10 de febrer, 2010

la gana no fa distincions

Ahir era davant l'Illa Diagonal, hi vaig anar per esperar el moment d'anar a una consulta mèdica. Un quart d'hora, badant per veure les darreres rebaixes i els començaments de la posta a punt dels aparaddors amb robes primaverals, sota una pluja que tirava d'esquena, però ja se sap: quan al Corte Inglés li comencen a florir els ametllers, ho fan saber de seguida i les altres botigues no es volen quedar enrere. Vaig sortir, ja havia esgotat el quart d'hora badant per allà a dintre i em vaig prémer ben fort la bufanda (feia un fred que no convidava a pensar en robeta de primavera, ja us ho dic), vaig per obrir el paraigua quan una mà toca la meva espatlla. Em giro.
- Perdone, señora
- Si, dígame - era una senyora més o menys de la meva edat, ben vestida, amb els cabells ben arreglats i no com els meus que sempre semblen un niu d'àguiles, unes botes altes, una bossa de bandolera que semblava de pell i un maquillatge perfecte...
- ¿Me puede ayudar?
Vaig pensar que potser volia saber una adreça i vaig pensar A bon sant t'encomanes, però la vaig escoltar.
- Si puedo...
- Necesito comer - em deixà anar, i es va quedar tan ampla, com si la notícia de la seva gana no m'hagués sotragat de dalt a baix. Quan ja estava a punt per reaccionar - el primer que em va passar pel cap va ser comprar-li un entrepà o donar-li deu euros - va venir un dels guàrdies jurats que voltava per allà i la va agafar del braç.
- Siga, señora, no se preocupe, todo está controlado - em digué l'home.
I jo vaig seguir el meu camí cap a la consulta del metge, i ja ni em recordava si em feia mal el genoll, si l'esquena m'estava matant de dolor ... no em recordava de res. Només em feia mal el càncer que ens envolta tots plegats.

I encara tinc mal gust de boca, i no hi ha cap pasta de dents que em pugui tornar el somriure aquell que tots voldríem lluir.

10 comentaris:

Isabel Barriel ha dit...

...ara volen instaurar la setmana blanca a les escoles, perquè els nens i nenes que pateixen gana se'n oblidin esquiant... Diuen que l'esport és una bona teràpia per a tot!
IBM

Isabel Barriel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Clidice ha dit...

sempre queda mal regust de boca, si dones també. El que cal no és caritat, és un sistema social que no permeti això.

Francesc Puigcarbó ha dit...

hi ha gent que passa gana, i no hi està acostumada. Els de Càritas en podriem explicar moltes d'històries d'aquestes.

Anònim ha dit...

AQUEST MES HE SORTIT UNA NIT A REPARTIR SOPA ENTRE ELS SENSA SOSTRE.VAIG TORNAR SENSA ESMA,UNA NOIA HAN VA DIR "NOSALTRES TAMBE SOM HAITI"....I PER TORNA AQUESTES COLLAS DE CRIATURES VANDALIQUES,AGREDIT A TORT I A DERT.
JUGANT.....

Eli ha dit...

Es clar, però hi ha qui et diu que vol diners, i no pas menjar... Davant d'això que en fas? Que jo em fixo amb els del pidolaires del metro i quan menys t'ho esperes patapam.. ja t'han fotut la cartera. No sé on anirem a parar...
Complicadet aquest tema, que toques avui!!!

Magda ha dit...

De quan la realitat ens escup a la cara.

Deric ha dit...

pensa que potser no li feia falta i que hi ha gent malalta que té la mania de demanar. La meva àvia tenia un veí que vivia com un rodamón i feia de trapaire i quan va morir va deixar una herència milionaria als seus descendents que no sabien que tenia tants diners.

el paseante ha dit...

Benvinguda a Barcelona, Arare.

Joana ha dit...

Trist, però molt real..