Dissabte plujós

Set del matí:
Taca, avui no podem fer el passeig llarg, perquè plou massa!
S'ha conformat amb baixar al bosquet de sota casa, fer les necessitats i agafar forces perquè, després, arribarien tres dels néts, més tard, dos més i encara una mica més tard, un altre.

Tots junts la fan posar nerviosa. La volen acariciar, la remenen fins que la pobra diu prou i se'n va a la seva cofa.

Vuit trenta del matí: recollir una mica, preparar el dinar perquè estigui tot a punt.

Nou quinze: arribar a casa d'un fill que avui treballa, per estar amb els néts. Ja han esmorzat i el pare marxa cap a la feina.

Dutxes, vestir-se, esperar que arribi l'avi, tot jugant i llegint i cantant i ballant (avui tocava escoltar sencer "Arcandú"). Arriba l'avi i juguem una estoneta més.

Dotze trenta: anar a buscar la besàvia i cap a casa els avis! Com que plou i no es pot anar al parc, jugarem al menjador. En Martí ha vingut aprovisionat: la seva tercera relectura d'un dels llibres de Gerónimo Stilton l'ha mantingut quiet i tranquil durant una bona estona. Els altres, han inventat mons diversos, de Lego de colors, i després, tots tres, han pintat els dibuixos del llibre "On ets, Andròmeda?", que encara no havien pintat.

Una quinze: arriba el tiet Ferran amb els bessons. La mare, avui no ve, que està griposa.

Que teniu gana? Siiiii!

Spaghetti amb salsa de tomàquet i salsitxes pels uns, spaghetti al pesto amb salsitxes per als altres. Amanida, pastís de verdures... I per postres? "Allò petit, de color rosa, que no es pot dir el nom fins que no s'han acabat tot el dinar"... petit suís? Shhhht! no diguis el nom, que sinó no hi ha qui s'acabi el dinar!

Arriba el pare! Oleeee! Què tal la feina? Els fills estan contents, el pare ja és aquí. Amb els avis i la besàvia s'hi està bé, però no és pas el mateix!

A l'hora del cafè arriben els tiets Aleix i Natàlia, amb el cosinet Nil. Cal muntar el doble tren de l'Ikea que van dur els Reis fa un parell d'anys. Menjador complet: hi ha qui llegeix (encara), hi ha qui munta mons nous amb Lego (encara), hi ha qui posa el seu nom amb retoladors als fulls repartits per tot arreu, hi ha qui munta el tren... hi ha qui prefereix jugar amb allò que té el germà mitjà... Nooo, que tu tens un joc per tu tota sola. Nooo, jo vull el que té ell! Els bessons tenen molta son, són petitons!
Marxem, que s'adormiran al cotxe i...

Adéu, adéu, fins aviat!

La Taca s'atreveix a sortir del seu cau. En Nil li vol donar l'os tant si com no i ella no sap com dir-li que no el vol. Se'n torna al cau.

La besàvia dorm, i l'avi ho intenta, sense èxit. Acaba amb dos néts a la falda i la petita al braç de la butaca.

Podem veure dibuixos? Nooooo! La tele no cal!

Busquem per internet la lletra de Bola de drac, la imprimim, la cantem tots junts... busquem "Arcandú", busquem "uh, oh, no tinc por", ho escoltem, ho cantem, ho ballem...

Ei!, nois, que marxem!

I se'n van, que s'han de fer moltes coses, encara!

Set de la tarda: La casa queda buida, recollir-ho tot, la Taca torna a sortir del seu cau i torna a ser la Senyora gossa de casa.

Tranquil·litat absoluta. No pot ser!

Ara llegirem una estona, després mirarem el Barça...

I ja no plou.

Un dissabte plujós, que acaba amb una ullada de sol i molta, molta tranquil·litat.

Què farem, per sopar? hmmmm...

Hi ha dies intensos!

Passió

Avui em permeto, sense demanar permís, enviar-vos a que llegiu el que va escriure la Mercè, l'ànima turmentada de la Cornèlia, per celebrar els sis mesos de vida de Cornèlia Abril.

No té desperdici i jo no ho podria explicar millor, perquè el sentiment és el mateix. No en va, som ànimes d'un mateix personatge literari.

La meva és l'ànima apassionada, recordeu-ho, que es mou a ritme de tango (com podria fer-ho a ritme de bolero o de qualsevol música que surti de les entranyes).


Mig any de Cornèlia Abril, per Mercè Bagaria.

Aneu-hi, llegiu-la, penseu-hi i, si voleu, després torneu aquí i escolteu aquest bolero, d'un cedé que sempre m'ha apassionat (valgui la redundància passsional).

I ara, aquí teniu el tango que surt al meu relat a "He d'anar-me'n"... La Cumparsita. No em digueu que no hi ha passó, eh? no m'ho digueu. Encara no l'heu llegit? A què espereu?

"He d'anar-me'n".

Sis mesos de vida.

Si no l'has llegit no tens perdó! Som-hi!

Ai, el tango!

Murphy's law

La llei de Murphy existeix.

I actua.

Avui, 8,00 h.- tenia hora  a les 8,10 al meu metge de capçalera, per una raó taaaaaan simple! La dra. que tenia, va marxar a viure a Girona i han canviat el metge. És un bon metge, en dono fe, perquè ma mare el té, i amb ella sempre s'ha portat no sols correctament, sinó molt, molt correctament. Un professional de cap a peus.

I què? us preguntareu. Doncs i res.

Jo hi anava perquè a mi, com a pacient, encara no em coneix i aviat m'hauré de fer una analítica, per tant, com a mínim, que em reconegués, no com a filla de, sinó com a persona física.

I què?, us tornareu a preguntar... fins ara, res.

A les 8,01, jo entrava per la porta del CAP. M'he emportat un llibre, perquè sé que sempre van a deshora. Davant la consulta no hi havia ningú, amb la qual cosa m'he dit, interiorment, que aniríem de pressa, perquè possiblement, jo era la primera, a tot estirar, la segona, si hi havia algú a dins.

A les 8,10, érem quatre persones esperant, i la porta no s'havia mogut, ni perquè hi entrés, ni perquè en sortís ningú.

A les 8,20, la senyora que ha arribat després que jo m'ha dit, passant olímpicament del meu cap ficat entre les pàgines del llibre (digueu-me poc sociable):

—No sé què passa! Jo tenia hora a "i quart"!
—Tranquil·la—he contestat jo, traient el cap d'entremig de les pàgines del llibre— jo tenia hora a "i deu". No es posi nerviosa, que ja ens avisarà quan pugui.

Però jo ja començava a estar mosca.

A les 8,30, érem vuit persones davant de la consulta i la porta no s'havia obert ni tornat a tancar. Se m'ha acudit trucar... a veure si... però he pensat "Montse, tranquil·la, que ets una impacient i total... pot ser que a dintre hi hagi algú que necessita molt més que tu, que només li has de dir que aviat et voldràs fer una analítica i que vas a que sàpiga qui ets"...

A les 8,45, mosquejat tot déu, una senyora s'ha aixecat com si li haguessin posat un coet al cul i ha dit:

—Voy a preguntar, a ver si este hombre se ha muerto y estamos aquí haciendo el gilipollas (sic).

Jo me l'he mirat amb cara de mussol. No tenia cap ganes que el bon home s'hagués mort, però estava cabrejada com una mona, igual que la senyora.

Al cap de 5 minuts de fer cua per preguntar... li han dit.

—Hoy, el Dr X. no está!

I ni un punyetero cartellet a la porta que digués : "Avui, el Dr. X. no hi és/Hoy, el Dr. X. no está".

Ostres, què els costava, comunicar-ho?

Però això no és tot, i abreviaré, per no cansar. A les 9,30, havia d'anar a passar la ITV del meu cotxe. Ja és un tràmit que no em ve de gust mai (res que es relacioni amb el cotxe em ve de gust mai)... al pàrking del CAP m'he dit "Montse, prepara els paperots, no sigui que, amb els nervis que portes, després t'agafi un cobriment".

Doncs bé: els paperots del meu cotxe... han desaparegut! (encara estic esbrinant on paren, però segur que aquest tema acabarà bé). En aquell moment, però, se m'han emportat tots els dimonis. Renegant per dintre, he hagut de trucar a la ITV per anular la cita. Cap problema.

Cap problema, però de moment, de dues gestions que havia de fer avui... cap!

Arribo a casa, pensant a posar la casa de potes enlaire, si fos necessari, per trobar els ditxosos papers, però m'esperava la Taca, que avui no havia sortit, per imperatius de gestió dels seus amos (ambdós). Bé, si: havia fet un pipí, però res més, perquè hi havia pressa. Total, que l'he tret, per la porta del cobert, que és més fàcil, perquè té accés més ràpid a allò que jo sempre en dic "el bosquet de sota casa". Tot bé... fins que, quan he tornat... no hi ha hagut manera humana d'obrir la porta del cobert per tornar a entrar.

Histèrica, només em quedaven dues opcions: posar-me a plorar com una idiota, o mirar si la meva cunyada, que viu al pis ded dalt, hi era i em podia deixar les claus que té per si de cas.

És l'únic affaire que ha anat bé. Hi era, m'ha deixat les claus, he obert, he entrat i...

Amb Murphy o sense, no hi ha mal que per bé no vingui (ja sé que acabo de fer una traducció literal del castellà)...

Tot el matí endreçant l'estudi (ara està com una patena). I continuo endreçant (els paperots no han sortit)... però sortiran, a fe de Déu!

I si no surten... n'haurem de demanar una còpia, quin remei!

He pres passiflora, en lloc de cafè amb llet, i ara... no he solucionat els problemes, no, però

m'importa un rave!

imatge de google

Ètica i política

José Luís López Aranguren (q.e.p.d.)

El vaig anar a sentir en una conferència, allà pel Pleistocè.

I tinc un llibre, d'ell, només un: "Lo que sabemos de moral".(Gregorio Del Toro, editor, 1967), que vaig haver de llegir per imperatiu "legal" del moment, a l'Escola Normal. L'assignatura devia ser filosofia (suposo) i el professor es deia Àngel Aguirre. No feia honor al seu nom, per temes que potser ara no vindríen al cas, però les classes les feia interessants, que consti a les actes.

Segurament,  aquest llibre, que ara tinc damunt la taula, tot subratllat... ara mateix el llegiria i no m'agradaria, perquè tinc altres filòsofs de capçalera, com poden ser Terricabras o Norbert Bilbeny.

Però recordo, com si fos ara mateic, quan el sr. Aranguren va parlar de la moral de cadascú, dient que allà on entrava l'ètica era, justament en la pràctica. No pas en la teoria. Per resumir i no cansar: si tu tens una filosofia de vida i la segueixes amb totes les conseqüències, pots estar equivocat o no, però estaràs sent ètic amb tu mateix.

Només recordar que avui en dia, que tothom que té un càrrec polític (molt alt o no tan alt) es mou "a cop d'enquesta" i a veure què diu el facebook, a veure què diuen al twitter i a veure quina cara em posen i a veure si em tornen a votar, i ai, ves, que no em fotin al carrer!

Avui en dia, dic,

- impera la doble moral,

-l'ètica se n'ha anat de vacances (i potser ni tan sols tornarà)

- apel·len a la responsabilitat de cadascun dels simples mortals desgraciats que prou feina tenim per

       anar pagant la hipoteca
       per buscar-nos un cangur que ens cuidi els fills quan agafen la grip i hem d'anar a treballar.
       o una persona que ens cuidi la iaia durant el temps en què no podem fer-ho nosaltres, etc,etc
      ...per no dir, ja, aquells que no tenen ni per pagar el gas o l'electricitat i, al damunt, el govern central, a cop de tribunal de la santíssima constitució de tots els sants amén, me'ls deixen sense llum...

Sense ètica, sense moral, sense res, amb tots els egos inflats com si fossin galls de corral, i amb tota la caradura acumulada, la prepotència, la mentida, la desinformació i la falsedat...

Pretenen donar-nos lliçons de política, d'ètica i de moral.

El que vaig dir ahir! però avui no ho dic, perquè ja està dit.

imatge : https://periodicoexpresionzac.wordpress.com/2012/09/21/como-hacer-que-un-politico-sea-mas-etico/

Papers, paperots i a fer punyetes.

Ja sabem tots que arriba un moment en què ho engegaries tot a rodar.

Perquè ho sabem, no?

Cada dia em llevo pensant "a veure amb quina altra barrabassada  dels polítics i de les celebrities (amb perdó del sr. Barrabàs) ens sorpendran avui".

I... sabeu què? Ja no tinc la capacitat de sorprendre'm!

Ara, una cosa si que us dic:  havent après (al llarg dels anys) que tot és
una xufla
una burla
una immensa bogeria
un autèntic "timo",

i havent sentit per primera vegada i amb cert astorament, allò de "A la mierda!" (Fernando Fernán Gómez)

i havent-ho tornat a sentir uns quants anys més tard per part d'una persona a qui jo tenia per algú important i amb carisma, que em va decebre profundament "A la merda" (Marta Ferrusola)...

... m'atreveixo a dir-ho jo, directíssimament:

A LA MERDA!

Per tantes i tantes raons.
Perquè m'han enganyat.
Perquè m'han fet creure que amb la veritat s'arriba a tot arreu.
Per haver-me fet creure que l'ètica, en la política i en totes les coses, era un valor en alça.
Per fer-me sentir com si fos idiota.(QUE NO HO SÓC)

 Deixin-me en pau.
 No em demanin res més.
 Respectin el meu espai i els meus valors (si és que en tenen vostès, per respectar els dels altes)

 Apa, ja s'ho faran!

A LA MERDA!