31 de maig, 2010

Dia del Blogaire en crisi



aixx, perdoneu, però em faltava això:

La idea del Blogaire en crisi la vaig treure d'aquí. (Tenia dos posts preparats i només un d'ells programat per si no podia ser a casa abans de les 12 de la nit. Doncs, com sempre, la vaig k-gar i vaig programar el que no era)

ara ja està fet,quan me n'he adonat, he vingut a "desfacer el entuerto".

27 de maig, 2010

Fent camí



Records del passat, desigs de futur... una miqueta de nostàlgia d'aquesta que vaig traient aquests dies,

també es tracta de no pensar gaire en la situació política i social a casa nostra, perquè llavors no vénen ganes d'escoltar cançons sinó d'estripar-ho tot i començar de nou. De fer un resset. Això que ens agradaria tant a molts i que no es pot fer, lamentablement.

i ja està. Un fill que en compleix 33 i anuncia el seu casament... i d'aquí a no gaire, un altre que canviarà de domicili perquè augmentarà la família una altra vegada... i l'àvia deixa de ser primerenca.

i la vida continua.

per això, aquesta canço (tan kumba però tan entranyable. O tan kumba i tan entranyable. O tan entranyable).

Neus, potser no la pots sentir, si em llegeixes des de la feina. Però si que la pots taral·lejar per dintre, tu saps per què i quins bons records et porta... jo encara et recordo vestida de núvia i taaaaaaaaaaaan jove! (i ara se't casa el fillol...)
imatge de google

24 de maig, 2010

I més remember

Aquest vespre
serà el meu primer vespre...

aquesta sí que em va tocar de ple! I a qui més? eh? eh? eh?

au, no m'ho tingueu en compte. Però m'he fet un tip de buscar cançons d'aquelles que et traslladen en el temps i ara les hauré de compartir amb vosaltres. Aquesta jo la tenia en català, en un vinil de 45 rpm, on hi havia aquesta, Supercalifragilisticespialidosos, i "El món", també en català, pel Jimmy Fontana.

Ara parlo de memòria, potser m'estic equivocant i barrejant un parell de discs, que tot podria ser.




Aquí teniu "Il mondo" (que no ha parado ni un momento)




Qui vol uns espinacs a la catalana? ara m'hi poso!

Gràcies al Barbollaire he descobert que estava equivocada: "Sta sera" anava en aquest disc:


I les altres, eren d'un altre disc, la pavone cantava "Ell", en Jimmy Fontana "El món", Gianni Morandi "Si no et tingués mai més" i Donatella Moretti "He vist com sorties" (d'aquesta última no me'n recordava gens ni mica)

Gràcies, Barbollaire, tu si que en saps! :)****

23 de maig, 2010

NOSTÀLGIA amb majúscules

Leslie, el cantant dels Sirex (anda queeeeeeeee) l'acaba de comentar a Rac1.
M'ha fet venir "aquella" nostàlgia (repeteixo: anda queeeeeeeeeeeeeeee)
però aquí la teniu... jo era molt, molt petita. Molt, eh? encara no tenia l'edat perquè un "garçon" agafés la meva mà. Però l'escoltava i m'agradava.
Au, nostàlgia per un tub. Concretament, pel"yu-tub".

19 de maig, 2010

Paranoies i supersticions. I punt.

Ahir estava feta pols, però vaig tenir l'humor de fer un sms a Rac1 per participar en el concurs dels mots encreuats de La Vanguàrdia (els mots encreuats d'en Màrius Serra).

Aquest matí quan estava traient la Taca m'han trucat de la ràdio per dir-me que havia guanyat el premi. M'ha fet somriure. Ha estat una anècdota divertida.

Quan va sortir Verbàlia (Ed. Empúries, Barcelona, 2000.)li vam regalar a l'Andreu.
Era una persona culta, cultíssima, nosaltres li deiem que era un "cerebrito" i ell deia "si, un cerebrito mandri(l)".

Els jocs de paraules amb ell eren constants. Sembla una broma macabra, que el dia que l'enterren a ell, a mi em toqui un premi amb un joc de paraules, amb el que havíem arribat a riure...

Per què ha tornat a estar un trailer... per què ha tornat a estar la Nacional II (quina vergonya de carretera, al seu pas per Girona)... per què?

val més no "emparanoiar-se", veritat?

17 de maig, 2010

Adéu, amic meu!

Per tu, Andreu,  company, siguis on siguis.



Quan pensarem en tu no ho farem plorant,
sinó amb un gran somriure.
Descansa en pau, amic.


L'Andreu, tocant aquesta peça de Marc Knopfler, al nostre casament.

16 de maig, 2010

Sota pressió, com la cervesa

Recuperada de l'excés caver.

Oooostres, feia anys i panys que no em passava, a mi, que sóc una persona molt controlada amb aquestes coses, de vegades potser massa, és el que fa l'educació rebuda... però en fi, que vaig "pillar" una paperina com un pìano!

Recuperada, doncs, ja he complert amb la Taca, que ara la "tia" no fa pipí de bon matí sinó que espera que fem la passejada més llarga. A mi em sembla que em té el número pres i que sap que si no fa les seves feines en cinc minuts quan la trec abans d'esmorzar, em farà més pena i la treuré més estona després... ja li preguntaré al Jordi, que és el que hi entén. El que està clar és que la meva gossa em pren pel pito del sereno, encara que jo m'en deixi prendre. (Dubte gramatical)

Que jo me'l deixi prendre? (si fos el pèl, si. Però era el pito del sereno)

Que jo me'n deixi prendre?

Au va, profes, literats, catalans de pro... traieu-me del dubte: traieu-me'n!

__________

No us ha passat mai, que quan treballeu sota pressió (això m'ho has de tenir fet per ahir!!!) treballeu millor? No? ostres, doncs jo sóc rara, rareta, raríssima.

He de lliurar la segona part del reportatge de l'estada pels canals de la France de l'estiu passat a la revista del Club de Vela. Fa mesos que hauria d'estar fet, però com que l'he de lliurar demà... em toca fer-lo avui (val a dir que només l'he d'arrodonir, ara no us penseu que l'he d'elaborar tot de nou). Però en fi, que a mi, si no em pressionen, no xuto.

Ben mirat, jo, " abans", no era així. O potser si, però no tenia temps de pensar-hi. Anava fent,fent,fent, sense temps per pensar en el que no feia i amb prou feina a casa i fora de casa com per no plantejar-me si actuava sota pressió o no...

és el que té això de treballar menys fora de casa; una semi-jubilació que t'omple tot el temps, el que tens i el que no tens, però quan has de fer alguna cosa, ningú no et diu res... t'has d'organitzar soleta.  I llavors, passa el que passa: que demà he de lliurar el reportatge i per tant, no tinc més remei que posar-m'hi ara mateix, perquè NO està fet!!!

Arare, posa-t'hi ara mateix!!!!

Que tingueu un bon diumenge (fa solet, ha pujat la temperatura i els ànims) i a la nit el Barça es juga la Lliga (o no era això?)
imatge de google

15 de maig, 2010

RESSACA, RESACA? (torna a treure?) (re-saca=vuelve a sacar?)

Resaca.- Es el efecto negativo que tiene el organismo después de la ingesta excesiva de alcohol.

Com se'n diu, en català?

tinc ressaca! tinc ressaca? ahir vaig anar a un concert de música barroca i va ser preciós. Vam sortir molt tard i en Jaume va venir a casa a sopar: pa amb tomàquet i pernil, fuet de Vic (de veritat, comprat a Vic i boníssim) i un "almendrado". I una ampolla de cava rosat (el cava rosat de Montferrant és una delícia) Això en JS i en Jaume.

Problema: amb ferros a les dents (ai, perdó, amb braquets!) no es pot mastegar ni pà amb tomàquet ni pernil ni fuet de Vic. Dóna per un puré de verduretes i un suquet de taronja...

Problema número 2: el cava no cal mastegar-lo!

per això avui tinc una ressaca que em recorda dues coses:
- ja fa moooooooooolts anys que no aguantes el que aguantaves, mòmia! (a veure si te'n recordes per sempre més)

- si vols beure com una cossaca has de menjar com una cossaca. Un puré de verduretes et deixa l'estómac tan buit com  si no haguessis pres res (no te n'adones, la gana que passes?)

Aaaaaaaaaaai deumeu, quin poc cap!!!!

doncs això: ressaca. O resaca. o com carai es digui!

14 de maig, 2010

Un llibre i una cançó, o una cançó i un llibre

A La panxa del bou, que no hi neva ni plou, he recordat aquesta cançó. Si voleu la podem recordar junts:
El rei Joan I de Catalunya (Glòria)

Avui és un dia gris
fa fred
no és dia per pujar la moral a ningú
però hem de continuar... no?

Darrerament no parlo gaire del que llegeixo. Fa temps vaig començar "L'agonia de Severià Vargas", d'Olga Xirinacs. Ahir el vaig acabar. Amb calma, amb força calma.

Per mi no és una simple novel·la: és un llibre de filosofia. Jo no sóc "bona" per fer ressenyes. Només puc dir que l'he disfrutat* molt, que l'he llegit tranquil·lament, mastegant cada paraula. I l'efecte que m'ha fet és el que us dic: no és una novel·la, no. És tot un tractat de vida (amb una història com a excusa).

I si l'Olga no ho veu així - en definitiva ella n'és l'autora - que vingui i que em tregui del meu error. Ostres, això sembla un desafiament, però us asseguro que no ho és. És l'expressió d'un sentiment i prou!!

I ara, a treballar.
El que deia: un dia gris,
que no serveix per a pujar la moral a ningú,
però hem de continuar... no?

* li pesi a qui li pesi, jo, a més de gaudir com una boja, també disfruto.

13 de maig, 2010

Economia, sempre economia

Ara ens surt en Sapateru dient el que hauria d'haver dit i fet fa temps. La qüestió no és si ho ha fet bé o si les mesures que proposa són les adequades (que no ho sé), però el que jo em pregunto és si aquest home viu a Mart i baixa els caps de setmana (també em pregunto si fa caravanes o si baixa amb la seva nau privada i s'estalvia les cues) o si viu tancat al seu palau, amb pany i clau, i qui surt al carrer (si és que ha de sortir) és un doble com aquell que deien que tenia en Franco (no heu vist aquella pel·li?, com es diu... "Espérame en el cielo", això)... vaja, que no crec que aquest home tingui els peus a la terra.

I parlant de rebaixes, mesures i sobre tot, sobre tot, d'economitzar, intentarem economitzar temps (més aviat optimitzar-lo) i ens posarem a treballar ara mateix si no volem que se'ns tiri el temps a sobre (el de rellotge, no l'atmosfèric, que aquest ja se'ns hi ha tirat, al menys a la Taca i a mi, que hem quedat ben xopes)

Per tant, i perquè en quedi constància, deixo dit que em poso a treballar ara mateix.

Que tingueu un bon dijous!


MESURES PER AJUDAR A L'ECONOMIA DOMÈSTICA

En català:




... i en castellà

11 de maig, 2010

Roda el món...

Barcelona s'havia de transformar, s'havia de fer moderna.

Allà on vivia, encara no hi arribava el metro, tot i que es deia que l'any del seu naixement ja se'n parlava, de fer-lo arribar al barri. Venint "de Barcelona" calia baixar a Virei Amat o a Sant Andreu i agafar un autobús o el tramvia.O un taxi, o anar a peu. Ella considerava que el seu barri era situat "als afores".

El primer dia que va començar la carrera encara va poder agafar el tramvia. No recorda si el va agafar gaires vegades, perquè de seguida van canviar els entranyables tramvies pels autobusos, alguns d'ells, mig monstruosos, els primers autobusos articulats.

Es va casar i va marxar del barri. El metro encara no hi arribava. I això que es va casar jove...

Ara ja fa força anys que hi arriba, el metro, al seu ex barri però ara ella ja no hi viu. Ja no viu ni tan sols a Barcelona.

I vet aquí que no fa tants anys que han tornat els tramvies: el Tram Baix i l'altre (com es diu, l'altre?) I que l'actual alcalde parla de fer moderna la Diagonal i - el que són les coses - per modernitzar-la vol tornar a ressucitar els tramvies.

Roda el món i torna al Born.

diria que la imatge l'he "robat" del blog de la Júlia (la panxa del bou), però... en realitat l'he baixat d'internet. El que us dic: roda el món...

06 de maig, 2010

Avui tenim un dia heavy

aix...
avui em posen els braquets de baix, snif...
Ben mirat és com si portéssim una petita joia a cada dent (a fe dels déus, amb el que costen, us asseguro que és com una GRAN joia a cada dent. O al menys, una CARÍSSIMA joia a cada dent)

Això deu ser la segona adolescència, snif, snif... maremeva, com ens hem de veure!



Ara per la ràdio fan aquell anunci de l'Once que diu que si desitges noseque, agafis aire i...

Val més que agafi aire i "cante alto".

Que tingueu millor dia que jo!

imatges de google.

03 de maig, 2010

De mal en pitjor

Un dilluns passat per aigua ens dóna la benvinguda. Una baixada de temperatures - anunciada - ens treu la il·lusió que ja érem gairebé a l'estiu (jo ja m'havia donat fins i tot un banyet al mar) i ens fa recuperar jaquetes i foulards de l'armari.

Per la ràdio les notícies són les de sempre - darrerament sempre són semblants, les notícies - i, després de la parrafada d'ahir, que em va sortir una cosa una mica sense solta, m'adono que això tampoc no ha canviat, al contrari. És clar, com havia de canviar, en una sola nit? però és que he sentit els tertulians del programa d'en Basté i m'ha tornat a agafar mitja por, per no dir por sencera. Bé, no són els tertulians, només, evidentment. És tot el que m'envolta! però quan sents gent que parla bé...

Les dretes s'estan tornant a aixecar. Sobre tot les extremes dretes.

Les esquerres no saben massa per on naveguen (o si ho saben, no m'ho demostren).

Els partits de centre sembla que no tinguin cabuda en el nostre país, actualment (ni al nostre petit país ni al país gran que ens engloba i que no ens deixa anar malgrat que li fem una nosa tremenda).


El concepte de democràcia que tots teníem al cap està canviant de dia en dia i qualsevol cosa que no agrada - sigui al partit que sigui- s'afanyen a dir que és antidemocràtic o anticonstitucional.
imatge trobada a google

Ens canvien les regles del joc cada dia i  ens venen la moto mentre van marejant la perdiu.

Ja ho sé, que la culpa no és "només" dels altres. Ja ho estic dient: també és nostra. Però... què podem fer? què hem de fer?

Que hem de fer alguna cosa és claríssim, ja ho sé, però... de quina manera pacífica i sense extremismes es pot arribar a fer alguna cosa per estabilitzar una situació tan inestable?

Què en penseu?

02 de maig, 2010

Involució

Fa mesos que penso que al nostre país estem anant enrere. No sóc original, això ho pensa tanta gent! però és que m'esfereeixo: jo vaig començar a fer de mestra en castellà i en pocs anys vaig poder fer de mestra en català. Estava contenta, la meva llengua - per fi- es normalitzava. Als mestres ens exigien fer un reciclatge per conèixer bé la nostra llengua i la nostra Història. Ja era hora.

Quan va arribar la reforma educativa jo vaig deixar de fer de mestra per passar a fer reeducació. Vaig estudiar logopèdia, vaig estudiar psicopedagogia, vaig començar a veure nens i nenes amb problemes i vaig deixar l'ensenyament "normal", per tant, des de l'any 1990, ja no he fet més de mestra, encara que m'en continuo considerant. no crec que ser mestra sigui només un rol, digueu-me... digueu-me el que vulgueu.

Bé, com sempre, ja m'estic embolicant, perquè ja no sé ben bé què volia dir. Segurament tinc un garbuix tan gran al cap que abans d'escriure'l l'hauria d'intentar organitzar. I no en tinc ganes, estic exhausta. Estic extenuada de tants anys d'haver de demnar allò que em toca (poder expressar-me en la meva llengua i tenir tot el dret a fer-ho, encara que jo sempre he estat de les persones bilingües amb gust... fins ara)

deia que estic molt i molt cansada d'haver de demanar caritat a tot arreu. Soc catalana. I no vull haver de demanar excuses per ser-ho ni ser mirada amb commiseració pels que pensen que ser català és gairebé un delicte.

Sempre he estat solidària i no puc suportar més que em diguin insolidària i ja n'estic farta de les mentides escampades per la resta d'Espanya.

Això si: els nostres polítics, els polítics catalans, ens estan fent un flac favor a tots plegats.

Perquè ells NO ES CANSEN MAI DE MANAR.

Llàstima.

Anem enrere.

I, després d'uns quants anys m'adono que un vaixell no pot tenir tres capitans. Perquè trontolla i si et descuides, naufraga.