31 d’agost, 2010

Fantàstic!

O sigui: esperarem un mes més per "poder fer acció de govern"

Traducció: perquè en tots els anys que portem, senyors, no hem sigut capaços de fer-ne!!

Tot plegat fa olor de "així tenim un mes més per manipular el personal, que és imbècil i en un mes s'oblidarà de tot el que hem fet malament i els podrem convèncer perquè ens tornin a votar".

Au, a fer punyetes, home!

30 d’agost, 2010

Homenatge a Màrius Torres

La Carme, des del seu blog, ens va fer aquesta proposta, a la qual m'uneixo, amb aquest poema:

AL VESPRE
Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.
Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.
Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.
Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens!
Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens
que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà.
 
Màrius Torres
11 novembre 1942
 

29 d’agost, 2010

Història d'un hiperactiu

De petita em posava amb l'orella enganxada al "telefunken" i m'aprenia aquesta cançó, que no havia sentit mai més fins que la van ressucitar els "parchís". no m'agradava gens, la versió d'aquells nanos, per això la vaig oblidar.

Ara buscava i l'he trobat (per fi), i m'ha transportat a la infantesa...

Quan jo l'escoltava no sabia què volia dir "lo que tenía que pasar pasó, a los ocho años, papá resultó" i ningú no m'explicava què era allò que havia de passar... només van saber (o van voler) explicar-me què volia dir "viviste como un "siclón".

Què, la compartim?

heus aquí la història comprimida d'un hiperactiu!



M'ha fet il·lusió, trobar-la!

Tot i que, ben mirat, ara resulta "una mica forta", hehehehe...

28 d’agost, 2010

Dissabte

... doncs això!

qui vulgui venir, que agafi l'escombra, el plomall, el drap de la pols, la fregona... i que s'hi posi!

Bon dissabte, tot fent dissabte!

26 d’agost, 2010

Teatre-2

La segona obra que vam veure abans d'ahir va ser "Menú", escrita i dirigida per Baldo Ruiz.

Grup: Porinercia teatro. (Sevilla).

Jo em pensava que eren amateurs (el festival de teatre és per teatre amateur) però resulta que totes les actrius són ja titulades en Art dramàtic. No sé si dir "això no val" o callar. Millor que calli, però és una mica com que els "figures" d'un equip de primera es posin a jugar a futbol en un campionat d'una divisió regional (no sé si existeix, això que dic, potser si, potser m'estic ficant en camisa d'onze vares, en la qual cosa sóc especialista). Per això: més val que cvalli.

Em va agradar molt.
L'escenografia era senzilla i dinàmia i complia perfectament el que havia de complir.
Les transicions entre escenes es donaven a través d'una coreografia interessant, amb música d'Alejandro Cruz Benavides. Per mi, resultava totalment efectiva.
El treball de les actrius: impecable.
L'obra, quant a contingut, no estava malament, només que no sabies si l'autor et volia fer riure o només reflexiona.En alguns moments el públic reia, més que res, perquè les situacions ratllaven la comicitat, dins la tragèdia que representa per a un grup de quatre noies amb trastorns d'alimentació estar internades en una espècie de clínica-correccional-o-ves-a-saber-què, amb una terapeuta que intenta que se'n surtin.
Com deia, hi ha moments de comicitat, que potser vénen a distensionar una mica la cruesa de la realitat (ja està bé) en altres moments, et donaven peu a la reflexió (que també està bé).

Un tema actual i ben tractat.

Només que no sé si és prou just per als grups de teatre que tota la setmana hi actuaran i que són -aquests sí- totalment amateurs.

he trobat una imatge que té tots els drets reservats i tot això, que no m'he atrevit a copiar i enganxar. Si voleu, cliqueu i veureu un dels moments de l'obra.

25 d’agost, 2010

No parem quiets!!!/ Teatre

Ahir em vaig comprar  "Contes", de John Cheever. Va ser un impuls, l'Olga Xirinacs me'l va recomanar i com que ahir vaig anar a Barcelona, doncs "va caure". Ja diré què em va semblant, perquè crec que un llibre de contes és bo no llegir-lo d'una tirada, sinó - justament- conte a conte i a poc a poc.

Darrerament, però, jo, que sóc un tabalot, necessito llegir-ho tot a poc a poc. Bona lletra i pair bé, com se sol dir.

Vaig començar a llegir a poc a poc quan vaig entendre que no hi ha pressa, que cal assaborir les paraules, molt més que analitzar-les. I, mentre les assaborejo, m'adono que també les analitzo. I, secretament, es van quedant a dintre. (Es devia referir a això, Isabel Coixet, quan va posar el títol a la seva pel·lícula La vida secreta de les paraules?) qui sap!)

Endinsant-me en "Dublinesca" he vist molt clara una cosa, la qual cosa no m'havia preocupat mai. Hi ha moltíssima gent que diu que l'Ulysses de Joyce és molt feixuc, que no han pogut mai amb ell, que... jo us confesso que és que no m'hi he posat. És que ni tan sols el tinc a la meva biblioteca particular, i no se m'ha acudit mai demanar-lo a cap biblioteca pública. Mai no m'havia interessat per l'Ulysses de Joyce, mai fins ara. Llegint Vila-Matas i la seva Dublinesca m'han agafat unes ganes horroroses de llegir Joyce. Digueu-me sacríl·lega (per no haver-lo llegit, no per tenir ganes de llegir-lo)

I ara, amb tot el sentiment del meu cor (no tant, però a que queda xulo, així escrit?) us he de deixar. La nevera és completament buida.

Si puc, més tard us explicaré la meva relació/reacció amb dues obres de teatre que vaig veure ahir a la nit a Girona, a la inauguració del FITAG.

Si: matí a Barcelona, nit a Girona. És que no parem, a casa nostra!
_________________________________________

Bé, doncs, com deia, ahir a la nit vam ser a la inauguració de la Fira Internacional de Teatre Amateur de Girona i, ja que hi érem, vam aprofitar per veure dos espectacles:

- Èdip Rei o la culpa la té el meu pare (Cia "Ma mare no em deixa")
Dirigida per Lluís Elias.

Vejam: jo, quan llegeixo un títol com aquest "Èdip Rei", ja sé a què m'exposo. Sé que vaig a veure alguna cosa relacionada amb la tragèdia d'Êdip, segurament una adaptació de l'obra de Sofocles. Però si llegeixo "Èdip Rei o la culpa la té el meu pare"... la meva ment perversa pensa que es tracta d'una comèdia, o d'una tragèdia tractada en to irònic, o si més no, tractada d'una manera, diguem-ne, diferent.

Doncs no. El títol és un equívoc. Ens vam "empassar" la tragèdia en estat pur. Aquella gent treballa de meravella, si no fos per això, mig teatre s'hauria adormit i l'altre mig hauria fugit. La primera mitja hora, servidora es va avorrir com una ostra. Però després vaig pensar "Arare, ja que ets aquí, que has vingut a passar-t'ho bé i que aquesta gent estan posant tota la seva ànima en aquesta obra, intenta trobar tot allò de bo que puguis". A partir d'aquell moment em vaig anar fixant en l'escenografia, el vestuari, el treball de tal o qual actor o actriu, em vaig anar fixant en les expressions de les cares, en la gesticulació, en les accions... i vaig acabar gaudint-ne força. Però, ai, senyors, la resta de la gent - al menys la gent que jo tenia al voltant meu, inclosos dos crítics, un del diri "El Punt" i un del "Diari de Girona" - anaven esbufegant i posant-se nerviosos. El meu cunyat, que dirigeix el grup de teatre amateur El Mirall, es mirava el rellotge i donava voltes per la cadira com si li hagués agafat aquell neguit que m'agafa a mi amb la meva hiperactivitat, allò que ja no saps què més fer amb les mans, ni amb els peus ni amb la resta del teu cos. Jo, cosa estranya, romania totalment quieta i més o menys concentrada en l'obra.

La meva humil opinió és que tot l'esforç que van fer els actors era molt bo, tècnicament estava molt ben muntada, el vestuari era preciós (una mica farragós per ells, pobres, amb la calor que feia) i l'escenografia, tot i quedar una mica estàtica, no estava gens malament. Vaig trobar, també, alguns recursos molt trillats, com unes màscares que es posaven en un moment donat i que a mi em van recordar els "marcianitus" de "La nit de Sant Joan" de Sisa i els Dagoll Dagom de fa... trenta? anys... però vaja: vaig ser molt benèvola i només em vaig carregar (sense dir-ho. Ho dic ara) el director. Penso que la manca de ritme, els recursos interpretatius passats de moda, van fer d'una obra que ja és tota ella un autèntic pal, una obra tediosa i avorrida. Em sap greu, perquè, ja dic, els  actors estaven magnífics! I és que en una obra de teatre hi ha molts, molts factors a tenir en compte.

Penso que una companyia de teatre que vulgui representar, avui en dia, una tragèdia d'aquestes dimensions, hauria de tenir recursos estilístics i de muntatge completament diferents. No parlo de posta en escena, parlo de concepte. El "complex d'Èdip" interessa. És un gran tema, amb el qual es pot "jugar", tetatralment parlant. Però la veritable història d'Èdip, francament... grinyola. I, per això, ahir, va grinyolar.

Trobo molt més interessant la que expliquen aquests d'aquí a sota, en una síntesi de pocs minuts.



Les Luthiers
1977

Dura uns deu minuts, aconsello veure el video sencer, aquesta gent són genials!!!!

Demà us parlaré de l'altra obra que vam veure ahir, ara me'n vaig a veure la peli del Paul Newman a la 2, que ja s'ha acabat el futbol!

23 d’agost, 2010

Poesia visual

Una de les feines més plaents del meu estiu és regar les plantes.
 Només per veure/viure aquest esclat de vida, val la pena tenir-ne cura!

Em transporta als mesos d'agost de quan era petita i no hi havia més vacances que les viscudes al jardí de casa i jo ensumava la terra quan el meu pare regava amb la mànega i em passejava entre les plantes per tocar i compartir les gotetes que quedaven sobre fulles i pètals.
La taula de marbre, ja parada per sopar, amb un porró de vi fresc del qual feien algun traguinyol el pare i l'oncle.
Un càntir que no sé si he vist o he somniat, amb aigua fresca, que sempre em queia al damunt, en lloc de caure a la boca (aquesta imatge del càntir ja no sé si l'he viscut o me l'han explicat, si era de casa meva o d'algun altre lloc on devíem anar de visita)
Alguna fugissera cuca de llum.
Xerrades de veïns a la porta de les cases...(no hi havia televisió)
Vet aquí l'estiu.

22 d’agost, 2010

Educant Arare

Jo només vull que m'expliquin històries. Boniques o lletges, però que m'expliquin històries. Ben explicades, amb un vocabulari ric però entenedor. Que no es pensin que sóc burra, però que tampoc es pensin que busco llegir filosofia. Perquè si vull llegir filosofia, coi, agafaré un llibre de filosofia, m'enteneu?

No. No sé si algú em pot entendre. Vull llegir històries quotidianes, però que no siguin la meva. Que només s'hi assemblin. però que no siguin la meva, que, per això, ja tinc la meva.

Jo escric històries quotidianes que no interessen ningú. De vegades escric les històries que a mi m'agrdaria llegir. És possible que només a mi m'agradi llegir les meves històries; per això les escric. O les penso i no les escric.

De vegades, de nit, em desperto sobressaltada: he tingut la visió perfecta d'allò que vull escriure. Però quan intento transcriure-ho al paper o a la pantalla, no em surten les paraules perfectes de la història perfecta que estava somiant que escrivia. Sé, perquè ho he llegit de veritables escriptors o d'amics escriptors que escriuren de veritat, que allò perfecte que es somia ni és la gran història ni és la història perfecta. Malgrat saber-ho, cada cop que somio la història perfecta la intento plasmar. i cada vegada m'equivoco.

Quan llegeixo alguns autors reconeguts i portats a l'altar, com Paul Auster, em torno a quedar decebuda. No m'agrada. Ni ell ni Jonathan Litell amb "Les benignes" - aquesta vegada he arribat a la pàgina 200, aproximadament - malgrat me la recomani gent de prestigi com Màrius Serra o Olga Xirinacs. No puc amb Paul Auster i no puc amb John Litell, a qui no li conec res més que "Les benignes", que tragino amb mi cada estiu des que va sortir el llibre i el vaig sentir recomanat a Rac1 - o potser era a Catalunya Ràdio - pel Màrius serra.

Actualment llegeixo Dublinesca, de Vila- Matas. Que els déus em perdonin, i sobre tot, que em perdoni Vila-Matas, però és el que jo hauria volgut escriure. Però jo no he estat mai editora, per tant, no podria tenir mai els coneixements ni les vivències que té un editor. Però estic disfrutant (i fins i tot gaudint) d'aquesta lectura. Malgrat que no m'explica una història de les que més m'agraden a mi, és una història que m'està arribant. Per això agraeixo haver-me trobat amb la recomanació que en va fer la Mati al seu blog, en el seu dia. La Mati és una bona lectora. Jollegeixo molt, però no sóc una bona lectora. O no sóc una bona crítica.

Educant Rita. Educant Montse. Educant Aarare. Algú m'haurà d'educar. No ho va aconseguir la Rosa Navarro a la Universitat, fa tants anys, a classe de literatura. Va aconseguir fascinar-me. Ella i el que deia sobre els llibres que llegíem. Però no em va conseguir educar en un sol curs.

I si, després de tants anys,m'adono que en lloc d'haver estudiat psicodallonses, havia d'haver seguit estudiant literatura?

O no hauria d'haver estudiat res?

Segurament, no hauria d'haver estudiat res, així arribaria verge (i segurament també màrtir) a les obres literàries. Les grans i les petites. Les petites joies i també els grans fraus literaris de la Humanitat. Verge i sense prejudicis.

És possible, aixo?

Porto dues hores escoltant jazz i escrivint. Avui és un dia gloriós, però fa massa calor!

21 d’agost, 2010

Colla d'hipòcrites impresentables i estafadors

Llegeixo a La Vanguardia d'avui, dissabte, que "Vivienda revisa las ayudas al alquiler de 8.000 jóvenes" i que reclamen l'import, amb un 5% d'interès, als que van superar 22.000 euros anuals.

D'entrada es podria pensar que hi deu haver mils de joves que s'haurien aprofitat d'una ajuda que els havia promès el Govern a aquells més desafavorits.

Pobret Govern, què s'han cregut, aquests mocosos, eh? eh? eh?

D'entrada, doncs, al Govern li deu semblar que reclamar als joves que superaven aquesta quantitat és una mesura justa.

D'entrada.

Ara m'gradaria saber, però, què passarà amb tots aquells que tenen l'ajuda concedida des que tenien 27 anys, però no n'han vist mai ni un sol euro i han hagut de viure fent equilibris, amb la promesa que un dia - pel que sembla, força llunyà - ho rebrien tot de cop, allò que en diuen "amb efectes retroactius".

Puc dir amb coneixement de causa que hi ha cents de joves en aquestes darreres condicions que, hores d'ara, ja han complert els 30 anys (requisit indispensable per rebre les ajudes era ser menor de 30 anys) i que encara, com deia, no n'han vist ni un euro. A aquests, se suposa que, directament ja no els ingressaran mai  els diners promesos, encara que els haguessin dit que ho farien.

I, esperem que no els facin tornar allò que mai no han rebut, amb un 5% d'interès,al valor actual.

Que us estranyaria, potser?

De más altas torres han caído.

 imatge de google

Quina merda de país!!!!

19 d’agost, 2010

M'he pintat les ungles dels peus de color blau

... és greu?

diuen que quan estem contentes ens les pintem de vermell.

L'altre dia, voltava pel mercadona i em vaig aturar a la part d'articles que serveixen, suposadament, per posar-se guapo/guapa, però que també poden servir per disfressar-se de friki, que és més o menys el que jo vaig fer; em va agafar el rampell i em vaig comprar un pinta-ungles de color blau. Però no pas blau marí o blau cel pàl·lid. nononono, no ens equivoquéssim! De color "blau-cridaner". Sense encomanar-me ni a Déu ni al diable em vaig pintar les ungles (les dels peus, ep!) de blau-cridaner.

Què passa?

No vull parlar de com està el país,
ni del que fa l'impresentable d'anterior president de govern
ni de l'actual
ni del que passa si uns okupes okupen casa teva quan no hi ets... (bé, a mi encara no m'ha passat i espero que no em passi mai)
ni dels toros ni dels toreros
ni de l'educació
ni de l'atur
ni de

ni
ni
ni
per això em vaig pintar les ungles dels peus de color blau.
I és que, qui no té res a fer, gats pentina (o es pinta les ungles dels peus de color blau)

18 d’agost, 2010

Origen

Abans d'ahir en Gerard ens va recomanar "Origen". És molt xula, ens va dir, però no us vull explicar res per si decidiu anar-hi. Com que feia dos mesos que no trepitjàvem una sala de cine i als Lauren Costa Brava no fan res de bo (normalment), que per trobar una bona peli has de mirar amb lupa, doncs vam decidir que si al nano li havia agradat, potser a nosaltres també ens agradaria, tenint en compte que "el nano" té uns gustos força semblants als nostres, encara que pugui semblar mentida, als seus 23 anys.

Total, que vam anar a veure aquesta pel·lícula i ens va agradar. És pura ciència ficció, no us penseu, però trobo que és un tema no tractat abans, que no hi ha excés d'efectes especials,i que els que hi ha són molt lograts, no hi ha un excés de sang i fetge, ni  excés decops de puny ni massa morts gratuïtes... és "diferent", si m'ho pèrmeteu, malgrat el format de video joc (aquí els puristes se'm tiraran a la iugular, però jo vaig mantenir-me tota l'estona pensant que era a un videojoc i pensant "aquest és el nivell 1, ara som al nivell 5, ara..." i no dic res més per si no l'heu vist i la voleu veure). A veure, que em sembla que m'he passat: hi ha persecucions de cotxes, algun mort, algun cop i mooooooolt poqueta sang. Però una mica, n'hi ha, no ens enganyem, tampoc.

Fa pocs dies vaig llegir una polèmica sobre algú que s'havia queixat enviant cartes al director de diferents diaris, dient que la pel·li és un plagi d'una novel·la seva que havia escrit fa molts anys. Aquí no m'hi fico, perquè no en tinc ni idea, però val a dir que no m'estranyaria gens ni mica. En aquest món tot podria ser.

Jo mateixa em mantinc ferma sense voler llegir "Un home de paraula" perquè sé que tracta de la mort d'un marit. Jo mateixa fa anys que vaig escriure sobre la mort del meu, ho vaig presentar a algun premi, sense quedar ni finalista ni res, però és clar, jo no sóc coneguda, és allò que diem. Val a dir que encara no l'he llegit: no podria suportar que algú em digués que he plagiat res, perquè jo només vaig extreure els meus sentiments més profunds, quan l'escrivia. En fi, que entenc que el món del "m'has copiat" és molt complexe. Un pot copiar la idea, i també hi pot haver casualitats, com que dos escriptors diferents escriguin una obra semblant al mateix temps... no?

I ara m'enrollaria massa, així que ho deixarem aquí.

Origen em va fer passar dues hores del dimarts a la tarda concentrada en alguna cosa que no era res de l'habitual, perquè, això si: si vas a veure-la, concentra't, o et perdràs!!!

Si hi aneu, digueu-me què us ha semblat o foteu-me un cop de diccionari de llatí (és el que pesa més de tots els que tinc) pel cap :D

16 d’agost, 2010

ES- 3 - quasi 4

 Imatge anti-estrés(meva): roselles al Berguedà.

M'estressa tot.

M'estressa ma mare, m'estressa el marit, m'estressen els fills, els gossos, m'estressa el gat i m'estressa la calor.

No serà que necessito una mica de calma?

ohmmmmmmmmmmmmmmmm

potser començaré per llegir algun llibre d'aquests de meditació (rollo Gaspar Hernàndez o similar) però tinc tants llibres que vull llegir! alguns, des que vaig acabar la carrera d'H. de l'Art, allà per l'any 80, que vaig dir: aquest, i aquest, i aquest altre i aquell altr i enara l'altre, me'ls llegiré quan acabi la carrera. I encara no ho he fet. Quin desastre... i és que m'he passat més de vint anys llegint llibres que m'interessaven per la feina i novel·les. Després vaig descobrir la poesia i més tard em vaig embarcar amb allò de la psicodallonses, que també em vaig fer un bon tip de llegir (fer una carrera per la UOC és llegir, llegir, llegir, fins que els ulls se't tornen petitets petitets i et fan pampallugues i et tornes encara més miop del que eres) i continuava llegint obres divulgatives i llibres i documents que m'interessaven a la feina. De cop, vaig fer Stop. Llavors vaig reprendre la novel·la i la poesia. I el que és pitjor, els blogs! I vaig començar a escriure jo.

I ara m'estresso perquè no tinc temps de llegir tot el que voldria ni d'escriure tot el que voldria, ni de fer totes les coses que jo voldria, perquè tinc cinc fills i un nét i mig, perquè tinc una mare que em necessita, un marit que em necessita i l'àvia paterna dels meus fills i encara més família que no anomeno perquè és tan i tan gran que necessitaria una setmana per nomenar-los a tots i... oooooooostres!

Tinc la sort, la gran sort, de tenir tot això que us dic. O sigui, que ningú s'ho agafi com una queixa, perquè no ho és. Només és un comentari, que consti a les actes.

I què hi farem? tot aquest estrés em fa feliç.

però m'estressssssssssssa!


ohmmmmmmmmmmmmmmmmm

15 d’agost, 2010

Llobarros al forn

La santa Mandra avui encara és més heavy a casa meva: m'he llevat, he portat la Taca i l'Apu (el tenim "de colònies", és el gos del meu fill mitjà, el pare del Martí) els he portat a fer la volteta, m'han fet cansar com una burra, que no és el mateix treure'n un que treure'n dos, eh? i quan he arribat a casa, jo que m'havia promès a mi mateixa que faria moltes coses... no he fotut res de res!

Tinc un vestidet de fa tres temporades que m'agrada molt però me'l veig massa llarg i ahir, tot veient "Tomàquets verds fregits" per enèssima vegada, em vaig decidir a escurçar-lo. Com que és una mica estranyot (el vestit) doncs he de fer unes quantes vores noves (fa capes). Bé, total, que el tinc a mitges i jo m'havia promès que aquest matí m'hi posaria, abans d'anar-me a remullar una mica si feia calor.
Doncs bé: la santa (mandra) picava tant que m'he quedat llegint-vos (o sigui llegint blogs) i gairebé m'ha passat tot el matí!
Ara, doncs, tinc un vestit empantanagat i a mig descosir (si l'estigués cosint, rai, però tot just aabo de començar a descosir), dos gossos "tirats" literalment pel parquet, que amb la calor, prefereixen jeure a terra que a les seves respectives cofes, un gat que jau a sobre del meu llit (per fer el llit l'he apartat però després s'hi ha tornat a col·locar, el molt gandul) una pila de gent que ha de venir a dinar i set llobarrets per fer al forn, que m'esperen  a la nevera.

I la santa, continua actuant. Buffffffff... vaig a posar-m'hi, perquè si no ho faig, arribaran tots i el més calent serà a l'aigüera.


No cal ni dir que no he tingut pas temps d'anar-me a remullar, deu ser que la calor no apreta prou, que avui fa una temperatura d'allò més agradable ,per ser agost.

Dons apa, aquí, la recepta, per si us animeu (més fàcil, impossible):

Ingredients per a 7 persones:

7 llobarros  (de ració)
7 patates grossetes
7 tomàquets
4 cebes mitjanes o 2 de grosses
2 alls
sal, pebre i oli d'oliva, una mica de farina de galeta (pels tomàquets)
1 copa de vi blanc sec

Preparació:

Temps estimat: ni idea, ho faig a ull, vaig mirant el forn i quan està, està!

Talleu les patates en rodanxes  i fregiu-les lleugerament en una paella amb força oli.Quan estiguin rosses, poseu-les al fons d'una safata de forn.

El mateix amb la ceba tallada en juliana i els alls tallats en làmines ben fines. Un cop la ceba estigui transparent, escorreu-la i afegiu-la a la safata damunt de les patates.
Talleu els tomàquets per la meitat (hi ha qui el talla en rodanxes ben fines) i col·loqueu-lo en cru per sobre les patates i la ceba. Salpebreu els mitjos tomàquets i poseu-hi una mica de farina de galeta per damunt (un polsim)
Salpebreu els llobarros.

Col·loqueu-losels damunt les patates.
Regueu-ho tot amb una copa de vi blanc i introduïu la safata al forn prèviament escalfat a 200º.

Deixeu coure el peix durant uns 15/20 minuts, depenent si us agrada poc o molt fet. A casa els agrada un terme mig, ni massa cru ni massa fet, que llavors es resseca massa.

Tot seguit, passeu el suc de la safata a una paella i deixeu que faci xup-xup durant un minut a foc fort. 
Emplateu.

Regueu el peix i les verdures amb un parell de cullerades del suc i procureu servir els plats ben aviat perquè el peix es refreda de seguida. (Si podeu, serviu amb els plats calents).
Bon profit!


Ara si: la imatge que enganxo és feta nostra. Al final els tomàquets els hem posat de manera diferent a com diu la recepta: els hem fet a trossos petits i els hem tirat per damunt del peix. Us asseguro que ens hi hem llepat els dits!!! nyammmm

14 d’agost, 2010

"Petita mandra"- petita festa

L'Arare, amb els peus penjant per la borda, mentre el Blauet navega cap a casa.

Hi ha una frase, molt encertada, d'un avi d'en J.S. Suposem que l'avi no se la va inventar, sinó que la va extreure de la saviesa popular, que és la saviesa més sàvia que jo conec sobre el tema que ens ocupa.És una oració.

Diu així:

Santa Mandra gloriosa,
guardeu-nos de treballar,
que el dia s'ha fet per jeure
i la nit per descansar.

Doncs això!

08 d’agost, 2010

Regalant escenaris



La fanal blau m'ha regalat un escenari.

De què va tot això? Doncs d'una d'aquelles idees "en cadena" que s'ha empescat "Ricderiure". I jo, que m'apunto a un bombardeig (bé, de vegades no puc, però ja m'agradaria apuntar-me a tot) he decidit continuar la cadena. Si et ve de gust, pots fer-ho i regalar un escenari a algú. Aquí va el meu:

Tot contemplant aquell món groc que li oferia la llum del sol, s’encaminà cap a un dels seus racons preferits: aquella placeta que ofereix ombra quan a la resta del poble hi cau la calor a plom. Una petita plaça, oblidada de tothom. S’assegué, com cada dia, sota l'alzina; tragué el llibre de la bossa i escollí un poema. Mentre  llegia, en veu alta, les fulles de l'alzina semblaven somriure. Està convençuda que si creix tan ufanosa  és, més que pel sol i l'aigua de la pluja, pels poemes que ella li llegeix cada dia.
 imatge de google.

06 d’agost, 2010

Tornar

Doncs d'això va el post d'avui: de tornar.

Aquest any el nostre viatge ha estat diferent. No podem dir que no hagi estat bé, perquè mentiríem, però ha estat, si més no, estrany. Teníem programat anar a Balears, ja us ho havia comentat, i llavors, d'un dia per l'altre, passen els nostres amics del Taka per aquí perquè havien de passar obligatòriament per Blanes i en un sopar ens decidim a acompanyar-los per la costa francesa fins a Marsella. Bé, fins a Porquerolles, com ja sabeu. O sigui, el que havíem programat en uns mesos, en el transcurs d'un sopar, ho canviem de dalt a baix. I és clar, el nostre viatge, doncs, ha estat diferent. Ni millor ni pitjor. L'avantatge és que hem navegat junts fins a les Hyères, això sempre dóna tranquil·litat, i a més, quan els amics són entranyables, és agradabilíssim. El desavantatge - si és que se li pot dir així- és que ens hem quedat un any més sense tornar a veure "Ses illes". Potser l'estiu que vé, ja ho veurem, que, per ara, ningú l'ha vist!.

Ahir vam arribar, sortejant les tramuntanades que estaven previstes. No és que no hi hagin sigut, que encara bufen, sinó que ens vam llevar a les 7 del matí i a 2/4 de 8 sortíem cap aquí. Tota la primera part de la navegada va ser amb el vent (la tramuntana) i el mar a favor, així és que tant el corrent com el vent ens empenyíen. Bona cosa, que no passa massa sovint. Al Mediterrà, ja se sap que els vents sempre bufen per on volen i canvien quan els dóna la gana. Llavors es forma un "mareto" que fa l'efecte "coctelera" o, si voleu, com he dit moltes vegades, l'efecte "centrifugadora", que tant agrada als navegants de pro però que tant ens molesta als navegants consorts i a les mascotes navegants (aquestes - pregunteu-ho a la Taca - s'estressen una barbaritat, pobretes...)

Quan vam ser aquí va caure un xàfec que ens va refrescar l'ambient. Benvinguda pluja. I avui em teniu envoltada de bosses plenes de tot (des del que ha sobrat de menjar fins a llibres, sabates, el pinso de la gossa, en fi... la casa feta una olla, fins que tot estigui altra vegada col·locat al seu lloc)

I l'estiu continua.
Potser continuï, jo també, una mica "retirada", però a casa.

Home, sweet home, llar, dolça llar.