El temps

Vinc del blog Saragatona, i com que tinc ganes de fer un post i allà he trobat "tema", doncs aquí vaig:

Quarts

De l'article que ha fet en Miquel, al qual us adreço una mica més amunt, se'n dedueix que actualment  a la gent li costa molt dir les hores "en català". 

Podem pensar que és que el castellà ens ha dominat, podem pensar que és que som còmodes i ens és més fàcil dir "les tres i mitja" que "dos quarts de quatre", podem pensar que ara manen els rellotges digitals i que  no cal dir les tres i mitja ni dos quarts de quatres, sinó  que cal dir les "tres trenta".

Podem pensar el que vulguem i tot serà vàlid (o no, però no seré jo qui esbrini si és vàlid o no).

A mi, personalment, quan era molt jove (però mooooolt) m'anava molt bé dominar el vocabulari del temps en català-català i no em vaig deixar endur (o no gaire) per la comoditat de les mitges, els quarts o les facilitats digitals. Potser perquè en aquella època no se'n trobaven, encara, de rellotges digitals. Tots els rellotges tenien busques i en aquell moment jo encara no necessitava ulleres per veure l'hora al rellotge que portava al canell! (ara ja ni en porto, perquè consulto el mòbil, digueu-me traïdora al rellotge de tota la vida)

I que per què m'anava molt bé, això de dominar el vocabulari del temps en català-català? Doncs perquè quan sortia de nit, que no era massa vegades, tot s'ha de dir, perquè eren altres temps, i no estava ben vist que les noies sortíssim fins tard, la meva mare i la meva àvia dormien només amb un ull tancat; l'altre el tenien obert, per estar ben segures que "la nena" havia arribat a casa i que tota la família era al llit. Quan "la nena" arribava, ja podien dormir tranquil·les amb els dos ulls.

Jo intentava arribar  (més o menys) a l'hora acordada, perquè era molt bona noia. Alguna vegada, en arribar a casa, comptant que els quatre ulls (els dos de la mare i els dos de làvia) estaven ben tancats i sentint els roncs de l'àvia, que eren considerables, feia allò que tots devem haver fet alguna vegada, de treure'm les sabates per no fer soroll, etc... però  una de les dues, seeeeempre m'enxampava. Devia tenir tanta son, però, que es limitava a dir-me "Ja ets aquí"? "Si, ja sóc aquí", responia jo. I llavors, la de torn, fos la mare o fos l'àvia, s'acotxava i tancava els (dos) ulls i tornava al ronc o a la respiració dels adormits.

Un dia, però, dia que recordo com si fos ara mateix, en arribar, l'àvia va deixar de roncar i va fer la pregunta: "Ja ets aquí?" i  mi se'm va ocórrer dir "No, encara no".  

Bufffffff, si ho arribo a saber, no ho dic! perquè en lloc de tornar al seu ronc, l'àvia em va preguntar directament 

"I quina hora és?" Vaig començar a suar i vaig mirar el rellotge. No us diré quina hora era. A ella si que li vaig dir:

"Quarts!"

"Ah", va fer ella. I va tornar al seus roncs. I jo vaig respirar, tranquil·la, perquè, com que havia arribat a quarts... no hi va haver bronca!

Sempre he pensat que els quarts i quarts i mig, m'han ajudat en les meves sortides nocturnes d'adolescent. 

Per això m'agrada tant aquella expressió "Tres quarts de fusta i un tauló". Dóna per molt i no compromet!

Rodes, molins, identitats i altres herbes

La roda del temps ens va portant.

Ens anem creient les mentides, anem combregant amb les immenses rodes de molí amb què ens fan combregar i, gairebé podem dir que "sembla" que ens ho creguem tot!

No,no,no. Ara li deia a la Júlia, al seu blog, que som a la roda, i rodem. Però no som idiotes (o no tots!)

En fi, continuarem ballant i empassant-nos rodes com camions, però només és un miratge.

Dins nostre, sabem que ens estan estafant. Amb gairebé tot!

Sort que sempre ens quedarà el pensament (mentre no inventin una app que ens pugui controlar).

Apa, me'n vaig a sentir tertulians i a fer veure que m'empasso el que m'expliquen.

I després, a veure una pel·li, el títol de la qual sembla fet expressament per mi (avui): "Sense identitat".

Òndia!

2015

2015, i serè.

Fa un sol esplèndid, per casa, de dia, vaig en màniga curta... i és que a casa hi toca un sol que espetega i gairebé ni cal la calefacció (a la nit una miqueta i gràcies).

Aquests dies de festa han estat una mica bojos. Sempre ho són, i a mi, les festes, sempre m'han agradat, però a mesura que la família creix, una vol arribar a tot i a tothom, però no sempre ho aconsegueix i, al menys en el meu cas, m'agafen uns nervis que em fan estressar molt. Així doncs, començo a comprendre aquella gent a qui no agraden les festes. No per "les festes en elles mateixes", sinó pel neguit que comporten.

Per sort - i no ho dic pejorativament- ja s'han acabat. Torna una certa calma, una certa tranquil·litat, allò de la rutina, que a la gent com jo, hiperactiva (si és que se'm pot aplicar l'adjectiu, o el nom o l'etiqueta o com n'hi vulgueu dir), necessitem com el pa que ens mengem (o com el pa que ens menjaríem, si no estiguéssim a dieta). La meva petita rutina, doncs, ha tornat.

Projectes: Amb un grup d'escriptores (escriptores com jo, no mediàtiques, sinó dones que ens agrada escriure) hem engegat un projecte que ens fa molta il·lusió, així que, per aquesta banda, molt bé.

Estar en forma: Demà torno al gym, us confesso que aquests dies no he fet res de res, excepte treure la Taca, que comporta una horeta de caminar. El que passa és que caminem - totes dues- en "mode" collir flors. O sigui que, gimnàsticament parlant, a nivell fitness, serveix igual que estar-se assegut prenent el sol! però sempre deu ser millor caminar collint floretes que no fer-ho... no? Com allò de la sacarina amb el cafè, quan has endrapat tot el dinar posant-te com el Quico. El Quico deu ser enorme, no? Però dic el mateix: si, damunt d'endrapar durant tot un dinar, et prens el cafè amb sucre... unes quantes calories que hi afegeixes, no? i que consti en acta que a mi el sucre, amb el cafè, no m'agrada, per tant, el que estic fent ara mateix, és trencar una llança per aquelles persones que es prenen el cafè amb sucre, però per fer-se perdonar un dinar "estupendo", l'acaben amb una sacarina al cafè o a la infusió.

Idiomes: Francès! mare meva... aquests dies no he fet res de res. Arribo a la conclusió que, si bé em vaig matricular amb molta empenta i amb moltes ganes, ara que ja sóc a cinquè, n'estic fins més amunt del capdamunt. I arribo a una altra conclusió: a certa edat, tot allò que no es fa amb gust, no val la pena fer-ho, així que no m'estressaré (o no gaire). Aniré a classe quan pugui, i quan no pugui perquè hi ha un interès més gran en perspectiva, doncs no hi aniré. I si aprovo a final de curs, perfecte i si no... bon vent! Al cap i a la fi, quan sóc a França tothom m'entén i ningú  m'exigeix que els meus temps verbals siguin perfectes. I a la inversa. Si els demano que em parlin "doucement", ho fan i santes pasqües.

Assignatures pendents: Taaaaaantes! però tampoc no m'hi vull estressar, per aquest tema. Si l'acadèmia de música de la meva cosina Maite estigués més a prop, m'agradaria reprendre les classes de cant. Però és a Barcelona i, el que hi ha per aquí no em barrufa, per tant... assignatura pendent perenne.

Contactar amb amigues de quan era petita: mooooooltes ganes, però poc temps. Per això, algun dia de classe de francès, s'haurà de sacrificar. Sarna con gusto... I el problema és que tinc, pel cap baix, tres trobades per fer, amb grups de persones diferents, per tant, no les puc pas ajuntar totes en un dia, llàstima.

Fer de filla, d'esposa, de mare i d'àvia: això és un pack, així que... res a dir: continuar-ho fent, amb aquella alegria (que no sempre em caracteritza, perquè diuen que em prenc les coses una mica massa "a pit")... jo que em queixo de ma mare, i resulta que els testos acaben assemblant-se a les olles, però, com diuen a Blanes, "ja fa prou qui retira als seus".

Així doncs, a encarar el 2015 amb il·lusió! (ai, us juro que no va amb segones! He començat l'any passant de la política com de la pudor). Els déus diran.

Ens llegim!

Una miqueta de música zen? (per allò de no estressar-se)

MOLT BON ANY!

Sé que us dec un munt de dies i dies de comentar, però deixeu-me que posi només dues o tres fotos:

La de la sortida de la Barcelona World Race, volta al món en regata (dos tripulants i sense escales), on participa el nostre fill Aleix Gelabert, juntament amb en Dídac Costa, en el vaixell "One planet, one ocean&Pharmaton", que la vaig fer quan, el dia 31 de desembre, el vàrem anar a acomiadar. Es calcula que tornaran cap a primers d'abril, així que Déu n'hi do l'aventura (i la bogeria que comporta)... la bogeria, dit amb tot el carinyo del món i amb tot l'orgull de mare-no-biològica que l'estima i pateix igual que la mare biològica. Però l'Aleix està tan feliç, que el patiment s'esvaeix veient-li la cara!


Dues fotos més:

Fent "el tonto" al Maremàgnum, en aquell sostre que hi ha de mirall, que ens va fer molta gràcia fotografiar (el que veieu és el mirall) i esperant, al teatre Barts, a que comencés el musical "El petit príncep", una petita joia que vam gaudir amb en Martí i en Caïm. Us ho recomano, si teniu fills o néts de 4 anys en amunt. Jo en tinc moltíssims més i em va encantar!

I per últim, dues més: l'una, de preparació de la taula per al sopar de Cap d'Any, i la següent, la meva mare i jo, poc abans que arribéssin els amics que van sopar amb nosaltres, aquella nit.

Que tingueu MOLT BON ANY!!!!