El meu estimat Corto Maltés/Barbollaire m'ha demanat que faci una crònica sobre l'espectacle de CdS. Ja sabeu tots que no en sé, jo, de fer crítica, ni de literatura, ni de cine ni de teatre ni d'òpera quan hi vaig... ni de futbol! però m'ho ha demanat tan ben demanat, que no puc pas negar-me a respondre-li (oido, Barbollaire?)
Comencem pel principi: a mi el circ convencional (model americà i amb animals) no m'agrada. No m'ha agradat mai. De petita hi havia anat amb els pares i la iaia, però no gaires vegades. Recordo que em meravellaven els trapezistes, algun contorsionista, la mínima coreografia i algun mag, cas que en sortís algun. L'"ajudanta" dels mags em semblava una tipa estúpida que només assenyalava el que feia el mag, com si els espectadors fóssim idiotes incapaços de veure-ho per nosaltres mateixos. Per tant, trobava estúpid que els mags s'haguessin de fer acompanyar d'una noia maca (o lletja, però vestida com si fos un aparador de joieria, la qual cosa a ella li devia semblar que la feia maca) i era un número que m'avorria espantosament.
Els pallassos els trobava directament abominables. Feien bromes estúpides i tiraven aigua pels ulls plorant per qualsevol fotesa que no feia ni plorar ni riure. Hi havia només una excepció, en els pallassos: els que sabien tocar algun instrument. Els pallassos músics comptaven amb la meva absolució. Només si sabien tocar, me'ls mirava i fins i tot els reia algun acudit d'aquells que no em feien gràcia.
Veure cavalls o elefants, gossets o algun pobre tigre o lleó em treia de polleguera. Em feien tanta pena que hauria condemnat cadena perpètua als que els tenien allà patint per quatre aplaudiments.
Ara bé: quan sortien els trapezistes o els que volaven i feien piruetes, els equilibristes,els que ballaven d'alguna manera, llavors em quedava bocabadada i sense respiració. M'encantava!
Després d'aquest preàmbul, deixeu-me dir que una vegada, al meu barri, a l'esplanada entre la plaça dels Quaranta Metres (a la Via Júlia) i la Guineueta, es va instal·lar un circ diminut, diminut, que per no tenir, no tenia ni carpa. Hi havia un pare i una filla, el pare feia de presentador, de pallasso, de mag... era un tot terreny. La filla, amb un tutú de ballarina mig espellifat, feia de contorsionista, de gimnasta, d'ajudant del mag que era son pare i sense fer l'imbècil; només l'ajudava a posar les coses damunt una taula que era una ruïna de taula i, sobre tot, feia de trapezista en un improvisat trapezi entre dos pals que a mi em van semblar altíssims, però que no ho devien ser tant (o si)... Aquell dia em vaig enamorar del circ. D'aquell circ que se'm presentava a tocar, que, si estirava la mà, gairebé podia tocar el tutú de la trapezista.
Més endavant vaig veure "El fabuloso mundo del circo", amb John Wayne i Claudia Cardinale, i em sembla que també vaig veure'n una altra que no recordo com es deia però la protagonitzava Chralton Heston. Ah! i la infumable Trapecio, que en el seu moment vaig trobar meravellosa.
I després, ja de gran, però encara sense fills, vaig descobrir el món dels clowns, Tortell Poltrona, em vaig reconciliar una mica (no massa) amb el món pallassil/pallassero.
Aquesta era tota la meva relació amb el circ fins que va aparèixer en escena el Circ del Sol. Em vaig quedar sense veure Alegria perquè ... no recordo per què, però si que vaig veure Saltimbanco i Quiddam. No recordo quina va ser primer, però les vaig veure amb poca distància l'una de l'altra i em va semblar meravellós, però repetitiu: allò de "visto uno, vistos todos", per entendre'ns.
Visto uno, vistos todos, però em vaig entusiasmar, he de ser sincera: espectacle visual de llum, música i color, de fantasia, de treball molt ben fet i per tant, caríssim.
Fa tres anys, aprox. els Reis ens van portar entrades per veure una "cosa" de Lluís Llach que es deia "Tranuites circus" i que em va agradar moltíssim. Crec que en vaig parlar, també, al blog.
I llavors arriba Corteo. I la meva mare, que des dels temps del Fabuloso circo americano a la Monumental amb mi de petita, el meu pare i la iaia, no crec que hi hagués tornat (menteixo: una vegada ella i el meu pare van portar els meus fills a un circ que venia a Blanes cada estiu, jo em vaig abstenir d'anar-hi). Bé, la qüestó és que ma mare hi volia anar, al Cirque du Soleil. I va decidir escriure als Reis Mags una carta on demanava entrades per ella, per al capità i jo, pel Martí i pel pare del Martí (en Caïm encara és massa peitet i es va quedar a casa amb sa mare). Els Reis de la "iaia meme", que són molt generosos, ens van portar, doncs, unes entrades per anar a veure Corteo.
Si heu arribat fins aquí, sou uns veritables herois: felicitats!
Per mi, dels tres espectacles que he vist, Corteo és el millor, de llarg.
Saltimbanco i Quiddam, tot i que no els recordo al detall, eren "més del mateix" però molt ben muntat i treballat. Una meravella "del mateix".
Corteo és circ, però és diferent... la història, el vestuari, els decorats... ai, no sabria dir ben bé què: ho vaig trobar senzillament MÀGIC!
I ara, un apunt que pot fer que les persones "alienes a l'obra" es decideixin o no: Podria ser que ho hagués trobat tan màgic i tan meravellós perquè la cara de fascinació d'en Martí em va captivar, potser més, que la pròpia funció.
Qui avisa no és traïdor!
Buscava el possible apunt sobre Tranuites circus, però no el trobo. Aquí us deixo un parell de videos d'un bocí d'aquella obra que van fer el 2007 al TNC.
Entrades
