14 de desembre, 2017

La bellesa

M'agradaria ser creient per pensar que els meus morts estimats gaudeixen d'aquest cel des de dintre mateix!


Capvespre, avui, dimecres, 13 de desembre de 2017, a Blanes.
Foto: meva.


12 de desembre, 2017

Cent cinquanta i escaig que no deixen indiferent...

No tinc la ment per escriure gaires coses. Com molts de nosaltres. Hi ha un nombre que martelleja constantment el meu entorn i que, en nom d'un poder que ningú ha atorgat, destrueix tot allò que havíem construït, a poc a poc, a casa nostra.

Ahir vaig escriure això, al fb, i, com que és suficientment llarguet com per fer un post, aquí ho copio, per compartir-lo amb tothom que encara vingui (gràcies, si és així)...

Hem anat a un centre comercial. No diré noms, per allò de no fer propaganda, però és igual, perquè tots els centres comercials d'aquests són iguals, o semblants. He arribat a dues o tres conclusions: 
-Amb la musiqueta de Nadal de fons, a l'espai botigues, m'hi sentia "acollida" i em venien moltes ganes de comprar qualsevol merda que no em posaré mai, ni tan sols la nit de Nadal o de Cap d'Any, perquè a casa anem vestits "normals", perquè "sempre" estem guapos i no ens cal posar-nos res d'especial. Però si no hagués estat convençuda que m'estaven venent la moto, alguna cosa inútil i caríssima hauria caigut. De roba, de decoració nadalenca, o del que fos.
-Ens venen unes peces de vestir infames, a preu d'or. Pensem-hi. M'he estat mirant uns vestits amb lluentons diversos (jo sóc molt hortera i m'agraden les coses brillants. També sóc humana). i uns altres vestits diferents, però "de festa" i he pensat que si els veiés qualsevol modista normaleta, diria que allò és impresentable i encara més impresentable, als preus que va. I després, hi ha la part que no es veu, però que hi és (quina mà d'obra es fa servir per muntar els vestits infames i a quin preu. I quant cobren els amos, en relació al que cobren els escla... els treballadors que fan els vestits infames).
- Aconsegueixen que una joveneta de quinze anys s'estigui mirant la mateixa merda de roba que jo, que sóc una iaia total. Curiós! 
-La mateixa musiqueta, a l'espai de restaurants, on hem malmenjat un menú caríssim que mai no hauríem menjat sino haguéssim pensat "ja que som aquí i a la tarda hem de continuar...". La mateixa musiqueta que a l'espai de botigues em resultava acollidora, en un espai on la reverberació de la música, acompanyada del soroll que fèiem les persones que dinàvem - i no dinàvem en silenci- m'ha semblat de "Blade runner" total. Amb el capità, hem "visualitzat" la pel·lícula: ens volen alienats. I ens deixem alienar! 
- Ens deixem. Però - de moment- encara en som conscients.
-Ens ho hem de fer mirar!

Miraré d'anar tornant... no sé si ho aconseguiré. El que sé és que no voldria perdre-ho, no voldria perdre-us. Però se'm fa molt feixuc.

Aprofito per dir-vos que en breu, en molt breu, penjaré una invitació per a la presentació d'un llibre (no és meu, jo només el presento)... però això ho faré demà!

Gràcies als que encara hi sou, per ser-hi!

06 de novembre, 2017

Impromptu

Massa coses han passat i massa coses estan passant.

Ara mateix, amb mig govern a la presó i l'altre mig a Brusel·les, no tinc gaire forç moral ni espiritual com per escriure al blog. No em ve gens de gust.

Sí que comparteixo, però la preocupació lògica i normal pel meu país.

M'agradaria tancar els ulls i obrir-los quan tot estigués bé. . Però d'això se'n diu... morir? i despertar-se al cel. Necessito un bany de realisme.

Aguantarem.

Us deixo amb l'impromptu que m'agrada més i que em calma.

Sempre Schubert!


10 d’octubre, 2017

Més lluny




Podria dir qualsevol bajanada, però estic massa afectada per tot el que està passant. És massa greu. 

Ja feia molt temps que pensava que s'hauria de produir alguna cosa extraordinària perquè el govern central dialogués "de veritat". 


Fa una setmana, vaig deixar de creure en els miracles. 


Avui no crec en res. 


Demà faig els anys que corresponen a una àvia amb vuit néts i no puc deixar de pensar en la meva pròpia àvia, amb l'edat que jo tinc ara, i la pena que em feia que m'expliqués aquells records tan tristos que em semblaven molt llunyans. Ara els estic revivint. Retorn al passat? al futur? On?


23 de setembre, 2017

El meu poble i jo

Estic molt cansada, mentalment més que físicament.

Desitjo a tothom molta sort (la necessitem).




Foto (meva): Blanes, des del castell. El meu poble.





(...) Ens alcem tots dos
      en encesa espera,
      el meu poble i jo. (Salvador Espriu)

17 d’agost, 2017

killing me softly

Escoltar la ràdio és perjudicial per a la salut.

Sentir alguns tertulians, mata (a poc a poc, com diu la cançó)

Viure sabent que fa anys que t'estan tractant de nazi, i d'altres coses pitjors (si és que hi pot haver coses pitjors) fa que et plantegis quan, com i de quina manera ens van començar a enganyar i quan, com i de quina manera, ens vam refiar massa del que teníem al davant i no vèiem (per bona fe o per mandra, ves a saber)...

Un estiu estranyot, aquest estiu. Vam decidir fer les vacances pel juny, pensant que la temperatura seria més agradable i ens vam trobar amb les onades de calor... que, tot i que una mica minvades, encara fan que el cos i l'esperit no estiguin per pensar massa.

Estic molt decebuda amb el món que m'envolta. No parlo del "meu" món, que aquest és el millor que tinc a la vida. Perquè al final, allò que compta és la família i aquell nucli d'amics en qui pots confiar sempre.Però tot allò que queda fora, a tocar, però fora d'aquest nucli, està ben podrit!

La pregunta torna a ser aquesta:

En quin moment ens van començar a enganyar i com és que no ho vam veure?

Que tingueu una bona entrada a la segona quinzena d'agost. Ànims!

Ep! Sempre endavant i amb ganes de fer coses, moltes coses!!!  


24 de juliol, 2017

Tornar de vacances

Diuen que tornar de vacances estressa.
Doncs sí.
A mi, és que m'estressa tot, tot i tot.
Dec ser rareta, o deu ser que, a mesura que em faig gran, l'estrés va arrelant en el meu ànim i a poc a poc ha passat a formar part de mi mateixa.

No sé què faré, amb aquest blog. Crec que l'estic mantenint (poc, però mantenint) per una certa nostàlgia.

Vaig començar a escriure el 2004, tot i que no ho feia amb blogger sinó amb una opció d'una "cosa" que es deia messenger (recordeu?). Al cap de molt poc temps, però, vaig passar-me a blogger, perquè era més efectiu. O no. Però jo m'ho vaig pensar. Una mica, com quan - els joves no sabreu de què us parlo- als anys setanta, hi havia tres modalitats de video, dels quals no recordo ni els noms!. Nosaltres ens vam informar i en vam comprar un d'un determinat sistema, que era el que - en teoria- comptava amb més pel·ícules per llogar (Video instant... i similars) etc. Al final, tot va quedar en la pèrdua de cents de pel·lícules comprades, d'altres gravades, i amb el tancament de molts dels establiments de lloguer de pel·lícules. Diria, però, que video instant encara existeix!

Ja me n'he anat per les branques, com sempre! disculpeu!

Parlava del blog. Sóc a Blogger des de l'any 2005, crec. I tot va quedant obsolet. La vida mateixa, va quedant obsoleta.

Pessimisme? No. Realisme.

Per això no sé què faré amb aquest blog. Em nego - per nostàlgia- a tancar-lo. Però sóc conscient que ja és com si estigués en hores baixes, en hores molt baixes, diria jo. No hi entro, o hi entro poc. Intento respondre als fidels lectors que encara hi entreu, i a qui agraeixo profundament que ho feu. Sou l'únic lligam que li queda, a aquest pobre blog!

Però sóc totalment conscient que tot el meu món ha anat canviant, a poc a poc, de manera que, en aquest moment, crec que de la Montse que va començar allà pel 2004 a messenger i el 2005 a Blogger, que no es deia Montse, sinó que encara feia servir el "nick" "Arare" (tret de l'Arale del Dr. Slump, i amb el que em va batejar el meu fill petit... que ja té 30 anyets de res), d'aquella "Arare" no en queda res més que l'estructura òssia, i encara, amb artrosi.

Sí, sí, tal com dic, no és pessimisme, sinó realisme, pur i dur.

Per això, tenint en compte que totes les meves circumstàncies (físiques, psícològiques, familiars i d'entorn) han canviat del tot...

No sé què passarà amb aquest blog.

 Intentaré no deixar-lo morir, però no prometo res.

Vaig tornar de vacances, sí. I enceto una nova vida, diferent, on hi ha cabuda per tenir cura de circumstàncies que fins no fa tant, m'eren força alienes, en qüestió pràctica, que no en qüestió emocional!

Canvi d'hàbits, canvi de costums, canvi de moltes coses i en molts aspectes.

Fins aviat!

02 de juliol, 2017

Tornaré aviat

Avui comença el compte enrere, per les meves vacances.

Dimarts començarem a desfer allò caminat (navegat, en aquest cas) i a partir del dia 12, esperem tornar a ser a casa, per iniciar les altres vacances: al costat de mare, fills, néts...

De moment no han estat unes vacances de desconnexió total, com preteníem (sempre ho pretenem, però tot acaba amb una il·lusió), ja que sempre queda un fil que et connecta amb la realitat de la  vida.

Us faig una pregunta: quantes vegades, allò que havíeu previst quan havíeu programat unes vacances, s'ha acabat complint? em refereixo a això que dic:

-vull desconnectar
-vull descansar
-vull estar fresquet...
-vull llegir mooooolt
-vull escriure mooooolt
-no em vull engreixar (?¿?¿!!)
- prometo que no hi haurà cerveseta diària (hahahahahahaha!!!!)

etc...

No puc posar fotos perquè tinc poca connexió i perquè se m'ha mort la bateria del mòbil (més o menys). Per ressusscitar-la o per obtenir directament un altre mòbil... caldrà esperar a tornar. Mentrestant, a viure "com abans" (com quan no teníem mòbils)

Aquí, a Sant Carles de la Ràpita (al port) no podem accedir a TV3, o sigui que em vaig haver d'assabentar pels espòilers radiofònics del final de La Riera... el que em sap més greu és no poder veure Nit i dia. Ni amb allò de tevetres a la carta, perquè les connexions no són gaire catòliques (ui, us heu fixat que per dir si són bones o dolentes fem servir la paraula "catòliques"?)  per què deu ser?

Amb aquesta reflexió sobre un prejudici us deixo. Apa!

04 de juny, 2017

Si es fa fosc...

I bé... no va guanyar la Juventus. Llàstima.

No penso felicitar a qui no m'estima.

El cava, però, va ser obert (mai no es pot dir no a una copeta de cava)

I sobre la tragèdia de Londres, no tinc paraules.

Algú de vosaltres veu "House of cards"? Voleu dir que no és que van "copiant" el que està passant?

"Nosaltres som el terror", diu la Claire. I jo ho poso en boca de molts polítics actuals, de tots els països, començant pels... callo, que em llegeixen!

I parlant de llegir...

Ja heu llegit "Si es fa fosc"? Noooooooo?

Doncs recordeu, d'aquí a 9 dies (nou) en farem la presentació a Blanes.




Victimisme? Segur?

Feu-me un favor:

Llegiu, complet, de dalt a baix, amb tuits inclosos, aquest article de l'Àlex.

Gràcies.

No hi ha més paraules, Senyoria.


03 de juny, 2017

Comiats de solter/a

Avui, la filla de la meva cosina, celebra el seu comiat de soltera.

Les amigues i part de les noies de la família li han preparat un acomiadament divertit i festiu i, entre totes, s'ho estan passant d'allò més bé.

Quan jo era jove i em vaig casar per primera vegada, els comiats de solter/a, només es veien a les pel·lis americanes. Per això, la nit abans del casament, ens en vàrem anar a sopar amb la colla (un entrepà i una cervesa, res sofisticat) i després, vam anar  a prendre una copa. Tots dos, amb totes les parelles de la colla, casades o solteres, i també els membres que no tenien parella. 

Ja fa molts anys, que la moda d'aquest tipus de celebració ha arribat a casa nostra, com ho ha fet el Halloween , el Dia dels enamorats i d'altres. A mi no em sembla ni bé ni malament, sinó tot el contrari. S'ho passen bé i no fan mal a ningú. No molesten. En general.

Només em fa vergonya aliena quan veig que al pobre nuvi o a la pobra núvia li posen algun artilugi de tipus sexual, quan no directament pornogràfic (un penis  al cap o d'altres suposades "moneries"). Llavors sí que penso que més que un comiat de solter/a, allò és una vexació que no té cap mena de sentit. O quan la festa acaba amb tot déu borratxo, vomitant per les cantonades, o en algun club, amb boys (elles) o amb dones (ells). Això, més aviat em fa pena. Algú que s'hagi de casar aviat, que hagi escollit una parella per formar una famíia, té la necessitat d'estar amb una prostituta (o prostitut) la nit abans, o uns dies abans...? De veritat?

Doncs no ho entenc! deu ser que m'he fet gran, segur! Però no "antiquada" ni "puritana", no ens confonguem!

La filla de la meva cosina s'ho està passant bé, està gaudint d'una festa divertida, sense molestar ningú i sense necessitats estranyes. De la qual cosa me n'alegro!

Quan em vaig casar per segona vegada, no se'ns va ni passar pel cap, de fer un acomiadament de "solters", ni junts ni separats. Potser perquè ja teníem una edat, i fins i tot, dues!

En fi, que cadascú celebri el que cregui oportú  i de la manera que li sembli oportú (faltaria més!). 

I parlant de celebracions, m'agradaria, aquesta nit, celebrar el triomf de la Juventus a la Champions! Per si de cas, prepararem el cava...

Digueu-me dolenta, hahahaha! O absurda.

28 de maig, 2017

Llàstima

És una llàstima que no tingui més temps.

No entenc com vivia, jo, quan els fills eren petits i després, adolescents, jo teballava, en JS treballava... havia de fer sopar (els nois dinaven a l'escola), quan ja anaven a l'insti, també havia de fer dinar... francament, no tinc memòria de com ens ho fèiem. El que sí que recordo és que tot bitxo vivent havia de col·laborar, a casa! I a fe dels déus que ho feien!

Doncs bé: ara no disposo de l'estona (la poca o molta estona) per dedicar-me a fer un post diari al blog, com havia fet in nihilo tempore... quan fins i tot traduïa els posts al castellà! Les neurones ja no són les mateixes, això també ho saben els déus. I jo. Jo ho sé molt bé.

Ni les neurones ni els músculs! "Abans", jo no em trencava res... ara tinc una facilitat enorme per a trencar-me tendons, si més no, o perquè més del que voldria, el nervi ciàtic em faci la guitza! Què? L'edat? Quina edat?????

Avui aprofito per felicitar el Barça, com a campió de la Copa d'aquell rei que hi ha al país veí.

També aprofito per enviar un missatge a tots aquells que, fins i tot des de dins, es volen carregar el que d'altres defensem i defensarem amb ungles i dents (però amb ungles i dents pacífiques, que sí. Sí que es pot!)





11 de maig, 2017

Per molts anys, Olga!

Enceto aquest blog oblidat durant setmanes per felicitar-te, Olga Xirinacs, en el dia del teu 81 aniversari!

Olga, desitjo que tinguis un dia de pau, records, felicitacions, somriures, pastís i alguna que altra copeta de cava!

Una forta abraçada!

Johan Sebastian Bach és el llenguatge perfecte, per tant, et deixo amb ell:


22 d’abril, 2017

El dia a dia d'aquesta setmana... i demà.

El passat dimecres vàrem presentar el nostre llibre. Nervis passats. Ara ja hem engegat, doncs, el tret de sortida per tirar endavant amb aquest segon "fill" de Cornèlia Abril.

Si voleu saber com va anar i veure fotos de l'esdeveniment, us remeto al blog de la Cornèlia.

Per una altra banda, des del dia 20 fins demà, dia 23, Sant Jordi, hem participat (de fet, quan escric aquest post encara hi estem participant) en el Xè Festival de la Fira del llibre d'Artista, gràcies a què tenim una artista al grup, la Carmen Sanzsoto, a qui ja coneixeu.

Normalment, quan he visitat una fira, d'art, d'artesania, de llibres nous, de llibres vells o de mostres del que sigui, hi he anat com a espectadora. Aquesta vegada ho estic vivint des de dintre i m'he adonat que "em faltava"!  (fora de les fires de Sant Jordi, que aquestes sí que me les conec)...

Una molt bona experiència, si us he de dir la veritat. El de menys és "vendre", tot i que quan vens una peça, un llibre o el que sigui que estàs mostrant al públic, hi ha una petita satisfacció interior que no sé com explicar. No és el mateix viure-ho, experimentar-ho, que "saber" que a la llibreria hi ha el teu llibre i ja està. És dieferent.

I parlant de llibreries, sapigueu que a Blanes, a la Llibresca (Passeig de Dintre)  i a Ça trencada, podeu trobar Si es fa fosc.  

I ara vaig a preprar-me per demà, que passaré tot el dia a la parada, a la Plaça Sant Just, darrere l'Ajuntament (de Barcelona), allà on hi ha, precisament, l'església dels sants Just i Pastor.

Si us animeu podeu venir a veure'm. Hi seré des del migdia, fins que em facin fora!


18 d’abril, 2017

Senyores i senyors, darrer avís

Demà no us perdeu la presentació de Si es fa fosc, eh? eh? eh?

Us vull veure allà!!!!!




11 d’abril, 2017

Cre-art: A un pas de la presentació

Cre-art: A un pas de la presentació



Sabeu què?



El proper dimecres 19 d'abril, just després de la Setmana Santa, i molt poquet abans de Sant Jordi, Cornèlia Abril presentarà el seu nou llibre Si es fa fosc.



On?



Després us ho dic!

07 d’abril, 2017

Una atra dedicatòria.

La darrera imatge que ens has deixat era la del teu cirerer florit.


Siguis on siguis... et recordarem i t'enyorarem.

Les bromes i els riures al gym no seran el mateix, Rosa.




30 de març, 2017

Banda Sonora Original

Diu Catalunya:
(més o menys)  yo no te pido la luna!



Respon Espanya: (més o menys)  bla bla bla bla



Diu, al seu torn, Catalunya: (més o menys) No, no, no, no serem moguts!



I en fi...

A quien corresponda!



21 de març, 2017

Dia D

Ja sabeu, perquè ho he dit moltes vegades, que jo sóc anti "Dies de..." el que sigui.

O sigui que sí: sé que avui és el Dia de la poesia. Ja ho sé.

I jo repeteixo: per mi, cada dia és el dia de la dona, el dia del nen, el dia del pare, el dia de la poesia, el dia de la solidaritat, el dia de... 

i dit això,

FELIÇ DIA DE LA POESIA per tothom.

Sóc contradictòria fins a extrems que no sabria explicar. Perquè, gràcies a Déu, sóc atea, com deia aquell...

Buscant per la xarxa, he trobat aquesta foto que m'ha agradat, per això la poso aquí:



Hi ha un detall, però, que no té a veure amb la foto, sinó amb el lloc on he trobat la foto, que és un diari digital que es diu Catalunyapress i que jo no havia llegit mai.

El que m'ha sobtat és, fullejant virtualment aquest diari i entrant a diverses de les seves pàgines, trobar-me una fotografia d'Amancio Ortega, amb aquesta frase a sota:

Amancio Ortega ES cau del podi dels més rics del món.

Ohmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!

Profes de català del món, UNIU-VOS i ensenyeu bé la llengua, si us plau!


08 de març, 2017

L'impossible


Ho han fet!

"Han fet un Madrid".

Gols fins a l'últim minut.

Qui ho diu, que no m'agrada el futbol, eh? eh? eh?

Bona nit, família blogaire.

... papa... hauries gaudit!!!!

VISCA EL BARÇA!

Dia "divertit"

Ja ho va dir, en Montull, que "ens divertiríem".

A mi, tot plegat, em fa molta basarda. I moltíssima mandra.

I moltíssima ràbia.

Au.

A pastar fang, tots, tots i tots.



Vaja... oh! Miracle!

Ara mateix també parlen de la financiació irregular del PP!

MIRACLE!

Ai mira...

Si els miracles existeixen, potser encara remuntarem, hahahahaha!

05 de març, 2017

BLUES &WORDS-CORNÈLIA ABRIL


MILL - MILLOR - Millet

Bé, doncs ja em van posar el "taco" i ara a esperar tres mesos per poder-hi posar el queixal.

Estic escoltant RAC1, en Xavi Bundó m'agrada gairebé tant ccom en Basté i sempre que puc, escolto una estona el que diuen i el que parlen amb els tertulians de torn, o amb els seus entrevistats. No sempre és interessant; si no ho són tanco la ràdio i poso música. O res.

Ara mateix està parlant amb (crec haver sentit,  la Pat Millet), la germana petita de Fèlix Millet. Ha explicat coses força interessants. Interessants a molts nivells. 

Jo espero i desitjo que Fèlix Millet sigui condemnat d'una santíssima vegada en proporció amb tot el que ha fet, i que no hi hagi cap mena de concessió! (igual que els Montull, evidentment, i tants altres)  

Espero i desitjo que tots els casos de corrupció política de TOTS els partits, catalans i no catalans, de dretes i d'esquerres, de dalt i de baix, siguin castigats, però el que m'agradaria més fóra que TORNESSIN ELS DINERS, i malauradament, penso que els trets no van per aquí. Això fa que continuï pensant, no sé si equivocadament, que la justícia no és igual per tothom, com se'ns vol fer creure. 

Ni la justícia ni la llei, ja ho vaig dir. 

Fora els Millet indecents, però no els que no han comès cap malifeta, encara que siguin de la mateixa família. Siguem justos.


I del millet, al mill ( Panicum miliaceum). 



Heu vist, que aquest aliment per als ocells, és molt bo per a les persones? Bé, jo me'n vaig assabentar quan vaig anar a la meva bruixa particular (dit amb tota l'estima per la meva bruixa particular, una doctora i dietista molt bona, que em va fer conèixer les bondats, entre d'altres aliments, del mill).

Millet, mill, MILLOR: "sí que es pot" (en la seva versió podèmica, sí se puede), cantaven ahir, al camp del Barça. 

Remuntarem? A mi em fa molta gràcia, tot això.

Ja ho he dit alguna vegada: em vaig fer independentista per culpa de Rajoy i em vaig fer barcelonista redomada gràcies al meu pare i a Guardiola.

Malgrat tot, continuo pensant allò que "veure onze tios darrere una pilota" no té massa gràcia. Excepte quan els veus jugar bé, que gairebé es converteix el joc en una coreografia digna de veure.



I com que no tinc res més a dir, ja callo.

Video tret de youtube.


02 de març, 2017

Aixxxx

Déu, els déus, la Mare Natura, l'Energia, el Big Band o els micos dels quals procedeixo, em van fer poruga.

Què voleu que us digui, jo, si sóc així?

Por dels camions a les carreteres i autopistes, por d'anar en bicicleta pel carrer (per altra banda, no sé per on més podria anar en bicicleta), por de conduir per l'AP7, por que els nens es facin mal.

Ho he passat malament, fent de mestra, en aquest sentit, perquè més d'una vegada algú s'ha obert el cap... però això ja ho vaig explicar.

Sooooort que quan això va passar, els pares i mares dels nens i nenes no denunciaven els mestres si els seus pardalets queien i es pelaven els genolls o els havien ded posar punts (cosa menys freqüent, per sort)

I en fi, la pitjor por de totes, que tots compartim en major o menor mesura: la por a la mort, que ho engloba tot.

I la por al patiment.

Jo demano a Déu, a la Mare Natura, a l'Energia, al Big Band o als micos dels quals procedeixo, que quan m'hagi de morir, vagin a la idea: ràpid i sense contemplacions! pim-pam- pum i al calaix!

Però mentrestaaaaant, me les passo canutes per fer-me qualsevol coseta de no res. El dia que m'hagin de fer alguna cosa seriosa , a veure què faré!

Això em recorda el que em deien de petita, i que ara el meu fill mitjà em diu que "quina bajanada", que és allò que si tens fred no t'abriguis gaire, perquè si et poses tot el que tens, quan faci fred de veritat, què faràs?.

Crec que el meu fill té raó.

I seguint aquesta lògica, si ara tinc por de qualsevol coseta, què faré quan hagi de tenir por de veritat? eh? eh? eh?

Però ara, passo el mateix "canguelo" quan he de passar per l'autopista que quan m'han de fer una ressonància magnètica, o quan m'han d'operar els tendons del braç o, com ara, que m'han de posar un implant (dental, ep!), que algú em va preguntar que quina talla faria servir "després", perquè va entendre malament això de l'implant.

Es veu que hi ha implants de moltes coses!

Bromes a part, com més s'acosta l'hora de l'implant (dental) més petiteta i arrugadeta em faig... amb una mica de sort, la cirurgiana no em trobarà, de tan petiteta que m'hauré fet, i ja no caldrà que m'implanti res!

Sant Trankimazín, ora pro nobis.


Mireu-los que feliços, aquests! Semblen trets d'un anunci! De fet, els he tret d'un anunci!!! 

ja que els he mangat la foto, posem-hi d'on prové (jo, sempre amb allò que al Cèsar el que és del Cèsar)


23 de febrer, 2017

12 de febrer, 2017

Plou, però qualsevol nit pot sortir el sol

Plou, tot és gris, més o menys com l'ambient general.

Diuen que als països on no veuen mai el sol hi ha un índex molt més alt de suïcidis. No m'estranya.

Ahir a la nit vaig veure tot sencer el concert solidari  "Casa nostra és casa vostra".

"Volem acollir" era el crit general.

L'emoció a flor de pell en tots els actes que s'hi van fer, cançons i parlaments inclosos. No vaig poder evitar pensar en els meus tiets, els que van haver de fugir a França, en totes les vicissituds per les què van haver de passar, penes, treballs, estades en camps de refugiats... i com els van acollir, sense grans explosions d'entusiasme, però sí donant-los aixopluc i l'oportunitat de viure dignament. Això, els que es van salvar... el tiet Amadeu vés a saber on va anar a parar, allà, a l'Ebre... pobret, que només tenia 17 anys! El meu pare, que es va salvar de la lleva del biberó perquè era el petit de la família, m'ho explicava, sempre emocionat.

Avui, al facebook, twitter i altres xarxes socials, a més de a la ràdio, n'he llegit de tots colors. A mi també em va semblar que Jordi Èvole es va passar molt, anant contra els polítics catalans que, justament, eren allà. I jo dic: si eren allà, per què era, només per fer-se la foto? Digueu-me ingènua, però no ho vull creure.

Massa ganes de polèmiques que ara no vénen a tomb. El que ens cal és conscienciar-nos. Doncs estic segura que, la consciència, ahir, va ser prou remoguda. Per què sempre, sempre, s'han d'anar a buscar els tres peus als gats?

Per què no deixem de barallar-nos i de criticar-nos per què no deixem de parlamentar absurdament i ens posem tots mans a l'obra, com fan els voluntaris que, sense tanta faramalla, agafen els estris i van a fer feina?


En fi, com altres vegades he dit, sort n'hi ha, dels voluntaris, i dels homes i dones de bona fe que activen les consciències de la societat. Jo els en dono les gràcies, humilment.




29 de gener, 2017

i ara què?

hahahahaha!
Ai quin riure!

Diu que han dit que sí. Que aproven els pressupostos.
I va l'altre, el bocamoll, i "la lia parda".
Bé, això va a l'inrevés: primer va ser allò del bocamoll i després això altre de sí, però no us pensessiu pas que...

I mentrestant, a les Amèriques, algú que se suposava que "no podia guanyar" perquè la democràcia podia amb tot.

I vet aquí que la democràcia "no pot amb tot", i no solament no pot amb tot, sinó que estem anant enrere com els crancs.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Se'ns està fonent entre els dits.

I ara què? eh? eh? eh?

Bé, de moment, aquí us deixo un poema de la Isabel Barriel, la meva amiga, que avui li han publicat al "Barça kids", una revisa que donaven amb El punt Avui i que m'ha alegrat el dia, entre altres coses, com que hagin vingut tres dels nostres néts amb els seus pares. Creixen en un món de mones, cert, però potser són (ho han de ser) la nostra esperança per acabar fent un món millor (l'esperança, ja ho sabeu, és l'últim que hem de perdre).

El poema que la Isabel dedica al mes de febrer:

FEBRER
S'anima la llum,
són clares les albades
i les foscors de l'hivern
van quedant oblidades.

És curt aqust mes,
i cada quatre anys
ens regala una jornada.

Preparem les disfresses,
retallem capes u espases
i, si sortim al camp,
veiem les muntanyes blanques.

Au, que d'aquí a dos dies, ja hi serem, al febrer!

Aquí una foto de les muntanyes blanques de què ens parla la Isabel.




19 de gener, 2017

Són les set del matí, Bon dia, Catalunya

Així em desperto, gairebé cada dia.

Avui, només despertar-me, m'informen-altra vegada- d'això de la pujada de la llum.

Tal com ja vaig dir ahir al facebook, el missatge és aquest:

"Com més fred faci, més us apujarem l'energia, trossos de quòniam! I com més errors cometin els responsables, més els seguirem premiant.  Perquè sabem que, fem el que fem, ens continuareu votant, imbècils!"

Més o menys.

Ja ho sé, queaquest no és el preu de l'energia: és el preu dels impostos, més el de l'energia. Ja ho sé.

També sé que, per variar, a Espanya, degut al proteccionisme que hi havia hagut en temps de la dictadura, mai no s'havia apujat el preu als nivells de la resta d'Europa.

Perquè sempre anem a destemps!

Però continuem votant-los!!!!!

En fi, ho havia dit, ja, allò de "jo vull baixar a la propera"? (per no dir aquí mateix, al mig de les vies...)

malgrat tot, són (ara) les 7,40 del matí: Bon dia, Catalunya!


08 de gener, 2017

Adoctrínense!

Pertanyo a una generació que, a l'escola, els nois havien de fer F.E.N. per nassos. Les noies ho teníem millor: fèiem Hogar. I dintre de l'hogar, fèiem labors. Si tenies sort, et tocava una bona mestra de labors, com a mi. Que ens feia les classes molt agradables, explicant-nos històries... i a qui vaig estimar molt.Anys més tard, vam arribar a ser companyes de feina i tot. Gràcies, Maribel!

Personalment no recordo que m'adoctrinessin, però potser ho feien. Amb mi no sé si se'n van sortir, perquè m'encantava portar la contrària. Com ara.

I jo, des del 73 fins al 88, vaig ensenyar a llegir i escriure a unes quantes generacions de nens i nenes. Tampoc no crec que els adoctrinés, només em preocupava per si no aprenien a llegir i escriure... per si no entenien els nombres, que a mi m'havia costat moltíssim i els podia entendre (als nens i nenes) per això vaig acabar fent psicodallonses i logopèdia, per esbrinar els perquès i posar-hi remei.


Als nens castellans, en aquells moments, els vaig ensenyar en castellà, i als catalans, en català. I no era fàcil, perquè teníem més de 30 nens a l'aula, de diferents nivells, i als quals intentàvem tractar individualment, si és que amb més de 30 nens a l'aula es pot individualitzar alguna cosa.


I els pares i mares, quan tornàvem de passar dos dies fora (colònies) o d'alguna excursió, venien a buscar els seus fills allà on ens deixava l'autocar i ens deien: "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a". 

I si un alumne s'obria el cap  o es feia un tall o una bona pelada al genoll, o queia de la llitera en cas de les colònies  (coses que poden passar) el portava al "dispensari" i quan el pare o la mare el venia a buscar, deia "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a".

Com ara? Diria que no.

I ara el sr. Garcia Albiol m'ha de venir a ensenyar A MI el que he de fer. PATÈTIC! I em ve a dir que he adoctrinat! JO! I tota la meva generació de mestres, que, normalment, ens fèiem mestres perquè teníem vocació!


VAHOMEVA!


i finalment...

i finalment, s'han acabat les festes, altra vegada.

i finalment, els d'allà ens han tornat a buscar les pessigolles: que si uns fanalets, que si uns adoctrinaments, que si... ohhhhhhhhhhhhhhhhhh!

que cansada estic!

Recomano, si no el coneixeu, Ara Malikian, un violinista que he conegut gràcies als cedés que m'han portat els Reis. La seva música, enlloc de sentir les declaracions dels polítics, és un bàlsam per a la ment!

O anar al cine, o al teatre, o llegir, o caminar, o acariciar el gos, el gatet, el hàmster... o escriure! Recomano qualsevol cosa que em/ens distregui d'aquesta espasa que portem al damunt des de fa tants anys/segles...

Li comentava a Olga Xirinacs, en resposta al seu comentrai al meu post anterior, que aquesta espasa, aquesta llosa, aquest "això" (en tots els àmbits de la vida, no solament en el polític), la sento com la gran estafa. I em cansa, em cansa molt.

I finalment, visca la família!

Visca els amics!

Visca els pares, els oncles, els ancestres!

Visca els fills, les joves, els gendres, els néts!

I la resta... són circumstàncies. Que s'apartin de mi!