoltant Radio Nostalgie (France)...
digueu-me nostàlgica... o cursi, o...

la veritat, però, és que escric.

tot bé, per Blogville? demà faré un tomb més llarguet per visitar-vos.
i faré deures (votacions, escrits que dec, comentaris...)

apa, bon el que queda del dijous!

10 de febrer, 2010

la gana no fa distincions

Ahir era davant l'Illa Diagonal, hi vaig anar per esperar el moment d'anar a una consulta mèdica. Un quart d'hora, badant per veure les darreres rebaixes i els començaments de la posta a punt dels aparaddors amb robes primaverals, sota una pluja que tirava d'esquena, però ja se sap: quan al Corte Inglés li comencen a florir els ametllers, ho fan saber de seguida i les altres botigues no es volen quedar enrere. Vaig sortir, ja havia esgotat el quart d'hora badant per allà a dintre i em vaig prémer ben fort la bufanda (feia un fred que no convidava a pensar en robeta de primavera, ja us ho dic), vaig per obrir el paraigua quan una mà toca la meva espatlla. Em giro.
- Perdone, señora
- Si, dígame - era una senyora més o menys de la meva edat, ben vestida, amb els cabells ben arreglats i no com els meus que sempre semblen un niu d'àguiles, unes botes altes, una bossa de bandolera que semblava de pell i un maquillatge perfecte...
- ¿Me puede ayudar?
Vaig pensar que potser volia saber una adreça i vaig pensar A bon sant t'encomanes, però la vaig escoltar.
- Si puedo...
- Necesito comer - em deixà anar, i es va quedar tan ampla, com si la notícia de la seva gana no m'hagués sotragat de dalt a baix. Quan ja estava a punt per reaccionar - el primer que em va passar pel cap va ser comprar-li un entrepà o donar-li deu euros - va venir un dels guàrdies jurats que voltava per allà i la va agafar del braç.
- Siga, señora, no se preocupe, todo está controlado - em digué l'home.
I jo vaig seguir el meu camí cap a la consulta del metge, i ja ni em recordava si em feia mal el genoll, si l'esquena m'estava matant de dolor ... no em recordava de res. Només em feia mal el càncer que ens envolta tots plegats.

I encara tinc mal gust de boca, i no hi ha cap pasta de dents que em pugui tornar el somriure aquell que tots voldríem lluir.

08 de febrer, 2010

Avui començo

Avui he posat ordre al material que he de fer servir per escriure la meva novel·la. Començaria a escriure ara mateix però no puc. Necessito tota la concentració del món i d'aquí a mitja horeta em portaran en Martí. Ep, no és una excusa, és una constatació de realitats contingents.

Penso gaudir (i disfrutar) tota la tarda d'en Martí. La novel·la pot esperar, evidentment, després de tants anys esperant!!!

Diuen que la primera frase d'una novel·la pot determinar les ganes de llegir-la o d'oblidar-la per sempre, veritat? doncs bé: jo la començaré pel mig, així no determinarem res fins que sigui el moment de determinar.

Per escriure el que vull em cal retrocedir en el temps i en l'espai. Penso que pot ser una bona catarsi. O no. En qualsevol cas, sempre hi ha ferides que es tanquen, i ferides que es tornen a obrir. Veurem...potser és qüestió de no deixar la fluoxetina... encara. I a veure què passa amb els camions...

 imatge de google(http://bligoo.com/media/users/0/17993/images/public/195/Escribir-no-es-un-verbo.jpg)

I ja callo. Vaig a preparar les joguines i els llapis de colors i els llibrets del Teo i la pilota de futbol i les capsetes de tresors i a veure si queden petits suïsos i galetes (aideumeu, a veure si ara no en tindré i hauré de baixar a comprar-ne) i... vaig a posar-me "guapa" pel meu nét!!!


07 de febrer, 2010

Sa Majestat, el Bottox. (ara no sé si va amb una T o amb dues)

Anava a explicar altres coses però acabo de llegir un article i he vist aquesta historieta que m'ha semblat genial, encara que no té res a veure amb el que anava a dir. Com que sóc imprevisible i vaig quedar esgotada amb el que vaig dir ahir (d'alguna manera, condensar tot el que penses en una imatge i una bafarada de còmic és molt cansat) doncs avui he optat per parlar d'una altra cosa. La vida mateixa (també).

Que tingueu un bon diumenge!


Tret del Blog alternativo; l'autor és Caloi. Per poder-ho llegir, cliqueu a la imatge per fer-ho gran.

03 de febrer, 2010

REBEL

 Finalment vaig aconseguir trobar Óssa Major, el recull de poesia completa d'Olga Xirinacs. M'agradaria compartir-ne una.

Olga, sense haver-te demanat permís, però -espero- amb el teu permís.

Un poeta amic  em va dir que quan el poeta  ha escrit el poema, ja no li pertany. Per això, aquest, teu, el faig meu.

imatge trobada a google


REBEL

Jo llegeixo poemes vora el mar
i les atzavares avancen, les barques tornen
i les paraules creixen de terra
per configurar el mapa del dia,
de límits distints segons la densitat,
d'acord amb la forma de les hores
i de les idees que hi són engendrades.

Imagino que cada matí
són dictades les ordres convenients
per disposar continents i continguts,
i els que hi són continguts, i els que contenen,
però aquells elements que les componen
han de saber que som material rebel.

Olga Xirinacs
Històries roges (2009)
Óssa Major- Poesia completa (1977-2009)
Editorial Òmicron

02 de febrer, 2010

Més Schubert

Una miqueta més de Schubert, va?



Impromptus. Photo: Stephanie Berger

Faig trampa: avui he estat veient ballar Sasha Waltz i encara em fan pampallugues els ulls i encara porto la música a dins... si podeu... demà encara hi són. I hi ha entrades relativament bé de preu, tenint en compte que ballen al Liceu (et pot agafar tortícolis i si estàs a un lateral- com jo- de vegades no acabes de veure'ls quan els agafa la mania de ballar al racó) però és iguaaaaaaaaaaaaaaaaal...

val la penaaaaaaaaaaa!!!!

Crítica particular: la meva crítica no és a la coreografia, ni als ballarins ni a la música, ni... la meva crítica és per qui decideix ON han de ballar i que no es fixa que els que ho miren des dels laterals deixen de veure els ballarins quan són en un racó. Amb lo gran que és l'escenari del Liceu, potser valdria la pena que quan assagen (perquè dic jo que deuen assajar, no?) posessin tres persones, una al mig i una a cada costat, que els digués : Ara es veu, ara no es veu. Coi, que no costaria tant, aconseguir que tots els poguéssim veure! que el preu, ja dic, és relativament normal, però només relativament!

malgrat  la tortícolis, el preu, el lateral i tot, tot i tot, he quedat fascinada!

01 de febrer, 2010

impromptu per a una tarda de dilluns/I una paranoia

Aquesta peça em porta gratíssims records que potser algun dia us explicaré. o no.
 


Després del cafè hem anat a buscar una camèlia blanca per posar-la a l'entrada de casa, que normalment, hi ha ombra i segur que viurà. A la terrassa hi fa massa sol. He aprofitat per comprar-me quatre primuletes de diferents colors, amb les que em penso fer un mini-jardinet. Estic contenta perquè són precioses i anaven baratetes. Es nota que encara som en època de rebaixes! també ens hem emportat una planta preciosa que s'enfila com una heura, tot i que no ho és i que acabarà fent una floreta groga. Ostres, ens ha dit el nom i ara no el recordo. Com que hi hauré d'anar a buscar unes eines que em fan falta, li tornaré a preguntar i em faré una xuleta, perquè sino, se'm tornarà a oblidar.

Fa molt temps que no em fico amb els polítics; és que penso que no val la pena. Perquè ara digueu-me tots si és normal que una de les dones més importants (al menys per alguns, és clar) li digui filldeputa a un company de partit i que no passi res. O que en Sapateru es dediqui a mentir-nos directament i impune i tampoc no passi res. I és que segurament ens hem tornat de suro, perquè sinó no ho entenc.

I els cinemes? què me'n dieu, eh? els cines Lauren no han tancat i avui quan hi passàvem pel davant he vist una pancarta on posava "Nosaltres no fem vaga contra la llei del català". La pancarta estava matxucada i no es llegia bé, però jo he recordat la vegada que van fer "Salvador", la pel·li sobre Puig Antich, la versió de la qual vaig veure en català als Lauren de Blanes. Recordo que en català només la van fer segons a quines hores i a més a més, quan compraves l'entrada, a la mateixa taquilla t'advertien que la peli era en català, no fos cas que et poguessis herniar... ho vaig trobar lamentable. Crec que en tots els anys que fa que hi ha aquesta multisala a casa nostra, només hi he vist una pel·li en català: "Salvador". Així que poden ben bé anar dient!

La veritat és que haver de defensar la meva llengua a cops de llei em sembla una paranoia.

I una paranoia em sembla tot plegat, darrerament. Perquè això de la jubilació als 67, quan portem un parell de dècades en les quals tot era Hollywood i la banca - sobre tot- jubilava gent que encara no arribava als 50 anys perquè els interessava i prou... què voleu que us digui...amb unes indemnitzacions que ja haurien volgut alguns... en fi...

Diria que hem perdut el nord i que anem malament, però si dic això la joventut se'm quedarà mirant i em diran "i què et penses, que tot era millor abans?" I jo respondria: No. No dic això. Abans hi havia moltes coses que anaven molt pitjor i que amb l'arribada de la democràcia van canviar per a bé de tothom. Però després,  alguns dels mateixos "pares" d'aquesta democràcia de pa sucat amb oli que tenim, s'han tornat corruptes. I els mateixos que cantaven i cridaven per obtenir la llibertat, ara canten i criden per treure la llibertat. O a mi m'ho sembla. I sé que simplifico. Simplifico molt. Massa.

Però no anem bé. Ho sé.

Escoltem altra vegada l'impromptu? Schubert té la delicadesa i la virtut de tranquil·litzar-me...