Tornar a entrar al vici i confiar en qui aparentment no es pot confiar

Sortir del vici em va costar poc. Tornar-hi a entrar ja m'està costant més. Perquè vol temps. Hores. Visites. Comentaris. Llegir, pensar, digerir, meditar, respondre... tot això, vol, ser a blogger.

Però és taaaaan agraït!

Avui, dia de conversa amb algú que necessitava uns tocs d'atenció.

Heu confiat mai en algú amb un trastorn per dèficit d'atenció? (TDAH) Jo sí.

Una molt bona persona, a qui tot li surt malament. Perquè són barroerots. I topen amb tot, i cauen, i ... posen frenètic! però val la pena "perdre-hi" una estona, perquè acaba sent una estona guanyada.

Una molt bona persona en qui gairebé mai ningú no hi ha confiat.

I us asseguro que costa. Costa molt, perquè quan hi parles, li has d'estar cridant l'atenció tota l'estona (ja ho diu, el trastorn)... però que és agraïda, com els blogs quan t'hi dediques.

I perquè, finalment, quan concedim confiança, la persona en la qual mai ha confiat ningú, acaba donant la raó a allò de la "profecia autocomplerta".

Si hi creus, ella també creu en ella. Si hi confies, ella es farà digna de la teva confiança.

Tot és qüestió de paciència i insistència. I no deixar-se portar per la ira, o per la impaciència... perquè la persona en qüestió no és "que no vulgui". És que no pot.

En fi... per què em dec haver jubilat, jo?

La pluja d'un dissabte al matí

Plou.

M'agrada, la pluja.

Em fa interioritzar coses que no interioritzo tant quan fa sol i tot és "alegria".

I això que no estic identificant la pluja amb la tristesa. No. Res més lluny de la meva intenció.

La pluja em calma, i em convida a la reflexió. Això és el que volia dir.

A la meva vida s'estan donant molts esdeveniments (petits), que em fan pensar que, com que tot ha passat vertiginosament (em refereixo al pas de la vida fins ara), no ho he viscut amb prou intensitat.

O potser sí, perquè sempre he pensat que visc intensament. Però no amb la suficient com per retenir moments importants, moments difícils, moments dolents, moments irrepetibles, que m'agradaria que no es perdéssin a l'interior de la memòria.

No sé si m'explico, em sembla que no.

Ganes de fer poesia.

Dificultats per fer-la.

Però, com diuen en castellà... estoy en ello.

Apa, molt bon dissabte!

Us deixo unes fotos d'uns moments intensos de la darrera caminada cap al pic de Tristaina (Andorra). Una meravella.

Com que posaria totes les fotos i videos que vaig fer i la cosa pesaria excessivament, ho deixo així.  Des de baix, sembla una cosa. Pujant pujant, descobreixes la dificultat de l'ascensió. Però com sempre dic... "!jo no sóc Killian Jornet"!

Trobar-se al cap dels anys

Molt contenta,

M'he retrobat, per casualitat i gràcies a les XXSS (que no solament serveixen per posar-se de mal humor), amb una amiga "de campament"... de fa mil anys!

Totes dues fèiem magisteri.

Totes dues havíem de fer allò que se'n deia "Servisio sosial" (si no feies el servei social no podies obtenir ni el passaport, ni permís per treballar, ni res ni res ni res)... però aquest és un altre tema, que es podria discutir (haver de demanar permís al pare o al marit per viatjar, per treballar, per obtenir el carnet de conduir, o haver d'aportar una fe de baptisme i un certificat de bona conducta per treballar, i un altre de bona salut, per part del metge de capçalera... uiiii, quina ràbia, recordar-ho)

Però anem al gra: estava tafanejant per Instagram, uan he descobert una tal Núria Freixa Domènech que ha escrit dos llibres de poesia infantil, a més d'altres coses, com he descobert després. M'he adonat que "era ella" quan he vist que parlava de Manlleu. Perquè la meva amiga "de campaments" era de Manlleu.

Per resumir: li he fet un missatge directe i m'ha respost: era ella!

Ara tenim moltes coses per explicar-nos (només han passat uns quaranta-cinc o quaranta sis anys)

I moltes coses en comú.

Ens posarem al dia, seguríssim!

Ens voleu veure? Això és el segle passat...

Jo sóc la de l'esquerra i ella la de la dreta. Com que fa tants anys, potser si no ho dic no sabreu qui és qui!

Tres de nou

Imatge de la felicitat.

No ho heu viscut?

Jo encara recordo quan ho feia jo... quina sensació de llibertat i poder!

Els altres sis (dels nou) fan altres coses... i són igualment feliços.

Al cap i a la fi, aquestes són les coses que importen, a la vida. Si més no, records que romandran per sempre a les seves ments. I a les nostres.

Mar i... muntanya?

Ahir vam fer la caminadeta (curta però preciosa) des de Tavertet fins al Salt del Molí Bernat (O Salt Bernat del Molí, o alguna cosa així).

És una excursió que ja he fet dues vegades i que no cansa. És com tornar al Montseny. Hi ha llocs als quals hi aniries tornant i no et deixarien mai indiferent...

Tavertet

Com l'estiu passat, que vam fer una part de la "Carros de foc", la coneixeu? És un circuit pel Pirineu (són nou refugis, i vas caminant de refugi en refugi). Nosaltres, que ja som "vellets", amb una colla, vam fer-ne quatre. i potser l'any que ve farem els altres. O no.


Us copio uns fragments del "diari" que en vaig fer.

Vista pujant des del Llac de Sant Maurici fins al refugi d'Amitges

(···)Aquesta primera etapa, des de Sant Maurici fins al Refugi d’Amitges, haurà servit perquè ens fem una pinzellada de com som cadascú de nosaltres. És allò d’anar parlant ara amb l’una, ara amb l’altra, ara amb un altre, després tots junts... i alguns trossos en silenci, amb els nostres propis pensaments.  Me’n recordo del Camino, sense que en realitat tinguin res a veure.

Caminada dura, sobretot per l’hora —després de dinar— i per la calor. I també, és clar, perquè hi ha una bona pujada. Suem i caminem. Caminem i suem. I parlem. I riem i, al final, arribem al Refugi d’Amitges. No dono l’abast a mirar a un costat i a un altre, i enrere, i endavant, no podem parar de fer fotos i vídeo. No sóc capaç de descriure-ho, de tanta bellesa que m’envolta.

El refugi porta una mena de disciplina model casa de colònies. Molt bé la dutxa, però la cerveseta que somiava mentre caminava, no ha estat un plaer tan gran com jo m’imaginava, potser perquè “no calia”. Sopem a la taula que ens han assignat, sopa, pasta i pollastre a la cervesa. Molt bo!

Vista des del refugi d'Amitges

La nit ha estat dura. Tinc la sensació de no haver dormit, com tots, però potser no ha estat tan contundent, potser tots hem dormit una mica, encara que no n’haguem estat conscients. (···)

Bona voluntat

I si intento "tornar"?
No és la primera vegada que ho dic, i suposo que no serà l'última.
No tinc la mateixa energia que "abans" (que jo vaig començar amb el blog del messenger al 2004 i vaig començar amb blogger el 2005). I us juro que no tinc la mateixa energia.

No vull tancar el blog.

De moment faré la prova, com quan vaig començar al blog del msn. Jo escrivia per mi, i a poc a poc, vaig acabar escrivint per una bona colla de gent que em seguia, alguns dels quals blogaires vaig perdre quan vaig passar a blogger. Però penso, sincerament, que no estem a l'era del blog. Actualment estem a l'era del TL (twitter), Instagram, i, de moment, encara, Facebook, que va perdent pistonada.   I algunes altres modalitats que ja no conec, però que fan servir els més joves, segurament.

Bé doncs... intentaré seguir (o no).

Com altres vegades.

La tardor des del meu mar...

Havia penjat un video que ha funcionat 5 minuts. (Ja comencem, txts,txts,txts)