08 de gener, 2011

Qui dia passa...

No m'agrada, aquesta màxima: qui dia passa, any empeny. Com si volguéssim fer passar els dies a empentes i rodolons, un darrere l'altre, un darrere l'altre, com si volguéssim donar-los (més) pressa.

Jo penso que no cal. Que cada dia té les seves hores, totes diferents, totes potencialment boniques. Pot ser bonica, una hora? depèn.

Quan estem esperant a cal metge perquè ens diagnostiqui alguna dolència pot ser terrible.

Quan estem esperant els Reis que han d'aparèixer per la cantonada a les seves carrosses, pot ser preciós i il·lusionant.

Quan estem esperant algú que arriba tard,pot ser molest.

Quan esperem algú que ve de molt lluny, pot ser inquietant.

Si esperem l'amant, pot ser apassionant.

Però cada espera té la seva característica i a mi no m'agrada gens que me la facin percebre com una cursa que cal acabar de pressa i corrents.

Tot just acaba de començar un nou any, ple de tristeses, però segurament, també ple d'alegries en potència.
Intentaré tenir una mica de fe i no parlo de fe religiosa, però no em feu empènyer els dies perquè passin els anys.

Benvinguts siguin totes les hores dels dies, tots els dies de la setmana, totes les setmanes del mes, tots els mesos de l'any, amb tot allò que portin de bo i de dolent, perquè això és la vida.



imatge pròpia: el dia es va fent nit a poc a poc.

27 comentaris:

òscar ha dit...

Potser l'empeny recorda massa a fer una tasca feixuga.

Acompanyem les hores i els dies enlloc de passar-les a empentes i rodolons.

Isabel ha dit...

Bona vida i moltes llums,
que els laberints tinguin eixida
i els camins ens portin lluny...

Clidice ha dit...

és una dita que té molt a veure amb la que diu que la vida és una vall de llàgrimes. i és que té molt a veure amb la fe, l'altra, la que ens vol fer creure que el món sempre és negatiu i ens vol fer perdre l'alegria i viure en la por constant. el futur no existeix, el passat tampoc, només tenim l'ara. i cal que sigui preciós cada instant. si més no provem-ho. ;)

Júlia ha dit...

Ja la deia Joan Maragall al Can Espiritual, una cosa així:

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

Magda ha dit...

Obrir l'ordinador i trobar-te és uns instant per compartir i somriure

Pilar ha dit...

Viure l'instant, sense pressa, dóna molta elasticitat a la vida. Encara que, de vegades, l'instant és un malsòn etern.

Glòria ha dit...

Passa la vida... i hem de gaudir cada moment (bo i dolent) perquè ja no tornarà a passar.

fanal blau ha dit...

M'agrada aquesta hora que em permet venir a llegir-te...:)

montse ha dit...

Viure, sabent que morirem.

Olga Xirinacs ha dit...

No, dona, no. Segurament ho veuràs més clar si la imatge que acompanya aquesta dita la figures com la d'un escarabat piloter, que va empenyent la seva bola amunt, amunt, cada vegada més grossa i més rodona.
¿Hi havies pensat?
La bola és de merda. Quines comparacions, ¿eh? És que la vida...

Guspira ha dit...

Viu el dia a dia i gaudeix de cada moment... Sense presses.
Que tinguis molt bona setmana!

el paseante ha dit...

Amén, apreciada Montse. Com era allò... No omplim la vida d'anys, omplim els anys de vida?

Jordi Solà Coll ha dit...

Esperar com qui no espera: caminar amb les hores com en un etern present...

Montse ha dit...

Oscar, a mi também'agrada més la teva imatge: acompanyar! Gràcies pel teu comentari, un petó.

Montse ha dit...

lamentablement, isabel, alguns laberints no semblen tenir-ne, de sortida, però no desesperem...

Montse ha dit...

Clidice, cal que neixin flors a cada instant, provem-ho!

Montse ha dit...

Julia, sempre trobem les paraules adequades entre els clàssics, sembla mentida, però és així! Tu mateixa, però, ets tot un clàssic (i t'ho dic amb el cor a la mà)

Montse ha dit...

Gràcies, Magda, al menys ens queda l'ordinador :D

Montse ha dit...

Tens raó, Pilar, sempre hi ha algun instant que tenim ganes de perdre de la nostra vista i de la nostra vida. Però això també en forma part!

Montse ha dit...

Exactament, Glòria! Carpe diem, no?

Montse ha dit...

I a mi que vinguis a fer-ho, fanalet!!!

Montse ha dit...

Montse, potser si no ho sabéssim seríem més feliços? ai, no ho sé... diuen que els animals no ho saben, però, tenen un concepte del que és la felicitat o del que són "els moments feliços", els animals?

Montse ha dit...

Olga, quina imatge més gràfica!!! I tant, és la vida, i a més, va amunt, amunt, amunt... però intentem viure els moments bons amb intensitat, va!

Montse ha dit...

Igualment, Guspira, que la teva setmana estigui plena de moments intensos!

Montse ha dit...

Sisisii, Paseante, hi ha una cançó que ho diu, això, ara no recordo de qui és. Señora, no llene su vida de años, llene sus años de vida (o alguna cosa semblant) l'hauré de buscar, que en el seu dia m'agradava molt (l'escoltava quan (només) en tenia quaranta-i-pocs... aix...

Montse ha dit...

JOrdi Solà, sigues benvingut al meu blog, posa't còmode i entra sempre que vulguis.
Caminarem tranquil·lament i ens anirem llegint :)

el paseante ha dit...

Encara en tens quaranta-i-pocs, coi.