Entrades
Déu, els déus, la Mare Natura, l'Energia, el Big Band o els micos dels quals procedeixo, em van fer poruga.
Què voleu que us digui, jo, si sóc així?
Por dels camions a les carreteres i autopistes, por d'anar en bicicleta pel carrer (per altra banda, no sé per on més podria anar en bicicleta), por de conduir per l'AP7, por que els nens es facin mal.
Ho he passat malament, fent de mestra, en aquest sentit, perquè més d'una vegada algú s'ha obert el cap... però això ja ho vaig explicar.
Sooooort que quan això va passar, els pares i mares dels nens i nenes no denunciaven els mestres si els seus pardalets queien i es pelaven els genolls o els havien ded posar punts (cosa menys freqüent, per sort)
I en fi, la pitjor por de totes, que tots compartim en major o menor mesura: la por a la mort, que ho engloba tot.
I la por al patiment.
Jo demano a Déu, a la Mare Natura, a l'Energia, al Big Band o als micos dels quals procedeixo, que quan m'hagi de morir, vagin a la idea: ràpid i sense contemplacions! pim-pam- pum i al calaix!
Però mentrestaaaaant, me les passo canutes per fer-me qualsevol coseta de no res. El dia que m'hagin de fer alguna cosa seriosa , a veure què faré!
Això em recorda el que em deien de petita, i que ara el meu fill mitjà em diu que "quina bajanada", que és allò que si tens fred no t'abriguis gaire, perquè si et poses tot el que tens, quan faci fred de veritat, què faràs?.
Crec que el meu fill té raó.
I seguint aquesta lògica, si ara tinc por de qualsevol coseta, què faré quan hagi de tenir por de veritat? eh? eh? eh?
Però ara, passo el mateix "canguelo" quan he de passar per l'autopista que quan m'han de fer una ressonància magnètica, o quan m'han d'operar els tendons del braç o, com ara, que m'han de posar un implant (dental, ep!), que algú em va preguntar que quina talla faria servir "després", perquè va entendre malament això de l'implant.
Es veu que hi ha implants de moltes coses!
Bromes a part, com més s'acosta l'hora de l'implant (dental) més petiteta i arrugadeta em faig... amb una mica de sort, la cirurgiana no em trobarà, de tan petiteta que m'hauré fet, i ja no caldrà que m'implanti res!
Sant Trankimazín, ora pro nobis.
Mireu-los que feliços, aquests! Semblen trets d'un anunci! De fet, els he tret d'un anunci!!!
ja que els he mangat la foto, posem-hi d'on prové (jo, sempre amb allò que al Cèsar el que és del Cèsar)
5 comentaris:
Comparteixo amb tu alguna d'aquestes pors, perquè sóc patidora de mena, sobretot la por al patiment...
I ves per on , jo també m'he de fer un implant dental i no trobo mai el dia, suposo que son excuses barates!
Bon vespre, Montse.
Doncs vinga, ànims que jo en porto dos d'implants (dentals, dentals...) i no és tan terrible com sembla. Però entenc que t'ho mires molt diferent quan les coses ja han passat.
Jo tinc sort... no sóc patidora, en general, però una cosa és patir per allò que podria passar, que no ho faig i l,altra és que t'agafi canguelo quan les coses sòn reals com aquestes coses mèdiques que t'han de fer o que ja t'han fet. Com més gran em faig més cagada em torno.
Però vinga, endavant les atxes!!! Que mentre ens van apedaçant la qualitat de vida es va mentenint prou correcta, no?
Jo no seria precisament el paradigma de la valentia, ho reconec. I això de la por al patiment camí de la mort ho compartim. Penso que, ja que ens hem de morir, que passi ràpid, no ho allarguem, això. Però bé, si no parem de pensar-hi contínuament, tampoc no vivim el que tenim en aquests moments. Mantenir-se ocupat ajuda a no pensar en aquestes coses. Ah, i això de l'implant, res dona, segur que no serà res.
Quan arriben les situacions difícils, just al moment d'afrontar-les, la por desapareix.
Molta sort!
POR?...SI POOOOR¡¡¡,SOBRETOT SI UN ESTA MALAL,CADA VISITA A EL METGE,CADA CONTROL,INSUPERABLE...ANIM QUE UN IMPLANT N'ES RES.
Publica un comentari a l'entrada