27 de gener, 2011

Blog à grand vitesse

Ahir va ser un dia rodó. En Martí complia tres anyets, però nosaltres ja ho havíem celebrat amb ell el dilluns, perquè sabíem que ahir no podria ser, havíem de fer mil i una coses a Barcelona - la meva Barcelona, com va quedar constància al relat semi-fictici al que us vaig remetre ahir- i, després de tot el que havíem de fer, diguem-ne per obligació, vam acabar la vesprada sopant en una taverna basca del Passeig de Gràcia (tapes basques servides a la catalana, diria jo) i assaborint el magnífic "Corella ballet" al Tívoli.

No tot és or.

Per mi, la primera part, la "Suite de Raymonda", música d'Alexandre Glazunov i coreografia de Marius Petipá i A. Gorsky, va ser un desastre. Ep, per mi!. Trobo que, si es volia fer una primera part d'homenatge al ballet "blanc", clàsic-reclàssic",  hi ha moltes altres suites, molt més reeixides que aquesta. No em va agradar el vestuari i el decorat era francament deplorable, amb errors garrafals, que fins i tot els profans de l'arquitectura o de l'urbanisme ens hi vam fixar: finestres que projecten clarors impossibles i pilars que esdevenen transparents, degut a aquestes clarors. Així, explicat, sembla fins i tot surrealista. Si hagués estat surrealista, hauria sigut preciós. Era, senzillament, lamentable.
Res a dir de l'execució del ballet, però en fi... aquella primera part, en conjunt, no va ser allò que jo m'esperava.

La segona part ja va ser molt millor: "FOR 4". Música de Schubert "La muerte y la doncella". Coreografia de Christopher Wheeldon.
Quatre ballarins esplèndids, on cadascú brillava per ell mateix, i al mateix temps feia lluir el conjunt. Una molt bona estona i começar a pensar que el que havíem pagat (tot i el descompte per ser subscriptors de La Vanguàrdia) valia la pena.

La tercera, "Soleá", un caramel. L'única on balla el mateix Ángel Corella, amb la seva germana. Coreografia de Maria Pagés  i música de Rubén Lebaniegos. Canta Ana Ramón. Guitarra, Rubén Lebaniegos.

Una meravella de ball i de cant. Llàstima, molta llàstima, la il·luminació. Segons nosaltres, moments massa foscos que no serveixen per crear un clarobscur o unes ombres, sinó per "tapar" la magnífica actuació dels germans Corella. Molta llàstima, també, que, com a mínim aquest "número", no comptés amb música en directe. La veritat és que la música enllaunada no em satisfà gaire, en aquest tipus d'espectacles. Sempre s'agraeix l'orquestra i/o el cantaor amb el guitarrista, en el cas que ens ocupa. Us en poso un tastet que he trobat en video, sense passar-me perquè no us cansi. Si us agrada, existeixen youtubes amb el ball sencer. Val la pena.

I finalment, "Dance Grand Vitesse". Aquí jo personalment, em vaig quedar bocabadada i emocionada. Vaig vibrar per primera vegada en tot l'espectacle. Segurament, també hauria vibrat en l'actuació dels germans Corella si a l'escenari hi hagués hagut la cantant i el guitarrista i la il·luminació hagués estat a l'altura.

Val a dir que la música d'aquesta darrera part, de Michael Nyman, t'ha d'agradar. I a mi m'entusiasma. Hi ha gent a qui la posa nerviosa i això es notava en alguns espectadors, com el mateix capità, que em deia que se li feia llarg. La coreografia és de Christopher Wheeldon. El vestuari em va encantar i la posta en escena també. Res a veure - però res de res- amb l'escenografia de la primera part. Aquí, la il·luminació, correctíssima. (No era pas el mateix il·luminador de les altres parts, que curiós!)

Vaig a veure si trobo un tastet d'aquesta part. Si és massa llarg, només us posaré l'enllaç, i que ho miri qui en tingui ganes. És una passada! (per als que ens agrada el ball contemporani - amb base clàsica. )

I bé, doncs, això: un dia rodó de feina, amb una nit rodona d'oci.

I a més, el Barça va fer una altra maneta, què més es podia demanar?

Un tastet: Soleà


No trobo cap video de "Danse à grand vitesse" (per la Cia. de Corella). Sí que n'hi ha una, que sembla més "circense", de la qual us deixo l'enllaç, però res a veure. Només seria per sentir un bocí de la música. Ep! No dic pas que no m'agradi, el que he trobat: m'agrada, i molt, és com tret d'una pel·li antiga, amb alguna cosa de circ. Però no té res a veure amb la versió corelliana.

25 de gener, 2011

Where Have All The Flowers Gone

Avui he sabut que un altre dels meus relats ha estat seleccionat per l'Associació de relataires en català, per ser publicat en un llibre col·lectiu.
Es tracta d'un escrit que es titula "Què s'ha fet d'aquelles flors?", i que participava en un concurs anomenat "Barcelona, t'estimo".
Digueu-me ingènua, però em fa molta il·lusió.

Jo us he enllaçat directament a l'escrit, però no sé si us hi deixarà entrar. Sempre ho podeu provar, si us ve de gust.

23 de gener, 2011

La Història es va repetint

Lamentablement...





des de la reserva...



si no canvien les coses, aviat ens hi tornarem a veure, fent mans i mànigues per dir les coses tal com són. No ens deixaran!



sisplau,sisplau, que no tornin... sisplau!



N'estem envoltats...

17 de gener, 2011

 A veure, com us ho explico?

 Sóc coautora a "Un riu de crims", és per això que em veig envoltada de negror...

Em sembla que ja "m'han adoptat", al Matarranya, així que, directament, aquí us copio el post que el Fede Cortés ha fet al seu blog. Res, poquetes ganes de pensar i de redactar, total, per acabar dient el mateix. 

Aquí va:

2ª TROBADA DE GÈNERE NEGRE AL MATARRANYA



Després que en la primera trobada organitzada l'any passat, que reuní a Jordi Pijoan-López i Fede Cortés a la Llibreria Serret, s'establí el nexe entre el vi negre i el gènere negre, es decidí que això no podia quedar amagat per sempre i s'acordà que la trobada havia de ser anual.

Així doncs, el dissabte 12 de febrer tindrà lloc la Segona Trobada de Gènere Negre al Matarranya a Vall-de-roures.

Los còmplices que han elaborat el pla són:


Jordi Pijoan-López & Fede Cortés
Serret
March Editor
Centre Quim Soler, la literatura i el viAgrícola Falset-Marçà
Lo Trull de les Raboses

El pla és el següent:
  • 12 h. - Trobada d'autors a la Llibreria Serret i signatures d'exemplars d' “Un riu de crims”.
  • 14:30 h. - Dinar Negre i Ebrenc a Lo Trull de les Raboses
  • 16 h. - Sobretaula amb:
    Lectura de haikús negres
    Solució del joc literari negre de Jesús Mª Tibau que s'ha presentat al dinar
    Música de gènere negre mediterrani amb guitarra, per Josep Igual
  • 17 h. - Presentació d' “Un riu de crims” i taula rodona “Gènere Negre i Territori”, amb Mª Antònia Oliver, Àlex Martín Escribà, Fede Cortés i Jordi Pijoan-López; presenta Cisco Sánchez.
  • 18 h. - Torn obert de paraules dels autors i presents.
  • _______________________________________
  •  i ja està... em sembla.
  • Qualsevol novetat, ja la diré/direm. D'això... com es fa per treure aquests punts  que surten? eh? eh? eh?

11 de gener, 2011

Hora de berenar

Ahir de què que li foto una genollada (es diu així, a un cop de genoll?) al pobre fisio que s'afanyava a allisar-me l'esquena plena de bonys de les pedrotes que duc a la motxilla vital! es veu que va tocar un punt feble (també es veu que dec tenir tants punts febles com pronoms hi ha) i la meva reacció va ser cop de coça! Sort que el tenia al clatell, que sinó, el deixo sense dents!

No me la va deixar gaire llisa, l'esquena...  m'acabaré sentint camell (dels dels reis, no dels que compren Marlboro Ligth d'estranquis) però em sembla que tothom porta la seva pròpia motxilla i hi ha "pedruscos" amb els quals no pot batallar ni un bon fisio ni tan sols un bon psicodallonses.

Au, que és hora de berenar. Voleu pa amb xocolata? (no, contràriament al que aneu a dir, NO ENGREIXA!) ep! no engreixa si us mengeu una unça de xocolata i una llesca de pa. Si us foteu mitja barra i una rajola sencera de xocolata, llavors al cap de poc temps la bàscula demanarà auxili i us demanarà que us peseu d'un en un!


apa, doncs, això!

imatge de google

08 de gener, 2011

Qui dia passa...

No m'agrada, aquesta màxima: qui dia passa, any empeny. Com si volguéssim fer passar els dies a empentes i rodolons, un darrere l'altre, un darrere l'altre, com si volguéssim donar-los (més) pressa.

Jo penso que no cal. Que cada dia té les seves hores, totes diferents, totes potencialment boniques. Pot ser bonica, una hora? depèn.

Quan estem esperant a cal metge perquè ens diagnostiqui alguna dolència pot ser terrible.

Quan estem esperant els Reis que han d'aparèixer per la cantonada a les seves carrosses, pot ser preciós i il·lusionant.

Quan estem esperant algú que arriba tard,pot ser molest.

Quan esperem algú que ve de molt lluny, pot ser inquietant.

Si esperem l'amant, pot ser apassionant.

Però cada espera té la seva característica i a mi no m'agrada gens que me la facin percebre com una cursa que cal acabar de pressa i corrents.

Tot just acaba de començar un nou any, ple de tristeses, però segurament, també ple d'alegries en potència.
Intentaré tenir una mica de fe i no parlo de fe religiosa, però no em feu empènyer els dies perquè passin els anys.

Benvinguts siguin totes les hores dels dies, tots els dies de la setmana, totes les setmanes del mes, tots els mesos de l'any, amb tot allò que portin de bo i de dolent, perquè això és la vida.



imatge pròpia: el dia es va fent nit a poc a poc.

05 de gener, 2011

Viure, en general

El 5 de gener

Esperar els Reis, fer les compres de darrera hora, adonar-se'n altra vegada de la pressa que tenen els anys per anar passant, sense gota de pietat.

Comprovar de nou que les promeses ens les fan en moments de necessitat (necessitats diverses) i que després es fan tan difícils de complir, si no és que s'acaba donant la total impossibilitat de complir-les, que les promeses no valien per a res.

Saber que saps el que has de fer per acabar d'una vegada amb aquell tipus d' esclavatge, i tenir l'absoluta seguretat que no ho faràs perquè et manca valor (aquest és un dels paràmetres que més nervis destrossa, en general). I no poder-ho explicar - a no ser que tinguis un bon terapeuta o un bon confessor- perquè no et prenguin per un psicòpata desnaturalitzat.

I tantes i tantes altres paranoies al cap.

I, any rere any, veure que tot ha canviat però que res no ha canviat i que res no canviarà mai.

I somriure, perquè cal fer-ho i és de justícia. Però els cors rodolen per terra.


imatge de joe Sorren, trobada a la xarxa.

03 de gener, 2011

Allò dels propòsits de cada any

Molt bé, comencem un nou any sense massa ganes de "perdre" el temps per aquí, però amb l'eterna contradicció: si no us llegeixo una miqueta cada dia, sembla que em falta alguna cosa, per tant, sé que "no ho podré deixar".

El dia 14 començo tai-txi. Una vegada, fa anys, ja ho vaig intentar, però em sembla que no vaig tenir sort amb la profe, que li semblava que s'havia de lluir davant dels pobres desgraciats que no la podíem seguir, i en lloc d'ensenyar-nos-en, ens ensenyava lo bé que ho feia. Jo, com aquell,  al tercer dia vaig ressucitar i la vaig deixar penjada a mitja classe. Sóc de les que els agrada participar i aprendre, jo, no pas de les que volen només mirar, què s'ha cregut? M'han dit que la senyora que fa les classes al casal on m'he apuntat és una bona professora. Ja us ho explicaré. Segurament, la meva esquena m'agrairà el canvi. Espero reconciliar-me amb ella, després de tants anys d'haver-la sotmès als retrunys (es diu així o m'acabo d'inventar una paraula?) del picar de les sabatilles contra l'asfalt...  entre la natació i el tai-xi suavitzarem una mica la cosa. Es nota, que anem complint anyets, l'un darrere l'altre? ai, marededeusenyor!!!

I el dia 17 començo les classes d'italià! També fa anys, vaig recórrer les acadèmies d'idiomes properes, a veure si trobava un lloc que fessin italià. Efectivament, en una d'elles si que en feien, però els meus horaris no es podien compaginar amb els horaris acadèmics. Per fi, ara, al mateix casal, he trobat la possibilitat d'apuntar-me a un grup de bojos com jo: suposo que l'italià només serveix per anar a Itàlia, però és un idioma que sempre m'ha agradat!

Més novetats... hmmmm... no. De moment, no. Demà passat vénen els Reis, veritat? espero que em portin el diccionari, er anar fent boca.

Avui m'he comprat l'últim llibre de la Júlia Costa, "La cendra dels anys". Estic segura que m'agradarà. Tot el que escriu la Júlia m'agrada, per tant, la garantia ja la tinc. Ja us diré el què.

I ara vaig a fer quatre estiraments i a escriure una estoneta. Hauria de trobar estiraments de cervell... potser tot m'aniria més bé! els mots encreuats serveixen? i la lectura?