28 de novembre, 2013

Ja ha fet l'ou

En Wert ja ha fet l'ou.

Ja podem fer la truita.


Visca la cultura, visca la democràcia, visca, visca.

Som imbècils?

Com pot ser que algú els vagi votant? Me'n faig creus!

26 de novembre, 2013

Ara m'adono que...

Ara m'adono que feia molts dies que no entrava. Ja no estic refredada, però sí que vaig molt enfeinada. 
De vegades em pregunto com podia - quan ho feia- portar la casa, cuidar la família (amb la participació de la parella), treballar fora de casa, com vaig poder estudiar psicodallonses a la Uoc i xatejar per internet (ho feia, ho feia!). Quan vaig començar amb el blog "primera vegada", ja feia temps que havia acabat la carrera. Ja feia tres anys, que l'havia acabada! perquè primer va ser la Uoc, combinada amb el xat i, finalment, el blog. Ara hi ha facebook, twitter, el blog, escriure, etc,etc.

Sort que la meva jornada laboral (fora de casa) és més minsa, sinó no sé com ho faria.

L'altre dia pensava que si visquéssim uns 500 anys, ara tot just estaria sortint de la infantesa per ser preadolescent.

Com que vivim uns noranta anys, a tot estirar cent, ja no puc dir que sigui preadolescent, oi que no?

Hi ha aquella teoria que diu que la vida és una setmana. Doncs jo ja sóc al cap de setmana... glups! espero ser a divendres (divendres tarda, si voleu, però divendres)

En fi, que feia molts dies que no entrava.És que quasi no tinc temps!

però encara piulo, de tant en tant...

per cert, han absolt la noia del piano! A la jutgessa li deu agradar la música, per sort!

Au, va, dos minutets de música per tancar els ulls i deixar de pensar en "el tema" per una estoneta...


17 de novembre, 2013

Je suis enrumée

Estic refredada.

Ahir hi havia programada una excursió al Tibidabo per dur-hi els néts: per celebrar els sants de l'un i de l'altre. L'un, té sant. L'altre, no en té, però bé que es pot aprofitar del sant de l'altre, no?

Com que van dir que havia de ploure, ho hem postposat per diumenge vinent.

I jo em vaig refredar. On? ni ho sé. Passava calor i em treia la jaqueta. Tenia fred i em posava la jaqueta. Va arribar un moment en què no tenia ni calor ni fred, sinó tot el contrari: i va ser quan em vaig refredar.

Suposo.

Prefereixo anar al Tibidabo en forma. Així doncs, beneïda la pluja que ha fet postposar l'activitat.

Aquest matí, mentre estudiava francès (sembla mentida, no me l'acabaré mai!) el meu cap no parava de pensar. Així que poc francès estiduava. I llavors m'he aixecat a posar música. Amb el coixí de la música m'he mig endormiscat, mentre continuava estudiant francès. Anava copiant paraules, com quan era petita i volia aprendre'm les paraules de memòria, per retenir-ne l'escriptura. Una tècnica que avui en dia pot semblar obsoleta, però que va molt bé per memoritzar. No cal, escriure les paraules cent vegades. Amb tres o quatre n'hi ha prou. Però per la pedagogia actual, la tècnica és obsoleta. O potser ja no. Potser ja l'han tornat a recuperar, perquè les coses van tan de pressa, ara les prenem, ara les deixem... "Alguna cosa quedarà en el meu subconscient".
Se m'ha acabat la música i m'ha vingut un pensament (recurrent): què faré, el dia que em mori, sense música? Toooooooooota l'eternitat sense escoltar música, es podrà suportar?

At--xiiiim!

Salut

Gràcies!


13 de novembre, 2013

És sensacional

Vivim en un país on, pel desastre del Prestige, "no passa res", però , ep, atenció: per tocar el piano, contaminant acústicament una veïna, a la pianista li podrien caure set anys (7).

És que m'encanta!

Ai, Dalí, on pares? mira quant de surrealisme junt que t'has perdut, tchts,tchts... el que et podria inspirar!


Au, va, contaminem-nos una miqueta:

11 de novembre, 2013

La vida és una tómbola?

Llegia, avui, un comentari de la Júlia Costa a "ca l'Olga Xirinacs", on deia, entre altres coses, que naixem per casualitat, i que potser si haguessim nascut en un altre lloc, les coses ens haurien anat de diferent manera. I és clar. 

Qui no ho ha pensat, alguna vegada?

Jo ho he pensat un munt de cops: si en lloc d'estar aquí, a casa meva, ben peixada, tenint la possibilitat d'escriure amb un ordinador i que el que dic - encara que el que dic sigui una bestiesa- arribi a molta gent, o a poca gent, és igual, per poca gent que em llegeixi, la possibilitat que sigui molta, hi és. Doncs bé: això és un luxe que no tothom es pot permetre. 

Si en lloc d'estar aquí, deia, m'hagués tocat viure en  en una comunitat d'un país pobre, on hagués d'anar a buscar aigua a quilòmetres, on la possibilitat de trobar menjar per als meus fos ínfima... un altre gall em cantaria. 

Segurament m'importaria ben poc la via catalana, la moto gp o com es digui, la llei d'educació d'en Wert, les accions bancàries i la mare que ho va parir tot!

Per tant, la vida és una tómbola.

Tom, tom,

No em feu cas, divago!

O no tant.

Vaig a fer el sopar (afortunada jo, que el puc fer) I vosaltres, que em podeu llegir.

08 de novembre, 2013

#T04G, relat conjunt a Twitter

Ja em perdonareu, perquè havia d'haver penjat aquest post fa dies, però com que encara falta una hora per les dotze de la nit de divendres, suposo que encara hi sóc a temps. Segona experiència amb la twiteratura. L'altra vegada vaig manllevar la història sencera de l'Edgar Cotes. Avui ho faig  amb el seu permís. Que sapigueu que està "copiat i enganxat" del seu blog: La màgia de les lletres.


Els Participants a la #T04G

#T04G: Satanàs, Totpoderós
“És per això que totes les cabres tenen ulls de dimoni i la cua tallada; i per això li agrada tant al diable encarnar-se en elles”  (JACOB I WILHEM GRIMM)
Tanmateix, en la societat digital, una cabra tenia poca importància. L'única manera perquè li fessin cas seria posseint un ordinador. Havia sentit una certa picor en els seus òrgans més sensibles i la paraula "Sincrotró" ressonava com a un bon aspirant a ser posseït.
"Què volia dir tot allò", es preguntà en despertar. Per ara, aniria al servei a alleujar aquella picor matinera. Després, ja decidiria. Encara que tenia entès per les pelis que una bona possessió necessitava d'una tia fleuma i amb pitrera escandalosa: on en trobaria una? Després de pensar i pensar, se'n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que es basava en tòpics. Però només entrar, succeí el de sempre: totes les dones presents se sentiren atretes per la seva aura de sexualitat perversa. Així que totes les dones presents se li van tirar a sobre. Allà començava la diversió. Res d’allò feia bona pinta. L’antre s’anomenava “Mia Farrow”. Les noies ballaven a la barra al ritme eixordador de “Helter Skelter”. Flipava. Era la primera vegada  a la seva vida que havia d'anar apartant dones com si fossin mosques. Una d'elles, però, se'l mirava diferent... allò l'atreia i l'espantava alhora. Ja havia tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans però no es pogué resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.
—Com et dius?
Ella no respongué. Obrí uns ulls... especials. Tenien alguna cosa d'animal, aquells ulls. Espantaven!
L’exorcista el mirà amb curiositat, era un tipus mesquí i sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell  bar s’hi sentia atret. Per si de cas, obrí la bossa per tenir ben a mà l'aigua beneïda i la seva arma secreta contra els dimonis.
—Et reconec, no pots enganyar-me. Ets l’àngel caigut —va dir tremolosa.
—I tu? Ets la Santa entre les pecadores? —va etzibar-li.

Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s'havia modernitzat. Ella respongué amb una foto a l'Instagram que retuitejà al telèfon i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Aquell intens duel va quedar en un -aparentment amistós- empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però, llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i féu:
—Com t'atreveixes, has agafat el meu perfil dolent!
Ella se'l mirà xarrupant el seu Dry Martini (no entenia aquella moda dels gintònics) i li digué:
—Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.
—Tu ho has volgut —respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos de la noia.

Satanàs la posseí, però ella contraatacà traient l’Iphone i hackejant-lo. Ara cadascú dominava l’ànima del altre. Contra la seva voluntat, Satanàs s'atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes. 
Els dimonis sortiren de l'Infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts de Satanàs així que van decidir fer-ne alguna de grossa, per molestar, més que res.
Un paio vestit d'una manera estrafolària no el deixava d'observar des de la barra. 
"Què vol aquell penjat?", va pensar.
Satanàs no els deixava fer res, mentre ell tuitejava, es fotia rosses descomunals i bevia un bon bourbon. Era tota una revolta! I entre glop i glop de bourbon es demanava: 
“No sé per què he promès al de la porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!”
Sixtus havia estat legionari romà, almogàver i oberleutnant de les SS. No s’acostumava a ser un dimoni súcube, però feina és feina. Satanàs es veié seduït per una noia tremenda, la més bella que mai hagués vist. Decidí endur-se-la i oblidar al segurata i l'exorcista. Sixtus era el guardaespatlles de Satanàs i havia d'evitar que aquells dimoniets el molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres dimonis. Realment n'estava fart d'ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el cap. Karl, un home-llop-policia berlinès que anava d'incògnit per allí va decidir ajudar a Sixtus clavant urpes i mossegades a tort i dret.
Havia arribat el seu moment de glòria, l'observador estrafolari s'aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conques dels ulls buides. Sixtus pensà:
“Exorcistes, homes llop, súcubs, i ara un tipus sense ulls? Ah! I la rossa i el porter! Això és una peli de R. Rodríguez?”
I empunyà el fuet de vuit cues, tot cantant:
“Els corns retronaran quan arribi l’Amo. Llavors pidolareu la mort i plorareu amb bogeria”.
Va caure pluja àcida de núvols negres i marrons, els carrers s'ompliren d'aigua verda i de fosques cavernes sortiren caminants freds.
Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per la Macarena.
Començava l'apocalipsi. El morts vivents repartien mossegades a tot el qui es creuava pel seu camí. I llavors, els genets arribaren. 
Els espectadors es regiraren a les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid vermell, espès i pudent. I llavors es sentí un crit per la megafonia: "Talleu! És bona!" Els focus s'encengueren i el públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra. Era un dimoni de debò. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos. 
I mentre tot allò passava, en un altre punt del planeta, un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola, massa complex. L’exorcista havia aconseguit la seva fita, havia hackejat l'ànima del dimoni, l'havia tancat al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill... Algú va connectar-se a la xarxa per jugar al nou Satanic World. Una munió de zombies sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala era l'ànima d'un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, la exorcista, cercava una solució. Però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs. 
A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l'exèrcit no-mort de nou. Satanic World només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava piratejat. La banda sonora començà a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa en el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc. De petita, s'imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. I per això va fer el què hauria d'haver fet des d'un principi: desconnectar la consola i obrir un llibre. Una altra mala opció, el llibre que va obrir era "De Vermis Misteriis" i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar,  es quedava amb l'Iphone i el Twitter. Tanmateix, no sabia que els utensilis electrònics els carregava el Senyor i els tuitejava el dimoni. 
Mentre es prenia un cafè rere l'altre, anava teclejant totes les possibles combinacions per finalitzar aquella indecència. L'informàtic buscava una solució. Era responsable d'aquell  joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Llavors es va trobar amb un botó vermell, "prèmer només en cas d'emergència". No recordava que feia exactament però va decidir esperar, potser amb un reinici n’hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer. Santanàs eixí dels píxels. Era lliure. Havia d'acabar amb l'exorcista d'una vegada per totes. Encara que trobar-te amb una Magnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses. Començava a estar-ne fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula.
Però a Satanàs se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé:
—Sati xato, hem de parlar.
Satanàs va intentar escapolir-se com va poder.
—Ara mateix no puc, tinc coses a fer.
—No fugis de mi —deia la Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una ampolla de vidre. Estava protegida.
Satanàs se la mirava divertit.
—Escolta, nena, l'aigua beneïda m'excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una mica avorrit!
Però a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer botifarra mentre es feia amb la Magnum, entaforant-se-la a la pitrera. El que no s'esperava Salomé, era l'arribada dels morts vivents. El dimoni rigué amb una riallada malèfica.
—Ja ets meva petitona!

Ara es repensava la proposta del sexe, tenia una bala a la recambra i deu morts afamats. Li hagués agradat jugar més al Resident Evil! Anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers. Les muses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé al quedar-se durant uns segons en estat d'èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntant al diable i disparar una bala de llum que  impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant!... com... com només ho feia a casa! Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o la desitjava, però el seu ajudant li recordà les seves obligacions. L'ignorà. Ja ho tenia clar. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o d'hora. No estava al corrent  que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.


Aquesta mena de bojos de la twiteratura, entre els quals ja em compto, han (hem?) obert un blog que es diu  Tuiterats Ultradimensionals 

Si hi voleu fer un cop d'ull... 

03 de novembre, 2013

Teoria de la relativitat

Si. Tot és relatiu.

Jo encara me'n faig creus de com, en el seu dia, portava tres o quatre blogs, acabava una carrera, treballava fora de casa en un horari normal (ara faig horari reduïdíssim) feia dinar i sopar per uns quants (l'època que érem set a casa ja havia passat, és cert. Ja hi havia algun dels nois que estudiava a Barcelona), m'encarregava de la intendència jo sola... i em sobrava temps per xatejar una estoneta cada dia, ni que fos un quart d'hora.

Actualment, no tinc temps per res. Faig coses, sí. Això d'estudiar un idioma "seriosament" (a mi) em dóna molta feina. L'altre dia, parlant amb el meu fill, vaig adonar-me que a ell - que també estudia a la mateixa EOI que jo- se li fan les classes molt més curtes que a mi. A mi em semblen classes de 2 h 30 mn. Ell diu que són 2 h 10 mn. Si ho comptes, doncs si: són dues hores i deu, perquè sempre comencem a misses dites i per tant, aquells cinc minutets no comptarien.A ell se li fa lleugeret lleugeret. A mi se'm fa llaaaaaaaarg i necessito sortir a estirar les cames un minut. Però m'adono que no sóc jo sola, qui surt de l'aula per anar al lavabo, o per fer quatre passes pel passadiís: normalment, hi ha gent ben jove que també ho necessita. No sóc "tan" estranya! En fi, que una activitat que faig amb gust, se'm fa llarga i em dóna una feinada que - segurament- no l'hauria percebut igual si l'hagués fet quan tenia quinze anys menys.

Fa uns anys, això d'escriure al blog cada dia era una activitat que em produia plaer. Ara també me'n produeix, però no cada dia. Hi ha algunes altres coses que abans no necessitava i que ara necessito, com, per exemple, tenir una estoneta per "no fer res". O sigui... allò que en diem "perdre el temps miserablement".

Fa uns anys, m'encantava trucar les amistats, alguns membres de la família a qui veia poquet... actualment em fa una mandra que ni us explico! Per què? Què ha canviat?

Què fa que una persona activa com jo, que fa moltes coses amb gust, cada vegada sigui capaç de fer-ne menys, per molt a gust que les faci?

Què fa que acabi el dia esgotada com quan havia de tenir cura de sis persones (més jo mateixa?) si ara som "dos gats"?

Què ha passat?

Per què, ara necessito estones de no fer res, de contemplar el mar amb tranquil·litat, de parar, de dir "stop" i, senzillament, pensar en tot i en res?

Tot això ve a tomb de què el meu ordinador, que un dia d'aquests em dirà "Adéu Andreu", no admet la tarja de la màquina de fotografiar; he de buidar les fotos a l'ordinador del "jefe", passar-me-les al meu, obrir-les amb el Photoshop, seleccionar-les, empetitir-les i llavors, només llavors, passar-les al blog. I això, que no fa tant temps, ho feia de seguida (també és veritat que llavors posava la tarja directament al meu ordinador i funcionava), doncs ara em produeix una mandra terrible.

Així doncs, de moment, avui, vaig a acabar els deures de francès, vaig a acabar de llegir el llibre que estic llegint (en francès), vaig a planxar (la roba comença a fer muntanya), i, si em queda temps, el perdré!

Permeteu-me "una de Maitena", que m'encanta! (a mi ja m'ha passat el temps, fins i tot, de la culpa. Ara, perdre el temps ja no em fa sentir culpable, sinó tranquil·laaaaaaaaa)