06 de febrer, 2009

Dubto, per tant, existeixo


Què és la certesa? On es troba?

Es troba en qui creu que la té o en qui pot demostrar objectivament que la té?

Es pot demostrar objectivament una afirmació només pel fet que se la cregui un nombre més ampli de persones?

Hi ha alguna afirmació objectiva?

Crec que estic caient en un relativisme radical.
Help me!


Duke Ellington - In a sentimental mood (piano)

12 comentaris:

Carme ha dit...

Ja m'agradaria ajudar-te, ja! I treure't del relativisme radicalisme i donar-te alguna certesa per petitona que fos... peró... per més que busco veig que no hi ha certeses.

Ei! Fantàstic ja me n'ha sortit una: Tinc la certesa que cap certesa no existeix!

Em sap greu ser tant paradoxal... però si no només dubto sinó que a sobre pardoxalejo... també existeixo?

Carme ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Striper ha dit...

Diuen que a la vida nomes pots contestar amb certessa dues cosses, 1 que estas viva, 2 que moriras. Apali no crec que t'hagui ajudat perobueno.

- assumpta - ha dit...

A mi també m'gradaria poder-te dir que tinc la resposta ... que aquí te la deixo ... però per moltes capses que obro ... mai la he trobada ...

jaka ha dit...

Fins i tot els somnis son incerts.

Petonets, ;D

Albert ha dit...

Sí i no. Està bé una certa dosi de relativisme, perquè tot és relatiu, d'acord; però per funcionar mitjanament "bé" per la vida(s'entengui el bé com a fàcil, útil, lliscant,...) hi ha coses que no es poden acceptar i no són relatives (l'Holocaust, el maltractament de dones, agredir un nen, per exemple). Si no possessim alguna mena de límits al relativisme....

Per cert: HE DIT.

I un dia amb parlem amb més calma a la vora del mar, d'acord?

pere ha dit...

Gran engany -tan repetit!- realment el dels qui proposen que el pensament és la base de l'existència i obliden la fase prèvia, la del dubte que ens porta a la reflexió. Pensem en la mesura que dubtem, som i existim en la mesura que dubtem. I és clar que el dubte no ens porta a la inactivitat sinó a l'acció comprensiva. Per què a la fi, només el dubte ens porta a la comprensió. Un camí llarg, canviant, personal i no sempre fàcil.
Segur que em disculparàs la improvisació filosòfica que dubto que hagi estat adequada.
(Avui se t'ha trobat a faltar)

pere ha dit...

I consti, ja ho saps, que no amago la mirada darrere de la mà ;-)

Montse ha dit...

Carme, paradoxalegem totes dues :)

Jo també t'abraçaré molt i molt fort, quan ens trobem algun dia!

Contundent, Striper, contundent! Estic viva, em moriré (glups...) però tu tambéeeeeeeee! ;)

Assumpta, haurem de continuar obrint capses i quedant-nos amb el dubte! Una abraçada, maca!

Per sort, algunes vegades, jaka, per sort! bon cap de setmana, companya!

A la vora del mar, Albert, o, si més no, aviat, a prop d'una piscina ;)... ho tinc clar, ho tinc clar: cal imposar-se alguna mena de barrera per on no ha de passar el relativisme, perquè el mal és mal en qualsevol cultura. Petó.

Pere, t'agraeixo profundament la teva improvisació filosòfica sense amagar-te darrere la mà. En podem parlar llargament i cara a cara, eh? queda pendent,com amb l'Albert!
Un petó!

Edelia ha dit...

Ostres Montse, quines preguntes més difícils ens fas...Si existeix la certesa dius? Sí, dona, en algun lloc hi ha d'haver alguna cosa certa, objectivament certa: la vida, la mort, l'amor...i què em dius de l'amor d'una mare a un fill? i a un nét? Això no és relatiu, és cert del tot! no ho creus?
Una abraçada!

Violeta ha dit...

Jo penso que, tot i que hi ha certeses objectives i comprovades seguint el mètode científic, n'hi ha d'altres que no depenen de cientificismes i que cada un, al fons del seu cor, sap si ho són o no. Només cal escoltar-se.

Jepi ha dit...

Hola Arare .,veig que estas molt filosofa .
He passat per aqui i volia saludarte

La certesa absoluta no es troba en lloc , nomes existeix la probabilitat de que la "nostre" veritat sigui certa. :-)

ptons
Jepi
Cookiemonster