teclat del dimoni

Ooostres, que no m'hi acostumo, tu! que he de picar les tecles gairebé com quan feia anar l'Olivetti! i després de probar els teclats d'ordinador, qualsevol torna a l'antiguitat, oi? I no, no és la funda de silicona, no. És el format del teclat.

Em deixo lletres, però en realitat no me les deixo, és que als dits petits no hi tinc tanta força. Quan tocava el piano em feien fer uns exercicis que ara m'anirien bé, llàstima que ara no toco el piano, més que res, perquè li vaig regalar al Martí, que després de més de divuit anys sense tocar-lo... ja vaig pensar que mai més no ho tornaria a fer.  Jo és que vaig néixer per sentir música, no per tocar-la; en sóc molt conscient. Que als cinc anys comencés a fer música i encara no hagi acabat la carrera ja diu molt de mi, ehem; això, diu: que he nascut per sentir-la, no per fer-la.

Així doncs, no puc fer més força amb els dits, perquè no en tinc (de força. De dits, si que en tinc). Ah! Sóc de les que utilitzen TOTS els dits, en escriure, i no sabria fer-ho d'una altra manera. Consti a les actes.

Teclat el dimoni! tchts,tchts...

Buscava una imatge per il·lustrar i m'he topat amb aquesta, d'un "tebeo" dels de quan era petita (ei, aquests somriures irònics, que us veig!) Mireu el títol! "Mecanógrafa en apuros", hehehehe, m'ha fet riure! i la col·lecció, què me'n dieu? Sentimental! deumeu!

Bé, jo no es pot dir que arribi a plorar, amb el teclat, eh?  però és un desastre. Deu ser perquè és barat?