De Lyon a Aigues Mortes, passant per Les Roches de Condrieu, Valence, Cruas i Viviers i Avignon.

Dissabte 23 de juliol, viatgem des de Lyon fins a Les Roches de Condrieu. Les dues rescloses les fem la mar de bé, totes dues estaven a punt per nosaltres, en arribar-hi. A les 12,10 ja som a Les Roches. La Taca continua malalta, ja ho vam explicar.

Diumenge, 24 de juliol, sortim de Les Roches de Condrieu i arribem fins a Valence, port de L'Epervier. La Taca continua malament. Ens fa patir... Avui ha estat un mal dia per fer rescloses, hem hagut d'esperar que baixés un mercant que ja era dins la resclosa, després, teníem el semàfor vermell, tot i que ja n'havia sortit el mercant, i és que estàvem esperant un vaixell de passatgers, i encara, un altre mercant. Per sort, no era dels més enormes, i els cinc plaisanciers que ens hem trobat allà esperant (estem parlant d'una hora i mitja llarga d'espera), hem entrat tots al darrere. Sortint de la resclosa, per a més INRI, hem hagut d'anar al seu pas, que és molt lent! A L'Epervier fem gasoil, sota un sol de pel·lícula (de terror). Heu vist Lawrence d'Aràbia? A les 6 de la tarda, a la banyera de la Nura estem a 40 graus. L'aire condicionat, per petitet que sigui, va a tope i ens salva. Ens va salvant de cadascuna de les onades de calor. Beneït sigui! 

Estem al costat d'un veler habitat per un home sol, vell i malalt, que ja havíem vist a la pujada. Em fa basarda. Em pregunto com s'ho fa per sobreviure, tot sol (no està viatjant: hi viu!) Al veler hi ha un cartell que diu que està en venda. 5000 euros. Com deu estar, el veler, per dintre... des de fora és ben bé un veler "de penjats". Una mena de barraca flotant. 

Pobre home...  L'endemà al matí,  dilluns, 25 de juliol, des d'una veu d'ultratomba, quan trec la Taca, em diu un bon jour que no sé d'on surt...  El veig estirat en ua mena d'hamaca, a l'únic tros del veler que hi deu tocar una mica l'aire, quan en fa, que aquests dies no en fa gaire, per no dir gens.

Aquí, el súper és a un quilòmetre i mig, aproximadament. Primer hi va en Joan Salvador, per portar aigua, cerveses, llet, i com fem sempre, les coses que pesen més i que "fan bulto". Jo hi vaig una mica més tard, per comprr fruita, verdura i "coses per menjar". La calorada fins al súper la patim igualment, però la recompensa és passejar-se uns minutets entre els passadissos dels congelats! A la tarda es preveuen tempestes, però res. El cel s'ennuvola, però amb un únic núvol blanquinós, que fa una atmosfera digna de peli de ciència ficció. Heu vist "La carretera", amb Vigo Mortensen? Doncs... mireu-la. Una atmosfera que fa por. La Taca continua comme ci, comme ça.

Dimarts, 26 de juliol. De Valence a Cruas, un port que no coneixem. En Joan Salvador el qualifica com "un dia de merda". La previsió era de vent, però en fa molt més del que la méteo preveia. A la primera resclosa, més d'una hora d'espera. pujada i baixada de mercants, amb un vent cada vegada més fort: tramuntana, per nosaltres. Mestral, per ells. Però és el mateix vent cabronet. A la segona resclosa, altra vegada el numeret. Mercants amunt i avall. La resclosera ens ha tancat la porta pels morros. Una hora fent voltes davant la resclosa, amb massa vent com per anar al moll d'espera i amarrar-nos. Un desastre! Decidim quedar-nos al port de Cruas, perquè per arribar a Viviers cal fer una altra resclosa que no controlem. I potser, una altra hora o hora i mitja d'espera fent voltes, ja seria massa. Entrem a Cruas, doncs i veiem que estaria molt bé si no fos per les algues... No ho hem dit, però sí que he penjat fotos a facebook i a Instagram, de la gran quantitat d'algues del port de L'Epervier, a Valence. Allà decidim que els Evangelis estaven equivocats i que Jesucrist no caminava pas sobre les aigües, sinó sobre les algues! Doncs bé: a Cruas, està igual, o pitjor. Acabaran sense turisme fluvial... si no controlen les algues... O sí. Els de lloguer. I els particulars, que lloguin. O que no vinguin. Deu ser aquesta, la política. A nosaltres ja no ens afectarà. Hem fet el Rhône i alguns canals, amb aquesta, vuit vegades, entre anar i tornar. La primera vegada, vam arribar a París, on vam viure un mes i mig al Port de l'Arsenal. La segona vegada, vam anar fins a Estrasburg, però només en un mes, entre anar i tornar. Amb això vull dir que nosaltres ja no hi tornarem, a fer canals... 

La Taca segueix igual.  Dimecres, 27, ens quedem a Cruas, llegim, passegem (alta temperatura, però amb el vent, no es fa tan feixuc) i tornem a llegir i tornem a passejar, entenent per passejar, fer dos-cents metres amunt i avall, aprofitant la gespa (que ara no és gaire verda). No hi ha res. Una boulangerie, molt lluny, i on no hi ha quasi res, en Joan Salvador hi va i porta pa. Fa unes fotos espectaculars, perquè el poble (Cruas) és molt bonic i el sorprèn gratament. Jo em quedo amb la Taca, que no està per sortir a caminar. Com deia, el poble el tenen molt ben endreçat, no hi ha cap servei, però se suposa que la gent que hi viu té cotxe i poden accedir a tot arreu.

Dijous, 28 de juliol, anem de Cruas a Viviers. La Taca empitjora. En Jordi ens diu que hem de buscar una farmàcia i ens envia documentació via Whatsapp, per no tenir problemes. Li donarem Primperan, per parar els vòmits. El tema és que, diu, no estem davant d'un gosset jove, sinó d'una velleta que ves a saber què té. Tractarem els símptomes, però no sabem per què li passa el que li passa. Ho sabrem quan tornem a casa i li fem les proves que ens diran com està. Pot ser infecció d'orina, de ronyó, un tumor... quan ho sapiguem, també caldà veure com actuar i quin és el grau de patiment de la bestiola. Confiem en el nostre veterinari! Ara ja anem més de pressa, per baixar, degut a la calor, degut a les algues, i degut a la nostra gosseta. Tot i així, no és fàcil... encara hem d'arribar a mar.

Divendres, 29 de juliol- Viviers-Avignon. La nit, a Viviers, ha estat tranquil·la. Ens havien dit que hi havia trinxeraires que tiraven pedres als vaixells. Ens ho havia dit un francès amb un veler, que ens hem trobat a diversos llocs, que tira cap a Espanya, buscant el sol i la festa (?) Se'n va cap a Ayamonte i cada vegada ens ha dit que Espanya good, o que c'est bon. Nosaltres no li diem res. Potser, essent francès, tindrà menys problemes que si fos català, vet-ho aquí, però no estem per polititzar res. Si ell té la il·lusió, endavant les atxes. Ep, no és pas un jove "pimpollo". És més vell que nosaltres!

A Avignon hi ha un ambient molt maco, de teatre al carrer i molta gresca. També hi fa una calor important, però tot i així, ja que hi som, cap a les set del vespre, sortim amb la Taca, que està millor,  per fer una volteta. El centre de la ciutat bull. Hi ha cartells de teatre (del festival de teatre que han fet durant tot el mes) i encara hi ha grups que actuen per les cantonades. Les escorrialles d'un esdeveniment molt important, que ja fa molts anys que el fan. Veiem algun grupet que fa una mica de pena, però en canvi, veiem, pels cartells, que hi ha hagut "una moguda" molt bona. En concret, hi ha un grup, que, en la definició d'en Joan Salvador, "fan alguna cos que no sé què és". Jo tampoc!

30 de juliol, dissabte. Ens armem de valor , tenint en compte que la Taca va millorant, i decidim fer camí fins a Aigues Mortes. És una pallissa, però hi arribem. Només tenim una resclosa, al Rhône: Béaucaire. Després, al Petit Rône, la de Saint Gilles, que fa 30 cm, i ja som al Canal del Rhône a Sète, però de baixada. Parem un moment en un moll on no hi ha res, perquè la Taca pugui fer pipí, i continuem fins a Aigues Mortes. Aquí reposarem també diumenge, i dilluns, si tot ens va de cara, arribarem a mar!

Ens sap greu no poder penjar fotos, però és que a en Joan Salvador no li funciona "alguna cosa" i no li pugen les fotos a google. Si hi ha sort, les pujarem demà. Les posarem aquí, així que, qui hagi llegit el post, demà pot tornar a veure si s'han pogut pujar. Si no fos així, ho faríem demà passat...

Jo poso dues de les fotos que he fet jo, del festival de teatre (penseu que era l'últim dia i ja ho arrencaven tot) 

De Montmerlé a Lyon, passant per Trevoux. De tornada. "Especial Taca".

 17 de juliol, diumenge: Montmerlé. Hi ha mercat a la plaça del costat de l'Halte Nautique. Després de treure la Taca, comprem un pollastre rostit amb patates. Sembla a l'ast, però no és "el nostre pollastre a l'ast", tal i com el coneixem a Catalunya. D'entrada, no hi posen sal, la qual cosa deu ser més sana, però no vénen tantes ganes de menjar-se'l. N'hi afegim (això sí que no és sa).

Arribant a la Nura ens adonem que la Taca té una pota que li sagna. S'ha enganxat l'ungla amb la pasarel·la de baixada, que fa força pendent, i, estirant per alliberar-se, se l'ha trencada. Sembla que no li fa gaire mal, perquè no protesta, però és molt aparatós. Li netegem bé, parlem amb en Jordi (el meu fill veterinari) i ens diu que a veure com evoluciona... 

No ha marxat ningú, des del dia que vàrem arribar. Ni nosaltres. La parella d'avis que van avall, igual que nosaltres, ens diuen que al Canal de la Bourgogne, ara per ara, no s'hi pot entrar, degut a les algues,  i que part del Canal del Centre, l'han hagut de tancar perquè se'ls ha esquerdat un vief (tros del canal entre resclosa i resclosa). es veu que perd aigua i s'ha de reparar. Això és per allà a Montceau -les-mines, un lloc on nosaltres hi hem passat, anant i tornant! Hem fet sort, perquè van avisar la gent d'un costat i de l'altre, que, si tenien intenció de pujar o baixar, no ho podran fer. No pel Canal del Centre. Segons els avis en qüestió, si et queda el vaixell atrapat allà, o fas la volta i arribes gairebé fins a París, o allà et quedes... o s'hi queda el vaixell, fins que ho reparin (ves a saber quan) i se t'han acabat les vacances. Ens havíem encomanat a Santa Rita? No! Però a nosaltres ens va sortir prou bé!

18 de juliol, dilluns: Montmerlé. Es preveuen unes calors d'aquelles insuportables, que vivim en carn pròpia. Anem a comprar pa i al súper, a primeríssima hora, aprofitant, també, per treure la Taca. Ja es veu que el dia serà complicat. A partir d'aquí, només sortim de la Nura per treure la Taca, portant-la a coll per la pasarel·la, perquè continua amb l'ungla trencada. Diu en Jordi que o li caurà sola, o se li haurà d'arrencar. Tant de bo que li caigui sola... perquè nosaltres, això, no ho podem fer. S'hauria de dur al veterinari.  É curiós, perquè a l'anada, la gent a qui li agraden el gossos, ens preguntaven si era "agée". Sí, és velleta, pobreta. Ara, de baixada, i amb la calor, se la miren un parell de cops i, a més a més de la pregunta, mouen el cap a banda i banda, com dient "pobreta". Poc saben, aquesta gent, que la Taca, fa un parell de mesos encara era capaç de pujar al Turó de l'Home, a Les Agudes i al Matagalls! La veritat, és, però, que no crec que ho pugui tornar a fer amb el "garbo" amb què ho feia... Potser li haurem de restringir les excursions i adaptar-nos...

19 de juliol, dimarts. Montmerlé-Trevoux. Avui s'esperen 35 graus a l'ombra. Un dels dies més calorosos (que després veurem que encara ho poden ser més, degut a aquesta llarga onada de calor per tot arreu). Tot i així, decidim anar baixant. Avui arribarem a Trevoux. Abans de sortir, en JS va a buscar un pack d'aigua, perquè ens la bevem com si fos aigua! Les Haltes Nàutiques que ens trobem pel camí estan buides. No hi ha moviment de vaixells. Desconeixem aquest estat de coses. El més normal, pel que havíem vist les altres vegades que havíem passat, és que hi hagués bufetades per trobar un lloc. Doncs no.  Arribem a Trevoux a les 10,40. Hi ha lloc. Dues places lliures. Després de pagar al càmping que fa de Capitainerie, com aquell que diu, ens quedem tot el dia dintre la Nura. La calor és insuportable de veritat. L'aire que ens envolta és com si sortís de l'assecador de cabells. A la tarda, a la Nura hi ha 40 graus. La Taca està molt tocada. La instal·lem a la proa amb dos ventiladorets. Té un respirar feixuc. La mullem amb draps molls i reacciona. Surt a penes per fer les seves necessitats, i a coll. L'asfalt crema i les poques herbes, seques, que hi ha, també. I se li claven als coixinets. Com que menja i beu aigua, ens tranquil·litzem.

20 de juliol, dimecres. Trevoux-Lyon. Sortim a les 8,55 i el sol ja crema. La Taca l'hem treta a les 7,30h. Com que navegant s'hi està prou bé per l'airet que passa, anem ben a poc a poc. Ens creuem amb pocs vaixells, potser dos o tres. Un d'ells és un Menorquin 120. Ens saludem afectuosament! A les 11,40 arribem al port de la Confluence i, tal com ja ens imaginàvem, no hauria calgut reservar (ho vam fer per si de cas). Només hi ha dos vaixells. El nostre és el tercer. Un d'ells ens l'havíem trobat a Chalon sur Saône. Paguem dos dies, però decidim que, segons la calor, potser ens hi quedarem un dia més. També dependrà de l'evolució de la Taca, que continua amb l'ungla penjant. De cop, en JS veu que la té "a punt", i li treu. De seguida deixa de coixejar. Ens passem tot el dia fent el gos, anant al Centre Comercial de Confluence, primer ell, després, jo. La Taca l'hem de dur a coll per l'asfalt, degut a la temperatura. Per sort, fa les necessitats de pressa i torna al seu "cau", amb els ventiladorets. No pot estar més mimada!

21 de juliol, dijous. Lyon. Sortim a fer el cafè amb llet a l'Etienne, que havíem descobert de pujada, on fan un cafè molt bo, que, comparat amb el del bar de l'Ajuntament de Chalon sur Saône, i sempre segons en JS, no és tan bo. Jo sí, el continuo trobant boníssim!. La Taca ens ha seguit bé, al matí no fa tantíssima calor. És a partir de "midi", que tothom es tanca a casa, en el nostre cas, al vaixell, perquè sortir al carrer és ficar-se en un forn... 

Venen tres vaixells i se'n va un. Una mica més de moviment, sí que hi ha, però la calor frena tothom. A la Capitainerie hi ha una tauleta per si et vols connectar, és on hi ha la wi-fi. A la tauleta hi ha uns quants llibres, en anglès, en alemany i en francès. Li pregunto al capità si és per fer intercanvis i em diu que no cal, que puc agafar els que jo vulgui sense deixar-ne cap a canvi. Jo n'agafo un, de Marc Levy "Une fille comme elle" i el canvio per un altre que vaig comprar de pujada, a Chalon sur Saône, que es diu "Fille", de Camille Laurens, que m'havia llegit en un parell de tardes i que, la veritat sigui dita, no em va pas entusiasmar. Un llibre feminista, sí. Està bé. Sí. Ben escrit. Sí. Però repetitiu, molt repetitiu. De vegades penso que no cal omplir 100 pàgines per explicar una idea, si en tens prou amb 20. Però són maneres de veure les coses. Era un "livre de poche", em va costar 10 euros i vaig contribuir a què la petita biblioteca no es quedi sense cap llibre!

Escric això el dissabte, i ja sabeu que segueixo (una mica) el quadern de bitàcola, afegint-hi el que jo penso i com ho visc. Ja ho continuarem, però divendres també ens vam quedar a Lyon. 

La nit de divendres a dissabte, la Taca m'ha espantat molt. A les 4 de la matinada he despertat en JS, pensava que hauríem de buscar un veterinari d'urgència. Al final, l'he mullada amb el "seu drap", li he portat aigua perquè no s'aixecava, així dpncs, s'ha hidratat, i l'he deixat estirada al mig del pas, que, en aquell moment, era el lloc més fresc. També havia plogut una mica i havia refrescat. Avui al matí estava bé... I ara també. Ja som a Les Roches de Condrieu i la calor és més suportable, per sort!

Continuarem, és clar! Fotos AQUÍ

Ara, mentre escric això, aquí tinc la Taca, ben tranquil·la:

Fragnes-Seurre-Auxonne-Dole

Dilluns havia plogut fins al migdia. Després, com ja estava anunciat, va sortir el sol.

Dimarts, 28 de juny, sortim a les 8,50 i anem cap a la resclosa. El rescloser ens fica a la resclosa junt amb una péniche (de plaisanciers) i surt prou bé, tot i que hi cabem justet. La peniche, quasi toca la porta del davant, i nosaltres quasi toquem la porta del darrere, però "c'est pas grave". Entrem a la Saône i enfilem "cap amunt". Quan arribem a la resclosa d'Écueilles ens trobem la Dulcinea (un vaixell de passatgers) que ens fa la santíssima. Hem d'esperar. Sortim de la resclosa a les 13,15 i al cap d'una hora arribem a Seurre. Hi ha força lloc i ens instal·lem abarloats en un pantalà. El poble ens sembla molt ben endreçat, com tants pobles de França, però no hi ha cap botiga a prop tret d'una boulangerie. Com que tenim de tot, no ens preocupa.

Dimecres, 29 de juny sortim de Seurre en direcció Auxonne, però pensant que ens quedarem a Saint Jean de Losne. Resulta que no ho podem fer, perquè, tot i que arribem al port H2O, que ja coneixem, de Saint Jean de Losne, veiem, astorats, que les algues s'estan menjant literalment el port. No volem entrar allà! i anem a veure si als pontons del davant del poble hi ha lloc. no n'hi ha. Per tant, seguim fins a Auxonne, perquè jo li demano a en Joan Salvador. Ja hi hem estat quatre vegades en altres ocasions, i m'ho conec. A mi tot el que és desconegut em fa basarda, així, d'entrada. Però sé que l'endemà farem el Canal del Rhône al Rhin, que desconeixem totalment...

Aquest tram de la Saône es diu "La Petite Saône". Des de Saint Jean de Losne.  Per arribar a Auxonne fem  una altra resclosa, de mida de canal, i no pas de riu. Ens instal·lem al pantalà, davant d'un grup de cases que la meva iaia hauria anomenat "cases barates" o "cases del Governador"... A mi em sembla mentida que un poble tan bonic com Auxonne hagi deixat construir aquest tipus de blocs, que semblen dels anys 50 i lletjos a més no poder. Ep, és la meva opinió! Ell, que és més optimista que jo, em diu que "des de dintre, les cases no es veuen". I té raó. La vista que tenen sobre el canal, els deu compensar la lletjor. Ves a saber... Al mati, abans de sortir de Seurre, la Taca ens ha caigut a l'aigua, per fer-se la xula. Ha volgut saltar per on no tocava i xoffff! El resultat ha estat que feia una pudor inaguantable, així que una de les tasques a fer a Auxonne, abans de fer res més, ha estat dutxar-la. Almenys, la pudor que ha passat a fer, ha estat la de "gos moll", però rentat amb el seu xampú! A mitja tarda ens armem de valor i anem a fer una volta pel poble, que, a part dels pisos del nostre davant, és preciós. Fa molta calor. Aprofitem per fer dos-cents metres més del que faríem, i ens arribem a l'Aldi, perquè ens queden pocs queviures pel "dia a dia". Comprem i tornem a la Nura.

El campanar de l'Església de Notre Dame d'Auxonne és una preciositat. De fet, gairebé tots els edificis del centre-centre ho són. Però el campanar és ben tort, ja li diuen "Le clocher torçu". A les fotos el veureu.

Dijous, 30 de juny, sortim de l'amarre a les 8,30 h, amb la intenió d'anar fins a Dole. No sabem per què li diuen Canal du Rhône au Rhin", perquè en realitat va de la Saône al Rhin, però...

A la primera resclosa, el rescloser ens dona un maletí amb un comandament antic, però que ens permetrà pujar o baixar les rescloses de manera automàtica.  Comencem força bé, però a partir de la tercera resclosa ens trobem una grande péniche comercial que va a 3/4 km/h, a part d'estar-se molt estona per fer cada resclosa. Gairebé desesperats (caminant hauríem arribat abans), arribem a Dole, pensàvem que hi dinaríem, cap a les 13 h, i en realitat hi arribem a les 15,50, l'hora de berenar! Just quan acabem d'atracar, es posa a ploure. Hem fet just!

Dole és una petita meravella (ja sé que fins ara només parlem de petites meravelles, troballes de pobles encantadors, però... és que és així). La preciositat de Dole ens treu la mala llet d'haver estat tantes hores per arribar-hi.

1 de juliol, divendres. Ha plogut tota la nit, però el dia es lleva amb un sol esplèndid, i amb una temperatura perfecta (en tot el dia no passem dels 20 graus). Al matí i al vespre, "rebequeta". Un gust! Descobrim la petita ciutat admirant-nos com uns badocs amb tot el que ens envolta. Hi ha un passatge que passa per sota del canal, la mar de curiós. Dole és la ciutat natal de Louis Pasteur. Hi ha un tros, rodejant la casa de Pasteur, que li diuen "La pétite Venice". Crec que a totes les ciutats on hi ha aigua, t'hi trobes una "Pétite Vénice".  Ens agenciem una capseta de 12 macarons (l'altra vegada vaig escriure maquerons, i després vaig veure que no. Macarons!). A euro vint el macaró, poc més gran que una hòstia de les que combregàvem, esdevé un "manjar de dioses". No n'hi ha per tant. Eren més bons els de Trevoux. A la nit, pel·lícula que no veiem, perquè estem cansats de no fer gaire res... paradoxal!

Dissabte, 2 de juliol. Avui. Per unanimitat hem decidit que marxarem dilluns. Avui ha fet molta més calor, la qual cosa ja ens esperàvem. No podia ser, allò d'ahir! Malgrat tot, hem passat un dia molt agradable. Ara, "a s'hora baixa", decidim posar al dia el blog i enviar-vos (moltes) fotos!!! AQUÍ

Digoin-Pierrefite sur Loire

 El divendres, 10 de juny, és un dia de bojos. Sortim de Digoin a les 8,55, amb la intenció de parar en una Alta nàutica entre Digoin i Dézice, on arribaríem dissabte. Passem el pont-canal entre Digoin i entrem al Canal lateral à la Loire, on ja ens trobem des de la primera resclosa. D'ara endavant, les rescloses són manuals i es necessita el rescloser. No pots fer tu mateix el que ells en diuen "l'éclusage". Això vol dir, entre altres coses, que entre les 12 i les 13,30, haurem de parar en algun lloc, perquè els resclosers estan dinant. I nosaltres també ho farem.

Amb aquests pensaments, tots positius, al cap, anem fent. A les 12,09 parem davant la resclosa amb el pintoresc nom de Putay. Ens hem d'esperar, com ja sabíem. Mentre esperem, doncs, nosaltres també dinem. Per postres ens mengem unes cireres d'un cirerer que és a tocar, tot i que les cireres de més avall, a les quals hi hauria accés, ja no hi son (normal), però en fem caure unes quantes amb la gafa (el bitxero). A les 13,30, arriba el rescloser, ens fa passar i li comentem una cosa que ens ha preocupat, que ens havia dit una resclosera: Hi ha una gran quantitat d'algues, diguem-ne "desenfrenades", als canals Nivernais i de la Bourgogne. Ell diu que sí, que la senyora que ens ho ha dit té raó, però que ja ho van netejant i que "pas de problèmes". Seguim. 

Quan arribem a l'última resclosa que havíem de fer, no hi ha ningú, és tancada, el semàfor en vermell, l'aigua és "a baix" i decidim esperar-nos, no fos cas que hi hagués un vaixell que ve per l'altra banda. I espera i aguarda, espera i aguarda... Comencem a parlar de les algues i que tots dos hem entès que aquell "pas de problèmes", aquell senyor ho ha dit amb la boca petita... perquè la resclosera que havíem trobat abans, ens havia preguntat si el nostre motor refrigera amb la mateixa aigua del canal, i la resposta  a la pregunta és afirmativa. Ens ha dit, només, que, abans d'entrar als canals que preteníem fer,  ens informéssim bé. Mentre dinàvem, en Joan Salvador havia consultat per internet i havia trobat molts articles, on es parlava precisament d'aquest problema (perquè és un veritable problema)...

Quan portàvem gairebé mitja hora esperant el rescloser i no hi havia ni una ànima vivent (cap vaixell) que pugés ni baixès, per unanimitat, hem decidit recular i canviar l'itinerari. Així doncs, hem fet la volta i hem tornat a la resclosa del nom pintoresc. Com volíem que hi hagués el rescloser, si allà hi havia quatre o cinc resclosers fent la cerveseta, i celebrant ves a saber què?

S'han estranyat una miqueta, en veure'ns tornar, i ens han preguntat "Què us fa por?" "Les algues", hem dit. I ens han mirat com si fóssim extraterrestres. "Pas d'algues", anaven dient... però, com ja he dit, amb la boca mooooolt petita. Ells devien pensar que les algues que ens feien por eren les del Canal lateral à la Loire, on, n'hi ha (perquè n'hi ha, i moltes) però no arribes a tenir la sensació que puguin col·lapsar els motors.

Finalment ens hem parat a l'Haute Nautique de Pierrefite sur Loire, molt gran, hi caben força vaixells, només que no hi ha ni aigua ni llum. Bé, sí: hi ha una font, que és on jo he aprofitat per rentar quatre cosetes. Per una altra banda, calma total, paisatge preciós i la constatació que a França cuiden la gent. Hi ha uns parcs enormes, per petit que sigui el poble i, en general, tot és molt net i endreçat. Caldria veure "la lletra petita", però a priori, sembla que és així. 

Aquestes algues de què parlàvem, son plantes invasores que, segons ha llegit en Joan Salvador, provenen d'aquaris, inicialment, i es van propagant, pel tema de la globalització, de la qual també formem part nosaltres, evidentment, com el tema dels cargols-poma, i espècies d'animals i plantes que acaben en llocs llunyans als seus propis origens.

Els vaixells com la Nura, refrigeren el motor a través de la mateixa aigua del canal. Si tens la mala sort que aquestes algues se't fiquin al motor i el taponin, pot passar que el motor es reescalfi i el pugui arribar a fer malbé. Que se'l carreguin directament, vaja. No passa això amb alguns dels vaixells destinats a lloguer, perquè refrigeren d'una altra manera, per això, a ells no els preocupa gaire, almenys, en apariència.

Per atracar a Pierrefite-sur Loire, hem passat per damunt/costat/a tocar, d'un bon gruix d'aquestes algues, que anaven fregant el casc i feia molta angúnia. Dues o tres vegades, navegant, n'hem "agafat" amb l'hèlix, i calia fer marxa enrere bruscament perquè es desenganxessin. És així com, encara que no ho vulguis, pots formar part de l'expansió d'aquesta "bèstia", i distribuir-la pels diferents canals.

Continuarem quan tinguem les fotos d'aquesta etapa de tornada cap a Paray-le-Monial, on ens trobem ara, mentre escric aquesta crònica. No ens volem allargar o serà un totxo que no hi haurà qui l'aguanti!

 De moment, us en deixem una, per il·lustrar les ditxoses algues.

Ep! Que la imatge no es carrega, ho tornarem a intentar... o ja la veureu a la propera! Els que ens seguiu al meu Instagram (mmontsem1) o al meu facebook (Montse Medalla) ja deveu haver vist videos que hem enviat, amb imatges de les algues. De tota manera, la que anava a posar aquí, ara la penjaré altra vegada.

Chalon sur Saône- Digoin

 El 3 de juny tampoc no marxem, perquè la meteo encara és més xunga del que era. Hi ha d'haver pluges i tempestes amb grops... la prudència fa que continuem a Chalon, doncs. El capità aprofita per arreglar una pèrdua d'aigua que hi ha, que fa que es dispari la bomba cada dos per tres.  En teoria, la cosa queda arreglada. Després d'un dia de pluges, a les sis de la tarda fa un sol que crema... però cap a les set, es tapa tot, així, de cop, i fa una pedregada considerable, amb pedregots de la mida de pilotes de ping-pong! Patim perquè no se'ns foradi el bimini (el tendal). Llamps, trons i pluja, tota la nit.

El 4 de juny, dissabte, sortim a fer una volta per la ciutat, que ara ja ens coneixem bé, fem un cafè crème (una mica més gros que el café olé). A la tarda fa moltíssima calor, jo aprofito per fer una rentadora i assecadora, en Joan Salvador s'arriba al Carrefour per comprar quatre coses i...

Per fi, el diumenge, 5, sortim de Chalon, i arribarem fins a St. Leger sur Dheume. A dos quarts de nou sortim de l'amarre, amb 1728,5 hores de motor, a les 9,10 entrem a la resclosa de Grissey, que ens porta al Canal du centre. Per fi hem deixat el riu i ja som, efectivament, als canals de França! Arribem al nostre destí a les 16,30 i amarrem al port municipal. Aquí tenim electricitat, però no tenim aigua. Com que la Nura porta el dipòsit ple, cap. problema. 

El dia 6, dilluns, sortim cap a Montceau les mines, mentalitzats que serà un dia molt dur, ja que tenim 19 rescloses de pujada i 13 de baixada. Les de baixada, rai! Les de pujada són difícils, perquè estan pensades per vaixells grans, i qui ha de posar en marxa el mecanisme de la resclosa sóc jo. És a dir: les portes s'obren, el vaixell entra, i a mi em toca estirar la corda del mecanisme, que està situada en un lloc bastant inaccessible per als mortals model "jo", que hem de fer equilibris per arribar a la citada corda. Un cop t'agafes a la corda, s'ha d'estirar amb força (que no tinc). Acabaré el dia amb els bíceps, els tríceps i tot el que tenim als braços, fet caldo. Per què? Perquè m'he de "penjar" de les cordes de sa p... mare! I algú ha de portar el vaixell. Vull dir que en Joan Salvador porta el vaixell. I jo faig tot "lo" altre, i no ens és fàcil. Ep! Tot això ja ho sabem, de cada vegada. No és una queixa, sinó una constatació de fets. Dos fets: ho sabíem, i ara som 10 anys més vells (glups!). Malgrat tot, és una passada... En un moment donat, se'ns "enganxa" un iaio que va sol i, com que és gat vell, se'ns col·loca al darrere. D'aquesta manera, ell no ha de fer res de res, perquè de la corda m'hi penjo jo, que vaig al vaixell del seu davant. No està malament (per ell)... Després de l'última resclosa de pujada, parem a dinar i a treure la taca a fer pipí (és una jabata, pobreta, el que aguanta, amb lo iaieta que és) i després continuem, sabent  que, a partir d'aleshores, les rescloses seran de baixada, molt més còmodes de fer. Arribem a Montceau les mines a les 17,14 (bona xifra). Dutxa a bord, sortida per la ciutat (que, amb tots els meus respectes, és lletja, però endreçada) i llavors es posa a ploure, per sort, un ruixadet i prou.

7 de juny, dimarts. Montceau les mines- Paray-le-Monial. Al matí avisem a capitanerie que marxem, anem a fer un café crème, comprem fruita i verdura al mercat i decidim marxar, perquè la meteo diu que hi haurà pluges durant dos dies i no ens volem quedar en aquesta ciutat polida i endreçada, però que a nosaltres no ens agrada gens (molt d'asfalt, acostumats com estem al verd, el cel i l'aigua)... Marxem, doncs, cap a les 11,30. Tenim 14 rescloses (de baixada) per davant. Arribem a Paray-le Monial a les 18,10, amb 1750 hores de motor. El paisatge d'avui ha estat tan reconfortant, tan preciós, que ens reafirmem amb la nostra decisió, presa una mica a contracorrent, pensant que potser ens trobaríem la pluja pel camí (no ha estat així). Al vespre ens regalem una copa de cava, per celebrar la decisió. I per celebrar que avui fa 42 anys que va néixer el meu fill mitjà, en Jordi!

La diferència entre l'asfalt de Montceau les mines i  el paisatge verd de Paray-le-Monial, és considerable. Fem unes fotos, algunes les pengem a Instagram (recordeu, mmontsem1), de vegades les compartim a facebook (Montse Medalla) , i la selecció  des de Chalon sur Saône fins a Digoin, des d'on actualitzo aquest blog, les podeu veure AQUÍ.

A risc de resultar sacrílega i potser pedant, he de dir que, mentre fem el sopar primer, o mentre freguem plats després, el paisatge sembla una pintura de Hope. Les cases, reflectides a l'aigua, són precoises (com a paisatge), les formes dels núvols són increïbles, la posta de sol meravellosa... En fi, és allò que estàs contentíssim, de ser aquí i ara. No es pot desitjar res més, en un viatge!  Plou tota la nit, però sense vent ni tempestes. Aquell xim-xim que acompanya el son! En Siscu diria "On estaríem millor que aquí?"

Finalment, avui, 9 de juny, dijous, sortim a les 11,30 de Paray-le-Monial, després d'haver anat a fer un cafè crème al centre i fer unes fotos, no tan maques com les del capvespre, però  també molt maques. Fins a Digoin tenim només tres rescloses de baixada. Festa Major! Dinant fem la segona copa de cava, i encara ens en queda mitja per cadascú, pel vespre. Cal celebrar les coses, que la vida està feta de petits plaers que cal encadenar!

Pels navegants, avui, sortint del port, portàvem 1750,8 hores de motor (no sé per a què serveix, aquesta dada, però en Joan Salvador la va apuntant, deu ser important, doncs! A l'arribada a Digoin, són 1752,7 hores). Després de dinar, anem a visitar el poble. Ara ja no som al Canal del Centre, sinó al Canal lateral del Loire, amb el seu pont-canal, pel qual passarem demà i que hem vist avui, "des de fora". 

Esmento, per a qui li pugui interessar (no pas a gaire gent, però a mi m'ha resultat curiós) al carrer principal de Digoin hem comptat unes 13 perruqueries (Tretze!) No sé pas com es poden guanyar la vida... Però ells s'ho deuen saber! Des que ha deixat de fer aquella calor horrorosa, a mi m'ha passat la fal·lera per anar a tallar-me els cabells... Fins a la propera onada de calor! On vera!

Avignon-Viviers-Valence

Avui dijous, 19 de maig, som a Valence, al Port de l'Épervier. Tenim records, d'aquest port, perquè la darrera vegada que hi vam ser, el 2012, baixant d'Estrasbourg, hi vam haver de deixar el Blauet, per una avaria de motor. Recordo que ens van venir a buscar l'Aleix i en Gerard (dos dels fills) i quan el mecànic de Valence va haver arreglat el motor, l'Aleix i en Joan Salvador van venir en tren i van tornar el Blauet cap a casa. Una aventura que va acabar bé, però no tant com ens hauria agradat. Amb la Nura és la primera vegada que venim.

Explicaré que d'Avignon vam anar a passar dues nits a Viviers. 

Viviers compta amb un port arreglat des de fa quatre anys, amb unes dutxes noves, instal·lacions modernitzades, i una guinguette (xiringuito) que obre a les set del vespre i posa uns llumets de colors que et fan pensar en les nits d'estiu pre pandèmia. Un luxe de poble, acurat, endreçat i preciós.  El dia que vam passar allà vam anar "a plaça", vam comprar verduretes i fruita, i a la tarda, lectura i fer el gos.

Foto: la Guinguette de Viviers

Per arribar des d'Avignon a Viviers s'han de passar ters rescloses, crec que ja hem dit que les rescloses del Rhône són enormes, però vam fer la més grossa de les que farem en tot el viatge, perquè nosaltres deixarem el Rhône a Lyon, i seguirem per la Saônne. Les dues primeres rescloses les vàrem fer relativament bé, tot i que ens vam haver d'esperar una estona, res comparat amb l'hora i mitja llarga que vam esperar davant la resclosa de La Bolenne, de 23 metres d'alçada. Imposa. Imposa molt, però com que ja l'hem feta amb el Blauet (tres vegades de puajada i tres vegades de baixada), doncs ja sabem el pa que s'hi dóna.  

En Joan Salvador diu, al quadern de bitàcola, que vam fer aquell tram, rescloses incloses, amb bona marxa i els motors a 2400 rpm. 

Després del dia i mig a Viviers, el dimecres,18 de maig (ahir) vam fer el tram Viviers-Valence (L'Épervier). Ens vam llevar a les 7,30h, vam treure la taca, esmorzar, i posar-nos en marxa. Vam haver d'esperar perquè a la resclosa, de Chateauneuf, que és a mig km, hi havia un vaixell que transporta gas, que ocupa gairebé tota la resclosa, a part que els petrolers i els que transporten gas, tenen preferència absoluta, i entren sols, per temes de protocol de seguretat. Vam sortir de la resclosa a les 8,55, així que potser podríem haver dormit mitja horeta més i no hauria passat res! 

El Rhône, per la part que vam fer anant cap a Valence, té unes zones canalitzades, que fan que hi hagi més corrent. Com que anem de pujada, el corrent ens va en contra i ens frena. 

Arribats a Valence, ens acomoden en un pantalà carregat de vaixells que nosaltres diem (asseguro que ho diem amb tota la simpatia, i que no s'ofengui ningú) "de penjats". De gent com nosaltres, és clar, però que encara passen més temps als vaixells, perquè hi viuen. Hi ha una família de pare, mare i quatre fills tots molt petits, que viuen entre un catamarà mig "no-sé-com", no trobo l'adjectiu, i una furgoneta on hi viuen dos gossos (suposem que tots no hi caben, al catamarà). També hi ha un avi (en un altre vaixell) que es passeja pantalà amunt i avall, amb les seves crosses. Saluda i es posa a la punta, a observar els vaixells que passen de llarg i els que entren (des que vam arribar, no se n'ha quedat cap). Davant per davant, tenim un magnífic vaixell "de mar", habitat per un home sol, que deu tenir més o menys la nostra edat. Aquest no saluda, però s'hi fixa. Al nostre babord, un altre vaixell (de canal) amb un altre home sol, però que al matí desapareix (deu anar a treballar). Observar tots aquests veïns dóna per escriure una novel·la, cosa que no faré ara mateix, tothom tranquil!

A tot això, fa una calor de mil dimonis! Aquest matí (matí de dijous) ens hem llevat d'horeta i hem fet un viatge fins al Géant-Casino (No, no ens hem anat a jugar el patrimoni: és un súper!) hem entrat per torns, ja que la Taca no pot entrar... en Joan Salvador ha comprat coses "de navegant" que sempre es necessiten en un vaixell, encara que tinguis mil caixes d'eines plenes a vessar de tota mena de "gadgets"... i després he entrat jo, per allò de la intendència. Que bé s'hi estava, a dins del súper... amb l'aire condicionat posat... En sortir, m'ha caigut el sol al damunt. Val a dir que ara no es fa tan llarg com es feia el 2012, que anaves, quasi jugant-te el físic, al costat de la carrertera. Actualment hi ha un pas per les bicicletes i pels vianants, amb la qual cosa, el quilòmetre i poc que hi ha des del port fins al Géant, és molt més amable de fer.

Arribant a la Nura, el capità m'ha fet saber que demà encara farà més vent que avui (vents del sud, però que per fer les rescloses ens poden molestar) i ha decidit que ens quedarem aquí, perquè dissabte ja no hi haurà ni gota de vent i anirem més còmodes. Doncs bé: el capità sempre és qui té l'última paraula!

Per veure les fotos de Sète al Rhône, cliqueu aquí

També ens podeu seguir al meu Instagram (mmontsem1), i al meu facebook (Montse Medalla), només que al meu fb també hi trobareu altres coses. 

Dir-vos que en Joan Salvador ha obert, també, un compte d'Instagram, que es diu Nura_Canals_ Fancesos, on, fins ara, només hi ha penjat una o dues fotos, veurem quant de temps li dura l'afició, perquè és anti-xarxes socials (qui avisa no és traïdor)

Sur le pont d'Avignon

Nosaltres som "sous le pont d'Avignon" i no dansem, encara que la ballem una mica.

Hem estat aquí un munt de vegades, abans, i sempre hi havia un lloc per als "plaisanciers", o sigui, per als vaixells com el nostre, que no estan sotmesos a cap multinacional i que no són "grands bateaux" per portar moltíssima gent i fer negoci.

Reivindico unes quantes places per als viatgers petits, aquells que "fem gasto" comprant a les botigues, igual que els que venen amb els grans vaixells, i potser encara més, perquè comprem també per menjar i beure, no només souvenirs! I dit això, passo al que ha escrit en Joan Salvador, que és molt més interessant per als navegants, però ja sabeu que no faig "copy-paste", sinó que jo també hi fico cullerada.

El 12 de maig, sortim a les 8,30 del matí i, saltant saltant, durant mitja hora, l'estona que hi ha des de Sète fins a l'entrada del Canal du Rhône a Sète, aconseguim arribar-hi. La "mer peu agitée" no era tal. Era "mer agitée". Entrant al canal, calma total.

Observem més trànsit de vaixells de comerç. De fet, estan arreglant el canal. Hi ha alguns llocs on s'hi pot fer nit, tot i que no tens ni aigua ni llum. T'hi pots estar 24 hores, si tens la sort de trobar lloc. Ara és fàcil, temporada baixa. No sabem com estarà a l'estiu. La contrapartida és que ja s'hi han instal·lat llocs de lloguer d'embarcacions cosa molt lloable, però que també juga desfavorablement als petits com nosaltres. 

A les 13,30 arribem a Aigues Mortes, on per poc que no xoquem amb un altre barco que venia a tota castanya i sense respectar les preferències... hi ha gent per tot, a pertot. Al vespre fem una volta i sopem en una pizzeria, on la Taca no para de tocar allò que no sona. Una iaieta que ja se'n vol anar a dormir i no respecta les ganes de "jolgorio" dels seus humans.

Foto: passejant pels afores immediats d'Aigues Mortes.

El 13 de maig sortim a esmorzar, pensant que ens quedarem un dia més, però a mig esmorzar decidim que no volem fer les 10 o 12 hores que ens separen d'Avignon. Hi ha un port a Saint Gilles, a prop de la primera resclosa abans d'entrar al Rhône, i allà anirem i hi passarem la nit. Mentre fem aquestes elucubracions, veiem el seguici d'un casament, amb la núvia pelant-se de fred i quatre noies que li porten un llamp de cua. M'agradaria quedar-m'hi per veure tot el que es pogués veure, però en Joan Salvador i la Taca decideixen que no som reporters de l'Hola sinó viatgers... Baixo a la terra de nou.

Fins a Saint Gilles hi ha tres hores. Les tres hores que estalviarem demà (avui, en realitat, quan ho escric).

A la tarda no fem res. Llegim, fem el gos, ens dutxem, omplim d'aigua... jo veig "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, que me l'havia emportat... tarda de relax. 

I avui hem sortit cap a Avignon. El capità encaraa no ha escrit res, del dia d'avui, així que ja quedarà per una altra entrada.

Ah! Podeu anar mirant unes quantes fotos, aquí

Seguim endavant, després de la tramuntana

La nit del 3 al 4 de maig vam dormir fatal. Amb la tramuntana, les amarres tiraven molt, feia fred, la Nura grinyolava amb les ratxes... La nit del 4 al 5 va ser més tranquil·la, en Joan Salvador havia organitzat les amarres —no em pregunteu com— i la cosa va funcionar, perquè el vent potser era més fort, però no grinyolava gaire. Una mica, sí, però no era tan escandalós com la nit anterior.

A mig matí jo em vaig quedar escrivint i ell se'n va anar a caminar fins a la Selva de Mar, a uns 4 km. És un poble molt bonic, que em va recomanar tant, que el dia 6 hi vam anar tots tres, Taca inclosa.  Vam anar a fer un cafè en un bar on vam conèixer dues noies que havien arribat escapant de la guerra d'Ucraïna. Molt amables. Tant, com per ser capaces d'estar-se fent un vocabulari castellà-català-ucraïnès i, tot i fer només dues setmanes que havien arribat, dir-nos bona tarda, què desitgen i saber-se el nom de la gran varietat de maneres de dir  "canya" de cervesa, en català i en castellà. Té mèrit! 

Dissabte hi vam tornar, aquesta vegada, amb en Jordi i la Maria Teresa, que ens van venir a veure. 

Diumenge, 8, vam fer una caminada des de la Nura fins a un far que hi ha al camí de ronda que va a Llançà. Crec que es diu "Punta de S'Arenella".

Dilluns, per fi, vam sortir de Port de la Selva i vam arribar fins a Gruissan. Vam sortir a les 7,55, amb mar plana, que semblava mentida que el dia abans encara hi hagués aquell vent, i a les 14,15  entràvem per la bocana de Gruissan. Va ser bo, perquè ens van donar el mateix lloc on havíem estat l'altra vegada (abans de la pandèmia), quan havíem anat al Canal du Midi.

Gruissan és un lloc turístic, amb botigues per guiris (com nosaltres), i ni un sol súper en condicions per comprar vianda "de veritat". Ens va fer gràcia (o no tanta) l'edat mitjana de la gent que s'hi passejava, comprant o no comprant: la nostra. 

Com que no agafem cap  cadena catalana (només per internet, amb la consegüent baixada de dades al telèfon), ens estem passant cada nit un capítol de "Sí, ministre" (en el seu dia ens vam comprar la sèrie en dvd). No ha passat el temps, per aquesta sèrie!

Per no allargar-me tant, només dir que avui, 10 de maig, hem vingut fins a Sète. No hem dinat, perquè aquesta gent fa uns horaris que distorsionen, si tu no t'acomodes amb ells. A partir d'ara ho farem: dinar a les 12 i a les 14h, tornar "a la feina". Ja ens ho sabem d'altres vegades! A mitja tarda hem anat a fer una volta i ara ens farem el sopar (ja ens comencem a acostumar, com veieu).

Demà ens quedarem a Sète. Ja falta menys per deixar el mar...

Us poso una foto d'un dibuix que ha fet en Joan Salvador, de La Selva de Mar

En breu (no sé si molt breu o poc breu), en Joan Salvador intentarà fer recopilació de fotografies que compartirem a través d'un link. Ja us el direm!

Ja hem sortit!

 Diari del capità:

03/maig/2022 Sortim de port a les 07,15. Mar plana i sortida de sol. Hem dormit malament. Fred, nervis i matalassos nous. 1655.3 hores de motor.

Diari meu:

Hem dormit fatal, hem passat fred, tot i les mantetes que, teòricament, ens havien d'abrigar. No us cregueu mai més que les mantes finetes abriguen. T'abriguen a casa, mentre mires la tele, com a les pel·lícules. Al vaixell, pel mes de maig, un bon nòrdic o un sac de dormir, com Déu mana. 

No marejarem gaire. Només tres fotos: una, de la Nura a Port de la Selva, on s'hi està de meravella, sense gent, amb tot el paisatge (i el port) per nosaltres! Aquí ens hi estarem fins que passi la tramuntana que encara no ha entrat. S'espera que entri aquesta nit, però val més prevenir que curar. Un dia, en Joan Salvador em va dir que un bon capità, les tempestes les passa a la cantina del port. O potser no va ser ell, devia ser algun altre dels bons navegants que conec!

De moment ja hem fet la primera desconnexió... i seguim!

L'altra foto, la Taca, prenent posicions.

I una tercera,  d'ahir, passant el Cap de Creus.

Fins aviat!

Compte enrere

 Perdoneu, fa quinze dies que no diem res. Han estat quinze dies molt intensos, de fer moltes coses que calia fer.

Si no passa res estrany, dimarts, dia 3 de maig, la Nura sortirà de port rumb —de moment— a Roses o a Port de la Selva. Tot dependrà del temps. Si fa bo, la segona opció és la més probable, voldrà dir que ens haurà permès passar el Cap de Creus. Esperem que sigui així.

Bé, doncs, aquí us deixem unes fotos, on continuem donant fe d'aquell caos aparent que es dona en un vaixell poc abans d'iniciar un viatge més o menys llarg (o més o menys curt: el caos sempre és semblant). En JS ha muntat una placa solar que ens anirà molt bé per quan haguem d'atracar enmig d'algun canal, el dia que no trobem lloc a cap alta nàutica (pot passar i passa). Si no depens del tot de poder-te endollar a port, com a mínim t'assegures de poder mantenir la nevera endollada, sense risc de quedar-te sense bateries.

Tot i que a les fotos encara hi ha un merder considerable, a hores d'ara ja us asseguro que està tot net i polit (i que duri). 

Només ens falta portar la roba a bord. Els llibres ja hi són. les begudes, també. Els aliments que es podrien fer malbé, han d'anar de nevera a nevera, així que seran l'última cosa que farem. 

Costarà que la Taca es torni a fer seu l'espai... tot i que navega des del 2008, ella a casa hi està molt bé!

Sense més dilació, testimoni gràfic:

Durant la instal·lació de la placa solar

La placa instal·lada. A baix, últims tocs de neteja (netejar vidres en un vaixell és com qui té tos i es grata la panxa, però si no es fa, no queda lleig: queda brut)

Esperem que la pròxima comunicació al blog ja sigui amb el viatge començat!

La Nura, «casa»

 Recordeu quan érem petits? Només estavem segurs quan cridàvem «Casa!»... En un llarg viatge, per mar o per canals, en un vaixell petit  (el meu país és tan petit...), sentir-se «a casa» és molt important. Molt més del que hom es pugui imaginar. Per això, tot i que després ja hi haurà ocasió perquè es torni a desordenar, estem intentant que la nostra petita llar flotant, esdevingui això mateix: una llar.

A les fotos podeu veure una mica de caos, però també petits racons que ja van quedant tal com han de quedar. Allò que una imatge val més que... ho recordeu? Doncs això: no cal que expliqui gaire més. 

Es va acostant el moment de marxar!

Un raconet que comença a agafar forma (Encara falten llibres, ep!)

Un caos momentani, que acabarà bé!

El lloro ens acompanya des de temps immemorials... crec que el vam comprar a Menorca, als anys 90. No hi ha capità sense lloro!

La teca polida i a punt!

Ja queda menys!

La Nura fora de l'aigua

 Avui només us explicarem que dilluns passat vam treure la Nura de l'aigua.

Cada any s'ha de treure, el vaixell, per «fer fondos», que consisteix a rascar tots els musclos i algues que s'hi han anat enganxant durant l'any, netejar-ho bé i donar una capa de patent anti-algues, canviar els ànodes de zinc dels eixos les hèlix, i revisar els passa cascos i les aixetes de fondo. Totes aquestes coses les ha fet en Joan Salvador. 

Aquí, el testimoni de la Nura sortint de l'aigua, la Nura en sec i la Nura tornant a l'aigua. I la setmana que ve, més...

A punt per començar a treballar

...i una vegada fet tot, cosa que cansa molt...

El procés contrari: la Nura tornarà a l'aigua.

Voilà!

I el dissabte, i el diumenge de Rams, polir i posar oli a la teca... perquè quedi  resplendent!

Motors

 Més sobre la posta a punt

Aquesta setmana l'hem dedicada a posar els motors a punt. Ja us vam dir que la Nura no la vam comprar nova, sinó que ara mateix té trenta anys. 

Per tal de fer el manteniment, tot el que ara diré, es fa cada any. Però aquest any, que hi ha la intenció d'estr més temps «fora», ens hem d'assegurar que no falli res. I no fallarà res, si la llei de Murphy no actua, això està clar. 

Per això, doncs, s'han canviat: l'oli, els filtres d'oli, els filtres d'aire, els prefiltres i els filtres de gas-oil, les corretges de l'alternador, els ànodes de zinc, els rodets de les bombes d'aigua, etc. (No sabia jo que portàvem tantes coses, però es veu que sí)

És una feina que s'ha de fer, però és molt pesada. Per sort, no la faig jo, sinó en J.S. i, evidentment, el mecànic. Es capbussen, per fer tot això que he explicat,  per la «sala de màquines» (entre nosaltres, un lloc infernal on jo no he entrat mai, perquè m'agafa claustrofòbia). 

Aquí, dues imatges que ho certifiquen.

La «sala de màquines». Què esperàveu? La sala del Titànic? eh? eh? eh? A veure qui és el guapo que es fica aquí  a dintre i surt tan content!

Vosaltres veieu una granota blava. Això és el mecànic (o potser en J.S.)

Els motors de la Nura

Comencen les il·lusions

Bon dia, tarda o nit a tothom!

Aquest blog, deixat de la mà de Déu durant tant de temps, intentarà ressucitar, però no com abans —jo ja no soc la mateixa, ni vosaltres tampoc— vull dir des del punt de vista físic. Tots ens hem fet més grans i el nostre entorn ha canviat força.

Bé, vaig al gra. Feia anys que amb en Joan Salvador, el meu marit i capità, recordeu?, esperàvem la jubilació per dur a terme alguns dels nostres desitjos —en tenim tants, que necessitaríem dues o tres vides per fer-ho tot— per això parlo només d'alguns.

Us faig memòria: ell navegava a vela. Jo l'acompanyava, com a «navegant consort», i això no vol dir que no m'agradés. Només que no m'havia agradat mai tant com a ell. Durant vint-i-uns quants anys, el vaig «seguir» amb la vela, però va arribar un moment en què ja no m'hi vaig veure amb cor. Havia arribat l'hora de canviar el veler per una motora. Jo, que havia criticat bastant les motores (no m'agrada la velocitat) em trobava demanant al capità que canviés el veler per un vaixell de motor. Llavors va ser quan vam vendre el Blauet, i vam comprar la Nura, un «menorquín» que, per tots dos i la Taca, és perfecte! (És curiós que, als menorquins, se'ls diu mallorquines)...

                    

                                            La Nura

Aviat farà un any que la iaia ens va deixar. Ella era un dels motius per no anar-nos-en gaire temps, ens necessitava a prop. La pandèmia no ens ajuda. Les seqüeles encara queden, com ara la incertesa de no saber si ens haurà caducat el passaport Covid, o si ens haurem de posar una quarta vacuna. Però malgrat tot, estem preparant un dels desitjos de què parlava: tornar a fer una sortida pels canals de França, que ja havíem fet amb el Blauet, quan la iaia encara podia viure sola. Ara, a més a més, ens han engegat una guerra, amb la què tampoc no comptàvem! Però tot i així, intentarem tirar endavant. Ja veurem què ens depara el destí.

Tota aquesta introducció és per explicar-vos que, a partir d'ara, aquest blog es transformarà en una mena de diari de la nostra aventura, començant per la preparació del viatge.

Pels que ens vulgueu anar seguint —navegants i no navegants, familiars, amics, coneguts o desconeguts—us anirem explicant les coses, de moment, tranquil·lament, encara des de «terra». 

Primera notícia, diguem-ne, de viatge: avui el capità ha canviat la vella i destartalada moqueta, per una altra, nova de trinca. 

                   

Abans i després. Cal tapar la fusta perquè navegar per canals, i amb un gos a bord, malmetria la fusta en poc temps.El cas és que, viure uns mesos en un vaixell, també ha de ser confortable. I en això estem.