24 de febrer, 2010

No vaig parlar del 23-F

... però ho faré ara:
El 23 de febrer de 1981 el meu fill mitjà tenia 8 mesos i el gran tenia 3 anys i mig. Del petit no se'n sabia res, encara.

El 23 de febrer de 1981 a la tarda, jo estava a casa preparant les disfresses per al dissabte següent, perquè amb un grup d'amics havíem decidit celebrar el Carnaval. Llavors el Carnaval encara era una mica transgressor i ens semblava que havíem recuperat certes llibertats.

A les escoles començàvem a ensenyar a llegir i escriure en català sense patir (gaire) i qui més qui menys es sentia una mica més  en pau que anys anteriors. I de cop, això: el cop. El cop d'estat al Congrés. Trucades dels amics, de la família, als amics, a la família... Tal com deia La  Trinca (la d'aleshores era la veritable Trinca, no pas aquests tres que surten ara per la tele buscant una mala còpia d'ells mateixos quan encara no estaven contaminats). Tal com deia La trinca, dic, els espanyols tots teníem un culet així de petitet i ens temíem el pitjor. Però tot va acabar bé. De moment.

I ja veurem com acabarà la cosa tants anys després, sense cops d'estat, però amb la quantitat de cops de pal a les rodes de la democràcia dia sí dia també, per part d'aquells que els agradaria tornar a una pretesa unitat d'una Espanya que ja mai hauria de ser. I és una llàstima, perquè vam estar a punt d'aconseguir l'Espanya que no havia pogut ser (Pierre Vilar)... però em temo que la cosa va per molt més llarg del que ens pensàvem. Si és que va!


8 comentaris:

Glòria ha dit...

Jo també recordo el 23F del 1981, encara era soltera i vivia al poble; pero crec que hi ha moments, que els que ho vam viure, mai oblidarem.
Bon dia, Arare.

Cris ha dit...

Jo feia EBG.... 6è o 7è, no recordo, però si sé que a la tarda "la mama" no em va deixar anar al cole, i tot ho veiem a la tele, i es va fer un fart d'anar a comprar pots en conserva (el que són les coses, oi?) Rcordo la bona època de la Trinca, si senyora, i apa que no havia rigut amb els seus temes (tranquil, Jordi, tranquil, que és la guàrdia civil) jajajaja, bon post Arare :) Petons preciosa!

Magda ha dit...

Aquella la vam passar. Encara n'haurem de passar més. La marxa del tren va, potser, per altres camins. Però no deixarem la nostra via ...

Ara digueu ...

Carme ha dit...

Jo també me'n recordo molt... la meva filla tenia 4 anyets i el meu fill encara no hi era. Feia por! Encara tot era tant a prop que no semblav a pas impossible tornar-hi.

Arare ha dit...

Carme, efectivament, feia por. Però jo, ara mateix, tinc cert temor, tal com estan les coses... ja veurem cap a on anem!

Magda, tal com dius, encara n'haurem de passar més, quina llàstima, era una sensació tan bona, pensar que les coses podien canviar! (jo vinc d'un silenci...)

Cris, hi va haver un temor (jo diria que ancestral) per si passava alguna cosa "forta" i molta gent va fer com la teva mare. Van omplir els armaris de la cuina de menjar per si de cas. Gent previsora! :)

Glorieta, realment no es pot oblidar. I tant de bo que no torni tot el que hi havia "abans"...

barbollaire ha dit...

com li vaig comentar a la fanalet blau, jo era a Saragossa.
Fent la mili.

I vaig passar por.
No podíem trucar a casa, ni rebre trucades.
Vam fer guàrdies dobles. Amb dos carregadors enganxats i una bala a la recamara...

Va ser una nit freda. D'un fred que es fica als dins i que encara no ha marxat...

petonet dolç, nina

Arare ha dit...

Barbollaire, el pare dels meus fills va viure la por una mica abans: la Marcha verde, i també els feien dormir amb les botes posades i les armes a punt... (a Ceuta)

som una generació amb moltíssima història a l'esquena... no serà que ens anem fent iaiets? (jejeje)

el paseante ha dit...

Jo tenia examen de biologia l'endemà. I la profe ens va obligar a fer-lo. Llavors no ho vaig entendre, però ara sí: per ella, no podíem canviar les nostres rutines per quatre picoletos desgraciats.