29 de gener, 2017

i ara què?

hahahahaha!
Ai quin riure!

Diu que han dit que sí. Que aproven els pressupostos.
I va l'altre, el bocamoll, i "la lia parda".
Bé, això va a l'inrevés: primer va ser allò del bocamoll i després això altre de sí, però no us pensessiu pas que...

I mentrestant, a les Amèriques, algú que se suposava que "no podia guanyar" perquè la democràcia podia amb tot.

I vet aquí que la democràcia "no pot amb tot", i no solament no pot amb tot, sinó que estem anant enrere com els crancs.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Se'ns està fonent entre els dits.

I ara què? eh? eh? eh?

Bé, de moment, aquí us deixo un poema de la Isabel Barriel, la meva amiga, que avui li han publicat al "Barça kids", una revisa que donaven amb El punt Avui i que m'ha alegrat el dia, entre altres coses, com que hagin vingut tres dels nostres néts amb els seus pares. Creixen en un món de mones, cert, però potser són (ho han de ser) la nostra esperança per acabar fent un món millor (l'esperança, ja ho sabeu, és l'últim que hem de perdre).

El poema que la Isabel dedica al mes de febrer:

FEBRER
S'anima la llum,
són clares les albades
i les foscors de l'hivern
van quedant oblidades.

És curt aqust mes,
i cada quatre anys
ens regala una jornada.

Preparem les disfresses,
retallem capes u espases
i, si sortim al camp,
veiem les muntanyes blanques.

Au, que d'aquí a dos dies, ja hi serem, al febrer!

Aquí una foto de les muntanyes blanques de què ens parla la Isabel.




19 de gener, 2017

Són les set del matí, Bon dia, Catalunya

Així em desperto, gairebé cada dia.

Avui, només despertar-me, m'informen-altra vegada- d'això de la pujada de la llum.

Tal com ja vaig dir ahir al facebook, el missatge és aquest:

"Com més fred faci, més us apujarem l'energia, trossos de quòniam! I com més errors cometin els responsables, més els seguirem premiant.  Perquè sabem que, fem el que fem, ens continuareu votant, imbècils!"

Més o menys.

Ja ho sé, queaquest no és el preu de l'energia: és el preu dels impostos, més el de l'energia. Ja ho sé.

També sé que, per variar, a Espanya, degut al proteccionisme que hi havia hagut en temps de la dictadura, mai no s'havia apujat el preu als nivells de la resta d'Europa.

Perquè sempre anem a destemps!

Però continuem votant-los!!!!!

En fi, ho havia dit, ja, allò de "jo vull baixar a la propera"? (per no dir aquí mateix, al mig de les vies...)

malgrat tot, són (ara) les 7,40 del matí: Bon dia, Catalunya!


08 de gener, 2017

Adoctrínense!

Pertanyo a una generació que, a l'escola, els nois havien de fer F.E.N. per nassos. Les noies ho teníem millor: fèiem Hogar. I dintre de l'hogar, fèiem labors. Si tenies sort, et tocava una bona mestra de labors, com a mi. Que ens feia les classes molt agradables, explicant-nos històries... i a qui vaig estimar molt.Anys més tard, vam arribar a ser companyes de feina i tot. Gràcies, Maribel!

Personalment no recordo que m'adoctrinessin, però potser ho feien. Amb mi no sé si se'n van sortir, perquè m'encantava portar la contrària. Com ara.

I jo, des del 73 fins al 88, vaig ensenyar a llegir i escriure a unes quantes generacions de nens i nenes. Tampoc no crec que els adoctrinés, només em preocupava per si no aprenien a llegir i escriure... per si no entenien els nombres, que a mi m'havia costat moltíssim i els podia entendre (als nens i nenes) per això vaig acabar fent psicodallonses i logopèdia, per esbrinar els perquès i posar-hi remei.


Als nens castellans, en aquells moments, els vaig ensenyar en castellà, i als catalans, en català. I no era fàcil, perquè teníem més de 30 nens a l'aula, de diferents nivells, i als quals intentàvem tractar individualment, si és que amb més de 30 nens a l'aula es pot individualitzar alguna cosa.


I els pares i mares, quan tornàvem de passar dos dies fora (colònies) o d'alguna excursió, venien a buscar els seus fills allà on ens deixava l'autocar i ens deien: "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a". 

I si un alumne s'obria el cap  o es feia un tall o una bona pelada al genoll, o queia de la llitera en cas de les colònies  (coses que poden passar) el portava al "dispensari" i quan el pare o la mare el venia a buscar, deia "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a".

Com ara? Diria que no.

I ara el sr. Garcia Albiol m'ha de venir a ensenyar A MI el que he de fer. PATÈTIC! I em ve a dir que he adoctrinat! JO! I tota la meva generació de mestres, que, normalment, ens fèiem mestres perquè teníem vocació!


VAHOMEVA!


i finalment...

i finalment, s'han acabat les festes, altra vegada.

i finalment, els d'allà ens han tornat a buscar les pessigolles: que si uns fanalets, que si uns adoctrinaments, que si... ohhhhhhhhhhhhhhhhhh!

que cansada estic!

Recomano, si no el coneixeu, Ara Malikian, un violinista que he conegut gràcies als cedés que m'han portat els Reis. La seva música, enlloc de sentir les declaracions dels polítics, és un bàlsam per a la ment!

O anar al cine, o al teatre, o llegir, o caminar, o acariciar el gos, el gatet, el hàmster... o escriure! Recomano qualsevol cosa que em/ens distregui d'aquesta espasa que portem al damunt des de fa tants anys/segles...

Li comentava a Olga Xirinacs, en resposta al seu comentrai al meu post anterior, que aquesta espasa, aquesta llosa, aquest "això" (en tots els àmbits de la vida, no solament en el polític), la sento com la gran estafa. I em cansa, em cansa molt.

I finalment, visca la família!

Visca els amics!

Visca els pares, els oncles, els ancestres!

Visca els fills, les joves, els gendres, els néts!

I la resta... són circumstàncies. Que s'apartin de mi!