31 de desembre, 2012

Bon Any a les persones de bona voluntat!

Aquesta nit aixecaré la meva copa per brindar per aquelles persones de bona voluntat, per les persones bones, per les persones treballadores, per aquells que s'ho mereixen!

I per a les males persones, algunes de les quals les tenim als diversos governs, per aquells malvats malparits que ens han dut a la ruïna i que ara viuen a cos de rei, per aquells que ens insulten i ens vexen, per aquells que només ens volen per una sola cosa... a aquests, els desijto, com a mínim, una bona grip, o, com diu la meva amiga Elèna, una bona diarrea. Que la diarrea verbal ja la porten posada.


La foto és d'uns camps de Joinville, que volen representar, d'alguna manera, la bellesa que pot comportar l'austeritat dels rostolls dels camps segats...com segada està la nostra economia...


Amics, amigues, MOLT BON ANY!

29 de desembre, 2012

Balanç

Fer balanç del blog, després que l'has començat l'any 2004, no és una tasca fàcil, però potser ho intento.

Vaig començar escrivint-lo en català i traduint-lo al castellà perquè tenia molts lectors i lectores amics, més enllà de la Sènia.Fins i tot més enllà de l'Atlàntic! Tenia, efectivament, molta gent que em llegia i que em comentava, gent coneguda i desconeguda, gent amb qui vaig arribar a establir una espècie de contacte epistolar-blogaire. O diguem-li com vulguem. Gent que estava a favor del que jo deia i gent que m'ho discutia. Gent que m'estimava i gent que no m'estimava tant; entenguem, aquí, el verb estimar amb el seu veritable significat.

Al cap d'uns anys - ara no recordo quants- van sortir els traductors. Alguns amics catalans em deien: "per què et molestes a traduir, si ja hi ha el traductor?" però jo continuava traduint "a mà". Em semblava que era més personal, més entranyable. Els traductors capten paraules, però no conceptes.I encara vaig estar uns anys traduint; potser un parell d'anys. Fins que un bon dia em vaig adonar de la quantitat d'hores que hi cremava, en mantenir el blog! Aquell dia vaig pensar que potser no calia cremar-n'hi tantes, que, qui volgués, ja em llegiria amb el traductor. Sé que continuo tenint alguns lectors fidels, que el fan servir; si alguna vegada no entenen algun concepte, o m'ho pregunten privadament o callen. Ara ja no pregunten, només callen, però sóc conscient que em continuen llegint. A tots ells, a totes elles (són pocs, però ignorar-los és molt lleig) gràcies. Gràcies infinites per seguir llegint un blog que, amb els anys, ha evolucionat molt; ha passat de ser un diari on hi explicava penes i alegries, a ser un quadern de bitàcola en el sentit ben literal de la paraula. Ha passat, després, de quadern de bitàcola a tauler d'anuncis, a espai per abocar-hi algunes idees que em passaven pel cap i, sobre tot, els dos darrers anys, ha passat a ser un espai per abocar-hi, bàsicament, frustracions de la vida quotidiana: queixes, greuges... amb alguna petita interrupció musical o poètica (els poemes mai no són meus, ja sabeu que no en sóc, de poeta - o poetessa, que mai no he sabut com ho he de dir). Alguna que altra recomanació de llibre o de pel·lícula, sumar-me als homenatges col·lectius per algun autor (músic, escriptor, poeta) mort...

Ha servit per abocar-hi tota la il·lusió de publicar un llibre que mai no es publicarà (l'editor va jugar amb els meus sentiments, amb la meva il·lusió i amb la d'unes quantes persones més, abans d'anar-se'n amb els calés de drets d'autor d'una de les obres col·lectives on vaig col·laborar, "Un riu de crims")... i abans de tancar l'editorial, havent-me promès, jurat i perjurat, que el proper llibre ja era el meu. Suposo que als altres els va dir el mateix! Ara, el relat que porta per títol el títol que havia de tenir el llibre, "Dones de vidre", me l'ha publicat la revista "La lluna en un cove", així que "Dones de vidre" ja no serà mai un llibre de relats i els meus relats es quedaran per sempre més al calaix de l'oblit. Com tants i tants autors i autores anònims com jo.

El blog ha servit, també i sobretot, per conèixer persones meravelloses que d'altra manera no hauria sabut mai que existien. Aquest fet pot semblar poc important, però això no és cert: és molt, molt important!

Quan, el passat 6 d'octubre vaig arribar a l'assemblea de l'Associació de Relataires en Català, poc sabia jo que en sortiria com a presidenta. Una presidència que m'està enriquint com a relataire i com a persona, on estic aprenent tant que me'n faig creus de tot el que ignorava, una presidència que ha acabat sent, per  mi, un voluntariat per tenir cura - des del meu modestíssim lloc al món- de l'estrella més brillant que tenim a casa nostra: la llengua catalana.

En aquest balanç no faré esment de tot el que em tortura a nivell polític i social (si: heu llegit bé; és una tortura. fa mal "físic", no sabria com explicar-vos-ho). Mai de la vida no m'hauria imaginat aquesta involució en un país que jo també tenia com a meu i que pensava que m'estimava (genèricament). Per això, a la presentació de "Les Estrelles", un llibre on no hi ha cap conte meu, però sí que hi ha un conte que es va inventar el meu nét, quan encara tenia 4 anys acabats de fer i que m'omple d'orgull, per això, deia, a la presentació, vaig fer un manifest que, al proper post, us posaré, perquè si el poso aquí us cansarà tant que tornareu a trigar a venir a llegir-me... uns quants mesos!

I, de fet, el que voldria fer, és reprendre aquest blog mig oblidat, que una vegada vaig estar a punt de tancar i que ara penso "sort que no ho vaig fer". Obrir-ne un altre no tindria cap sentit. Perquè aquest és el meu blog, des del meu mar.

Que tingueu una bona entrada d'Any Nou i que NO s'acompleixin els mals auguris que ja porta al damunt, just abans de néixer!

28 de desembre, 2012

Les coses comencen a rutllar: m'han contractat per fer logopèdia a l'Ajuntament de Barcelona!  no diré per què. És secret professional!

04 de desembre, 2012

Vomitada

Un país es pot querellar contra algú que li vol destruir la seva identitat?

Contra qui ens hem de querellar?

On cal fer-ho, al T.C. o a la Unió Europea?

El Sr. Wert m'ha provocat avui una migranya que, de tenir-la tots els catalans, col·lapsaríem les consultes mèdiques.

Sr. Wert, quan vomiti, faci-ho al wàter, sisplau!
_____________________________________________

Quanta raó tenies, Ovidi!
 

11 de novembre, 2012

Presentació del poemari llibertat

Ahir va ser un dia molt especial.

Vaig tenir el goig de presentar el poemari Llibertat, llibre núm.6 de la Col·lecció Relataires, que va posar en marxa l'Associació de Relataires en Català (ARC) de la qual, actualment, sóc presidenta.

La Sílvia Romero, la presidenta anterior, havia deixat el llistó molt alt i per això, tant jo mateixa com la Mercè Bagaria i en Sergi G. Oset, que formem el que nosaltres en diem l'Equip de Presidència, hem hagut de treballar dur per preparar aquesta presentació.

Estic contenta (estem contents) perquè la nostra feina es va veure recompensada per una més que esplèndida presència de relataires, poetes, rapsodes, amics, coneguts i lletraferits en general i la sala de la Biblioteca Vapor Vell feia goig de veure.

Vaig començar amb un nus de nervis a l'estómac, però a poc a poc vaig aconseguir desengrunar tot el "discurs" que ens havíem preparat i el recital de poesia va resultar tot un èxit.

Vam aprofitar l'acte per fer un homenatge al poeta Salvador Iborra, tristament desaparegut (assassinat al barri vell de Barcelona, on vivia) ara fa poc més d'un any.

Tant la presentació del llibre, com la "posta de llarg" del nou equip de presidència (Mercè, Sergi i jo mateixa) com l'homenatge a Salvador Iborra, van ser un veritable èxit.

Si voleu llegir una crònica realment esplèndida (tots els que em seguiu i em coneixeu sabeu que no sóc gens bona, comentant llibres, ni pel·lícules ni esdeveniments) podeu anar a veure què n'ha dit l'Anna Mª Villalonga. Us asseguro que ella sí que ho explica bé!

També podeu consultar Lo Cantich  o el blog de l'ARC.

Us deixo unes fotos.

EL LLIBRE
L'AMBIENT GENERAL
RECITANT UN POEMA
JA HE ACABAT... ARA PARLEN ELS POETES
ELIES VILLALONGA, EN L'HOMENATGE A SALVADOR IBORRA
FOTO DE FAMÍLIA

26 d’octubre, 2012

El blog se m'escapa...

El blog se m'escapa de les mans...

Porto uns dies - concretament des del 6 d'ooctubre- que no puc dedicar als blogs (ni als meus ni als altres) tota l'atenció que voldria. He acceptat un càrrec d'aquells que donen moltíssima feina,  feina que faig amb moltíssim gust, encara que no sigui una feina remunerada. D'alguna manera, sento que estic posant el meu granet de sorra per la nostra cultura, n'estic encantadíssima i deixem-ho aquí.

La qüestió és que no tinc temps per dedicar-me al blog, ni per escriure, ni per llegir-vos.

El que jo espero és familiaritzar-me amb la nova etapa començada i desitjo que arribi un moment en què pugui continuar compaginant la vida privada-familiar, la vida laboral, aquesta etapa que he començat i els  blogs. A fe dels déus que ho desitjo, però, com diuen els cambrers, "escolti, que només tinc dues mans".

I per tant, només puc portar dues safates (com a molt, tres!)

No us oblido, estic per aquí!

i també em moc pel facebook i el twitter  (m'és més fàcil, no em porta tanta estona com el blog)

aprofito per...






19 d’octubre, 2012

Va de cine: Lo imposible

Aquesta setmana he vist "Lo imposible".

Com que jo sóc molt dolenta fent crítica de llibres i pel·lícules, aquí us deixo una magnífica crònica, amb la qual  estic absolutament d'acord en tot excepte quan diu que no li acaba de convèncer l'actuació de Naomi Wats. A mi la Wats també em va encantar. (amb el teu permís, Bargalloneta)

Déu n'hi do! jo, per més que hi penso, no em puc arribar a imaginar - ni després de veure la pel·lícula- què devia representar aquella tragèdia per tantíssima gent. Quina sort va tenir la família protagonista, dintre del calvari que van viure!

16 d’octubre, 2012

Aigua va!

Feia dies que no venia... és que vaig força de bòlit!

Però ara, que sentia la ràdio (esport d'alt risc, en els dies que corren) he sentit, entre moltíssimes altres bestieses,aquesta. I no me n'he pogut estar: fins i tot ho he twitejat (si, ja tinc twitter, encara que només tincgui 11 seguidors i no piuli gaire).

La notícia en qüestió és que ahir, la periodista isabel San Sebastian,en una entrevista a Punto radio, entre altres bajanades, va dir que a Catalunya ni tan sols podem reciclar perquè els cartells dels contenidors són en català.

Ooooostres, que fort! no sé vosaltres, a casa meva les bosses ja surten soles, de dies que fa que no puc reciclar.

Ha arribat un moment que penso que visc en un còmic. Vosaltres no? La llàstima és que s'ho creuen i ho diuen seriosament.

ai,ai,ai...



11 d’octubre, 2012

Benvinguts/des al meu blog; avui podeu agafar un pastisset de colors i brindar a la meva salut!

(imatge de google)




10 d’octubre, 2012

help

Necessito savis informàtics:

per un error, he marcat un missatge com a "blocat" i el meu outlook m'ha bloquejat, efectivament, l'etnrada de missatges que provenien d'aquell remitent.

No veig de quina manera ho he de fer pequè m'ho desbloquegi...

Algú en té idea?

Gràciesssssssssss

02 d’octubre, 2012

Quins pebrots!

En una entrevista a Telemadrid, el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, ha dit aquest dimarts que hi ha "algunes evidències" que vinculen l'augment del sentiment independentista en algunes comunitats "amb la direcció que ha portat el sentit educatiu".

O sigui: jo, com a mestra des de l'any 1972, i més tard com a psicopedagoga, sóc "culpable" que hi hagi milers de catalans que es volen independitzar. Deu ser això, perquè no crec que sigui per una altra cosa...

Ara que hi penso, si, jo vaig contribuir a que els nens i nenes de Catalunya poguessin aprendre a llegir i escriure en la seva llengua materna. TAMBÉ en castellà! perquè els primers anys, al menys a la meva escola, es feia l'educació bilingüe.

Si, és veritat, Sr. Wert.Jo confesso. Mea culpa, mea culpa, mea grandísima culpa.

I ara què farem?

Wert ha negat que la seva reforma educativa tingui un objectiu recentralitzador.

Ah, de veritat s'ho creu, això?

Però, digui'm: A  qui vol enganyar?


tothom té dret a rebre l'educació en castellà i que aquesta sigui la llengua vehicular a l'escola.

Vejam: atenent-nos a la sagradíssima Constitució, la llei l'empara tant a vostè quan diu que vol que tothom rebi l'educació en castellà, com a mi quan dic que vull que tothom - a Catalunya- rebi l'educació en català.
Així doncs, estem en les mateixes circumstàncies. I si jo vaig a viure a qualsevol punt d'Espanya, tinc dret a que els meus fills - que són catalans i parlen una llengua que també és oficial dins l'estat espanyol- siguin educats en català. Ara citi'm, si li plau, quantes escoles catalanes puc trobar arreu de l'estat, que no siguin a Catalunya.

I paro aquí perquè he acabat les existències de til·la a casa meva.

Valor!

Es pot estar o no d'acord amb les seves idees, no m'hi fico, en aquest tema.

Però, independentment de tot això, Sr. Mas, avui estic al seu costat. Prengui's una til·la (o un red-bull)

Com diuen "ells"... Valor i al toro!

d'això... mai no he sabut per què es diu allò de "la caverna mediàtica" (digueu-me ignorant), però ahir, que - com que sóc massoquista- vaig posar una estona intereconomia, vaig entendre que potser deu ser que a dintre de l'esmentada caverna hi ha molt de cromanyó...




29 de setembre, 2012

Què volem fer?

Bon cap de setmana passat per aigua!

Acabo de trobar-me aquesta foto al feisbuc. Ja l'he compartit allà i ara la comparteixo aquí.

Diu tantes, tantes coses!!!

Per pensar-hi...

Se m'acut que aquesta música podria anar bé al carrussel... què us sembla?



27 de setembre, 2012

?¿?¿?¿

Ànimes caritatives que sabeu com funciona la nova modalitat de blogger:

Com es canvia la foto del títol del blog?

Va, Miquel, que tu la canvies molt sovint... explica-m'ho!

Gràciesssssssss

23 de setembre, 2012

A cop de tuit

un dia parlava amb un senyor molt vell (més de cent) i li vaig preguntar:
- Com us ho heu fet, per arribar als 103?
- Amb molta paciència - em respongué.
Aquest any en complirà 104.

Un altre dia, un senyor també força vellet estava parlant amb el capità i aquest li explicava alguna cosa de feina. L'home no el va entendre i el capità li va dir:
- No pateixi, li ho repetiré. Ens fem grans i de vegades no acabem d'entendre les coses.
L'home li va replicar:
- No. No ens fem grans.  Tu ja ho ets, de gran. i jo sóc vell!

No tenia pas intenció de parlar de grans ni de vells, o si, però en el sentit que com més gran em faig més em desborda i m'aclapara el cop de tuit, la notícia llampec, les declaracions de polítics, homes d'estat, esportistes, intel·lectuals i persones-normals que no callen, no callen, no callen (no callem)... els diaris, la ràdio, la tele... tot, tot, tot, supeditat a la rapidesa, a no poder parar mai, mai, mai!

PROU!

sisplau...
deixeu-me pensar, deixeu-me pair... deixeu-me viure lentament, jo que no he parat mai i que ara reivindico la meva pròpia lentitud i trobar la paciència en algun forat de l'espai vital...

sisplau!


22 de setembre, 2012

Canvio de xip, perquè si no ho faig acabaré malament del cap, que és del pitjor lloc que es pot acabar malament (veges tu, que diria la meva amiga valenciana, ara em sortia < el pitjor "puestu" >. Estar malament del cap és del pitjor "puestu" que pots estar malament!)

El dia que va venir el mecànic amb la peça pel Blauet, allà a Valence, que jo comentava: "ja ha arribat la peça, eureka!" (o una cosa semblant)... ai las! un cop muntada la peça nova, en uns minuts es va tornar a trencar, així que el Blauet no va poder sortir de Valence perquè no li funcionava el motor. L'A. ens va venir a buscar amb el cotxe i així va acabar un viatge que hauria estat perfecte (ho havia estat fins aleshores).

Una vegada a casa, jo m'hi vaig endinsar amb els cinc sentits, però el capità tenia la ment "allà". Dues setmanes llargues, ha tardat el "mécanicien" (ara no sé si hi ha alguna h intercalada a la paraula mécanicien, ja ho esbrinaré quan comenci a l'escola d'idiomes). Dues setmanes, gairebé tres. Finalment, motor arreglat. Entremig, manifestació, lectura de la constitució, matrícula a l'EOI, afers per Barcelona (que no han acabat), controls varis de la besàvia (que encara no han acabat), començament de curs, apuntar-me a un curs virtual de formació permanent del professorat (un dia empaperaré una habitació amb els títols, titolets i certificats col·leccionats al llarg de la vida, pot ser divertit) etc,etc,etc. Rutineta de tardor, amanida per un estat "especial" respecte a la meva estimada Catalunya. Em sembla que per mi és temps de "no escoltar ningú més que el meu propi cor" (queda molt ridícul, dit així, però és que n'estic farta, dels discursos, d'una i altra banda).

El capità, en aquests moments, està "baixant" des de Valence, amb el seu fill A. (que s'avorreix com una ostra, perquè no és el mateix navegar per rius i canals que enfrontar-se a reptes increïbles pel mar)... amb una mica de sort, tres o quatre dies i a casa. A no ser que a Frontignan es trobin amb una tramuntanada d'aquelles que... però no cridem el mal temps, que ja vindrà tot solet.

Des de dijous visc amb la taca i el Xat (i no puc pas dir que estigui malament, ep!, però es troba a faltar,  la companyia de qui fa vint-i-quatre anys que és al teu costat i de qui t'has separat a penes dues nits en tots aquests anys). Ahir em van portar l'Apu perquè la família feia una excursió on no admeten gossos. Així doncs, des d'ahir a la tarda visc amb la taca, el Xat i l'Apu. Aquest matí quan he sortit amb tots dos gossos, un a cada banda, em donava la sensació que estava esquiant. Quina força fan, els dos a l'hora, maremeva! avui ja no caldria anar a fer fitness (en el cas que hi anés) perquè els he hagut d'aguantar  a pols fins que els he pogut deixar "sueltos" al bosquet.

I ara toca preparar el dinar i anar a buscar la besàvia; potser a la tarda me n'aniré de botigues (a mirar, només a mirar, que l'economia no està per romanços)...

20 de setembre, 2012

Vaja, uns dies sense entrar i m'han canviat la configuració del blog! (ja m'ho anaven advertint, però jo no en feia ni cas) tchts,tchts...

Bé, com que es passen pel forro el que diu la Constitució, perquè sembla que només cal que la compleixin uns quants (els altres poden fer el que els roti) passo de seguir analitzant-la. Consti a les actes que me l'he llegit tota; cadascú la deu interpretar segons la seva manera de pensar. Deu ser això.

Estic trista, políticament parlant.

I sé - segur- que les coses no quedaran així.

Prefereixo no aprofundir-hi, ara per ara.

Necessito, també, uns dies de reflexió (no tan sols políticament parlant)...

però ja sabeu que no marxo. Només estic en stand bye (es diu així, oi?)






Núvols a l'ambient de casa nostra.
No tots tan bells com aquests...

15 de setembre, 2012

La Constitució (1)

Sra. Soraya, prengui nota:

Preàmbul:

La Nació espanyola, amb el desig d'establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:
  Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.
  Consolidar un Estat de Dret que asseguri l'imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.
  Protegir a TOTS els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, LES SEVES CULTURES I TRADICIONS, LLENGÜES I INSTITUCIONS.
  Promoure el progrés de la cultura i de l'economia per tal d'assegurar a tothom una qualitat de vida digna.
  Establir una societat DEMOCRÀTICA avançada, i
  Col·laborar a l'enfortiment d'unes RELACIONS PACÍFIQUES i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.
  En conseqüència, les Corts aproven i el poble espanyol ratifica la següent

                                                            CONSTITUCIÓ

(continuarà)





sense voler desmerèixer ningú, a mi aquesta versió encara m'agrada més...

13 de setembre, 2012

Alea jacta est.



Podria penjar les fotos si el meu fill me les enviés... crec que en corren algunes pel feisbuc, però és igual. Vaig sentir-m'hi molt bé, vaig fer un recorregut estàtic, però va ser preciós. Estàtic perquè no ens podíem moure; senyal de la gran quantitat de persones /metre quadrat que trepitjàvem el Passeig de Gràcia i que s'allargava cap als voltants... no em vaig poder trobar amb gent amb qui havia mig "quedat", però en canvi vaig veure'n d'altra a qui no esperava veure. Genial! Vaig sentir la mateixa emoció que quan, fa tants anys, demanàvem Amnistia, llibertat i estatut d'autonomia.

Al costat nostre hi havia un grup de castellers de Vic que ens van fer posar la pell de gallina quan van aixecar el seu castell... m'agafaven ganes de sumar-me al seu esforç. Crec que amb les mirades dels que  érem al seu voltant ja ho van notar. El meu fill té un vídeo i espero que me'l passi... m'agradaria penjar-lo (els vam demanar permís per fer-ho)...

Veurem en què acaba, tot plegat, vistes les respostes/no respostes dels que no ens volen, però tampoc ens volen deixar anar.

He preferit deixar un dia entremig i parlar-ne des del refredament de les emocions; és més segur (per la meva estabilitat psíquica, si més no).

Alea jacta est.

i demà em vaig a matricular de francès a l'escola oficial d'idiomes. M'han fet passar directament a tercer, estic contenta.

30 d’agost, 2012

Notícies fresquetes (i plou)

Mentre esperem que arribi la peça (sembla que avui arriba) que el mecànic la instal·li i sortir d'una punyetera vegada de Valence per continuar tirant avall... hores d'ara ja hauríem de ser a casa, però Murphy és important! vaig enviar un escrit a l'Associació de relataires en català, ja sabeu que en formo part i sempre que organitzen concursos en els quals hi pugui participar (o sigui: que no siguin de poesia) ho faig. Aquest cop, a Paris vaig escriure aquest relat, que presento al concurs "L'estimem perquè és la nostra", referint-se a la nostra llengua.
Com que quants més la llegiu i opineu, molt millor per ser escollida per a formar part del llibre col·lectiu, aquí us deixo l'adreça, perquè hi pugueu anar, llegir i, si voleu i us ve de gust, opinar (o no!)

Uix, acaba d'arribar el mecànic amb la peça! que guai!
aquí el relat:  Cada terra fa sa guerra

Recullo trastets, que em posaran el Blauet de potes enlaire en un moment!

Au revoire...







25 d’agost, 2012

Coses que passen

Aquest ha estat un estiu  d'avaries, al Blauet. Des del pilot automàtic, reparat no-se-quantes vegades (que ara funciona), l'escalfador d'aigua (canviat a París... qui és el guapo que es dutxa amb aigua freda amb les temperatures que hi havia? Ahh, ara si, ara, amb la calor, cap problema, però quan dorms amb el nòrdic cada nit, què, eh? eh? eh?), la bomba del wc (canviada i actualment en funcionament), la bomba de la sentina (canviada i actualment en funcionament), en fi... com veieu, Déu n'hi do! i sort, soooooooooooort que el capità és un manetes i que té un munt de caixes d'eines que farien les delícies de qualsevol aficionat a la mecànica (i de qualsevol mecànic de bo de bo). La darrera ha estat aquesta setmana, que no sé què ha passat amb un injector del motor (jo vaig preguntar innocentment "nosaltres en tenim, d'injectors, al motor"?) bromes a part, això ens potcostar haver-nos de quedar a Valence fins dimecres o dijous, la qual cosa a mi em faria arribar tard a unes quantes activitats que tinc programades per fer, així queés possible (m'ho estic pensant) que el dia previst, agafi un tren (o em vingui a buscar algun "nen")  i torni abans d'hora, deixant el pobre Capità Manetes tot sol per tornar amb el Blauet.

"Gajes" de l'ofici. (Prometo buscar com es diu gajes en català).

I tots els problemes del món mundial fossin com aquests! ja hi firmo! (d'aquí a poc tornaré amb fotos, que ara no puc).

17 d’agost, 2012

Declaració d'intencions

 Recordo a uns quants blogairs i blogaires que des que vaig sortir de casa no he pogut entrar al seu blog... no els citaré perquè la llista és molt llarga, però no sé què coi passa. El que observo és que quan vaig a les vostres pàgines, en lloc d'allò del blogspot.com.es, em surt blogspot.fr, i s'esborra el com i l'es. Amb alguns blogs no passa res i s'obren normalment malgrat el canvi  i en d'altres, no hi ha manera. Que ho sapigueu!!! (ehhhhhhhhh, Carme, Marta blava...etc,etc?)

I ara una altra intenció. La podria anomenar Arrels i no tindria res a veure amb Kunta kinte (això només ho entendran els que tenen les arrels grisoses com les meves, que fins ara em tapava amb química pura i dura, perquè aquests segur que van veure "Raíces" en el seu dia). I dic que me'ls tapava fins ara perquè el mes passat vaig decidir que tenia ganes de veure com són els meus cabells "realment actualment". Als vint-i-cinc anys vaig començar a tenyir-me perquè em sortien cabells blancs (dos o tres, en tenia, ai senyor) i fins fa un mes pel meu cap han passat tots els colors de l'Arc de Sant Martí, excepte el vermell i el verd. El blau també (en forma de perruca,i en un carnaval, ho confesso). Ha arribat l'hora de la veritat: no per dur els cabells d'un altre color "semblarà" que sóc més jove. Tinc l'edat que tinc i punt.  Arf,arf (agafo aire, que fa moltíssima calor).

Més intencions... hmmm... com que sóc tan "gafe" que enfonso editorials, em fa l'efecte que acabaré autopublicant-me el ditxós llibre, acabat fa més de dos anys.

Encara més: aquesta ja la vaig dir. Si hi ha plaça, espero trobar-ne per estudiar francès a l'Escola oficial d'idiomes del meu poble (de la meva vila). D'anglès, a part que ja sé que no hi ha plaça, és que, francament, passo. I d'italià no en fan, així que per a l'italià me n'aniré, com feia fins ara, al centre cívic, igual que per fer tai-xi.

Vejammmm... més intencions de cara a la temporada tardo-hivern? suposo que no deixar el blog (això mai!) i lluitar per la nostra pobra, trista i dissortada llengua.

I  lluitar per tantes coses...

I, com no, estimar néts i nétes, que els fills ja neixen estimats (com la sèrie... ah, si, allò era "estrellats". Bé, ja m'enteneu).

Ja som a la Saône, tal com deia ahir. I d'aquí a una estona intentaré penjar fotos precioses, si puc.

si,si, teniu dret a dir-me que hi ha una expressió catalana per dir "gafe", i que és "mala estrugança". Doncs això.

16 d’agost, 2012

Al bell mig del no-res

Avui és el darrer dia del canal de la Marne a la Saône. Demà ja deixarem el canal i tornarem al riu. I així, a poc a poquet, fent camí cap a casa.
Indret, el d'avui, enmig del no-res, sense corrent, sense aigua, només les reserves del Blauet (bateries i dipòsit), amb els caps lligats amb piquetes clavades a terra artesanalment.

Olor de vaques, cants d'ocells nocturns, pau, tranquil·litat, ni un poble a la vora on comprar una baguette demà al matí per esmorzar...

...però amb connexió a internet (paradoxes de la vida).

Una d'aquestes paradoxes és allò que ens encanta la natura, ens delim per un bell paisatge, ens agradaria tornar a... ves a saber a què...però això si: no renunciaríem pas a les "Nike" ni al mòbil ni a les xarxes socials...
ai...


Bona nit, bons germans, que dèiem quan érem kumbaiàs.

10 d’agost, 2012

Agost francès i JJOO

Dóna gust. Al matí et lleves amb una fresqueta que enamora. Al llit t'hi has de posar una manta o bé el nòrdic (un d'aquests nòrdics "d'estiu", més finet que els d'hivern. Nosaltres el vam adquirir a Ikea, em sap greu donar marques, eh? de bon rotllo. ) Al migdia tens calor, com és normal, perquè tens cap a 30 graus, aproximadament. A la tarda, de vegades, puja una miqueta la temperatura, però no massa, el just per no molestar i al vespre... allò que ja vaig dir: rebequeta. Una delícia!

Quan podem seguim els JJOO de Londres. Avui, per exemple, que allà on som (Chaumont) veiem tots els canals de la tele, hem vist la final de natació dels 10 km (bufffff!!!) ara no recordo el nom del noi de Tuníssia que ha guanyat, desolé. Ousama alguna cosa. Chapeau per ell, i chapeau, també, per les noies de gimnàstica rítmica, que a mi m'agrada molt. Per cert, acaba "d'actuar" l'espanyola - tampoc noli recordo el cognom, és greu? el nom és Carolina - i ho ha fet rebé. El que passa és que li han posat música de flamenc. (Que estrany, oi?) ara, les coses com  són: no me l'imagino fent els exercicis al ritme d'una sardana ni d'una muñeira, ni d'una jota ni d'un aurresku) potser convindria que ens hi comencessim a acostumar, a veure els nostres representants fent servir altres músiques que no siguin "les de sempre", no? Inter nos (a mi, el flamenc, m'agrada)

Estem esperant l'A. i la N., que ens venen a veure i es quedaran amb nosaltres tres o quatre dies. La N. està molt embarassada, ja, espero que hi estigui còmoda, al Blauet, tot i que ella està moooooooolt acostumada a navegar! (per mar, ep!) Però molt molt, eh?

 ara mateix fa caloreta... és normal, és just, just l'aprés midi! 

Val a dir que potser he estat injusta amb el comentari del flamenc: no solament ha escollit aquest tipus de música l'espanyola. L'austríaca, també. I una altra. Ara actua la coreana, amb  "Madama Butterfly"... en fi, deu ser qüestió de gustos. A mi aquesta música m'hi agrada més. Ahhh, la francesa (Delphine Ledou) utilitza "Imagine"... hmmmm...

Un parell d'imatges del que encara estem veient?


30 de juliol, 2012

Coses de l'idioma (febles) - i més (llibres)

Ja fa uns quants anyets – moltíssims, de fet- en una traducció del castellà al francès vaig fer passar tot l’exèrcit de Napoleó per sobre de l’Arc de triomf. La profe encara deu riure ara, pobra dona, sembla que la vegi, a Mme. Mir, amb uns guants de fregar plats, perquè era al•lèrgica al guix, assenyalant-me la pissarra i intentant que jo entengués que “pas la même chose par desus que par dessous”…


A mi, encara ara, m’és ben igual par dessus que par dessous, quan ho sento pronunciar per un francès. Em cal veure-ho escrit, i llavors si. Llavors sóc capaç de saber si és a dalt o a baix. O guiar-me pel context. Ara ja fa molts anys – moltíssims, de fet- que ja em sé guiar pel context; quan va passar això, encara no devia saber ni què carai era el context…

Par dessus = Pagdesi


Par dessous= Pagdesu

Bé, si, canvia una mica la pronunciació de la darrera vocal, però... homeeeeeeee, és fàcil equivocar-se, no?

Vale, és fàcil equivocar-se si no ets la Violette Moulin!

Ahir vaig seguir dues pel·lis la mar de bé (se m'escapaven algunes coses, però vaig entendre-ho tot)... val a dir que el francès de París és molt més tancat i em costa força d'entendre, sobre tot quan parlen taaaaaaaaaaan de pressa... però vaja...

L’altre dia vam anar a comprar en un súper molt petit d’un poble molt petit al costat d’un canal molt petit.

Vam entrar tots menys l’A., que es va quedar a fora amb les gosses; a dins no hi havia ningú, només les dues senyores que porten el súper, a saber, dues senyores molt grosses i bastant granadetes. Jo vaig escollir el que volia i vaig anar a pagar. Quan vaig arribar a la caixa hi havia la senyora grossa i gran (la més grossa i la més gran de les dues). Em va dir el preu i vaig treure la visa. Ella va intentar passar-la “de costat”, però la visa és de xip (ja fa anys que gairebé totes les vises són de xip, i, fora del Caprabo, a tot arreu saben que les han de passar “de canto”). Vaig intentar explicar-li, però la dona no m’entenia, o jo no m’explicava. Finalment em va dir:

- Laissez-le. Ma fiancée, elle passera votre carte visa. (deixeu-ho. La meva nòvia passarà la visa).

Amb la qual cosa jo vaig donar per suposat que, si la senyora no tan grossa ni tan gran, era la fiancée de la senyora més grossa i més gran (o sigui, l’amiga, la nòvia), les dues bones dones vivien juntes. I vaig pensar “mite-les, que xules, sense cap problema, elles, en un poble tan petitet, i ben bé ques’ho han muntat. Olé per elles”.

Quan va venir la fiancée, efectivament, em va passar la visa sense cap més problema.

Els altres també van pagar i en sortir, els vaig comentar que aquestes dues senyores són lesbianes i mira que maques, i blablabla... i tots em van mirar una mica així... “de biaix”. Potser perquè, a part que no els importava la relació entre les senyores grosses i grans (a mi tampoc, però m’havia fet gràcia, què voleu que us digui? Aquella naturalitat tan natural, valgui la redundància). A part que no els importava la relació que hi pogués haver entre elles, la M em va dir ostres, doncs n’hi ha una que és força més gran que l’altra. I jo vaig respondre que i què? Hi ha parelles hetero que un d’ells (que sol ser ell, però no sempre) és més gran quel’altre. Si, però és que sembla fooooooorça més gran, deia la M. I aquí es va acabar el comentari. L'A., que s'havia quedat a fora amb les gosses, no piulav i als  nostres homes els importava un rave, tot plegat. No van fer cap mena de comentari, només ah, si, doncs mira que bé.

Mentre arrossegàvem els carretons (havíem carregat aigua, llet, coses que pesen...) vaig començar a analitzar la conversa que havia mantingut amb la senyora grossa i gran, després, la conversa mantinguda amb la M, després vaig intentar traduir la frase directament al català i allà se’m van obrir els ulls als nostres estimats pronoms febles. Ells, els francesos, també en tenen, de febles! I llavors vaig veure la llum: la bona dona no m’havia dit “Ma fiancée” sinó “Ma fille en sait” (pronunciat exactament igual ), és a dir:

Ma fiancée = Ma fiansé


Ma fille en sait = Ma fi an sé

O sigui: Ma filla en sap! Deixeu-ho, ma filla en sap! (quina planxa, la meva!)
Vet-ho aquí: eren mare i filla! De tota manera, fora de l’estrictament anecdòtic, és que no ens preocupava gens ni mica, la relació que poguessin tenir, les senyores grosses i grans, eh? Que consti... o no.

Sigui com sigui, aquest hivern m’apunto a l’escola oficial d’idiomes per perfeccionar el meu francès. Ja he començat pel meu compte; ara estic llegint dos llibres i un d’ells és en francès. A saber:

“Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part”, d’Anna Gavalda. La traducció és “Jo voldria que algú m’esperés en algun lloc” i és un llibre de relats. Poques vegades he de recórrer al diccionari, oi que val la pena, perfeccionar l’idioma una miqueta? Ah, jo també ho penso!

L’altre llibre que he començat és de l’Empar Moliner. És la seva darrera novel•la “La col•laboradora”. No em desagrada, però tampoc em barrufa al cent per cent.

Entremig del “Jo confesso” i els dos que llegeixo ara em vaig llegir el premi planeta del 2009, “Contra el viento”, d’Angeles Caso. Em va agradar, però em vaig preguntar què hauria passat si aquest llibre en lloc d’haver-lo escrit l’Angeles Caso l’hagués escrit, per exemple, qualsevol de les blogaires que jo llegeixo. Si, jo pensava el mateix: podria haver estat més o menys venut, però mai no hauria estat premi planeta. Ahà, veig que pensem igual.

Una altra cosa: després de llegir “Jo confesso” es fa difícil trobar una lectura que t’ompli del tot. Ho confesso.

18 de juliol, 2012

El meu gat té calor

Llàstima que no tinc la càmera a mà (es va quedar al Blauet) perquè us faria una foto de la situació: jo escric i el Xat està estirat a la meva dreta, llepant-se les potes del davant i tocant, de tant en tant, amb la cua, la part numèrica del teclat. Ho fa tan suaument, que no molesta. No ha parat de fer rrrrrrrrrrr des que ha adoptat aquesta postura. Li hauré de preguntar al Jordi si allò que els gats grunyen quan estan contents és una llegenda urbana...

Demà me'n torno cap a París; en un parell de dies, marxarem del Port de l'Arsenal, enfilarem el Sena i anirem començant a fer el camí de tornada. Ens fa il·lusió "repetir" el canal dels Vosges, que ens va agradar tant quan vam anar fins a Estrasburg, així que arribarem fins a Toule - que no fins a Estrasbourg- i ja anirem "baixant".

Aquests tres dies que sóc aquí, quan escolto la ràdio o veig la tele (fora del resum de La Riera, que em va permetre posar-me al dia en una sola sessió, mira tu quina pèrdua de temps resulta mirar-la cada dia, quan en una horeta te'n pots fer una idea aproximada sense perdre pistonada) em dóna la sensació que no he marxat... que tot està igual, i en canvi, sembla que està molt pitjor que quan vaig marxar. Ja no sé què pensar. Sento els "d'allà" que continuen volent recentralitzar-ho tot, això es veia venir, els hi van donar majoria absoluta, no sé de què coi es queixen, ara, alguns (que els van votar o els van donar la possibilitat de governar solets)... m'assabento d'un "que se jodan" que em fa l'efecte que m'ha de fer: ho sé. Ens haurem de fotre. Per burros. Per no unir-nos tots i demanar allò que és nostre, allò que volem. Tenim el que ens mereixem, suposo. I no hi ha manera que a Catalunya es formi un grup compacte que... no! cadascú continua a la seva bola. Doncs... ens trobarem com ens trobarem i al damunt ens tocarà callar i aguantar. Repeteixo: per burros.

Ai, val més que calli, que em vénen basques.

Vagi bé el que queda d'estiu... jo, des de la France - on no entenen res de res, com ja he dit alguna vegada, sobre això de Catalunya is not Spain - intentaré anar penjant fotos de paisatges, comentant el dia a dia quan pugui... com sempre!

d'això... els de l'editorial m'han "desaparegut"... ara ja ni agafen el telèfon. però és igual. "Amb la que està caient" ningú no compraria el llibre, així que no cal que m'hi amoïni (dièresi o no?) (si, no?)

apa...

08 de juliol, 2012

Port aux cerises

Som al Port aux cerises, hi hem arribat després de nou hores navegant i cinc rescloses de les grosses (ara ja fa dos dies que som al Sena, ja hem deixat els canals).

Estem força cansadots, però tenim connexió, bones dutxes, machine à laver, machine à secher... i, després d'una nit de pluja i tot el dia sortint a "rebre" les rescloses amb impermeable i morts de fred... per fi, a les vuit del vespre, va i surt el sol!

Avui dormirem plans. I demà, vint quilometrets, dues rescloses al Sena i una d'entrada al Canal de Saint Martin per entrar al Port de l'Arsenal, et voilà! París als nostres peus. O als nostres caps, perquè el Port de l'Arsenal queda baixet, que és dintre el canal de Saint Martin, com he dit abans. Al costat de la plaça de la Bastille. A cinc minuts del museu Pompidou i del barri del Marais... hmmmm (se'm fa la boca aigua)

Jo, diumenge que ve, tornaré a Blanes, a veure la besàvia, perquè no se li faci tan llarg. Hi estaré quatre o cinc dies i me'n tornaré. Encara no sé si baixaré en tgv o en avió, tot dependrà d'horaris, preus, etc... demà m'ho miraré.

Vaig acabar "La dama de blanc". Podria fer una ressenya, però això ho faria si en sapigués, de fer una bona ressenya d' un bon llibre. Com que no ho sé fer, us diré el que em surti.
Us diré, per exemple, que si jo hagués de fer un personatge del llibre en una pel·li, em demanaria la senyoreta Halcombe, perquè és una dama, però una dama interessant, vet-ho aquí, que Lady Glyde és unableda assolellada. I Sir Percival es un malo-malísimo una mica passat per aigua, en canvi el comte Fosco és un malo-malísimo de veritat de la bona. Per tant, si hagués de fer un personatge masculí, escolliria el comte Fosco, de llarg. O potser el senyor Fairlie, que és divertidíssim ( una bleda assolellada, però en home!)... la dama de blanc és un personatge una mica misteriós, que, tenint en compte que tot passa a l'era victoriana, ja està bé; si passés avui dia, jo ho faria acabar d'una altra manera. Però tal com ho faria acabar jo, no tindria ni cap ni peus, si ens remetem a l'època victoriana. El "noi bo" em sembla massa bo i massa, com ho diria? hmmm, ara no em surt, però podria haver encarnat el personatge aquell actor de "La casita de la pradera" (ni que em  matin em surt el nom)... que, per altra banda, era el petit de "Bonanza". Sabeu qui vull dir? sisisi, si ja és mort, pobret...

Una molt bona novel·la "en tres dimensions", com diu la Pilar. Vaig disfrutar moltíssim.

I, malgrat la mandra que em feia, ara he començat "Jo confesso" i m'he tornat a enamorar de Jaume Cabré. Sé que és un llibre que fa mandra, a mi me la feia tota, i la prova és que he tingut el llibre damunt la tauleta de nit des de Reis, sense ni obrir-lo. Però ara l'estic gaudint com una boja. Penso que qui el critiqui és, potser, perquè... ehem... envegeta, potser? ai, no ho sé. Això dels llibres és taaaaaaaaaaaaaaan personal! Que m'entusiasma, "vamos"!

He interromput el post per anar a treure la roba de la machine à laver i posar-la a la machine à secher. I després altra vegada, per preparar una mica de sopar. I per sopar. I se'ns han fet les mil i demà hi ha matines, així que us enganxo tres fotos de paisatge "canalero" per fer dentetes a qui correspongui i... bonne nuit! (aquí a les nits dormim amb "manteta" i si surts a fer una volta t'has de posar "una rebequeta" (m'encanta l'expressió, hahaha!)... temperatura ideal per a l'estiu!  (per mi, ep!)

Aquí, els paisatges, dels quals, el que més m'enamora són els colors (ah, si sapigués pintar-los!)
Heu vist quina paleta de verds? ahh, quin goig!


I aquest cel, eh? eh? eh? combinat amb els colors de la terra? (Verd i blau, fa papau, diuen a Blanes) a fe dels déus que m'encanten els papaus!

I aquí, perquè quedi constància que no anem "per carretera", una mica d'aigua del canal!

07 de juliol, 2012

Saint Mammés no és només un estadi de futbol

Avui som a Sant Mammés. Si. A més a més d'un estadi de futbol, és un poble (i un port fluvial) a França. Prop de París. Molt a prop; només a un parell de dies i set o vuit rescloses del Sena.

Els blogs que vaig seguint, estan més o menys actius, ja ho sé. Sóc jo, que no puc entrar-hi, i moltes vegades, quan hi entro i pretenc deixar-hi comentaris, no m'és permès (precarietats de connexió orangiana)... però que sapigueu tots que us continuo llegint i seguint quan puc.

Des de la darrera entrada  he tingut el goig de respirar l'aire pur, de gaudir de l'aigua, del vent, de la fauna del canal (sense comptar la fauna del Blauet), de continuar "caminant", i d'adonar-me, una vegada més, que els petits grans problemes que tenim al nostre país, quan travesses les fronteres, d'alguna manera, s'esvaeixen.

Continuo intentant "fer pedagogia", però se'm fa molt difícil explicar què és Catalunya quan a la que veuen la bandera, pregunten de quin país és aquell drapeau que hi ha al costat del drapeau espagnol.

Avui no hi ha fotos: primer les haig d'empetitir!

30 de juny, 2012

Des de Decize amb amor

Granja del Diable, a la Saône. No és la primera vegada que "surt" en aquest blog, però aquesta foto té quatre dies!

Uns quants bistecs previs. Coneixeu les famoses "charolais"? Doncs això! jo, que sóc més vegetariana que carnívora, en menjo algun i la veritat és  que són boníssims! Pobrets bous, pobretes vaques, mentre pasturen aquí tan panxes no s'imaginen el seu final a la brasa...
Ara que ho penso, em sembla que els veritables "charolais" són completament blancs. O no. Jo què sé! Però les vaques i els bous mentre pasturen i es banyen són ben bonics.

La lluna de Diou, la nit passada. Una passada.

I no me'n puc estar: l'aquarel·la de la Carme (encara no he pogut entrar al seu blog, je suis desolée)
Mil i pico de gràcies, carme. (uix, mil i escaig!)


26 de juny, 2012

Saint Léger sur Dheume

Ui, havia dit que les avaries s'havien arreglat? quina mentida tan gran!

Aquest matí, a 3/4 de 8 hem sortit de Chalon sur Saône. A la primera resclosa per entrar al Canal du Centre ens han fet esperar tres quarts d'hora. Espera i aguarda, espera i aguarda. La porta completament fermée, els semàfors de cap color, ni verd, ni vermell ni vermell i verd, que equival al taronja (àmbar?)... res! Hem trucat a un telèfon que hi havia a la guia i m'ha sortit un contestador. Com he pogut, els he dit que estàvem allà tirats, deixats de la mà de déu, sota la pluja, i que la guia deia que a les 8 del matí la resclosa s'obria. "Tap-tap-tap-tap" (amb el peu dret, les mans a la cintura, bé, una mà. L'altra, al telèfon). Res.
A les 9, un paio, tot xino-xano, després de fer el cafetó i llegir El mundo deportiv... ai, no! a les 9 en punt, l'éclusier ha posat el semàfor verd i ens ha obert la porta. Un cop passada la resclosa, ja érem al canal. Alleluia!

A la primera resclosa de canal (la segona d'avui, doncs) una servidora ha pujat l'escala, ens hem ben lligat als norais i quan he accionat la palanca perquè la resclosa s'omplís... no ha passat res! Al cap de 10 minuts, encara no havia passat res i els del Taka i els del Blauet estaven amarrats als norais amb cara de "no anem bé". Sota la pluja.
Finalment hem pitjat el botó de "socors" i al cap de mitja horeta ens han vingut a "salvar". La resclosa no funcionava bé! "Nous ne allons pas bien, m'sieursss"...

A partir d'aqúesta segona resclosa del dia, totes les altres han funcionat perfectament, per sort! Ha plogut a estones i altres estones no. Després de setze rescloses hem arribat -una mica cansats- a Saint Léger sur Dheume. Dutxa i un quart d'hora justet de "siesta", estem esgotats, més que una mica cansats!!!

Després de la dutxa (a bordo) hem descobert que la bomba de la sentina "ne marche pas", amb la qual cosa, podríem trobar-nos, la Taca i jo, dient "Mi capitánnggg, el barco zozobra"!  per això deia que era mentida que les avaries estaven arreglades; no per res més!

I ja tenim el capità arreglant la bomba de la sentina, la Taca clapant i jo, explicant les batalletes de l'abuelo Cebolleta.

Em diu la Pilar que vaig canviar de nom el llibre i té tota la raó, perquè en lloc de dir-li "dama" li vaig dir "dona". I, us puc assegurar, que totes les protagonistes, de blanc o no, són unes veritables dames! El llibre es diu La dama de blanc!

Em diu el Paseante que posi una foto de la Taca amb l'armilla salvavides que li va petita... ara la busco, un moment!
Ja sé que no es veu gaire i que la pobra bèstia surt tallada, però per fer-se una idea d'on li arriba el salvavides ja n'hi ha prou, no?´
Je suis desolée, però és que quan li feia la foto, la molt dallonses s'ha mogut!

 I com que tinc tot el Blauet de potes enlaire (les avaries és el que tenen, que calen eines i les eines sempre solen estar - per la llei de Murphy- a sota dels seients de la dinette... Estic segura que això, en un bon iot de "casa bona", no passa! catxis...
Com que no puc fer altra cosa que el que estic fent (a part d'anar a comprar una baguette per sopar abans no tanquin, que aquí, a la France, tanquen a les set) vaig a veure si us puc empetitir una foto del paisatge d'avui, que ha estat espectacular.


A que mola?

I ara n'he trobat una altra de la Taqueta... aquí va:

I amb aquest senzill i emotiu acte, m'acomiado fins... potser demà.

Demà toca fer-ne 27, "només". En fi... quan dic que sóc massoquista...

ah, però val la pena!

25 de juny, 2012

Relax a la Saône

Ahir vam arribar a Chalon sur Saône. Per avui hi havia pronosticat un dia de pluja (que no s'ha acomplert) (els homes i dones del temps francesos també s'equivoquen) i com que hi havia reparacions vàries per fer als dos vaixells (un vaixell sense una reparació per fer no és un vaixell) vam decidir reposar un dia, abans d'enfrontar-nos a les 35 rescloses de canal que tenim el dia que sortim d'aquí.

Al final ens ha plogut una mica (quatre gotes) mentre dinèvem, però res d'important. Avaries arreglades. Hem aprofitat per anar a un "Animalaire" que hi ha prop del port, a comprar un arnés i una corretja per la Bruixeta. Nosaltres li regalem; quan vam adoptar la Taca, ara fa... ostres, "ja" fa quatre anys! érem tots a Andalusia (que recordo que abans de posar-li Taca li volia posar "Ronda" o "Bijou" i em van mirar com si hagués dit una collonada - amb perdó-). Bé, doncs quan vam adoptar la Taqueta, els srs. Taka li van regalar "l'armilla salvavides", que ara li arriba a mig llom però encara fa el fet. Si cau a l'aigua sempre la podem recollir amb la gafa (el bitxero).

Aprofito wi-fi una mica a pedals, però no va malament del tot (només no es poden mirar notícies radiades o sèries com la riera, cagundena...) perquè si ho faig, em poleixo els 20 € en cinc minuts!

Intento enviarf unes fotos que ja vaig empetitir. A veure...
Sortida de sol quan encara navegàvem pel mar; de Roses a Frontignan. Vam fer la travessia de nit i ens va "enganxar" la matinada (és clar)  Xula, eh????


En aquest bonic indret es va morir la Mel, pobreta...

Sempre m'ha fascinat el paisatge urbà de Lyon. Els que em llegiu sovint ho sabeu. A Lyon és on es separen els rius: pots continuar pel Roina o anar cap a la Saône, que és el que nosaltres fem. (uix, ara se'm mulla la pantalla... cauen gotes, PLOU!)

Aviat, més fotos. Ara anem a fer una volta (bé,quan escampi) per Chalon.

lectura: continuo amb "La dona de blanc". M'està encantant.

24 de juny, 2012

De les cuques de llum a les coques de pinyons

Ahir a la nit, revetlla de Sant Joan al Blauet, amb els companys de viatge, l'A, en C i els seus germans/cunyats, que passen les vacances amb ells. Hi havia una inquilina nova. Us vaig explicar que s'havia mort la Mel? Doncs n'han adoptat una altra... es diu Bruixa i és una monada. Així que tingui una bona connexió enviaré foto de la nova tripulanta del Taka (vaixell). La Taca (gossa) té una mica de "gelets" de la Bruixeta, però és el que hi ha, ja s'hi acostumarà, ahir li marcava territori, com dient-li "Aquest és el meu vaixell, xata!".

Els Srs. Taka ens van portar una coca feta  "maison", o sigui feta per ells al vaixell. Amb fruites i pinyons, comme il faut. Amb amics així dóna gust!

Vaig trobar a faltar els petards... però ja hi estic acostumada, ja fa gairebé deu anys que per Sant Joan no som a Catalunya i llavors... no hi ha petards! no vam ballar, perquè normalment, ja la ballem prou i perquè a l'esplanada del port on érem (Mâcon) la música era... RAP! (a mi el rap m'agrada a la marinera)... en fi, que som uns carcamals, ja ho sabem i ho asumim, nosaltres som de l'època de les revetlles que cantava Sisa...

Si mirem les flames, del foc de Sant Joan
li veurem les (què era?)
el barret i els guants!

dec tenir ressaca de cava (que d'això si que en portàvem! cal ser previngut, que el champagne és molt car i els nostres caves són excel·lents)

Navegant cap a Chalos sur Saône i anar-hi anant!
Fotos, quan la connexií sigui "normal" (si és que ho arriba a ser en algun moment)

Bon Sant Joan a tothom i felicitats als Joans, Joanes i derivats!

p.d. Sapigueu que no puc entrar a la majoria dels blogs (connexions lentíssimes) i quan puc entrar-hi, no em deixa deixar comentaris la major part de les vegades que ho intento!

Carme, no puc entrar a veure l'aquarel·la... no em deixa... ja la veuré! Petons!

18 de juny, 2012

cuques de llum

Ja he acabat Incerta glòria i li he passat al Carles, del Taka (que no de la Taca).

Ara començaré  La dama de blanc, que em va enviar la Pilar de A encesa de llum. Encara conservo el post-it que em va enganxar a la tapa:

Tant de bo que gaudeixis de la lectura, com jo ho vaig fer
Pilar

Rebre una postal de Nadal per part de la Marta (Fanal blau), rebre aquest llibre, desinteressadament, per part de la Pilar, haver rebut, en el seu dia, el llibre dedicat del Veí de Dalt, o un exemplar de les Transformacions, quan existia el blog amb el mateix nom, on trànsformàvem (com el seu nom indica) un text de Mercè Rodoreda, gràcies a una iniciativa del Pere/Miquel/Saragatona... , rebre un parell de llibres de la Júlia Costa quan ens vam trobar en una galeria d'art on exposava el nostre fill Miquel...

Aquestes coses et fan adonar que la xarxa vessa cultura per tots els porus... si, si, també hi ha quelcom de negatiu: però jo no ho trobo, potser perquè no ho busco? (o potser perquè tinc taaaaaaaaanta sort!)

Una de les millors coses que m'han passat aquesta vegada al port de L'Epervier de Valence ha estat que, a les nits, encara s'hi poden veure cuques de llum...

feia tants anys que no en veia! tants!

serà que no les trobava? (o que potser no les buscava?)

17 de juny, 2012

Navegant pel Rhône (Roina)

 
Posted by Picasa

No tinc ni idea de com he arribat a poder publicar aquesta foto, ho he fet a través de Picassa, però si ara em demaneu com ho he fet, no us ho podria explicar.

Som a Valence (encara a la Val du Rhône). Ahir vàrem arribar, des de Viviers. Vàrem sortir a les 8 del matí de Viviers i teníem 58 quilòmetres i tres rescloses per remuntar. Cinquanta-vuit quilòmetres semblen molt pocs quilòmetres per tardar tantes hores, ho sé, però els vam fer en vuit hores, aproximadament. Quan jo dic que navegar per rius i canals és com anar a peu, no em creieu, i tanmateix és així. Res a veure amb llogar una peniche o una penichette i navegar pel canal du Midi (bé, una mica si, que hi té a veure).
A les rescloses del Rhône, de vegades ens cal esperar una hora o una hora i mitja, perquè tenen preferència els vaixells de càrrega i els petrolers; tant és així, que ahir ens va suposar estar-nos mitja hora esperant  a la primera resclosa, a la sortida de Viviers, i una hora i mitja a la darrera resclosa, deu quilòmetres abans d'arribar al Port de L'Epervier, a Valence. Això és el que menys m'agrada del Rhône, que no deixa de ser una maleïda autopista.

Quan entrarem als canals, que són molt més petitets i "coquetos", això no passarà, malgrat que llavors treballarem el triple amb les rescloses i en cinquanta quilòmetres potser ens en trobarem vint-i-cinc!. Sí que tenen preferència les peniches, que són enormes, però allà no hi ha tantíssim trànsit. Per no haver-hi, ens molts trams, no hi ha ni bases de lloguer de les conegudes (com aquestes que us dic, de fer el canal du Midi, molt popular, que molta gent coneix i que és preciós, però tota una altra història).

Jo crec que, com a dona de navegant, m'estic guanyant el cel, perquè posar una hiperactiva en un vaixell i fer-la navegar a quatre-cinc -com a molt, sis quilòmetres/hora, mirant paisatge i esperant a les rescloses, no és una cosa fàcil, creieu-me! No sé si la santa sóc jo o és el capità, hehehe!

E puor, si muove!

Però... m'encanta!

Dec ser una mica massoquista. No, bromes a part, és una altra manera de viatjar, ja us ho he dit moltes vegades. Molt i molt diferent de navegar per mar, molt i molt diferent de navegar de cap altra manera. Molt i molt diferent d'anar a peu o en bicicleta.

E puor... si muove!

Jo no sé si aquest any acabarem arribant a París, perquè no tenim tot el temps del món (jo sóc l'única que no estic jubilada, però tots tenim coses a fer, no solament la feina) així doncs, ens hem proposat ser a casa abans de l'onze de setembre. L'any 2007, quan vàrem anar a París, ens havíem agafat un any sabàtic i llavors si, teníem tot el temps del món i ens vam poder estar a París un mes i mig. Aquesta, en canvi, serà una visita llampec.

El millor d'anar a París navegant és el camí, com allò del viatge a Itaca, que està molt trillat com a comentari, però és el que hi ha.

Jo crec que només ens hem creuat amb dues persones joves en tot el que portem de viatge: eren una parella que transportaven un vaixell (un veler, amb el màstil al damunt, plegat, ep!). També et pots trobar algun penjat, com a tot arreu, però la majoria de gent que fa viatges d'aquests són jubilats, així que, a partir d'ara, proposo un canvi de nom a la navegació per la vall del Rhône. Seria Rhône-Mundet (pels que heu nascut després dels anys setanta: ara hi ha una universitat, però fa molts anys, hi havia les llars Mundet, una espècie d'assil )

Ara volia mirar - sant Google- a veure si l'estic vessant i encara existeixen les llars Mundet, però això va més lent queeeeeeeee... ja se sap, connexió wi-fi gratuïta al port... i va a pedals (però encara gràcies!) Bé, doncs. Viatge-llars Mundet-a Itaca.

Estic a cinquanta pàgines d'acabar Incerta glòria i crec que tothom l'hauria de llegir. Més que res per no repetir la història... que em fa l'efecte que estem a punt de repetir-la, maremevasenyor!

Avui que tinc connexió sense sortir del Blauet i que és diumenge i estem a 35 graus i no fa bo de sortir per no rostir-se, m'he "empollat" La Vanguàrdia digital i no ho veig pas gens clar. Monsieur Hollande no crec que ens ajudi gaire, Frau (es diu així?) Merkel, ens està agobiant. El Sr. Rajoy es pensa que és el rei del Mambo i que Espanya  és el regne que "a ells" els agradaria. El Sr. Mas és un incomprès i no hi ha manera de posar-nos d'acord els uns amb els altres i els altres amb els uns.  Avui voten els grecs i que els déus ens agafin confessats... a veure què passa, però creieu-me queno les tinc totes, jo! ja vaig marxar amb angúnia, tot i que sé que jo sola no puc fer res...

Benvinguts Omniums culturals i ANC's... benvinguda societat civil a mobilitzar-se/mobilitzar-nos, perquè si els deixem fer "a ells" ho tenim molt cru!

On vera...


per cert, la foto és un bocinet del que es veu navegant per aquests rius dels déus...


15 de juny, 2012

Viviers

Des de Viviers, un cyber petit i esquifit.

A Avignon vam intentar comprar un aparell d'aquests petits que es connecten a l'ordinador per USB, per poder connectar-nos des d'on volguéssim. Veritat que a priori sembla una operació fàcil? Ets a frança, doncs compra'l a França, perquè si et portes el pirulí espanyol pagaràs el gust, les ganes i la línia telefònica a preu d'or. Doncs... No n'hi havia! Ens van dir que no els en quedaven perquè "il y a beaucoup de touristes" i els havien venut tots! Manda dallonsis! No sabien si en tornarien a tenir fins al setembre i tot just acabem d'inaugurar el mes de juny (gairebé)...

Per al Paseante: Hem remat a base de bé per fer tots els quilòmetres que ens separaven de Frontignan fins a Viviers! si sapiguéssis com m'he posat de braços! hehehe!

De moment les rescloses del R^hône les anem passant la mar de bé. Quan arribarem als canals, la cosa serà una mica més difícil, ja que aquelles són mig automàtiques, mig manuals. Que m'hauré de tornar a enfilar per les escales de gat, com els ídems, vaja! però encara ho superarem, que encara que els anys passen, encara estic fortota (i més després de tant remar, hahahaha!)

Aquest any no escric, però ho faré. Estic llegint "Incerta glòria" i m'està interessant tant que no el puc deixar, per tant no tinc temps d'escriure (ehem) a més, després de la desil·lusió de l'editorial que m'havia d'haver publicat el llibre fa un any... escriure... per què? (si, ja ho sé: per mi!) ho faré, ho faré. Però primer acabaré Incerta glòria.

S'ha mort la gosseta dels companys de viatge, la Mel. Era molt velleta i ja sabien que podia passar, però ha estat un episodi trist, molt trist. Ahir es va morir, aquí, en aquest bonic poble.  Avui ens hem quedat perquè ells necessitaven païr-ho. Demà continuarem viatge.

Ara fa una estona he intentat "baixar-me" la Vanguàrdia i llegir els articles d'opinió. Els he guardat en un doc per poder-los llegir tranquil·lament. A "La France profunde" no es troben diaris espanyols. Els francesos no entenen res d'això "que som catalans", que "c'est pas la même chose etre catalan qu'etre espagnol". Ni flowers! Ahir vam veure el partit Espanya Irlanda a un bar i és clar, cada vegada que hi havia gol, la gent ens mirava i ens deia Olé! i nosaltres no sabíem on mirar... no serveix per res explicar-los que no tot és paella, toros i castanyoiles. No serveix absolutament de res!

En fin...

Us deixo, que en lloc els 4 euros me'n voldran clavar 8 i no està la cosa per massa romanços.

Tornaré! Vejam si us pucenviar una foto...

no, ja veig que no puc... un altre dia!

05 de juny, 2012

Fora estrés

Estimats i estimades,

Com sempre, encallats a Roses amb la ditxosa tramuntana (que encara no bufa).

Demà a les 6 del matí sortirem a tota castanya (bé a la castanya que puguem donades les circumstàncies) i intentarem arribar a Frontignan - si, exacte, allà és on ens treuen el màstil i se'l queden fins a la tornada- se'l queden previ pagament d'un lloguer moderat. Si no fos moderat, hauríem de carregar el pal damunt del Blauet, de proa a popa (o de popa a proa), que hi ha molta gent que ho fa, amb la consegüent incomoditat que això suposa. Si traiem el màstil - per als que mai no havíeu llegit la nostra aventura de rius i canals- és perquè en deixar el mar i entrar per rius i canals, hi ha un munt de ponts. I amb el màstil, no passaríem per sota els ponts!

Perquè - pels no iniciats- un veler, com és el Blauet, té màstil. Que ja dic que és pels no iniciaaaaaaaaaaats!

Els altres podeu obviar la frase anterior.

Com que es tracta d'estressar-se el menys possible, he decidit que quan pugui escriuré i quan no pugui, no buscaré un lloc amb wi-fi com una boja tal com vaig fer quan vam anar a París la primera vegada o quan vam anar a Strasburg la segona vegada (la primera i la segona vegada respectives que vam fer canals, vull dir). Per mar és molt més fàcil trobar llocs amb wi-fi. La costa sempre està més massificada i això que fem és -dintre del que cap- molt més "salvatge". Que siiii, dintre del que caaaaaaaaaaaap. Que avui en dia, de salvatge, ja no queda res de res!

El primer any, vaig fer una quantitat de fotos enoorrrrrme. A dia d'avui puc afirmar rotundament que encara no n'he fet cap. És com amb el primer fill i els posteriors...

Així doncs, podeu anar lleginti buscant "les petites diferències" entre la primera vegada "Okamaku", la segona "Oka" i aquesta "Ops"...

Missatge pel Veí de dalt: la meva part de les HHVV ja està enviada. Si veus que em demoro massa amb el microrelat, no desesperis. Pensa que jo sempre compleixo, que sóc molt seriosa,jo!

Fa dos dies que no llegeixo diarisi veig molt poc la tele...encara existim?

Apa-li, fins aviat! (o no)

30 de maig, 2012

No som bons patriotes!

Els catalans hauríem de peregrinar a Madrittt, encadenats i demanant perdó.

La gran majoria som culpables que la prima de risc hagi escalat fins als núvols, degut a la monumental xiulada al partit de la copa del rei.

Culpaaaaaables! Antipatriooooooooooootes!

A què estem esperant, eh? eh? eh?

Assenyaleu aquesta xiuladora compulsiva, per a vergonya i oprobi!!!!!! Encadeneu-la!

28 de maig, 2012

harmonia?

No es pot governar a cop de twit!

no es pot tirar endavant un país estant sotmès a un partit (o a un altre)

les persones necessitem guies compromesos amb les altres persones, no amb "els seus partits" ni amb "les seves butxaques" ni amb "les seves poltrones"

No podríem formar conjunts de persones no sotmeses a res ni a ningú, que treballéssim tots per tots?

Una mena d'orquestra...

Amb un bon director, que desitgi el mateix que els altres "músics": que el resultat sigui harmoniós!

No hi ha manera?

Això és que no hem sabut escollir director...

Què hauria passat si, en aquesta orquestra, cadascú hagués anat per lliure o per afavorir "només" els violins, sense tenir en compte les violes? O si el director s'hagués amagat darrere la cortina de l'escenari i hagués enviat a dirigir l'orquestra a un ajudant seu gens experimentat? O si el primer violí hagués volgut prescindir del coixí que li proporciona la resta de l'orquestra?

ja sé, ja sé que sóc molt simplista. Però no vaig tan equivocada, coi!

meditem-ho...

Jules Massenet
Thais
Meditation
Classic FM M-Tel Radio Symphony Orchestra



26 de maig, 2012

Xiulant

Xiulant contra l'Esperança i amb l'esperança que ens en sortirem.

Intentant reunir l'imprescindible per tornar a emprendre el vol... aconsegueixo que tot càpiga en una sola bossa.

No cal massa equipatge, com més lleugeresa, més bé volarà el Blauet en la seva peregrinació per rius i canals.

El Blauet torna a París.

El  llarg camí, contradictòriament amb el que pot semblar (París, gran ciutat...) és un camí de  calma i de fusió amb la natura.

No desapareixo del tot, ja ho sabeu els que ens heu seguit en altres viatges. Aquí estarem!
Carpe diem!

Ens llegim.

24 de maig, 2012

Que els déus ens agafin confessats!

Pare nostre, que no sé on esteu, deslliureu-nos de la Espe!
Amén.
imatge treta de google.