28 de febrer, 2009

Et posaràs bé!!!!!

imatge: pintura de Mirta Noemí Cameán

AIT
Episodios breves de disfunción focal reversible de naturaleza isquémica cerebral que duran menos de 24 horas y usualmente menos de una hora , causados por oclusión vascular de naturaleza embólica o trombótica transitoria.

No ploris

26 de febrer, 2009

Concurs de relats breus de terror d'Hespèria

La meva brevíssima aportació al Concurs de relats breus de terror, que teniu enllaçat a la dreta del meu blog.

Tempesta

Mirà la sang que vessava el seu cos i només hi trobà boira. Enllà, les onades s'enduien la vela i els seus braços, al compàs del vent.


24 de febrer, 2009

Asúca!

Suavitzem la situació amb una balada antiga. Aquesta versió, que no coneixia, i que he trobat a youtube, m'agrada més que la de l'Elvis, massa ensucrada.
Malgrat tot, avui necessitava una mica de sucre.
La meva tendència a l'àcid fa que de tant en tant el cos em demani dolç. No us passa?




Doncs apa, una culleradeta de sucre, que ajuda a passar les pitjors medicines. Digueu-me carrinclona, au!



ASÚCA

23 de febrer, 2009

Per canviar una mica l'humor (no gaire, però)

Imatge: http://www.opuslibros.org/spaw/images/nicole2.jpg

Divendres havíem anat a veure Camino. Una bona pel·lícula, però molt dura. Dura en tots els sentits. Dura perquè veus una manera de fer, que acaba sent una manera de ser d'aquelles persones que formen part de la secta - perquè és una secta, no?- de l'Opus Dei.

I també és dura perquè tracta el tema del càncer en una criatura i això colpeja molt, vulguis o no. Ens colpeja més als que tenim fills i jo diria que encara més als que tenim néts.

Així doncs, jo la considero una molt bona pel·lícula, amb un excel·lent treball de la Carme Elies i de la nena, la Nerea Camacho. I del capellà, en Jordi Dauder. De fet, penso que tothom treballa bé, en aquesta pel·li. No m'estranya que hagi obtingut tants premis!


Jo vaig conèixer de ben a prop una família a la qual els van "enredar" la seva filla gran, fent-li un bon rentat de cervellm i emportant-se-la a un pis d'aquests de "numeraris", on, juntament amb altres noies, feien de minyones i poca cosa més. Estaven allà per servir els numeraris masculins, i per fer la feina i prou, amb l'excusa que tot el que es fa és per oferir-li a Jesús. S'ho van passar molt malament, aquella família, però ignoro si van poder "arrencar" la seva filla de mans de la secta. Tant de bo...


La pel·li presenta, junt amb el cas de la filla petita - la del càncer- el cas paral·lel de la seva germana gran, que s'assembla molt al que va viure la família que comento, amb l'agravant que a la peli és segur que la noia no surt de la secta.


El toc humorístic (i sort que hi ha toc humorístic) és el que pensa i fa la nena, respecte a Jesús i a la Obra. Boníssim!


Avui han concedit els Oscars, no? Jo encara no he pogut assabentar-me de qui ha guanyat, no he sentit la ràdio ni vist la tele, encara... a veure si ara me'n fan cinc cèntims, a l'hora del telenotícies.


22 de febrer, 2009

Amor i [odi] indignació, ràbia, impotència...


Em sembla que això no m'ho mereixo és una frase recurrent. Es fa servir, bàsicament, per fer xantatge emocional a algú. És una frase que fa sentir culpable al que la sent. Culpable de no saber com actuar, culpable de no saber com enfrontar-se a una situació i culpable de tantes coses en general...


Si hi hagués la força suficient, caldria respondre: i a mi em sembla que tampoc em mereixo que em facis aquest xantatge.

Només que, quan hi ha sentiments pel mig, la cosa s'embolica i tallar una situació que des de sempre ha estat així, encara que un no se n'hagi adonat fins fa poc, és impossible. És impossible quan hi ha sentiments barrejats.


Amor i odi. Què en penseu? Que us hi heu trobat alguna vegada, amb algú a qui us estimeu molt, sigui la parella, sigui un fill o filla, un pare o mare, una àvia o un avi... què passa amb aquesta ambivalència que va corsecant-te per dintre mentre l'altre sempre acaba de la mateixa manera? Què passa quan sempre és la mateixa persona la que acaba demanant perdó, sabent de sobres que no té per què fer-ho? ah, però fa llàstima, te l'estimes, què has de fer, si no? com pots abandonar-lo/la a la seva sort?


Trampes de la vida, vet-ho aquí...
D'acord: no és odi. És més aviat impotència, ràbia... no sé què. Però odi, no.

21 de febrer, 2009

Carmen Sanz Soto, artista i amiga. O amiga i artista!

Divendres vaig assistir a la inauguració d'una exposició de pintura de la nostra amiga Carmeta.


Carmen Sanz Soto té un estil propi que nosaltres li coneixem des de fa molts anys. Pintora per vocació, en la seva trajectòria hi ha un lapsus, una colla d'anys en els quals pinta només per ella i els seus, per a la gent que estima, però deixa d'exposar i de vendre. Uns anys en els quals es dedica en cos i ànima al seu marit i a la cuina, en un petit restaurant del que tots en guardem grans records. Nits de jazz, de cançons, de gastronomia compartida, de xerrameca... la Carme i el Manolo eren navegants, també.


Quant a la seva obra, des de la mort del seu marit, el també pintor Manuel Trallero (res a veure amb el periodista), tanca el restaurant i deixa anar tot el que li bull a dintre. La seva activitat pictòrica supera totes les expectatives . La Carme explota, treu tot el que ha anat gestant i , com si es tractés d'un part, dóna llum a un esclat de colors i formes que tradueixen la seva extrema sensibilitat.


Alguna vegada ja us n'he parlat, de la Carme. Tic el link a l'apartat de webs Carmen Sanz Soto, artista visual. No us el perdeu. Des d'aquí també arribareu al seu blog.


Sobre l'exposició actual, a la SalaConsell242, només us diré que el nom irònic amb que la Carmeta ha batejat aquesta obra seva és Mujer tenías que ser.
Cada una de les pintures va acompanyada d'un poema. Tots desconeixíem la seva vessant poètica!
De tot cor, Carmeta, moltes felicitats!



Reconstrucción

100x100 cm.


...Construir, destruir, silencio, suspensión, emoción, proponer, disponer, sueños, quimeras,

lo cuestionable, lo incuestionable

dentro, fuera, la abstracción,

el pensamiento...




20 de febrer, 2009

EM FA VERGONYA

Imatge: http://www.hachemuda.com/pantallazosVideoTutoriales/composicionGritosRuth.jpg

A veure com m'explico perquè no us penseu que fico tots els polítics al meteix sac. No he de justificar res, així és com penso i punt, però vull matisar el que vaig dir.

Vejam: si en una família hi ha diverses opinions i es formen dos bàndols, molt malament anirem si un dels bàndols no troba res ben fet a l'altre, només perquè hi ha diversitat d'opinions.

Si en una aula hi ha 35 nens i nenes que pensen diferent, que provenen de diferents cultures, que tenen diferents capacitats i diferents habilitats i el mestre no sap trobar allò que té de bo cadascú, ja ens podem fer l'hara-kiri, no trobeu?


Si en un país hi ha gent diversa i molts problemes, si presumim que vivim en una democràcia (presunta, dic jo, perquè ja en començo a dubtar, al menys, aquesta no és la democràcia que jo pensava que seria) si en presumim, dic, com és que no som capaços de respectar-nos els uns als altres ni de respectar les aportacions que fa cada partit polític, analitzar-les, treballar conjuntament i veure què pot sortir bé i què no, els pros i els contres, deixar de banda el que no va bé i agafar el que sí que va bé per dur-ho a la pràctica, vingui del partit que vingui!

Per pura disciplina de partit s'ha de votar allò amb què un no creu o no hi creu del tot? Per pura disciplina de partit s'ha de dir no a tot allò que proposin els altres? Senyors, quan hi va haver la transició, a mi em semblava que tots anàvem a una. (Innocent! Innocent! Imbècil!)

Ara no em voldria ficar per a res en termes polítics. Per a res: no vull parlar de federalismes (que ho hauria de fer, però avui no va per aquí). No vull parlar d'economia (ho hauria de fer, però avui no va per aquí). No vull parlar d'ensenyament (ho hauria de fer, però avui no va per aquí). No vull parlar de prestacions socials (ho hauria de fer, però avui no va per aquí). No vull parlar de respecte per les llengües maternes (ho hauria de fer, però avui no va per aquí)... etc..etc...


Només vull parlar de dignitat. Com és que no ens podem unir per tirar endavant un país que té problemes perquè perdem el temps discutint a veure qui pixa més alt a la paret? (aquí si que els fico tots al mateix sac: el govern de catalunya i el govern central, perquè, en definitiva, tots fan el mateix. No parlo - i ho sabeu perfectament- dels polítics petitons, els innocents que encara s'ho creuen, els honrats. No són aquests, els que vull dir.


Homeeeeeeeeeeeeee! Ja n'hi ha prou! Em fa vergonya. De veritat, quan sento els suposats i presumptes "personatges" escollits democràticament pel poble perque ens representin, a mi EM FA VERGONYA.


Me'n fa quan, segons qui parla, una part dels parlamentaris s'aixeca i se'n va al bar, passant de tot. Passant del seu país, del meu i de mi! Me'n fa quan s'insulten, quan es treuen els drapets al sol, quan fan pública tota la seva merda privada i no tenen en compte per a res el poble que els ha votat.

El que no pot ser és que estiguem pagant uns senyors que que van a la seva, per romandre tot el temps possible al poder i que es burlen de nosaltres, pobres imbècils que encara creiem en la democràcia.


No, gràcies. En aquesta democràcia no hi crec. I no em digueu - com és allò?- que faig demagògia. Ni sé què és, la demagògia. Només sóc una ciutadana emprenyada com una mona perquè li volen prendre el pèl.


buf,buf,buf... perdoneu, sembla que se me n'hagi anat l'olla. No és així, estic més serena que mai, no he begut ni m'he fumat res. Malgrat tot, perdoneu.

18 de febrer, 2009

Quin cansament


Imatge: http://espaiobertsocialista.files.wordpress.com/2008/01/20070522155625-forges-politicos.gif

Avui he sortit de casa a les vuit del matí i he tornat a les deu de la nit. Estic cansada. Però m'he passat força estona al cotxe, amb la ràdio posada. He sentit notícies, entrevistes, programes d'humor, alguna cançó... però el que m'ha tornat a quedar clar - com sempre- és que tenim uns polítics que són tots una colla d'impresentables. Tots, sense excepcions. Els d'aquí i els d'allà, els de dretes i els d'esquerres, per mi no hi ha un pam de net i tinc la impressió - altra vegada- que m'estan estafant. Si no som capaços d'estar units els de dretes, els d'esquerres, els de dalt, els de baix i els del mig per enfrontar-nos als temps difícils, si no som capaços de respectar allò que fan bé els uns o els altres només perquè són "de l'equip contrari", no serem capaços de tirar endavant mai més.


Quina llàstima.

16 de febrer, 2009

Els corbs han tornat (Relats conjunts)

ELS CORBS HAN TORNAT (Alekséi Savrásov 1871)
Teníem els peus freds. Els mitjons gruixuts i les botes no ens donaven tota la calor que necessitavem. Només portàvem al cos un cafè amb llet i un grapat de galetes, amb que el darrer hospitaler ens havia obsequiat als pelegrins que havíem arribat el vespre anterior. La neu no estava prevista. Des que havíem sortit de Saint Jean Pied de Port havíem caminat amb fred i amb calor, sota la pluja i contra el vent, però mai no ens havia nevat fins la nit passada.
Es feia difícil seguir les fletxes grogues, aquell dia. Encara ens quedaven hores de camí i només havíem de passar per un poble. Ja es veia el campanar. Allà intentaríem esmorzar. Els diumenges, els pobles petits, només es revifen quan fa un bon sol. Amb sort, els parroquians que haguéssin anat a missa, potser farien el vermut al bar de la plaça.
Amb els peus agarrotats i la motxilla ben agafada a la cintura, ja no sentia res, només aquell cuquet a la consciència que em seguia dient - com cada dia- Per què t'has ficat en aquest embolic, tal com n'ets de comodona, què fas, caminant trenta quilòmetres diaris amb tant de pes a l'esquena, per arribar a veure una talla de fusta d'un sant que ni et va ni et ve?
I no obtenia cap resposta. Només sabia que volia arribar a Santiago i que havia de seguir caminant. Una passa darrera l'altra, així es fa el camí, així es fa la vida.
Arribant a la plaça del poble no vam trobar ni una ànima pel carrer. L'església era tancada i barrada i un cartell anunciava que si la volies visitar, anéssis a veure el capellà i previ pagament, te l'ensenyaria. Si volies oir missa - cosa que no teníem pas previst- s'havia d'anar al poble del costat, a quinze quilòmetres de distància.
Ell i jo ens vam mirar i no vam dir res. Els corbs ens van venir a saludar: eren grossos, brillants, negres i xerraires.
Amb tota la fe posada en nosaltres mateixos, vam continuar caminant fins arribar al proper alberg. Cansats, però satisfets, vam ser molt ben acollits i vam satisfer el nostre cos. L'esperit ja era curull de satisfacció.

Ultreia!


15 de febrer, 2009

Els colors dels diumenges

imatge de google
Quan era petita, els diumenges al matí tenien un color ataronjat que lluïa al terra i a les parets de les ciutats, dels pobles, dels barris, del jardí de casa... a la tarda s'anaven tornant blavosos, fins que arribava la nit, que ja eren d'un blau tan fosc que semblava negre. Era l'hora de preparar els llibres per al dilluns, l'hora d'acumular tensions i ansietat, l'hora de pensar tant de bo em posi malalta, per no haver de fer la classe de matemàtiques de dilluns al matí. Però gairebé mai m'hi posava, de malalta. I La tensió i l'ansietat creixien a la panxa, i eren de color morat.


A mesura que vaig anar creixent vaig adonar-me que no totes les paret, ni totes les ciutats ni tots els pobles ni tots els barris reflectien el sol dels diumenges. Hi havia parets, barris, pobles i ciutats que no tenien color, malgrat que tenien sol. La tensió i l'ansietat van donar pas a d'altres sentiments, relacionats en cada moment amb les dificultats que la vida m'anava plantejant. A pesar de tots els descobriments, però, els diumenges continuaven sent - per mi- ataronjats al matí, blavosos a la tarda i ben negres a la nit. Només que havia après a controlar el morat que creixia a la panxa en alguns moments, que rarament coincidien amb el diumenge al vespre.


Actualment els meus diumenges al matí volen ser ataronjats, com sempre, però el cap està tan ple d'informació que el cervell s'entossudeix a transformar allò que hauria de ser ataronjat en tons grisosos. De vegades puc foragitar almenys una part d'informació i el meu cervell deixa de processar per uns moments i em torna el color taronja, però això no sempre és possible. Em pregunto per què el meu cervell sempre processa. Que feliç seria jo si pogués aturar-lo, a voltes, per tornar al taronja, al blau i al negre. Sense grisos. Tinc recursos per als morats. Omplir el cos d'aire, ventilar-lo, fer-lo moure's, escoltar músiques, llegir, escriure... tinc recursos.


Només no tinc recursos per a les grisors incontrolables d'allò que m'envolta.

Què tal la dansa eslava nº 2 de Dvrak, per aquest diumenge al migdia?

14 de febrer, 2009

La merda de la muntanya no fa pudor

M'he permès la llibertat d'apropiar-me d'un post del blog Té la mà Maria- Reus. Hi estic tant d'acord tant d'acord, que no he volgut canviar ni una coma. Ja fa unes setmanes que em vaig fer "fan" d'un grup de l "feisbuc" que diu això: "Les vaques porten esquella i la merda fa pudor".
La veritat és que no sé on anirem a parar.
Aquesta frase és una de les sentències de tota la vida, que també em faig meva ara mateix.

Aquí va el post:
Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!

Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura".

Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.

Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es compleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tragueren"? No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.

A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

Nota: he tret el video perquè no se sentia la cançó, que era el que m'interessava.

13 de febrer, 2009

Dedicat al Veí de Dalt (crònica d'un regal anunciat)

Fa força temps que tenia ganes d'inventar-me un premi blogaire d'aquests que ronden per la xarxa. Un premi especialíssim, mooooooolt especial per al Veí de dalt.

Després de donar-hi voltes i més voltes i de pensar en un "enanitu" de jardí, o potser en una Barbie vestida del Barça o de pubilla catalana (que no he trobat, en canvi si que n'he trobat una de flamenca, ep, que es veu que encara hi ha classes), després de pensar molt, la qual cosa és esgotadora, no us penseu... que una no està gaire acostumada a pensar...

I donada la circumstància que demà és el dia de Sant Valentí i com que jo estic mooooooooolt enamorada del Veí (o del seu blog, o de la seva divertidíssima manera de fer o de... bé, és igual, matem-ho) i sóc una mica friki (com s'escriu, friqui?) i carrinclonota i m'agrada riure amb els meus amics (que no d'ells, ep), doncs he acabat trobant el que buscava.

Veí, tinc l'honor de concedir-te ni més ni menys que... tatxannnnnnnn... tatxannnnnnnn!!!


La medalla de l'amor, de l'amour, de l'amog, del love, del... sisisi,

Hoy te quiero más que ayer, pero menos que mañana.

¡Tomayaaaaaa!

I com que qualsevol premi blogaire no es pot quedar en un sol blog, t'invito a que li passis a algú que estimis mooooooooooolt moooooooooolt, com jo t'estimo a tu. He dit!

p.d.- i també crec que la medalleta de marres requereix sortir al teu museu del diseny friki!!!
per cert, saps quin és, el meu cognom? (hehehehe)
p.d.2.- I aquí la cançoneta, que no podia faltar! Digna del Museu Audiovisual Friki-Max!

10 de febrer, 2009

La "piiiiiiip" crisi i la mare que la va dallonses

Estic fins als nassos de la crisi!

No hi ha una hora del dia (potser quan dormo) que no senti parlar d'alguna manera de la crisi. Crisi a l'economia, crisi a la feina, crisi a l'escola, crisi a la societat, crisi als partits polítics, crisi a... ostres! De veritat que n'estic tipa. Per què no ens posem a treballar tots plegats en lloc d'anar-nos queixant i plorant perquè Papà Estat ens salvi de tot allò que ens fa pupa?

Posem-nos les piles, caram! Que cadascú de nosaltres, a la seva manera, pot contribuir - ni que sigui amb detalls ínfims - a aixecar, al menys, el seu propi ànim!

Buf,buf,buf, perdoneu, però és que em sembla que estic a bord del Titànic i ni déu sap on paren els bots de salvament! Comencem a buscar en lloc de discutir on els poden haver amagat!

De qui deu ser, la culpa de la crisi? A veure si serà del txa-txa-txa...


09 de febrer, 2009

El dubte: la peli

Ahir vaig anar al cine a veure "La duda". Mireu, fa dos dies jo parlava dels meus dubtes i ves per on, m'assabento que al cine fan la peli i jo que me n'hi vaig. Bé, no va ben bé així. Havia vist el "trailer" l'altre dia, que vam anar a veure "Siete almas" - peli que em va agradar força, per altra banda - havia vist el trailer, deia, i el J.S. va dir "Ja sé una pel·lícula que no aniré a veure", al mateix temps que jo deia "Ja sé una pel·lícula que aniré a veure". I és que ell no pot veure la Meryl Streep, no em pregunteu per què. A mi, en canvi, si que m'agrada i si que em podeu preguntar per què. Penso que és una dona que pot fer qualsevol paper de l'auca i que sempre el fa bé. I no em passa com amb alguns actors i actrius que sempre veig a "Fulanet o Fulaneta fent de", no sé si m'explico. Per mi, la Streep, és camaleònica. Però només és una opinió, és clar! només no em va agradar a la pel·lícula "La casa de los espíritus", perquè la feien fer de noia jove i no li pertocava. Però anem al gra.
La duda tracta d'un problema real en una època real, que jo vaig viure: els anys seixanta. Un nen negre, l'únic que hi ha a l'escola, manté una molt bona relació amb el seu professor i capellà del centre i de la parròquia. I a partir d'aquí, dubtes per part de la tutora i la directora de l'escola, una magnífica actuació de la mare del noi i ... el dubte.
M'hi vaig endur a la meva mare i a totes dues ens va encantar. Apa, no diré res més, que jo mai no he estat una bona crítica, ni de cine ni de literatura ni de res. O m'agrada o no m'agrada. O m'arriba o no m'arriba. La meva mare diu que la fotografia és molt bona. Jo no ho sé, no m'hi vaig fixar, però la pel·lícula em va encantar.

Apa, me'n vaig, que faig tard!

07 de febrer, 2009

Felicitats, Anton!

Moltes FELICITATS, Anton!
Et dedico una sarsuela, sé que t'agrada.
Et felicito, també, pel teu esperit i la teva empenta. Per ser a la xarxa i escriure per nosaltres.
Gràcies.


06 de febrer, 2009

Dubto, per tant, existeixo


Què és la certesa? On es troba?

Es troba en qui creu que la té o en qui pot demostrar objectivament que la té?

Es pot demostrar objectivament una afirmació només pel fet que se la cregui un nombre més ampli de persones?

Hi ha alguna afirmació objectiva?

Crec que estic caient en un relativisme radical.
Help me!


Duke Ellington - In a sentimental mood (piano)

05 de febrer, 2009

Gaudiu-la

Tanqueu els ulls i escolteu. Relaxeu-vos i penseu coses boniques i prou. Bon dijous!

03 de febrer, 2009

Descansa en pau, Quimet.

Imatge trobada a internet. Pescadors a Blanes el 1957.
L'avi Quimet és mort.
Era una mort anunciada perquè ja feia temps que estava malalt.

Quimet: eres el més guapo de casa teva. Quan em vaig casar amb el teu fill jo presumia que el meu sogre s'assemblava al Burt Lancaster de "Trapecio" i sempre reiem amb la broma, recordes?

I recordes que l'única tortuga que has pescat a la teva vida va ser el primer dia que jo vaig venir a la barca amb vosaltres? De vegades encara recordo la cara de sorpresa que vares posar mentre deies: és la primera vegada a la vida que pesquem una tortuga, justament el dia que vens tu!

El teu fill Josep va marxar abans que tu i això et va enfonsar. Que jo en sigui conscient, mai més has estat el mateix i no m'estranya; deu ser tan dolorós perdre un fill!

Tu ja saps que jo no crec que més enllà de la mort hi hagi res, però també saps que de vegades parlo amb en Josep, que em ve a veure en somnis. També parlo amb el meu pare, que també va decidir que ja en tenia prou, d'aquesta vida.

Saps què? et volia demanar... si realment hi ha alguna cosa, si realment et trobes amb ells en una altra dimensió, fes-los una abraçada ben forta i explica'ls el que ha anat passant tot aquest temps. I no t'oblidis d'explicar-los com n'és de guapo en Martí.

Ep, i que el Barça va molt bé! Ho faràs?

Gràcies per tot, Quimet. T'hem estimat. Descansa en pau.

El que diu la Violeta.

02 de febrer, 2009

El millor moment d'ahir

Què podria dir, jo? Veritat que no cal que digui res?