31 de maig, 2016

Un post antic, molt antic

Un post antic, molt antic, que tenia guardat en un artefacte d'aquests que se'n diu "disc dur extern", antic, també. Tant, que ni tan sols puc esborrar documents que ja no m'interessen!

Que estic revisitant per rescatar escrits antics, molt antics.

Avui tot és antic, molt antic.

Un post que podria buscar entre els arxius del blogger, però que em fa molta mandra, ja que no era aquesta, la meva intenció. Me l'he trobat i punt.

I ara el copio aquí, sense canviar-ne ni una coma, perquè m'ha fet gràcia recuperar-lo.No hi ha títol, crec que es deia, precisament, "Sense títol". O no.

Perdoneu, però algú l'havia de recuperar, aquest post!

A més, de vegades, combatre la tristesa amb foteses és terapèutic.



Avui he dormit fins tard, molt tard, tenint en compte que sempre em llevo a les 7 del matí.

Se m'han enganxat els llençols? - us preguntareu-

Noooooooooooooo! M'he despertat a l'hora de sempre, tot i que no havia posat el despertador (darrerament m'he tornat moderneta i en lloc del despertador em poso el mòbil, que he descobert que és igualment efectiu, ja que és molt llest, tu, que el pares del tot i el paio es "desperta" a l'hora programada i fa un escàndol que l'has de sentir vulguis o no.).

Bé, doncs, per avui no l'havia programat, per tant, no ha sonat (és molt obedient). A les set m'he despertat per inèrcia, per la força del costum, perquè el món em va fer així o perquè tenia pipi. El motiu és el de menys.

Allò veritablement important, interessant i també estrany, per què no dir-ho? és que un momentet abans de despertar-me estava en plena sessió del Parlament de Catalunya!!! Si, si, tal com ho llegiu!

Jo no m'estava asseguda, havia demanat permís per passejar-me amb una flamant camera de fotos. El recinte, lluny de ser el Parlament de Catalunya- que ho era, al menys en essència- era model plaça de toros. I mireu que jo no hi he estat mai, en una plaça de toros, bé, si que hi he estat, però quan hi feien circ, no pas toros. El que s'esdevenia allà, però, no era gaire diferent del que hi feien quan jo hi havia estat veient circ. Era molt petita, jo. No, avui no, quan hi anava a veure circ. Continuo.

Jo anava fent fotos a tots els nostres parlamentaris - model fotògraf oficial de casament, passant per les taules, que no eren taules, avui, eren una mena de pupitres com els de l'escola dels anys seixanta. En un moment donat m'he parat davant ... del Sr. Rajoy! (què hi fa, vostè, aquí?- li he preguntat) i m'ha dit, en un català perfecte (aquí ja ho havia d'haver vist, jo, que allò era un somni, coi, però no me n'he adonat, quin fallu), m'ha dit, diu:

-Sóc un inflitrat, a tu ja t'ho puc dir, pequè no ho xerraràs, però fes-me la foto  com si no passés res, perquè ningú més no m'ha vist.

Jo m'he quedat molt parada, però molt, eh? tan parada que no he sabut què havia de fer i m'he estat debatent amb el dilema:

Què faig? Vaig a avisar algú o no dic res?, encara seran els de Polònia que estan fent l'indio per aquí i jo faré el ridícul més vil de la meva vida-

Per tant, no he dit res.

Llavors, llamp de llamp, m'he despertat.

Us confesso que no sé què fer. I si aviso els parlamentaris que tenen un inflitrat? Per altra banda... algú de vosaltres sap si el Parlament s'ha canviat a la Monumental? O a les Arenes? (quina és, la que encara funciona?)... L'equip de Polònia té rodatge, les nits de divendres a dissabte? On és la meva camera?


...En fi... jo avui tenia un altre post mig preparat, un que tinc pendent amb el senyor Passejador, però des d'aquí li faig saber que aquesta visió nocturna era molt important i que l'altre post veurà la llum un dia d'aquests. Li ho prometo!

Vaig a fer-me un cafetó ben carregat, no fóra que siguessi que fóssiga!*

* lingüistes del món, uniu-vos i perdoneu aquesta pobra pecadora, amén.


30 de maig, 2016

Descansa en pau, Josefina Peraire




Extret del xat de facebook

Març del 2013

"Hola, perdona que "entri" així, "a sac". Fa molts molts anys vaig conèixer una Josefina Peraire, però no sé si ets tu perquè sóc molt dolenta amb les fesomies de la gent i més quan ha passat tant temps... no seràs tu, qui em va donar classes de guitarra fa una pila d'anys? Si és que si, encantada de trobar-te. Si és que no... perdona la intromissió!"


Montse Medalla!!! I tant que et recordo. Estaré encantada de tenir-te com amistat i que ens expliquem mil coses. Un dia podriem quedar a un cafè per xerrar una mica i recordar vells temps... Porto una vida molt activa i sempre vaig una mica atrafegada... Ja t'explicarè. Em dedico a escriure, entre d'altres activitats, i ja tinc publicats set llibres. Després de Setmana Santa contactarem i marcarem un dia. Una abraçada.


(...)

Ens vam trobar, primer, en una presentació d'un llibre de l'ARC. I més endavant, vam anar a dinar. Vam fer intercanvi de llibres i dedicatòries.


(...)



Febrer del 2015

"Estimada Montse, malgrat que vaig excessivament atrafegada en aquests moments ja m’he “menjat” mig llibre de “DONES DE VIDRE” que he digerit meravellosament. Un llibre que es gronxa entre el SÍ i el NO de la vida i on es va tastant el sucre amarg que sempre ens amenaça. Un bon ventall de sensacions de tota mida... Una abraçada!"


"Moltes gràcies, Josefina! de tot cor. Jo vaig lleting a poc a poc els teus haikais i tankas i em quedo de pedra veient la teva "facilitat" d'ajuntar paraules boniques! És preciós, i això que - per mi- costa moltíssim (fer poesia ja costa, però fer-ho com ho fas tu, ha de costar el doble!) "La guitarra adormida" em va fer recordar-te quan érem joves (molt joves) i "El foc de les cendres", a la teva mare, gairebé em fa plorar!"






imatge trobada a google.


I ja no ens hem vist més. La Josefina va ser atropellada per una bicicleta, ara fa un mes. Un afer semblant al de la Muriel Casals. Un afer desafortunat, que ha acabat amb la seva mort. Amb ella s'ha perdut una dona plena de vida, de poesia, de música, d'escultura i de bellesa.


L'anècdota que més recordava jo quan la vaig retrobar a la xarxa pertany a l'època en què vam estudiar juntes. 



Ella era una més gran que jo, però compartíem aula, ja que "llavors" no se separaven els cursos com més endavant es va fer i a la mateixa aula hi havia gent de batxillerat, de comerç, de ciències, de lletres, de cinquè, de sisè...(de batxillerat)...



La Josefina tenia els cabells llargs i molt bonics. Però MOLT llargs!!! Es pentinava en un tres i no res, i ens ensenyava com ho feia. Es feia una cua a dalt de tot, es posava una goma, amb una part de la cua es feia una trena, i l'altra part, o la deixava solta, o se l'enrotllava amb molta gràcia, de manera que semblava un pentinat molt sofisticat, quan en realitat era molt senzill. Totes (jo la que més) li envejàvem els cabells... que deia que no es tallaria fins que tingués un fill. Crec que quan va tenir fills, no es va tallar els cabells, perquè quan ens vam trobar vam fer-ne broma. Jo li envejava, també, la facilitat de trobar bellesa per tot arreu, fins i tot en coses que, si no la buscaves, no la podies trobar de cap manera.



Descansa, Josefina. I ves a trobar bellesa allà on vagis, de ben segur que ho faràs, no cal que jo t'ho digui. Encara guardo les partitures de Daniel Fortea. I encara, si m'ho proposés, em sortiria el "Romance anónimo". Si m'ho proposés...

Aquest vals és el primer que vaig aprendre (que no fossin "exercicis") gràcies a la bona labor de la Josefina. Escolteu-lo.



28 de maig, 2016

No podria viure sense música!



Nostàlgia pura i dura:




Aquesta música (Simfonia dels set mars) va sonar a l'església, quan es casava una amiga (potser ja ho vaig explicar), fa molts anys... i allà vaig descobrir els Bee Gees en tota la seva esplendor. La Montse fa dos anys que es va morir i de tant en tant em trobo l'Antoni, el seu marit, passejant el gos, quan vaig a treure la Taca...






I aquesta la vaig descobrir gràcies a l'Oriol Martorell, el meu professor de música a la Normal i després, a la Universitat, quan feia Història de l'Art.  Ell ens feia l'assignatura "Història de la música".


Sé que és llarg, molt llarg, aquest disc, perquè no he trobat una sola peça, sinó la suite sencera. Però, francament, qui no la conegui, que l'escolti, perquè val molt la pena!


És taaaan important, la B.S.O. de les nostres vides...

Què faríem, sense la música?

continuarà...

26 de maig, 2016

Eixe món... o l'altre? O cap dels anteriors?





Juro per tot allò jurable que NO ENTENC RES.

Em pregunto què és millor:

A) Viure dins el sistema i fer el préssec...

B) Viure fora del sistema (però vivint DEL sistema i per damunt de tot, no adquirir cap mena de responsabilitat) i observar des de les altures com els altres fan (fem) el préssec...

C) Cap de les anteriors

Misericòrdia!

Homeeee, que una vegada vaig votar la C.U.P.! (diria que vaig fer el préssec!)

Jo no sóc d'eixe món. La meva opció, acabarà sent la C. Una llàstima.




23 de maig, 2016

Quaranta anys

Demà farà 40 anys!




Va durar 11 anys,  la vida en comú; fins que la maleïda malaltia se'l va emportar.







11 de maig, 2016

Per molts anys, Olga Xirinacs

Seriosament: no sé què podria dir, que fos original i que fes contenta Olga Xirinacs, avui, que compleix vuitanta esplèndids anys.

Coma  a ànima apassionada (que no és broma) de la part de Cornèlia Abril que tinc,i com a persona, a la vida, em moc i sempre m'he mogut, segons m'ha marcat el cor, en un equilibri constant amb allò que em marca la ment; però sempre, sempre, guanya el cor!

Per això, em limitaré a dir una cosa tan senzilla com :

PER MOLTS ANYS, Olga!

Que passis un dia molt feliç, i que els moments feliços t'acompanyin durant tota la vida. Perquè tots sabem, tots som conscients, que la felicitat és la suma de moments, de bocins, que no sempre són esplèndids, i que, de vegades, podem ser feliços, senzillament contemplant un ramet de flors del bosc, o com les ones trenquen en aquesta platja que compartim (tu més cap al sud, jo més cap al nord).

El nostre mar.
Costa Brava (Blanes)


07 de maig, 2016

Música

Avui us deixo un tema que vaig conèixer ahir, al  XXV Cicle de Concerts "Música a l'Esperança", tot i que ja em sonava com a poema.

Glòria Garcès Trio: Glòria Garcès, piano i veu (amb composicions seves i d'altres)
Evndro Correa, guitarra
Xavi Molina, saxo i clarinet.

El repertori que vàrem sentir, va estar força bé, tant les composicions de la Glòria Garcès com les d'altres compositors (Chico Buarque, Caetano Veloso, Marta Gómez i algun altre que ara mateix no recordo).

El video que deixo, l'he trobat, com sempre, a youtube. He buscat la bonica versió que va fer la Glòria Garcès, però no l'he sabut trobar, així que la deixo en versió diguem-ne original: Marta Gómez, acompanyada per Martirio, Andrea Echeverry & Anat Cohen.

Com us dic, l'havia llegit en forma de poema, però no l'havia sentit mai com a cançó.

Compartim-lo!




04 de maig, 2016

Hemos venido a este mundo pa "sufrí"

 O això ens havien dit.

Quina llàstima que quan tinguéssim una malaltia no poguéssim hivernar una mica, desendollar-nos fins que tot tornés a ser a lloc...

Quina llàstima que , quan ja en tinguéssim prou en aquest món, no poguéssim apagar l'interruptor i...c'et fini!

Quina llàstima que les dones no poguéssim fer un ou al mes, com les gallines. Aquell que ens vingués bé, covar-lo. I els altres, servirien per fer unes megatruites que riu-te'n dels ous d'oca o d'estruç!

En fi: vaig conèixer una mestra que afirmava això darrer.

El meu propi fill (veterinari) em diu que, a falta d'interruptor per acabar amb tot, estaria molt bé que a les persones ens poguéssin aplicar el mateix final que a les bestioles, una injeccioneta i al calaix! I té taaaanta raó!

Deixeu-m'ho dir "a la manera bíblica": Eva, coi, per què li vas donara la poma a Adam? eh? eh? eh? Si fóssim al paradís, em sembla recordar o haver llegit o haver sentit (o haver cregut) que potser seríem immortals!

Aux, pecat original, quin desastre!

No, no em tatuaré allò de "Nasía pa sufrí". No patiu.

Benvinguts antibiòtics, antiinflamatoris i calmants diversos!

Au, vaig a desendollar-me del món per unes horetes. Potser miraré la tele fins que em vingui la son...


imatge de google