la gana no fa distincions

Ahir era davant l'Illa Diagonal, hi vaig anar per esperar el moment d'anar a una consulta mèdica. Un quart d'hora, badant per veure les darreres rebaixes i els començaments de la posta a punt dels aparaddors amb robes primaverals, sota una pluja que tirava d'esquena, però ja se sap: quan al Corte Inglés li comencen a florir els ametllers, ho fan saber de seguida i les altres botigues no es volen quedar enrere. Vaig sortir, ja havia esgotat el quart d'hora badant per allà a dintre i em vaig prémer ben fort la bufanda (feia un fred que no convidava a pensar en robeta de primavera, ja us ho dic), vaig per obrir el paraigua quan una mà toca la meva espatlla. Em giro.
- Perdone, señora
- Si, dígame - era una senyora més o menys de la meva edat, ben vestida, amb els cabells ben arreglats i no com els meus que sempre semblen un niu d'àguiles, unes botes altes, una bossa de bandolera que semblava de pell i un maquillatge perfecte...
- ¿Me puede ayudar?
Vaig pensar que potser volia saber una adreça i vaig pensar A bon sant t'encomanes, però la vaig escoltar.
- Si puedo...
- Necesito comer - em deixà anar, i es va quedar tan ampla, com si la notícia de la seva gana no m'hagués sotragat de dalt a baix. Quan ja estava a punt per reaccionar - el primer que em va passar pel cap va ser comprar-li un entrepà o donar-li deu euros - va venir un dels guàrdies jurats que voltava per allà i la va agafar del braç.
- Siga, señora, no se preocupe, todo está controlado - em digué l'home.
I jo vaig seguir el meu camí cap a la consulta del metge, i ja ni em recordava si em feia mal el genoll, si l'esquena m'estava matant de dolor ... no em recordava de res. Només em feia mal el càncer que ens envolta tots plegats.

I encara tinc mal gust de boca, i no hi ha cap pasta de dents que em pugui tornar el somriure aquell que tots voldríem lluir.